ten years after

Patti Smith cutting her hair. Robert Mapplethorpe , 70's.

Aquesta tardor ha fet 10 anys que escric, amb moltes interrupcions, aquest blog. Deu anys! Quantes coses descobertes, entre elles, la sorpresa de tot el que s'aprèn dels fills!, moments intensos, moments tristos, lligats a pèrdues de persones importants per a mi…Però mai com fins aquesta tardor, havia tingut ganes de tallar i acabar definitivament amb aquest blog. Tot per culpa de la tristor, la mediocritat dels governs que em toca patir, de les ganes de marxar. De la pesantor que m'asfixiava.

La légèreté i altres lectures illenques. M.B, 2017.

Aquest estiu vaig llegir  La légèreté (hi ha una versió en castellà La levedad) de Catherine Meurisse, un còmic meravellós, on l'autora, dibuixant de Charlie Hebdo, ens explica com la recerca de la Bellesa (oposada al Caos), va salvar-la després del brutal atemptat, que ella va evitar perquè aquell matí, el despertador no va sonar i va arribar tard a la redacció. La Bellesa que salva, que cura, tornant-nos la lleugeresa de viure. I tota aquesta tardor, he estat esperant que retornés la lleugeresa. He viscut amb massa angoixa tots els esdeveniments, patint insults, per no seguir cap dels dos corrents, comprovant que allunyada em sento dels meus conciutadans, i sabent que aquest no és el meu lloc del món. Mai havia tingut la certesa, tan clara, de voler marxar, canviar de ciutat, de gent, d'aires…Només la meva filla em lliga aquí, com una roca. I mentre la gent cridava pels carrers i els helicòpters em retrunyien dins el cap, em refugiava en la lectura i en el meu mantra: només vull la bandera de la justícia, l'educació i la sensibilitat. Només la pàtria del ser humà. I el raonament, el diàleg, la diferència. La voluntat de millorar, d'aprendre de tothom.

I el teatre m'hi ha ajudat. Des de  Nit de reis (o el que vulguis), el meu primer espectacle de la temporada al Lliure. Shakespeare dirigit per Pau Carrió, amb molta música, blues.Un shoot d'alegria, de  divertiment que em va encantar. Obabakoak dirigida per Calixto Bieito, en canvi, se'm va fer avorrida, i això que és una obra de Bernardo Atxaga, escriptor que m'agrada, i de qui m'havia meravellat el muntatge que havien fet, també al Lliure del seu Fill de l'acordionista. Aquí em va agradar molt l'escenografia, les interpretacions, però el text, excessivament poètic, i en euskera, que tampoc hi ajudava gaire, dificultava la seva comprensió, malgrat la bellesa de la seva sonoritat, i que em vaig estar a observar com la llengua declinava!

En canvi, El laberinto mágico dirigida per Ernesto Caballero al Romea em va entusiasmar. Obra de Max Aub, gran amic de Picasso, i a qui devem que el Guernica deixés el MOMA de Nova York. Aub va guardar el rebut del pagament de la República Espanyola al pintor i per tant es va poder demostrar que els ciutadans n'eren els propietaris. Aquest laberint ens porta a la Guerra Civil, a quatre històries que flueixen perfectament encadenades, molt ben representades.

 I quin Calígula més esplèndid és Pablo Derqui! Quin actoràs! Des de la brillantor del text de Camus, on ja ens va dir que governar és robar, grans riallades del públic! a la direcció brillant de Mario Gas. 

Calígula, el nihilista que vol canviar-ho tot, que es transforma, en aquesta versió, en un David Bowie sonat. La mort, la bogeria, el poder, bategant en totes les paraules de Camus.

Anne Wiazemsky i Jean-Luc Godard, 1967. Getty Images.

 I una pel.lícula que em va agradar i divertir, Le redoutable (aquí Mal genio) dirigida per Michel Hazanavicius. La creativitat i la genialitat de Godard, la modernitat de la Nouvelle Vague. Godard, tot un personatge, i bastant insuportable, com ens ho explica Anne Wiazemsky, autora dels dos llibres en què es basa el film i dona i musa del cineasta.

Dos llibres, Une année studieuse i ,Un an après, que ja havia llegit i m'havien agradat molt. 

Maig del 68 va radicalitzar Godard, i va canviar totalment la seva filmografia. Descobrim el seu ego exacerbat, el patiment de Wiazemsky, interpretats, esplèndidament, per Louis Garrel i Stacy Martin.

Els colors pop de l'època, el retrat del mite del cinema, les seves contradiccions. Fantàstica!

Anne Wiazemsky i Louis Garrel. Foto d'Alexandre Isard.

 I malgrat que Godard era, gairebé, 17 anys més gran que Wiazemsky, ell encara és viu, i ella va morir aquest octubre. Wiazemsky es va implicar en la pel.lícula de Hazanavicius, sembla que Godard l'ha ignorada..

Aquí amb Garrel, molt més guapo que Godard!

Darrers dies de felicitat. Formentera, 2017.

Espero que torni, aviat, la lleugeresa a la meva vida. Que retorni aquesta llum, aquesta pau, aquesta innocència que es va trencar. Vull fluir, lleugera, entre la Bellesa de la cultura. 

homes

 I com a contrapunt del darrer post, grans moments passats amb grans homes que admiro. Em va emocionar poder veure a Mijail Baryshnikov ballant, amb molta elegància, la bogeria de Nijinski. Letter to a man, al TNC, l'espectacle dirigit per Robert Wilson, és una meravella visual, molt sòbria, on el dolor, l'ànima turmentada de Nijinski, batega amb fragilitat. Basada en els cèlebres diaris del ballarí rus, publicats el 1936, a través de Baryshnikov, del seu cos, vem poder arribar a les paraules, al pensament, a l'angoixa, al pacifisme, al compromís de Nijinski. I, des de la meva cadira preferida del TNC, veia les llàgrimes de reconeixement de Baryshnikov, un altre mite!, davant el públic en peu, aplaudint-lo. I aquest mes de juliol, que ha sigut molt rus per mi, ha tingut la descoberta de l'amistat de Baryshnikov i el poeta Brodsky, en el documental esplèndid Brodsky is not a poet.

Viggo Mortensen, molt guapo sí!, al Teatre Lliure presentant Ramas para un nido, dues funcions per recaptar fons per l'Associació Catalana per la Pau, a benefici dels refugiats sirians. Aquest home tot ho fa bé, va recitar els seus preciosos poemes, plens de senzillesa i sensibilitat, alguns en català, va cantar, va recitar obres de grans poetes, un de la Maria Mercè Marçal!, va ser proper dins la seva timidesa…Molt ben sintonitzat amb el músic Rafel Plana, que l'acompanyava al piano. Una conversa entre ells, que a l'inici semblava molt improvisada, però que a mesura que avançava s'anava consolidant i veient el gran treball pensat i creat. Em va agradar molt. 

I aquest ha sigut un curs Wajdi Mouawad. He vist dos espectacles seus a la Biblioteca de Catalunya, Un obús al cor i Boscos. Aquest Grec, ha vingut personalment per presentar-nos dos espectacles que formen part del projecte Des mourants. El primer, Inflammation du verbe vivre em va entusiasmar. Inspirat en Filoctetes, l'heroi de Sòfocles, que parla del guerrer abandonat per Odisseu en una illa. Mouawad és el protagonista d'una experiència audiovisual i teatral. Molt poètica, de gran bellesa, amb la Grècia actual en ruïnes, dura, potser un pèl excessiva, però em va arribar a l'ànima. També el plaer del francès va fer que, malgrat les irregularitats, em fascinés el seu viatge a l'Hades per recuperar les ganes de viure, de lluitar, de seguir endavant.

L'altra obra que presentava, com a director només, no va agradar gens. Les larmes d'Oedipe, un oratori poètic, amb tres personatges, confrontant el món dels mites occidentals amb l'actualitat, de nou la crisi a Grècia. L'obra és tan estàtica, tan lenta, recitativa, que després de veure una obra llarga anteriorment, feia encara més feixuga. A mi no em va desagradar, però entenc que per qui el francès no és gaire conegut, havia de ser dur, una obra que és tota paraula.

I acabo amb una dona que admiro molt. Juliette Binoche, de qui sóc fan, al Festival de Peralada amb Vaille que vivre, l'espectacle que acabava de presentar a Avignon amb Alexandre Tharaud. Una joia el seu record de la gran Barbara, que també sempre m'ha agradat, molt emotiu, molt autèntic, sobri i sutil. Fosc, visualment, com els vestits de Barbara, com la seva vida dura, amb grans dosis de tristesa. Amb Binoche entrant en la seva intimitat més fonda, a través dels escrits, les entrevistes, les cançons, recitades o cantades…I la diva Juliette Binoche, tan tímida, fràgil, menuda, es transforma en un gegant escènic, quina gran actriu!, com domina la veu, el cos, la presència. Colpidora, omple i de quina manera, ella sola, un escenari buit, immens. Si ja l'admirava, ara que l'he tinguda a pocs metres, compartint uns 80 minuts de la nostra vida, em declaro fascinada, enlluernada, per aquesta dona. 

I ara, plego, marxo a l'illa, a llegir i a pensar en tantes coses vistes i gaudides que fan que la vida, i la humanitat, tingui sentit.

feminismes

 Final de primavera, inici d'estiu, intens, cansat, però ple de descobriments femenins. Entre ells, dues pintores. Hilma af Klint, sueca, pionera de l'art abstracte, que descobreixo a Personal Shopper, la fascinant pel.lícula d'Olivier Assayas, un director que m'agrada, Viaje a Sils-Maria és una de les meves pel.lícules preferides!. Aquí torna a treballar amb Kristen Stewart, meravellosa assistent personal, que es mou en un món materialista i inaccessible, les grans boutiques de luxe de París. Seguim els seus passeigs en moto pels boulevards carregada amb bosses…Ella viu un moment de dol, la tristesa per la mort del seu germà bessó amb qui vol contactar, per poder reconciliar-se amb la seva pèrdua. L'espiritualisme versus el materialisme. Em va semblar un film magnífic, ple de misteri, sensibilitat, solitud, tendresa. I el descobriment de Hilma af Klint i els seus quadres abstractes inspirats, segons deia, pels esperits. I Victor Hugo, que va voler contactar amb la seva filla, ofegada al Sena, i va iniciar diverses sessions d'espiritisme, reflectides en les seves Converses amb l'eternitat.

Clara Rilke-Westhoff. Paula Modersohn-Becker, 1905.
 Paula, pel.lícula de Christian Schwochow és un biopic de la pintora expressionista, Paula Modersohn-Becker. Malgrat no ser un gran film, em va interessar la vida, massa curta!, d'aquesta dona radical, moderna, que va fugir a París, escapant-se de les convencions, per poder expressar-se lliurament. Molt poètica, preciosa visualment, plena de llum, Paula ens mostra la lluita per la llibertat de la dona artista. Íntima amiga de Clara Westhoff, escultora i futura dona de Rilke, futura lectura del meu estiu!. I moltes ganes d'anar a Bremen, on hi ha el museu de Paula Modersohn-Becker.

 Marie Curie, dirigida per Marie Noëlle, és un retrat d'una dona que va canviar el món i la seva lluita contra el masclisme de la societat, de les institucions. La pel.lícula es basa en els seus anys més difícils, després de guanyar el primer Nobel, de perdre el seu marit en un accident, de continuar la seva feina amb passió, superant obstacles. I la seva força per brillar en un món d'homes, i per defensar la seva vida davant l'escàndol d'enamorar-se de nou, i reivindicar el seu segon Nobel. Gran interpretació de Karolina Gruzka, l'estètica és molt maca, plena de textures, de bellesa.

 Chavela, documental dirigit per les nord-americanes Daresha Kyi i Catherine Gund. Reivindica la mítica cantant, com artista, com a dona. Una vida dura, intensa, marcada per l'alcohol, la passió, l'ànsia de llibertat. Se escapó de una cárcel de amor, de un delirio de alcohol, de mil noches en vela…li va escriure Sabina. Però alhora, una vida plena, va ser parella, breument, de Frida Kahlo, i segueix sent un referent del feminisme. Retrat emotiu, lluminós i obscur, com els diversos moments de la seva vida. I veure-la, sentir-la parlar, bategar…emociona.

Cortijo del Fraile, Cabo de Gata. 

Vaig anar al Cortijo del Fraile quan vem anar al Cabo de Gata, un dels viatges més bonics de la meva vida, malgrat el moment dur, d'incerteses que vivíem. Alguna cosa em va sacsejar, vaig sentir tota la força d'aquella terra, d'aquell indret…Hi vaig pensar, veient la imatge del cortijo, en un moment de Bodas de sangre, dirigida per Oriol Broggi. Una meravella. Des del text de Lorca, imponent, preciós, hipnòtic i, en la meva visió, ple de presagis. La música del gran Joan Garriga, des de Chopin, Tom Waits a La leyenda del tiempo de Camarón, obra que em fascina. Música que acompanya, que vibra, que ens manté en alerta. Les interpretacions, destacant per magnètiques i imponents, Nora Navas i Clara Segura, intercanviant papers, entregant-se una a l'altra amb generositat. Preciosa mise en scène, com una plaça de toros, vaig pensar en Picasso, en Barceló…o una pista de circ, on el cavall, com un personatge més, es mou amb sensualitat, regalant-nos instants de gran bellesa. Però, tot i això, ara estic molt sensibilitzada amb el tema cavalls, animals gregaris i lliures, i no m'acaba d'entusiasmar que siguin utilitzats en espectacles, de fet cap animal. I l'altre però, em va semblar una mica forçat l'accent andalús d'una escena. Per la resta, una joia. Tot el batec que vaig trobar al Cabo de Gata, que ens va transformar, retrobat a la sala de la Biblioteca. Tota la màgia de Lorca, de la lluna, de la mort. 

grans noms

 Primavera de grans noms, Lorca, Shakespeare, Gil de Biedma, Txèkhov, Boccaccio….grans creadors de la humanitat. Federico García, dirigida per Pep Tosar, és un espectacle de dansa, cant, teatre, poesia que fa un recorregut apassionant sobre Lorca. Vaig veure aquesta obra, en una sala petita, al Grec de 2015, i em va agradar tant que quan vaig veure que, enguany, es representava al Romea, hi vaig voler tornar. Una meravella, la música, respirant flamenc, com m'entusiasma La leyenda del tiempo, els versos del poeta que Camarón va versionar musicalment, creant un disc que va revolucionar i sacsejar el flamenc més pur. El sueño va sobre el tiempo, flotando como un velero, nadie puede abrir semillas en el corazón del tiempo…I també ecos de jazz, de Billie Holiday, de Strange Fruit, de poemes a Nova York. I acompanyem a Lorca, en el seu darrer viatge, en el tren que el portarà de Madrid a Granada, el tren que no hauria d'haver agafat mai, que el portarà a la mort, però Lorca tan sensible, patia pels seus pares, aquell estiu de 1936 amb la guerra acabada de començar. L'acompanyem en la seva vida, intensa, en la seva obra, magnífica, eterna. 

I al Lliure, Gil de Biedma, un altre poeta que m'agrada molt. Las personas del verbo, llibre llegit i rellegit, dirigida per Joan Ollé. Em va agradar aquest Gil de Biedma dividit en tres, el jove, Ivan Benet, l'adult, Pep Munné i el madur, Mario Gas. Esplèndids tots tres, i també Judit Farrés, que m'agrada molt, aquí representant totes les dones, al voltant del poeta. L'obra és un itinerari per l'experiència personal de Gil de Biedma i també una crònica de la història, des de la Guerra Civil fins a la seva mort el 1990. I una versió, musicada per Serrat d'un dels meus poemes preferits, No volveré a ser joven, inèdita i estrenada per l'ocasió. Jo em quedo, i hagués posat, la versió que en va fer Loquillo, en un esplèndid disc de poemes cantats, que sempre he escoltat amb plaer. Nit brillant!

 I Shakespeare, el gran! Immens Lluís Homar, com a Ricard III al TNC dirigida per Xavier Albertí. Amb la seva pròtesi com a armadura, aquest malo, malísimo, personatge que caricaturitza el poder i tots els seus horrors. Però a qui seguim amb atenció, en els seus delirirs, conspiracions, seduccions, morts…I el muntatge, modern i trencador, amb piano inclòs (també!), i Julieta Serrano (quin plaer tornar-la a veure!) i Carme Elias, embogida i tràgica per tot el dolor. I el final apoteòsic, el rei reclamant un cavall al so del Bolero de Ravel. Shakespeare mai em decep.

 Lady Macbeth, no és cap obra de Shakespeare, és una esplèndida pel.lícula de William Oldroyd, basada en una narració de l'escriptor rus Nikolai Leskov, que ell adapta a l'Anglaterra rural, victoriana. Una joia, l'empoderament d'una dona contra les convencions, contra l'opressió. Amb una preciosa fotografia que mostra la llibertat de la Natura i l'asfíxia, l'encotillament dels interiors. I els conflictes racials, de classe. I la maldat que sorgeix, com la protagonista de Shakespeare, potent, salvatge. Que em fa pensar si el mal ja era latent, dins seu, o és degut a la repressió i crueltat que pateix…Meravellosa la interpretació de Florence Pugh, en una de les pel.lícules de l'any.

 Maravilloso Boccaccio dirigida pels germans Taviani, que ja passen dels 80 anys, però ens segueixen regalant petites perles com aquesta. Basada en cinc contes del Decameró de Boccaccio, amb una gran bellesa plàstica, com m'ha recordat als colors intensos, les línies fines de Piero della Francesca! I evidentment penso en Pasolini, en la seva adaptació del Decameró, molt més sensual, eròtica, palpitant i vital. Millor. Però, precisament, per fer-ne una cosa diferent, m'ha agradat també, força, aquesta versió dels Taviani. Que parteix, com el llibre, d'un grup de joves que escapa de Florència, el 1348, per culpa de la pesta negra, refugiant-se al camp, on cada dia explicaran una història. Que lluminosa i preciosa la Toscana, els paisatges naturals, els carrers de Florència, el Campanile.Quines ganes d'Itàlia!

Txèkhov en una adaptació d'Ivanov, breu i intensa. Molt ben resolta, però no m'ha acabat d'entusiasmar aquesta proposta de Rigola. No em diu res que els actors s'anomenin pels seus noms, que portin la seva pròpia roba, que juguin a futbol mentre anem entrant a la sala, això no em va agradar gens, fins i tot vaig sentir vergonya!, que en el programa s'escrigui només la lletra d'Under Pressure de Queen, ni una paraula per Txèkhov, i tampoc m'agraden els gats xinesos. Porto molts Rigola, molt gaudits, però aquesta vegada no he entrat en el seu joc. Dit això, grans actuacions, esplèndid Joan Carreras, antiheroi, egoista, turmentat. I un text, que a mi em fascina. Sóc txekhoviana, ho confesso.

I després de tots aquests grans creadors, intemporals i eterns, Sergei Polunin, l'únic viu i jove. Espectacular i magnífic Dancer, el documental de Steven Cantor sobre Sergei Polunin, el ballarí ucraïnès,  primera estrella del Royal Ballet, que va abandonar per no suportar l'exigència de la dansa, el pes de la fama, que el va portar quasi a l'autodestrucció. Les pressions familiars, la responsabilitat que sentia pel sacrifici de la seva família, amb pocs recursos, perquè ell arribés a l'èxit. La solitud d'un nen, en un país estranger, la Bellesa, del cos, de la dansa, de l'elasticitat, de la rebel.lia. Polunin, únic, especial, magnètic. Em va commoure aquest retrat extraordinari, aquesta reflexió sobre l'èxit, sobre el que desitgem, realment, a la vida. 

boscos històrics

 Reivindico la importància de la història, per entendre'ns com a humans. Boscos de Wajdi Mouawad dirigida per Oriol Broggi, una meravella a la preciosa sala gòtica de la Biblioteca de Catalunya. Només entrar, em captiva l'olor de les fulles i la sorra, i en un moment de l'espectacle, on plou sobre aquestes fulles, em sento transportada al bosc de les Ardenes, on va morir tota una generació d'europeus, per res. Una obra de 4 hores fluïdes, que circulen com el vent entre els arbres i emocionen. Tot i que, potser, és el text més complet i reeixit de Mouawad, el trobo massa proper a Incendis, com un déjà vu….però és veritat que les seves obsessions, la poesia del seu llenguatge, els horrors de la guerra, els llaços de la sang…formen part del seu món. Aquí és la Loup, com un llop adolescent, que cerca els seus origens. I l'utopia fosca dels boscos salvatges, la música de Lili Marleen en un vell acordió, la bellesa del Teatre.

 També canta, meravellosament, Lili Marleen, la Rosa Galindo, en el seu monòleg sobre La maternitat d'Elna. Un espectacle que vaig veure, fa uns quants anys, i que ara he volgut tornar a veure al Lliure, acompanyada de la meva filla, que coneix a la Rosa. Un imprescindible, per conèixer la nostra història, l'exili dels republicans espanyols, els camps de concentració francesos, la lluita d'Elisabeth Eidenbenz, que va salvar les dones embarassades, portant-les a la maternitat impulsada pels moviments socials suïssos. Un preciós cant a l'esperança, a la solidaritat, a la bondat. I només la Rosa Galindo, interpretant i Franco Piccinno al piano, embolcallant-nos amb la música i cançons del moment. Emotiu i màgic.

 I al cinema, Stefan Zweig: Adiós a Europa de Maria Schrader amb un immens Josef Hader interpretant al gran escriptor, un dels més grans intel.lectuals del segle XX, un humanista entusiasta i europeista convençut. La pel.lícula es basa en 5 seqüències, en temps i escenari únics, de la vida, ja a l'exili, de Zweig. Quan el pessimisme l'envolta, i es sent decebut, trist, perdut. El 1942, es suïcida amb la seva dona, a Brasil, convençut del triomf de la barbàrie, de la brutalitat. I que delicadament, filma Schrader aquest fet a  l'epíleg de la pel.lícula, només veiem la famosa imatge de Zweig i la seva dona, al llit estirats, reflectits en un mirall d'armari que s'obre. I quina tristesa vaig sentir, pensant i sabent el final d'aquella guerra... 

 I acabo de llegir les seves esplèndides memòries a El món d'ahir que m'ha entusiasmat. Jo també em declaro europeista convençuda, malgré tout, i penso que hem de lluitar per una Europa millor, la que volia construir Zweig, que enyorava els temps on els homes viatjaven on volien del món, sense passaports, reivindicant les humanitats com una font de felicitat. Quina necessitat tenim de persones com Stefan Zweig en aquests temps d'ara!

 Rosalie Blum, el còmic de Camille Jourdy

I una mica de felicitat, per animar-me. Rosalie Blum, la pel.lícula dirigida per Julien Rappeneau basada en uns còmics de Camille Jourdy, que em penso autoregalar! (la pel.lícula és amb actors reals). Deliciosa, divertida, un cant a la solitud i a la lluita d'uns personatges per fugir-ne. Tendre i original, un puzzle que vol reconstruir la vida i els sentiments dels personatges. 

pianos

 Pianos. La fi del trimestre l'he viscut envoltada de pianos. Des del de casa que va passar a ser el cor que bategava, centre vital dels dies previs a una prova i futures portes que cal obrir, als que vaig trobar al teatre, en les obres que vaig anar a veure. Un piano, de nou a escena, al Lliure, a L'ànec salvatge dirigida per Julio Manrique. Esplèndida obra d'Ibsen, vaig recordar el seu pis d'Oslo, el seu piano Bechstein, i la seva taula de treball, on potser va escriure aquesta peça magnífica, tragèdia sobre la veritat i la mentida, la veritat que fa mal, la mentida que ens ajuda a viure. Els boscos talats i els boscos inventats, que tenim en la nostra ment. Em va fascinar, l'escenografia, la neu sobre el piano, les tonades que ens porten a Noruega, des de Norwegian wood, que sona en una ràdio, a Grieg i el seu Matí. I Pablo Derqui, el fanàtic il.luminat de la veritat absoluta. Grans actuacions, gran direcció, esplèndid muntatge.

Un altre piano, el de la protagonista de La Senyora Florentina i el seu amor Homer de Mercè Rodoreda, dirigida per Sergi Belbel al TNC.  Una immensa Mercè Sampietro, com la professora de piano de Sant Gervasi, que espera algun senyal d'Homer, un home mesquí, hipòcrita. Un cant feminista, a l'amistat, un text brillant de Rodoreda, que pel meu gust Belbel va fer massa en to de vodevil. I sí, és molt divertida, em va agradar molt, la galeria plena d'hortènsies, les amigues, la criada Zerafina, motor de la història, consciència de totes. Un plaer.

També hi ha un piano en una escena d'Incerta glòria, la pel.lícula d'Agustí Villaronga adaptació de la gran novel.la de Joan Sales. Si ja em va agradar la versió teatral que va fer Àlex Rigola, encara m'ha agradat més aquesta versió cinematogràfica. Depuradíssima, això sí,  Villaronga ha fet molt més petita l'obra densa, filosòfica, mística…i per a mi, és el gran encert. S'ha centrat en els personatges, les seves emocions, les seves ambicions, el seus somnis perduts. El seu retrat de la Carlana, una imponent i meravellosa Núria Prims, és magnífic. La majestuosa dona aranya, que teixint la teranyina acaba atrapant-los en el seu món, sec, àrid, quins paisatges del Front d'Aragó!, com a teló de fons. I la seva imatge, la dona negra, eixuta, amb el ram de flors silvestres, plenes de color, em va semblar senzillament meravellosa. 

 I em va encantar El Viajante d'Asghar Farhadi, de qui em declaro fan. He vist totes les seves pel.lícules que s'han estrenat aquí. Guanyador, una altra vegada!, de l'Oscar a millor film estranger, que no va anar a recollir, en protesta per la política migratòria de Trump. Una altra obra seva fascinant. L'honor perdut, la justícia en una societat retrògrada, la venjança. Una pel.lícula de gran intensitat moral, de dilemes ètics, on el món del teatre hi és present, amb la Mort d'un viatjant d'Arthur Miller. 

L'Iran contemporani retratat per un dels grans directors de cinema actuals.

Retrat d'Olga Picasso, 1923.

M'ha agradat molt l'exposició Picasso. Retrats  que es pot veure al Museu Picasso. Començant per aquest fascinant retrat d'Olga, l´única dona amb qui es va casar. La figura humana va ser un tema principal en l'obra de Picasso, pintant amics, família…L'exposició és una coproducció amb la National Portrait Gallery de Londres i és molt interessant. El recorregut permet veure la precocitat de Picasso, amb els seus esplèndids retrats de família, pintats als 15 anys!, i esdeveniments i persones que van marcar-lo.

 Retrat de Nusch Éluard, 1937.

Nusch, l'altra dona de Paul Éluard, després que Gala l'abandonés per Dalí.  Artista surrealista, acròbata i molt retratada. Lluminosa i vital, encara em sembla percebre la seva joie de vivre, a través dels anys, de l'esguard de Picasso, dels colors usats.

Sylvette, 1954.

I aquesta escultura de xapa i metall pintada em va encantar. Sylvette David, una noia de 19 anys, musa de l'artista, la primavera de 1954 a Vallauris, quan Françoise Gilot ja l'havia deixat i encara no havia conegut Jacqueline. 

Retrats és una de les millors exposicions que he vist, últimament, a Barcelona.

jane & vania

 Després d'un hivern dur, sense escriure, sense sortir gaire, tancada en les meves lectures,  espero fer renéixer una mica el blog amb l'arribada de la primavera. He tornat a anar al teatre, i he pogut veure dos dels meus personatges preferits, Jane i Vània.

Jane Eyre, novel.la estimada, que he llegit dues vegades, portada a l'escena del Lliure per Carme Portaceli, em va meravellar. Des de la interpretació magnífica d'Ariadna Gil, tota fragilitat, però valenta, apassionada, intel.ligent i lliure, com tan bé la va crear Charlotte Brontë. Quin personatge la Jane! Sempre m'ha captivat. I Abel Folch, un Rochester que sí, potser és massa dolç, però a mi em va convèncer i atrapar. I la preciosa escenografia, amb les seves projeccions, les coreografies i moviments dels actors, la música composada per la gran Clara Peya, una pianista molt jove. Un piano i un violoncel a l'escenari, acompanyant Jane, les paraules de la més gran de les germanes Brontë, que escrivien en un entorn solitari i pobre, la parròquia on vivien a Haworth al camp anglès, viatge pendent que espero realitzar algun dia.

 I Vània al TNC dirigida per Carles Alfaro. La gran obra de Txèkhov sobre el temps perdut, la meva obsessió, sobre les oportunitats perdudes, tot allò que no vem dir ni que vem fer. Els desitjos, els anhels perduts de Vània, un altre personatge meravellós de la literatura. Em vaig llegir Vida de Txèkhov d'Irène Némirovsky, sí la de Suite francesa!, i vaig trobar tants detalls de la seva vida a l'obra…

Muntatge esplèndid d'Alfaro, respirant tota la melangia d'un passat que no tornarà, en les tonades d'un vell piano (un altre piano a escena!) i l'hamaca, amb els seus moviments lànguids, com les ànimes dels perdedors. La vida que s'escola.

 I he seguit anant al cinema, passió vital. La chica desconocida dels germans Dardenne amb una meravellosa interpretació d'Adèle Haenel. La culpabilitat, el sentit de la responsabilitat d'una doctora que no va obrir la porta de la seva consulta perquè ja feia una hora que hauria d'haver plegat, i les conseqüències d'aquest fet banal. En el cinema social, de denúncia dels Dardenne, potser una reflexió de la nostra Europa que mira cap a un altre costat, per no veure el patiment humà que truca a la nostra porta. 

Land of mine, pel.lícula danesa de Martin Zandvliet denuncia les terribles condicions que van patir uns 2000 presoners alemanys, adolescents la majoria, després de la Segona Guerra Mundial. Van ser obligats a retirar els quasi 2 milions de mines que hi havia a les costes del Mar del Nord. La majoria van morir. Preciosa pel.lícula pacifista que ens mostra la crueltat contra els vençuts, el rancor i l'odi dels danesos contra els alemanys, els excessos de les venjances. I tot això, en uns escenaris d'una bellesa enlluernant, les platges, la seva llum, els seus colors, el mar…I l'absurditat de les guerres, dels nacionalismes, de l'odi envers l'altre…i els perdedors, sempre els més dèbils i vulnerables, no van ser els oficials nazis qui van anar a netejar les platges, cap poderós, hi van anar adolescents. Malgrat la tensió que es viu veient-la, el patiment de les mans tremoloses d'aquests nois…és una meravella.

Schwarzenbach

Annemarie Schwarzenbach. Foto de Marianne Breslauer.
Gener, trist i ple de sorpreses. Vaig pujar a la muntanya, al MNAC per veure l'exposició de fotografies de Marianne Breslauer, la fotògrafa jueva i berlinesa, i allà em vaig trobar amb l'Annemarie Schwarzenbach, fascinant i bellíssima, andrògina i elegant, misteriosa i subtil. Sí, és la protagonista de Ella, tan amada, el llibre de Melania G. Mazzucco dedicat a l'escriptora suïssa, que he llegit aquests dies. Gran viatgera, filla d'una família molt rica de fabricants de seda, arqueòloga, morfinòmana, va viure una vida curta, va morir amb 34 anys, però molt intensa i turmentada. Íntima amiga dels fills de Thomas Mann, Klaus i Erika, de qui va estar bojament enamorada, tot el seu dolor m'ha colpit amb força. Relacions difícils amb la família, especialment amb la mare, amb les dones que va estimar, Carson McCullers es va enamorar d'ella d'una manera brutal… Temporades interna en psiquiàtrics, i malgrat tot absolutament fascinant. El 1933 va viatjar amb la Marianne Breslauer a Espanya, amb el cotxe de Schwarzenbach, viatge documentat en l'exposició amb unes meravelloses fotografies. 

Annemarie Schwarzenbach. Foto de Marianne Breslauer. Berlín, 1932.
Thomas Mann va dir d'ella que era un bell àngel devastat i també, adreçant-se a Annemarie, si fos un home hauria de ser declarat excepcionalment bell. El 1938 va anar amb cotxe a Afganistan amb l'escriptora Ella Maillart, viatge documentat en un llibre de Maillart que tinc moltes ganes de llegir, com també Muerte en Persia de Schwarzenbach, un llibre, sembla ser, ple de melangia, de les seves angoixes, pors i obsessions. A mi, mirant les fotografies de Breslauer d'ella, em va arrossegar amb una força increïble, com si em cridés des d'un altre món, des dels seus paisatges de Sils-Maria, on tenia la casa del seus somnis, i on va morir.

Mestresses de casa. Lluïsa Vidal, 1906.

 I al MNAC també hi havia l'exposició de Lluïsa Vidal, la pintora modernista, un altre món, però també una dona molt especial. Inesperadament, em va agradar molt. Una moderna entre els modernistes. Lluïsa va néixer el 1876 a Barcelona, i va viure al costat de casa meva, al mateix pati d'illa.Viatges a Madrid, a descobrir el Prado, a París, on va estudiar un temps, estius a Sitges, Exposicions a la Sala Parés, publicacions a Pèl & Ploma, va tenir molt bones crítiques. La tristesa va arribar amb les crisis del seu pare, que va acabar separant-se definitivament de la família. Va col.laborar sempre amb Feminal, la revista de caràcter feminista. Lluïsa Vidal va morir, de la grip espanyola, als 42 anys.

Pintora modernista, pels tons de la seva paleta i l'elecció dels temes, això sí, va tenir èxit perquè la van qualificar de pintora viril! Per a mi, en canvi, gran pintora que va reivindicar la dona i el seu món.

Vaig dubtar si anar al Lliure a veure Les noces de Figaro, o no. Em feia dubtar el text de Beaumarchais,  embolics entre criats i amos. Sort que finalment hi vaig anar, perquè m'ho vaig passar molt bé amb aquest esplèndid muntatge de Fabià Puigserver, que es recuperava ara, per commemorar els 40 anys del Lliure, i dirigida actualment per Lluís Homar. Lleugera, divertida, amb molt bon ritme i unes interpretacions magnífiques, una delícia que culmina amb una dansa coral que ens va entusiasmar a tots.

La tortuga roja, una joia de pel.lícula del Studio Ghibli, el mític estudi japonès, i dirigida, per primera vegada, per un occidental Michael Dudok de Wit i amb guió de Pascale Ferran (sí, la directora de Lady Chatterley que em va encantar!).

Increïblement maca, un plaer estètic en tota la seva senzillesa, vaig pensar en els Haikus japonesos. Minimalista, però plena de força, en els silencis, els sons de la natura, la pluja, el vent, el mar, la música. És un film sense diàlegs, sense paraules, però un autèntic cant a la vida. Sense paraules de tan preciosa.

I una altra pel.lícula que em va semblar molt bella, Frantz de François Ozon. Un cant pacifista, esplèndidament interpretat per Paula Beer i Pierre Niney, el soldat francès que després de la Gran Guerra, fa un viatge, ple de remordiments, a la recerca del perdó. Preciosa fotografia alternant el blanc i negre, amb el color quan parla del passat. Una bonica reflexió sobre la legitimitat de la mentira com a cura pel dolor. 

disset

I un any més…disset, un dels meus números preferits. Tot i així el seu inici m'ha trobat escèptica…L'he començat a ritme de Bob Dylan, intentaré fer cas al seu missatge, serà el meu esperit del 17!
Feliç any!