Avís noves entrades per Email

31 de desembre 2014

gran guerra

 Apa (Feliu Elias), Otra primavera! 1918.
Acaba l'any 2014, any del centenari de la Primera Guerra Mundial i he anat a l'exposició de la Fundació Miró, Barcelona zona neutral 1914-1918. Exposició interessant sobre l'eclosió de Barcelona, mentre Europa es dessagnava. Espanya es va mantenir neutral i la meva ciutat ho va aprofitar per créixer econòmica i culturalment.
 Palau de Belles Arts. Ciutat de Barcelona, Primavera 1917. Salon des Artistes Français. Lucien Simon.
Per a molts catalans França era la pàtria cultural. Tots els artistes volien anar a París, capital de l'art mundial. Amb la guerra molts retornen a Barcelona, una illa en un món de conflicte brutal, una ciutat que floreix. Els Salons ja no es celebren a París, a causa de la guerra, i la primavera de 1917 es van traslladar a Barcelona. L'expectació i l'impacte van ser brutals per la nostra provinciana ciutat. Tot i ser una selecció molt conservadora va sacsejar i obrir les ments dels barcelonins.
 M'ha agradat molt aquest cartell de Ramon Casas. Barcelona experimenta canvis importants, socials, polítics, esdevé capital de l'anarquisme i dels socialismes internacionals. Viu l'agitació obrera i la modernitat amb la creació del ferrocarril, les acadèmies de ciència, les biblioteques, el telèfon, les escoles industrials…neix la ciutat moderna.
 Ballet Parade, Pablo Picasso, 1917.
Picasso també torna a Barcelona seguint els Ballets russos i la seva dona del moment, la ballerina,Olga Koklova. La seva estada va ser comentada per la premsa de l'època, com els seus dissenys pels decorats del ballet Parade.
He gaudit d'una visió diferent de la Gran Guerra, força interessant. Jo, aquest any, he llegit tres llibres al voltant de la Primera Guerra Mundial que vull recomanar: 14 de Jean Echenoz de l'editorial Raig verd, Nos vemos allá arriba de Pierre Lemaitre de l'editorial Salamandra i La por de Gabriel Chevallier de Quaderns Crema. Tots tres magnífics, diferents però fascinants.
 I malgrat que m'he deixat moltes pel.lícules per comentar, no vull acabar l'any sense citar-ne dues que m'han encantat. Miss Julie de Liv Ullmann (sí, l'actriu, dona i musa d'Ingmar Bergman!) amb una majestuosa Jessica Chastain, aquesta actriu és sublim! també em va agradar a Interstellar però aquí fa un recital interpretatiu, ella és Miss Julie. Una pel.lícula d'una gran bellesa visual, un festí d'elegància, i per a mi les dones anul.len a Colin Farrell, que està bé, però la Chastain i Samantha Morton molt per sobre.
I l'altra joia Deux jours, une nuit dels germans Dardenne, amb uns Marion Cotillard absolutament esplèndida. Una èpica socialista en miniatura, com vaig llegir. Molt senzilla, mostra tota la cruesa d'aquesta crisi brutal que ens està tocant viure. Molt honesta, el seu final em va semblar el millor, el que havia de ser, el que emociona. Una breu obra mestra.
Adéu 2014!

22 de desembre 2014

salgado

 Sebastiâo Salgado, fotografia de Nikos Economopoulos. Istambul, 1994.
He entrat en l'Univers Salgado. Commoguda i meravellada gràcies a La sal de la tierra, el documental, inquietant, bellíssim, duríssim, terrible i meravellós alhora, dirigit per Juliano Ribeiro Salgado (sí, el fill del fotògraf) i codirigit per Wim Wenders.
Testimoni brutal del nostre temps, un autèntic cop de puny a l'estómac, que ens fa seguir la vida personal del grandíssim fotògraf i la seva compromesa trajectòria artística.
Lelia i Sebastiâo Salgado. Aymores. Minas Gerais, Brasil, 2006.
Lelia Wanick és la dona, la companya de vida de Salgado. Col.laboradora imprescindible, comissària de les seves exposicions,  em va fascinar completament aquesta dona, que no ha tingut una vida gens fàcil, exili, molta solitud, educar sola els fills, treballar i viure per l'art del marit…Una dona molt intel.ligent i sensible. 
La sal de la tierra és el viatge vital de Salgado, el seu respecte i estudi de les poblacions, de la humanitat, del seu treball allunyat del voyeurisme, és un fotògraf que s'implica, es compromet, amb les comunitats retratades, vivint, patint amb elles. És un viatge a l'infern, fins que la tragèdia de Ruanda el porta a la decepció total, a la pèrdua completa de fe en l'ésser humà, a l'extenuació...
 Iguana marina, Galápagos (Ecuador), 2004. Sebastiâo Salgado.
Gènesi que vaig anar a veure al Caixafòrum, quina sort que hem tingut a Barcelona podent veure simultàniament la pel.lícula i l'exposició!, és la seva redempció. La natura com a salvació. La terra verge que encara existeix en algunes zones del planeta i que hem de preservar. Un cant a la vida.
També a la fragilitat de la Terra. I a la seva Bellesa.
Iceberg entre l'illa Paulet i les illes Shetland del Sud. Península Antàrtica, 2005. Sebastiâo Salgado.
Gènesi és una meravella. Deserts, geleres, boscos tropicals, muntanyes, volcans…el món intacte des de mil.lennis, un munt de fotografies en blanc i negre, respectuoses, conscients, una oda visual a un món que cal preservar.
I una breu nota sobre Krum de Hanoch Levin dirigida per Carme Portaceli, una obra que vaig veure ja fa temps, les setmanes volen!, al Lliure, i que em va fer pensar en fotografies, en polaroids. Un retrat de la condició humana que em va agradar, amb una certa desesperança que em porta a lligar-lo amb Salgado.

05 de desembre 2014

sade

 Judith et Holopherne. Franz von Stuck, 1927.
L'altra gran exposició que vaig tenir la sort de poder veure a París va ser Sade. Attaquer le soleil al Musée d'Orsay. Una magnífica mostra dedicada al famós marquès, també escriptor, filòsof, moralista i revolucionari, commissariada per Annie Le Brun. Grans obres des del món clàssic fins al segle XX. Em va encantar per la gran qualitat de tot allò exhibit i pel muntatge, personalíssim i molt interessant.
 Le Péché. Franz von Stuck, 1899.
Sade (1740-1814) va estar empresonat quasi tota la seva vida, per les seves idees, la seva lluita per la justícia i la llibertat absolutes. Va ser un esperit lliure, sempre. Plaer, dolor, desig, violència, crueltat pulsaven en l'obra exposada.
 Los caníbales. Francisco de Goya, 1800-1808.
Moralista de la immoralitat, ateu, la seva obra, els seus escrits, van ser prohibits fins el segle XX! He escollit aquests dos fascinants Von Stuck, un excitant artista simbolista, i aquest magnífic Goya, que em va enlluernar, però tota l'exposició em va meravellar, exposició, per cert, realitzada per commemorar el bicentenari de la mort de Sade, com la publicació de Justine editada per Proa, que em vaig comprar fa un parell de dies en una llibreria de Barcelona.
I alguna cosa en la meva ment em va portar a pensar en Sade quan vaig veure al Lliure Misántropo l'esplèndid muntatge de Miguel del Arco, versionant lliurement Molière. Una brutal versió que em va entusiasmar, encara més que el Misantrop de Belbel, més fidel al text, això sí, que vaig poder veure fa alguns anys al Nacional. Però Miguel del Arco va més enllà, qüestionant-nos moralment, actualitzant el clàssic, donant-li tota la vigència d'una societat corrupte, on posem en perill la nostra integritat per defensar la veritat. Unes actuacions sublims, amb la meva adorada Barbara Lennie, increïblement guapa, i encara millor actriu, i Israel Elejalde un Alcestes antològic. I tota la resta. I la plasticitat dels moviments, l'encert de les paraules. I Sade bategant.

23 de novembre 2014

niki de saint phalle

 Niki de Saint Phalle en train de viser. Peter Whitehead, 1972.
Fa una setmana vaig passar 46 hores a París. Temps per flâner, observar, badar, passejar i veure un parell d'exposicions, de la gran oferta cultural de la capital europea. Niki de Saint Phalle al Grand Palais. Vaig haver de fer 3/4 d'hora de cua, fet insòlit a la meva ciutat per veure l'exposició d'una dona!, temps que va valdre la pena. Una grandíssima i brillantíssima antològica que em va meravellar. Excitant, potent, feminista apassionada, personal, d'una gran sensibilitat…esplèndida Niki! 
 Niki de Saint Phalle fotografiada per Dennis Hopper, 1963
Catherine Marie-Agnès Fal de Saint Phalle va néixer el 1930. Maniquí, model, esposa i mare, la seva sensibilitat i la seva rebel.lió la van portar a la creació, a mostrar les seves emocions. Va acabar deixant marit i fills per dedicar-se, apassionadament, al seu art.
 Autoportrait. Niki de Saint Phalle, 1958.
Del seu viatge a Barcelona, i concretament de la descoberta del Parc Güell i de Gaudí, es va inspirar pel seu autoretrat amb trencadís i colors gaudinians. La meva ciutat agradaria a Niki de Saint Phalle! Devant le parc Güell, j'ai senti des frissons, des éclairs,. Je tremblais de partout. Ce jour-là mon destin était clair. Un jour, moi aussi, à ma manière, je ferais un jardin fantastique.
 La Mariée sous l'arbre, Niki de Saint Phalle, 1964.
I la presència constant i potent en tota l'exposició del Feminisme, de la seva crítica a la condició femenina del seu temps. Je ne vous ressemblerais pas ma mère, no seré com la meva mare, la meva vida serà diferent, la llibertat de la meva obra, les meves reflexions al voltant de Le deuxième sexe de Simone de Beauvoir…I el matrimoni com una maledicció.
Le thé chez Angelina. Niki de Saint Phalle, 1971
I el poder de les seves Nanas. Monumentals, habitables algunes, inflables d'altres, múltiples Nanas que l'acompanyaran sempre. Núvies, parts, prostitutes, bruixes, deesses, mares devoradores…El món de Saint Phalle. Grotesques a vegades, o bé tendres i reivindicatives. 

 Sala de Nanas al Grand Palais.
Enlluernadores, desenmascarant i reimaginant el món femení.
 Accouchement rose, Niki de Saint Phalle, 1964.
I de la tristesa de les seves núvies al dolor del seus parts. La violència en la vida de les dones. Cossos fets d'objectes domèstics, de joguines,. Acumulació. Crits de segles de dolor, per parts i avortaments, però al mateix temps, crit de la creativitat de la dona, del seu poder.
 Niki de Saint Phalle i Jean Tinguely. Harry Shunk, 1963.
Després de separar-se del seu marit, els fills es van quedar a viure amb ell, Niki va ser la companya de l'artista Jean Tinguely, companya de vida fins la mort. Des de 1960 fins al 1991 a la mort d'ell. Van col.laborar junts, treballar junts, inspirant-se mútuament, aprenent un de l'altra. Happenings, escultures… Formen una parella glamourosa en el món de l'art. El Bonnie and Clide  de l'art, com vaig poder llegir. Una parella que es va estimar moltíssim, que es va respectar, incondicionalment.
Vive l'amour, Niki de Saint Phalle, 1990.
Niki combativa, Niki implicada políticament, Niki feminista, Niki enamorada…Vive l'amour! 

10 de novembre 2014

siri hustvedt


Siri a casa. S.B. Novembre 2014
 Resplendent El mundo deslumbrante de Siri Hustvedt (sí, Madame Auster). Estic gaudint moltíssim amb el seu llibre, per a mi el millor que ha escrit fins ara. Em sento enlluernada per la seva vastíssima cultura, per la seva visió sobre l'art, els seus fascinants referents. És la gran novel.la sobre la identitat, sobre el feminisme, sobre la dificultat i el plaer de ser dona. Com a amant de l'art, segurament la meva passió, llegeixo amb excitació el món vanitós, masclista de l'ambient artístic novaiorquès.
 I no sé per quin motiu la magnífica protagonista, un personatge fascinant sotmès al patriarcat artístic que cerca la seva venjança, en la meva ment és Nancy Spero. Per què? No en tinc ni idea! No és ella en absolut, però el personatge m'ha enamorat intensament com ho va fer la Spero. La meva adorada Nancy Spero que va morir el 2009 i que va voler "feminitzar" l'espai masculí de l'art, segurament és aquí on el meu subconscient relacionava el llibre de Siri Hustvedt amb l'obra de Nancy Spero.
Nancy Spero i Leon Golub.
La Spero estava casada amb l'artista Leon Golub. Ell va ser reconegut internacionalment abans que ella. Fascinants tots dos, progressistes compromesos, Nancy també va viure un temps a l'ombra de Golub. 
Fins aquí les meves divagacions personals, esplèndida com mai Siri Hustvedt, moltes reflexions a fer com a dona, com a mare d'una nena…el plaer de ser-ho i la lluita i ràbia perquè no sigui tan difícil.
Quiero deslumbrar y hacer ruido y rugir.
Quiero esconderme y llorar y abrazarme a mi madre.
Pero eso nos pasa a todos.
El mundo deslumbrante, Siri Hustvedt. Editorial Anagrama (traducció de Cecilia Ceriani, esplèndida també, vaig llegir que és la traductora que demana la pròpia Hustvedt).

05 de novembre 2014

winter sleep

 Winter sleep de Nuri Bilge Ceylan, Palma d'or a Cannes em va portar de retorn a la Capadòcia, que jo he viscut amb llum d'agost, i que aquí sorprèn nevada, freda, blanquíssima, preciosa. Una pel.lícula llarga, 195 minuts, lenta, però que m'ha meravellat. Chéjov i Shakespeare a Anatòlia. La compassió, el fracàs, la solitud, les emocions profundes, la fredor dels sentiments, com aquest esplèndid paisatge que ens aïlla i alhora ens calma.
 Montenegro de Valle-Inclán al TNC. Una altra petita joia del CDN, dirigida per Ernesto Caballero. Una condensació de Las comedias bárbaras del gran escriptor. Un muntatge esplèndid, ple de ritme, de gran bellesa visual, quina meravella els actors/ballerins interpretant diversos animals. Tot el món negre, esperpèntic de Valle-Inclán, més actual que mai.
 I malgrat que sí, em va agradar, m'esperava més de La desaparición de Eleanor Rigby. Com a mínim que en algun moment sonés la cançó que m'apassiona, inexistent en tota la pel.lícula. Dirigida per Ned Benson, havia de ser un díptic He, She, que unit durés tres hores, la versió final és Them que en dura dues. I potser això és el que falla, no acaba d'encaixar, malgrat una història d'amor, trista, els dos actors que m'agraden, James Mc Avoy i Jessica Chastain, i NY, Isabelle Huppert…les relacions de parella i la seva subjectivitat. M'hi he reflectit en certs moments. Ah, look at all the lonely people...
Confidències a Al.là a la Sala Àtrium. Punyent, brutal, duríssim el text a partir de la novel.la de Saphia Azzedine que m'ha encantat. Magnífiques les dues actrius desdoblant-se en el mateix paper, Mireia Trias i Judit Farrés, entregades al màxim, mental i físicament, dirigides per Magda Puyo. Una obra que sacseja, especialment a les dones, que podria ser un diàleg amb qualsevol Déu, de qualsevol religió, en un món masculí. Amarg amb un punt esperançador. L'educació, la cultura són la clau d'un món millor!

21 d’octubre 2014

yves, vreeland & shakespeare

           Yves Saint-Laurent foto de Jeanloup Sieff, 1970.
L'estiu de 1997, a Marrakech, vaig insistir molt per anar a veure els Jardins Majorelle, adquirits i restaurats per Yves Saint-Laurent i Pierre Bergé. Ningú del grupet amb qui anàvem va voler venir, doncs s'havia de pagar. Hi vem anar sols, i ho recordo com un moment preciós, la llum brutal d'un agost marroquí, la pausa, la calma, l'extremada bellesa d'aquells jardins, monument al bon gust i al charme. Ho vaig recordar veient el biopic d'Yves Saint-Laurent de Jalil Lespert que m'ha agradat força.
Reflecteix, sense hipocresies, tota la inestabilitat psicològica del gran creador, els seus problemes d'autoestima, les inseguretats, la seva gran timidesa. Narrat a partir de la seva relació amorosa, professional, vital amb Pierre Bergé, aquesta biografia autoritzada que jo intuïa que seria benèvola m'ha sorprès doncs mostra tota la cruesa dels problemes de Saint-Laurent amb les drogues, amb les seves relacions homosexuals, la seva visió sobre Algèria…I sobta que algú tan tímid acceptés posar nu en aquesta mítica fotografia de Sieff.

I el geni sempre. Les meravelloses desfilades, les seves creacions, les seves amistats, Loulou de la Falaise, ben present, la Bellesa que reverenciava i necessitava per viure. De les seves obres en destaco una que sempre m'ha impressionat i que no surt al biopic. El vestit de núvia de Bianca Jagger, el maig de 1971 a Saint Tropez, un smoking blanc impecable, fascinant.
 Muntatge de Diana Vreeland i Carme Elias de David Ruano.
 I al Teatre Akadèmia vaig anar a veure Al galop, un monòleg de Mark Hampton i Mary Louise Wilson interpretat per una excel.lent Carme Elias. La moda de nou. Elias transformada en Diana Vreeland, la mítica editora de Vogue, una altra reina del bon gust, intel.ligent, divertida, frívola, assídua a Studio 54 amb Warhol i les celebrities de l'època. Em va encantar, el text boníssim, un repàs a la vida de Vreeland, que es va interpretar a Off Broadway i va guanyar el premi de la crítica de NY.
La Carme Elias, molt més guapa que Vreeland, brilla interpretant aquesta dona a qui la seva pròpia mare deia que era extremadament lletja, però que ens va ensenyar què era la Bellesa.
 I m'ha entusiasmat Victòria d'Enric V dirigida per Pau Carrió al Lliure, Shakespeare a toc de rock. Un muntatge sobri, molt bell, preciosa la plasticitat estètica de la batalla final, la il.luminació, el vestuari, els anglesos amb faldilla escocesa, els francesos amb gavardina, preciosa la música d'Arnau Vallvé, bateria de Manel, present a l'escenari com el director que també toca i fa de cor. Magnífiques interpretacions, jo tinc debilitat per Pol López, un Enric V estil Branagh com he llegit en alguna crítica i comparteixo. I Shakespeare que em segueix fascinant, les paraules, l'actualitat del seus arguments! malgrat els segles passats, la seva contemporaneïtat.
I també és brillant Gone girl (aquí Perdida) de David Fincher. Molt inquietant, manté el ritme i el suspense, malgrat que per a mi li sobren alguns minuts, les 2 hores i mitja s'acaben fent llargues. Em va agradar el final, tota la foscor, les misèries, les veritats i les mentides que fan que pensis durant dies en la pel.lícula.

09 d’octubre 2014

houellebecq

 Després d'unes vacances poc cinèfiles, només vaig anar a veure la interessantíssima Sólo los amantes sobreviven de Jim Jarmusch i Begin again de John Carney he retornat amb ganes de cinema. I he anat fent, des d'Una cita para el verano, l'única pel.lícula que va dirigir Philip Seymour Hoffman, pas mal, Viajo sola de Maria Sole Tognazzi, que no em va agradar gens, avorridíssima, un catàleg d'hotels de luxe d'allò més banals, Shirley de Gustav Deutsch, un experiment cinèfil a partir de tretze quadres d'Edward Hopper, molt brillant, Mil veces buenas noches d'Erik Poppe amb una meravellosa Juliette Binoche, com m'agrada aquesta actriu!, i un argument que em va atrapar i agradar, fins a El amor es un crimen perfecto d'Arnaud Larrieu, un bon thriller francès. Però les dues pel.lícules que més m'han interessat aquest setembre han sigut El secuestro de Michel Houellebecq i Boyhood.
Sóc lectora de Houellebecq, he llegit quasi tots els seus llibres, malgrat que mai m'acaba d'entusiasmar hi ha alguna cosa que m'enganxa i em fa ser reincident. M'emprenya la seva misogínia i em pensava que era un imbècil, però arrel de El secuestro de Michel Houellebecq de Guillaume Nicloux he canviat de parer, s'ha de ser molt valent per enfotrese'n de si mateix de la manera que ho fa l'escriptor en aquest fals, amb tocs verídics, documental. Jo vaig riure amb aquest humor, tan àcid, tan càustic, com si contemplés un reality show d'escriptor borratxo, amb reflexions brutals sobre la professió.
Michel Houellebecq i Guillaume Nicloux, Madrid 2014. Foto de F.D.Quijano.
Houellebecq molt punk a la presentació del fals documental, fumador compulsiu, amant dels vins espanyols, políticament incorrecte, cínic, asocial, però sorpresa! replet de sentit de l'humor. I molt més proper del que m'imaginava. La meva lectura sobre l'autor ha canviat.
M'ha encantat Boyhood de Richard Linklater, un director tan obsessionat amb el temps com jo. És la història d'una vida rodada en dotze anys, assistim a les transformacions físiques, psíquiques dels personatges, de manera real, reflectint el pas del temps amb tot allò que comporta en les nostres vides.
M'ha fascinat aquesta recherche du temps perdu, malgrat la durada, quasi tres hores que passen volant, i Ethan Hawke, el seu actor fetitxe, i Patricia Arquette i el gran protagonista Ellar Coltrane, misteriós, vivint la vida amb tots els seus desencisos i els seus moments de plenitud. Meravellosa.

20 de setembre 2014

berlín

                                          Foto de David Ruano.
 M'ha agradat, i molt!, Desde Berlín. Tributo a Lou Reed dirigit per Andrés Lima (sí, el d'Animalario).
Tot i haver sigut, espero, un dia estrany. Poca gent, mig teatre buit, i jo que ja no sóc jove, de les tres persones més joves! De fet, Berlin va sortir quan jo tenia tres anys, però els aplaudiments em van semblar escassos malgrat els nostres esforços, al ser poquets. I és que tant Pablo Derqui com Nathalie Poza estan sublims. El ionqui i la prostituta que viuen a Berlín, i van walk on the wild side per la vida.
I canten, i toquen, ella, deliciosament, el piano, ell, la guitarra. I s'estimen, i s'odien, i es fan mal, i t'apassionen. Tot intensament.
                                       Foto de David Ruano.
I no hi podria haver millors Jim i Caroline. I el muntatge em va entusiasmar, des dels texts de Juan Villoro, Juan Cavestany, Pau Miró i Andrés Lima, passant per l'escenografia i la videocreació, amb moments sensualíssims, amb un Raval o Ciutat Vella que recrea Berlín, tampoc Lou Reed havia anat mai a la ciutat germànica quan va fer el seu disc, una obra que volia depressiva, però que jo trobo fascinant. I la bellesa de la sordidesa, de l'amor destrossat, de les drogues, de la felicitat efímera, de la solitud, tot em va semblar extraordinàriament bell.
Això sí, em va sobrar totalment la versió de Perfect Day d'Anthony, per què no la de Lou Reed? De fet jo hagués fet sonar encara més Berlin.
Quan vaig arribar a casa, després de caminar pel Raval, berlinès com mai en la meva ment, vaig recuperar el disc i de nit va sonar Berlin, la història que ara, sempre més, tindrà les cares de Derqui i Poza, meravellosos.
            Cadaqués, contadors artístics. M.B. 2014.
I ara sí que s'ha acabat l'estiu, la setmana passada pel pont vem tornar a Cadaqués i a Portbou, a veure el memorial de Walter Benjamin. I vaig dir adéu al mar, banyant-me en el mar fosc de Cadaqués. D'aquí a tres dies comença la tardor.

08 de setembre 2014

pop

                              Flowers. Andy Warhol, 1970.
Madrid és pop! Aquest ha sigut l'eslògan de les dues grans exposicions d'aquest estiu a Madrid, capital indiscutible de l'art del país, i ja cal que Bcn es posi les piles en aquest moment de decadència tan bèstia que estem vivint! Vaig tornar a fer una escapada intensa per poder veure-les. Mitos del pop al Museu Thyssen que, per a mi, organitza les millors exposicions. Brutal! Malgrat que jo sempre m'he decantat per les primeres avantguardes em va fascinar el món pop d'aquesta extraordinària exposició on veiem com el pop art va intentar innovar, obrint el camí de la postmodernitat però mantenint lligams amb la tradició.
                  Retrátala desaparecida. Pauline Boty, 1962.
Warhol, Hamilton, LIchtenstein, Hockney, Wesselmann, Jasper Johns, Arroyo, Equipo Crónica…tots els grans, presents en Mitos del pop. I entre ells, una dona que em va fascinar, Pauline Boty (1938-1966). I Marilyn Monroe com un dels mites de la Dream Factory de Hollywood convertits en ídols i protagonistes dels artistes pop. Marilyn venerada per Warhol però també per Boty, Vostell….
                     Vittis. Roger Jeffs, 1963.
O la meva admiradíssima Monica Vitti. El pop fa una nova reinterpretació dels retrats. Una nova transformació.
      Just what is it that makes today's homes so different, so appearing?. Richard Hamilton, 1956
I l'altra gran exposició pop, Richard Hamilton al Reina Sofía. La més gran retrospectiva de l'artista. Una antològica que va idear el propi Hamilton abans de morir. Completíssima, brillant, interessantíssima, una meravella del primer pare del pop. De fet, aquest collage marca l'inici del pop art, en ell hi són presents totes les icones pop, publicitat, mitjans de comunicació, cultura de masses, la paraula pop, lollipop és la piruleta...
Swingeing London. Richard Hamilton, 1968-1969.
A la sèrie Swingeing London, Hamilton va alterar una fotografia de Mick Jagger esposat amb el galerista Robert Fraser, després de ser detinguts per possessió de drogues. Canviant el Swinging London per el Swingeing London (el Londres sever) al.ludeix a la severitat de la condemna.
           White Album. Richard Hamilton, 1968.
Hamilton també va ser l'autor del disseny de l'àlbum The Beatles, conegut com White Album, una coberta monocroma amb el nom de la banda en relleu. Va numerar cada una de les còpies dels cinc milions de discos editats, criticant així la beatlemania i el consumisme ferotge. Per cert, estic escoltant el disc mentre escric aquest post i és una autèntica meravella.
I el Hamilton activista polític, antibel.licista, amb casa a Cadaqués, gran amic de Duchamp…Esplèndid.
 
Paul Alexandre ante una vidriera. Amadeo Modigliani, 1913.
I no només vaig veure pop en el meu dia artístic a Madrid. Vaig aprofitar per anar també al Prado a despedir-me de l'any Greco amb l'última gran exposició al voltant de l'artista, El Greco y la pintura moderna. Em va encantar, de nou les grans obres de El Greco que ja vaig poder veure a la gran retrospectiva de Toledo, però ara confrontades amb esplèndides interpretacions de grandíssims artistes com Picasso, Modigliani, Cézanne, Pollock, Moore, Chagall a qui va influir. Fantàstic aquest retrat de Modigliani al costat del Caballero de la mano en el pecho.
Las rosas de Heliogábalo (detall). Lawrence Alma-Tadema, 1873.
I em quedava una estona abans d'agafar el tren de retorn i vaig córrer de nou al Thyssen, tancant el cercle del meu dia madrileny, per veure la petita exposició Alma-Tadema y la pintura victoriana. Un cant a la bellesa, la col.lecció de Juan Antonio Pérez Simón, un negociant mexicà que té una de les col.leccions particulars més belles del període marcat pel culte a la bellesa formal, la passió per la cultura grecoromana. Una exposició petita però tan ben muntada, sempre el Thyssen!, que mirant aquest quadre impactant, senties olor de roses. Sí, havien ambientat fins i tot olfactivament el món de flors d'Alma-Tadema.

01 de setembre 2014

vacances



                                   La terrassa de Formentera, 2014. M.B.
 Ja està. S'han acabat les vacances, però he tornat carregada de sol, llum d'estiu, mar i cels. He fet la meva dosi anual de bellesa i calma i també d'amor!
                                Temps de lectura. Formentera, 2014. M.B.
I molta, molta lectura. Especialment els dies que hem passat sense cobertura, ipads, mòbils ni altres enginys. Només la companyia dels llibres. El meu agost lector. He llegit Nobles y rebeldes de Jessica Mitford, Els meus pares d'Hervé Guibert, La sal de Jean-Baptiste Del Amo, Daniela Astor y la caja negra de Marta Sanz, La vida está en otra parte de Milan Kundera i estic acabant Nos vemos allá arriba de Pierre Lemaitre, el darrer Goncourt. Lectures molt bones.
 
La sal a Formentera, 2014. M.B.
Però de tots aquests llibres el meu preferit és La sal de Jean-Baptiste Del Amo. Brutal! Un autor que ja publica a la Blanche de Gallimard i que escriu extraordinàriament bé. Un futur Nobel? Per a mi reuneix totes les condicions necessàries, i quina meravella que és l'editorial Cabaret Voltaire, unes traduccions absolutament impecables, unes eleccions brillants, tots els llibres que he llegit del seu catàleg m'han captivat. La sal és un llibre dur, sobre les relacions familiars, humanes, envoltat de mort, silencis, violència i amor. L'he llegit amb gust de sal, del mar de l'illa, que potser m'ha fet estar encara més connectada a tot aquest món marítim que descriu.
Fotografia d'Hervé Guibert.
 I per pura casualitat vaig llegir també Els meus pares d'Hervé Guibert connectat en part amb Del Amo. Tots dos van ser, en èpoques diferents, residents a Villa Medici, l'Acadèmia Francesa de Roma. Del Amo ha escrit un pròleg a un llibre sobre les fotografies de Guibert. Hi ha un lligam entre tots dos, malgrat que Guibert va morir el 1991, quan Del Amo només tenia 10 anys. Guibert impúdic, brutal, cruent, periodista, escriptor, fotògraf. M'ha impactat i bouleversat. De fet ara que he tornat a la ciutat ja m'estic dedicant a buscar els llibres de tots dos, m'he quedat amb ganes de més. 
                                          Stella Tennant. Lia Toby, 2011.
I també recomano amb molt entusiasme Nobles y rebeldes de Jessica Mitford, sí germana de Nancy. De fet les Mitford éren 6 germanes i 1 germà. Divertidíssimes, nobles, cultes, molt extravagants. Aquesta és una autobiografia de Jessica, la més esquerranosa i comunista, la seva germana més propera però, era fan absoluta de Hitler. Plena d'ironia, de passió, de força, és un llibre deliciós. I vaig flipar quan vaig saber que Stella Tennant, una model de la meva generació que sempre m'ha encantat, és néta de Deborah, la germana petita de les Mitford.

                                 Preparant el dinar. M.B., 2014.
I així entre lectures fascinants, descobertes interessants, han anat passant els dies gaudint de totes les sensacions, olors, cuina mediterrània, rumors de natura estiuenca...
                                 Migjorn. M.B., 2014.
I ara ens queda el record, per omplir-nos d'energia els propers mesos, quan arribi el fred, marxi la llum, entrem en la rutina, pensar en els meus racons preferits, com un petit tresor en el meu cap, per anar obrint i rememorant. Això sí, ens queda la lectura, aquesta sempre present!