Avís noves entrades per Email

31 de desembre 2015

setze

Boulevard Saint-Germain, maig 68. Fotografia de Manuel Bidermanas.

Feliç, cultural i rebel 2016!

28 de desembre 2015

lorca & miró

 Quina meravella La novia de Paula Ortiz! Ja em va agradar molt la seva òpera prima, De tu ventana a la mía, però la seva lliure adaptació de Bodas de sangre de Lorca m'ha entusiasmat. Tota la bellesa de l'obra del poeta en una pel.lícula impactant visualment. Absolutament preciosa.Rodada entre Andalusia, Aragó i la Capadòcia turca, per demostrar que Lorca funciona en qualsevol racó d'un país mediterrani, en uns paisatges amb un paper simbòlic molt potent. Jo he vist el cortijo d'Almería on van passar els fets que van inspirar a l'autor i el veia, el sentia respirar en tota la pel.lícula.
Meravellosa Inma Cuesta (Goya sí o sí!) i esplèndids tota la resta d'actors. I la música, del japonès Shigeru Umebayashi, creant ell també sublimitat, La Tarara cantada per la núvia, una cançó que adoro que va popularitzar el mateix Lorca, i la pell de gallina en l'escena crucial al so de Pequeño vals vienés, el Take this waltz de Cohen. I totes les figures simbòliques lorquianes, el cavall simbolitzant la potència viril, la lluna presagiant la mort, el ganivet, la sang, les flors de tarongina a la corona de núvia…I el destí, cruel, on ens arrossega la passió, la passió del sexe, de la sang, dels amors impossibles… Immortal Lorca. 
I el Lorca més difícil, poètic, surrealista i enigmàtic a El público dirigida per Àlex Rigola al TNC. Com que sóc molt fan de l'autor, ja sé que m'he de deixar portar per les paraules, per la bellesa del text.  El poeta cerca les seves arrels més profundes, una nova teatralitat per sobre del teatre superficial. I aquí s'atreveix amb la pròpia sexualitat, els cavalls, aquests cossos que Rigola ens presenta nus. M'ha agradat el muntatge i l'escenografia, imponent, de Max Glaenzel. I sobretot els actors, destacant Irene Escolar, Nao Albet i Pep Tosar. De nou, tots els temes lorquians, la vida, la mort, l'amor, les avantguardes…I molta bellesa tenebrosa, en contraposició amb la lluminositat que feria a La novia.
I he pujat a La Fundació Miró a veure l'exposició Miró i l'objecte, la primera mostra íntegrament dedicada a l'objecte en la producció de Joan Miró. Força interessant. Miró va reunir als seus diferents tallers tota mena d'objectes populars i d'origen natural. Amb el temps l'objecte va esdevenir important per a l'artista i va obrir-li noves perspectives en el seu plantejament de la pintura.
L'exposició mostra aquesta transformació de Miró, des d'una primera etapa en què senzills estris del món quotidià apareixen representats en la tela fins a la incorporació de l'objecte físic mitjançant l'ús del collage. Ell mateix ho va definir com un assassinat de la pintura. Lorca i Miró, artistes, surrealistes en un moment de la seva trajectòria,  immensos.

15 de desembre 2015

tragèdies gregues

 Tragèdies gregues al Lliure. Vaig anar a la Marató de clàssics que va oferir el Teatre Lliure el cap de setmana dels ponts. Jo ja n'havia vist un, a Madrid, la primavera passada i em va entusiasmar. Així que quan vaig saber que, per sort!, vindrien a Barcelona les propostes del Teatro de la Ciudad que van arrassar a Madrid a La Abadía, vaig córrer a comprar les entrades. Una meravella. M'encanten els clàssics i la seva visió que segueix sent eterna, el retrat de la humanitat, ahir i avui.
Vaig començar amb Antígona de Sòfocles versionada i dirigida per Miguel del Arco. Emocionant, imaginativa, intensa, amb una Carmen Machi immensa, una Creonte femenina, molt potent. Esplèndida coreografia i il.luminació. 
Creont i Antígona. Oncle i neboda. Una noia enfrontada a la màxima representació de l'Estat. Tots dos tenen raó…Tots dos es pensen que la tenen. Tots dos, obcecats en els seus propis discursos. Sords a cada extrem… Han passat més de 2000 anys i seguim igual.
 Edipo Rey de Sòfocles versionada i dirigida per Alfredo Sanzol.
El meu primer pensament va ser Barroc, la pintura barroca. Una taula, amb una il.luminació que entrava en diagonal, com Caravaggio. I els actors asseguts, tot el protagonisme recau en el text, una joia, la tragèdia bategant com mai. Les premonicions, el destí, Èdip exaltat, nerviós, incrèdul…fantàstic Juan Antonio Lumbreras. Una obra plena de ritme malgrat la seva mise en scène estàtica. Esplèndida.
Medea de Sèneca, Eurípides i altres versionada i dirigida per Andrés Lima. Vaig repetir Medea, doncs m'havia fascinat el passat mes de maig. A més, em semblava un privilegi poder veure els tres clàssics. Ja ho vaig explicar aleshores, una Medea (quin personatge tan intens, increïble i meravellós que ha de ser per una actriu!) fascinant. Aitana Sánchez-Gijón poderosa com mai, valenta i plena de força en una interpretació que ha de deixar-la extenuada, física i mentalment. Un muntatge bellíssim, quina meravella  Joana Gomila, amb el seu contrabaix, cantant i maleïnt l'amor i el desig que ha esquinçat l'ànima de Medea i la portarà a cometre el pitjor crim possible.
Vaig gaudir moltíssim amb les tres obres, amb la seva, encara!, contemporaneïtat, amb les passions mediterrànies tan vigents.