Avís noves entrades per Email

25 d’abril 2010

dictadura

M'encanta aquest cartell, el trobo encertadíssim. El toc Warhol, els personatges escollits que simbolitzen perfectament la dictadura, la transició i la democràcia. L'obra del Lliure ens va agradar força, tot i que penses que a una idea tan bona, que uns autors escriguin una obra breu, de 25 minuts, sobre l'any del seu naixement, no han sabut treure-li tot el rendiment que podia donar. Això sí, malgrat que potser l'última té el text més bo, jo em quedo amb la dictadura 2, per cert la més propera a l'any del meu naixement, tots asseguts per terra, sentint el concert de Raimon a la facultat d'Econòmiques de Madrid...molt emotiu! I jo l'hagués fet un pèl més radical, que tots els espectadors cantéssim La Internacional... Que lluny queda però haver nascut en anys de dictadura!

24 d’abril 2010

baldessari


Cremation project, 1970

John Baldessari amb Pura bellesa al Macba. Un dels artistes més influents del nostre temps.
El 24 de juliol de 1970, Baldessari va cremar tota la seva obra anterior al 1966 que conservava ell, i en va guardar les cendres en una urna en forma de llibre com a testimoni dels fets. Un acte dràstic d'un artista que rebutjava la forma d'art que dominava en aquell moment.

Baldessari vivia a California on va tenir una gran llibertat, sense cap pressió externa. Fascinat per la idea que l'art es pogués ensenyar, fascinat pel llenguatge va anar eliminant les imatges de les seves teles, deixant només el text "provava d'utilitzar el llenguatge no com un element visual, sinó com una cosa per llegir. Una nota presa sobre una pintura podia substituir la pintura...L'únic senyal d'art que volia era la tela"...

L'ensenyament ha estat vital a la seva vida. Professor al reconegut California Institut of the Arts (Cal Arts) es va fotografiar en diferents obres, va realitzar vídeos amb els seus alumnes, experimentant amb el nou mitjà.

Kiss/Panic, 1984.

La proximitat amb Hollywood va repercutir molt en la seva obra, molt cinematogràfica.Comença a crear peces a gran escala usant la fotografia com a blocs de construcció per suggerir narratives.
El llenguatge segueix sent important a través de títols suggerents i significatius.



De la sèrie Noses and Ears, 2006-2007.

A través de les fragmentacions Baldessari explora l'expressió humana. Insisteix en les parts que identifiquen la sensibilitat visual. Aquestes parts s'aïllen mentre que d'altres detalls del cos s'ometen o s'acoloreixen. Un artista molt interessant amb una obra frapant.



22 d’abril 2010

marlango

Tot i que el so no va ser gaire bo, el concert dels Marlango al Liceu va ser increïble. Brillant, vibrant, sense decaure en cap moment. Presentaven Life in the treehouse, que és un disc que m'encanta, últimament la meva banda sonora, ple de bones cançons. Optimisme, felicitat, ganes de sol, de viure la vida tal com ve, molta bellesa, començant per la Leonor Watling, preciosa amb el seu vestit vermell, la música, la seva veu, el Liceu...una nit molt especial...







17 d’abril 2010

diluvi


Dijous al vespre, la Maria és de colònies, anem al Lliure a veure Après-moi, le déluge de Lluïsa Cunillé i dirigida per la Carlota Subirós. És una obra que es va programar amb gran èxit de crítica fa dos anys i que ens vam perdre. Aprofitem la nova oportunitat. És una obra molt dura però que m'entra molt endins. Un pols escènic entre dos actors increïbles, em quedo però amb la Vicky Peña en un dels seus millors papers. I dins la tristesa i la soledat que ens fan sentir, un poema de Rilke que cita la protagonista i que per sort la directora ens ha escrit en el programa:
En nits com aquesta pots trobar-te pels carrers
éssers del futur, pàl.lids i magres
rostres, que no et reconeixen
i que et passen de llarg en silenci.
Però si es posessin a parlar,
series algú ja mort fa molt de temps,
així com ets,
podrit fa molt de temps.
Però es queden en silenci com els morts,
Tot i que són els que han de venir.
Encara no comença el futur.

15 d’abril 2010

bomba

Bomba Orsini.

Molt interessant el documental de Carles Balagué, La bomba del Liceu. Una reflexió sobre l'atemptat de 1893, l'anarquisme, el modernisme, les execucions públiques, la burgesia, fins a les reivindicacions antisistema, amb escriptors, crítics, professors, alumnes, periodistes...Molt lleuger, he après un munt de coses en 84 minuts.

13 d’abril 2010

ouka leele

A working class heroine, 1985.

Em declaro fan absoluta de l'Ouka Leele. Tinc un feeling molt especial amb aquesta artista.
Vaig anar al Centre d'Art Tecla Sala a veure Inèdita, la primera gran exposició d'Ouka Leele a Catalunya, on s'exposava una selecció de la seva obra més íntima i essencial.
Fotografies en blanc i negre, com aquest autoretrat de 1985, fotografia digital, o fins i tot amb mòbil, tota l'exposició és un viatge al seu interior més profund.

Espiral de solidaridad, 2007.
"En la oscuridad está la luz, y en la luz la belleza", "Hay que creer para ver, no ver para creer"
són frases que ens deixa l'artista, una de les creadores de la movida i una dona plena de sensibilitat. Per cert, és mare d'una sola filla, Maria, com jo (sempre tendeixo a reafirmar-me en els artistes que admiro!) amb qui té una relació intensa.

El principito, 2007.

Les seves conegudes fotos pintades segueixen en plena actualitat. Un gran sentit escenogràfic i pictòric i la seva particularíssima visió de la humanitat. Una artista única, sorprenent, que adoro.
Això sí, estic indignadíssima. Per quin motiu aquí no s'ha estrenat el documental La mirada de Ouka Leele de Rafael Gordon, estrenat a Madrid el mes de desembre, nominat fins i tot als Goya i totalment oblidat a Barcelona?

06 d’abril 2010

electra


Abans de marxar de vacances vem anar a veure l'Electra dirigida per l'Oriol Broggi al TNC. Ens va entusiasmar. Des de l'escenografia, em recordava moltíssim els jardins de la Fundació Maeght a Saint-Paul de Vence,passant per la guitarra que va sonant durant tota la funció, Bob Dylan inclòs, fins a les magnífiques interpretacions, l'Electra de la Clara Segura posa la pell de gallina, quina interpretació! Des de la proximitat veiem les seves llàgrimes, la seva suor, la seva passió, el seu turment...Realment meravellosa.

01 d’abril 2010

blau

En la festa del 20è aniversari del seu casament.
Una de les exposicions que més m'ha agradat últimament, ha sigut D'un blau intens a la galeria Tatiana Kourochkina. En ella es mostra l'obra d'una parella emblemàtica en el món de l'art, Albert Ràfols-Casamada i Maria Girona. Pintors, creadors de l'escola Eina, cultes, artistes, companys de vida...

La pintura de la Maria Girona va quedar una mica a l'ombra, és el que passa si et cases amb un gran artista, tot i que la seva obra, figurativa, "una relectura del Noucentisme" que recorre a objectes quotidians, paisatges, flors, teteres..plenes d'intimisme és molt diferent de l'obra del seu marit.
Ràfols-Casamada és un dels grans. M'encanta. Pintor, poeta. La seva pintura té una lluminositat increïble. "La seva pintura callada i culta aspira a evocar les coses més que no pas a representar-les". Em sembla intuir a més, un gran amor entre ells dos. Una parella apassionant.
Jardí de Luxemburg, 1950.

L'aire i el sol
i aquella ratlla blanca al cel

Seiem en un banc
sota els arbres
la llum s'entrelliga a les branques

El globus d'un infant
aire amunt
ric de tot l'or de la tarda

El brollador al bell mig
eix blanc de les mirades

Passen noies rient
passa el vent

L'amor ens crida.