Avís noves entrades per Email

03 de febrer 2017

Schwarzenbach

Annemarie Schwarzenbach. Foto de Marianne Breslauer.
Gener, trist i ple de sorpreses. Vaig pujar a la muntanya, al MNAC per veure l'exposició de fotografies de Marianne Breslauer, la fotògrafa jueva i berlinesa, i allà em vaig trobar amb l'Annemarie Schwarzenbach, fascinant i bellíssima, andrògina i elegant, misteriosa i subtil. Sí, és la protagonista de Ella, tan amada, el llibre de Melania G. Mazzucco dedicat a l'escriptora suïssa, que he llegit aquests dies. Gran viatgera, filla d'una família molt rica de fabricants de seda, arqueòloga, morfinòmana, va viure una vida curta, va morir amb 34 anys, però molt intensa i turmentada. Íntima amiga dels fills de Thomas Mann, Klaus i Erika, de qui va estar bojament enamorada, tot el seu dolor m'ha colpit amb força. Relacions difícils amb la família, especialment amb la mare, amb les dones que va estimar, Carson McCullers es va enamorar d'ella d'una manera brutal… Temporades interna en psiquiàtrics, i malgrat tot absolutament fascinant. El 1933 va viatjar amb la Marianne Breslauer a Espanya, amb el cotxe de Schwarzenbach, viatge documentat en l'exposició amb unes meravelloses fotografies. 
Annemarie Schwarzenbach. Foto de Marianne Breslauer. Berlín, 1932.
Thomas Mann va dir d'ella que era un bell àngel devastat i també, adreçant-se a Annemarie, si fos un home hauria de ser declarat excepcionalment bell. El 1938 va anar amb cotxe a Afganistan amb l'escriptora Ella Maillart, viatge documentat en un llibre de Maillart que tinc moltes ganes de llegir, com també Muerte en Persia de Schwarzenbach, un llibre, sembla ser, ple de melangia, de les seves angoixes, pors i obsessions. A mi, mirant les fotografies de Breslauer d'ella, em va arrossegar amb una força increïble, com si em cridés des d'un altre món, des dels seus paisatges de Sils-Maria, on tenia la casa del seus somnis, i on va morir.
Mestresses de casa. Lluïsa Vidal, 1906.
 I al MNAC també hi havia l'exposició de Lluïsa Vidal, la pintora modernista, un altre món, però també una dona molt especial. Inesperadament, em va agradar molt. Una moderna entre els modernistes. Lluïsa va néixer el 1876 a Barcelona, i va viure al costat de casa meva, al mateix pati d'illa.Viatges a Madrid, a descobrir el Prado, a París, on va estudiar un temps, estius a Sitges, Exposicions a la Sala Parés, publicacions a Pèl & Ploma, va tenir molt bones crítiques. La tristesa va arribar amb les crisis del seu pare, que va acabar separant-se definitivament de la família. Va col.laborar sempre amb Feminal, la revista de caràcter feminista. Lluïsa Vidal va morir, de la grip espanyola, als 42 anys.
Pintora modernista, pels tons de la seva paleta i l'elecció dels temes, això sí, va tenir èxit perquè la van qualificar de pintora viril! Per a mi, en canvi, gran pintora que va reivindicar la dona i el seu món.
Vaig dubtar si anar al Lliure a veure Les noces de Figaro, o no. Em feia dubtar el text de Beaumarchais,  embolics entre criats i amos. Sort que finalment hi vaig anar, perquè m'ho vaig passar molt bé amb aquest esplèndid muntatge de Fabià Puigserver, que es recuperava ara, per commemorar els 40 anys del Lliure, i dirigida actualment per Lluís Homar. Lleugera, divertida, amb molt bon ritme i unes interpretacions magnífiques, una delícia que culmina amb una dansa coral que ens va entusiasmar a tots.
La tortuga roja, una joia de pel.lícula del Studio Ghibli, el mític estudi japonès, i dirigida, per primera vegada, per un occidental Michael Dudok de Wit i amb guió de Pascale Ferran (sí, la directora de Lady Chatterley que em va encantar!).
Increïblement maca, un plaer estètic en tota la seva senzillesa, vaig pensar en els Haikus japonesos. Minimalista, però plena de força, en els silencis, els sons de la natura, la pluja, el vent, el mar, la música. És un film sense diàlegs, sense paraules, però un autèntic cant a la vida. Sense paraules de tan preciosa.

I una altra pel.lícula que em va semblar molt bella, Frantz de François Ozon. Un cant pacifista, esplèndidament interpretat per Paula Beer i Pierre Niney, el soldat francès que després de la Gran Guerra, fa un viatge, ple de remordiments, a la recerca del perdó. Preciosa fotografia alternant el blanc i negre, amb el color quan parla del passat. Una bonica reflexió sobre la legitimitat de la mentira com a cura pel dolor.