Avís noves entrades per Email

28 de gener 2012

maleta


La Maleta Mexicana al MNAC. La meva primera exposició del 2012. Meravellosa i emocionant exposició sobre el redescobriment dels negatius de la Guerra Civil Espanyola de Capa, Chim i Taro. No era una maleta, eren tres capses amb 4500 negatius d'imatges fets durant la Guerra Civil pels tres grans mestres del fotoperiodisme de guerra. Tres jueus procedents d'Hongria, Polònia i Alemanya respectivament i que fugien del nazisme. Idealistes, viuran la guerra d'Espanya com una causa pròpia, com la dels brigadistes internacionals, com la de molta gent que segueix trobant en la Guerra Civil Espanyola una causa romàntica, la lluita contra el feixisme, la lluita per salvar una República plena de contradiccions però alhora plena d'il.lusions. Retraten no només el camp de batalla, també els civils, la vida, els pobles i ciutats. Per primera vegada en la història la guerra no es desenvolupa només a les trinxeres o camp de batalla, les ciutats també són bombardejades, moren nens i dones, hi ha refugiats...Fan unes fotografies esplèndides testimonis de la seva tècnica magistral. El 1939 Capa abandona París que està a punt de ser ocupada pels nazis i fuig als Estats Units. El seu col.laborador, Chiki Weisz, també emigrant jueu, que acabarà casant-se amb Leonora Carrington, la pintora surrealista, va fabricar les capses i sembla ser que les va portar en bicicleta fins a Bordeus i van acabar finalment a mans del general Francisco Aguilar González, ambaixador de Mèxic a Vichy. Aquest les va portar a Mèxic on van estar a casa seva oblidades durant anys, fins que la seva filla les va cedir al seu nebot Benjamin Tarver que contactarà amb un museu nord-americà. Finalment la notícia arribarà al germà de Capa, Cornell Capa, fundador de l'International Center of Photography de New York (ICP) i que portava anys cercant aquests negatius. Caldran anys de negociacions, Tarver no volia diners, fins que cedirà les capses. Trisha Ziff, autora del documental La maleta mexicana que vaig veure al cinema Alexandra per completar i aclarir l'exposició, va ser escollida per acostar posicions. Tarver cedirà i Trisha Ziff retornarà els negatius a Cornell Capa, que morirà uns mesos després d'haver retrobat una part de l'ànima del seu germà i els seus companys. Una història emocionant.

Gerda Taro retratada per Robert Capa. París, 1935-1936.

En una de les capses també hi havien negatius de fotografies personals, algunes fetes per Fred Stein, on retrata la felicitat de Capa i Taro, la felicitat de ser jove, apassionat i viure a París als anys 30. Són refugiats però són lliures per reinventar-se. Em va encantar aquesta foto de Gerda Taro, preciosa amb el seu pijama masculí-jo també sóc fan d'aquest tipus de pijames des d'abans de fer 20 anys!-. Capa la retrata en tota la seva intimitat de parella, dormint. Una fotografia preciosa, íntima i sensual. Sembla ser que aquesta foto era una de les preferides de Capa doncs en tenia vàries còpies impreses. Gerda morirà amb 26 anys, una setmana abans de fer-ne 27, a la batalla de Brunete atropellada per un tanc republicà en una accidentada retirada republicana.

Robert Capa retratat per Gerda Taro. Maig, 1937.

Ernest Andrei Friedman, el pseudònim Robert Capa és un invent per poder incloure les fotografies de la seva companya professional i sentimental, Gerda Taro, a qui rebutjaven pel fet de ser dona. Això va comportar però la polèmica sobre qui era l'autor d'algunes de les obres més famoses. Taro el retrata aquí en tota la seva bellesa, com una dona enamorada. Capa morirà també en una guerra, la d'Indoxina, trepitjant una mina i amb 40 anys.

David Seymour, Chim.

Autor d'unes esplèndides fotografies, Chim treballava per Regards, una revista il.lustrada vinculada al Partit Comunista Francès. També fugirà a Mèxic i posteriorment als Estats Units. Com els seus companys trobarà la mort en una guerra, durant la crisi de Suez el 1956, ametrallat per soldats egipcis. Tenia 45 anys.
Le Barcarès, Març 1939. Robert Capa.

Capa va retratar la fugida a l'exili de milers de republicans espanyols. Derrotats, van acabar de ser humiliats en els camps de refugiats de França a Argelès, le Barcarès...Aquí va acabar la República Espanyola, a unes platges, maltractada, oblidada...Algun dia França haurà de demanar perdó pel tracte deplorable, per la brutal indiferència, per la humiliació que va fer patir als primers homes que van lluitar contra el feixisme a Europa! I la seva història és la història també de la maleta mexicana, que va retratar una lluita, que va haver d'emigrar a Mèxic, que va ser donada per perduda però que va acabar ressorgint amb força.

23 de gener 2012

dones

Pina de Wim Wenders.

Des de l'inici de curs he vist tres pel.lícules on les dones són les grans protagonistes.
Pina de Wim Wenders, meravellós documental sobre la gran Pina Bausch de qui ja he confessat en diverses ocasions la meva admiració més absoluta. Em va encantar. Molt emocionant. D'una bellesa exultant. Malgrat la mort de la coreògrafa mentre preparaven la pel.lícula, Wenders va decidir tirar endavant el projecte amb molt respecte, com un homenatge que és un cant a la dansa, a la passió de tota una vida. I l'altra gran protagonista del film, diria que és Wuppertal, la ciutat de Pina, escenari fantàstic on el director situa diverses coreografies. Em va agradar tant que ni em van molestar les ulleres de 3D. Fins i tot em va semblar que la tercera dimensió donava molta força als moviments!


Wim Wenders i Pina Bausch.

Una fotografia malauradament irrepetible, però Pina batega amb força en tota la pel.lícula de Wenders. Sense quasi aparèixer hi és present en cada instant. Danseu, danseu o estareu perduts...(Pina Bausch).


Benito Zambrano amb Inma Cuesta i María León

La voz dormida de Benito Zambrano no va rebre gaires bones crítiques però en canvi tinc la sensació que va agradar al públic. A la nostra sessió, una qualsevol, fins i tot va rebre càlids aplaudiments. Això sí, els crítics deien que només per les interpretacions femenines ja valia la pena anar a veure la pel.lícula. Immenses Inma Cuesta i María León, guanyadora de la Concha de Plata al Festival de San Sebastián i estic convençuda que també rebrà el Goya a millor actriu revelació. Però és que fan posar la pell de gallina. A mi La voz dormida em va agradar com la majoria de pel.lícules de la guerra civil i penso que Zambrano té tot el dret a recrear uns dolents molt dolents i uns bons molt bons. És la seva pel.lícula i la seva visió. De fet el llibre que l'inspira és la història de dones represaliades, republicanes, roges i de com van patir a mans dels guanyadors. Fa plorar moltíssim, amb el Sergi ens en vam fer un tip!




I després de veure la pel.lícula em vaig comprar i llegir el llibre que és millor! Dulce Chacón, que malauradament va morir als 49 anys, era filla d'una família benestant, de dretes, dels nacionals. El seu pare durant la dictadura va ser alcalde de Zafra-poble preciós per cert, on vaig anar fa un parell d'estius en el nostre petit viatge a Extremadura-. El seu llibre és un cant a les dones víctimes de la repressió franquista dels anys 40. Perquè per Dulce Chacón "hemos oído la versión de los vencedores, ahora tenemos que oír a los vencidos".


Stella de Sylvie Verheyde.

A finals de setembre o inicis d'octubre, no ho recordo amb certesa, vaig veure una pel.lícula deliciosa, Stella de Sylvie Verheyde. Autobiogràfica, és una part de la infantesa de la directora als anys 70 i com la cultura que va trobar en una companya d'escola la va redimir, cosa inusual de dir en els nostres dies! Plena de sensibilitat, de tendresa, de veritat. Té un punt de drama, un punt de pel.lícula iniciàtica i és realment bona. Ah! i amb Benjamin Biolay fent de pare garrulo...

18 de gener 2012

albee

Aquesta temporada he vist dues obres d'Edward Albee que m'han agradat moltíssim. La primera va ser Un fràgil equilibri, al Lliure, dirigida per Mario Gas i per a mi un dels millors muntatges que he vist en aquest teatre. Una crítica a la família, a les aparences, a la hipocresia, amb uns actors situats en una espècie de piscina/peixera on neden els seus personatges i les seves misèries. Un text boníssim, va guanyar el Pulitzer, una obra magnífica, i unes actuacions, destaco la Rosa Novell i la Rosa Renom, memorables.
La segona, Qui té por de Virginia Woolf?, dirigida per Daniel Veronese al Romea. Una obra brutal sobre la fragilitat del somni americà. L'havia vista, en castellà, el 1999 amb la Núria Espert i l'Adolfo Marsillach i ja m'havia semblat un text impressionant, però aquest muntatge és encara millor. Amb un Pere Arquillué magistral, l'Emma Vilarasau a l'alçada com també la Mireia Aixalà i l'Ivan Benet. Unes actuacions sublims, amb el text, el millor de l'espectacle. Com a muntatge em quedo amb Un fràgil equilibri. Una relació plena de sadomasoquisme, tensió, adrenalina pura. Simplement brutal. Quan acaba l'espectacle sona la música de Sigur Rós, un grup islandès que el Sergi posava a la nostra filla quan era un bebè per adormir-la, i penso que precisament el director vol que retrobem la calma un cop devastats per l'obra.
I l'alcohol flotant i present en totes dues obres.

12 de gener 2012

euridice

Immensa Carme Sansa, una Euridice sola, quieta, adreçant-se a algú a qui no veiem però que intuïm ben present. Immensa amb la veu i els ulls, amb l'esguard i amb la paraula. Evocant les intimitats d'una vida en parella, la de Claudio Magris, que va reescriure el mite d'Orfeu i Euridice en primera persona, a Vostè ja ho entendrà, deu anys després de la mort de la seva dona Marisa Madieri-autora per cert d'un llibre que em va encantar Verde agua-. Un profund viatge emocional. El dia abans d'anar al Tantarantana vaig llegir el llibre, en una esplèndida traducció d'Anna Casassas.

09 de gener 2012

le havre

Hem començat el 2012 cinèfil amb una preciosa pel.lícula plena d'optimisme, que bona falta ens fa! Le Havre d'Aki Kaurismäki. Un plaer absolut, estètic amb un aire retro deliciós, argumental amb una història emotiva, plena de tendresa. M'ha recordat en algunes coses a Amélie i en altres als films de Tati.
Res millor que llegir l'article de la Mercè Ibarz de El País que ens va impulsar a anar corrents a veure Le Havre!

04 de gener 2012

loulou

Vull començar el 2012 amb un petit homenatge a Loulou de la Falaise que va morir el passat mes de novembre. Una dona fascinant. Musa, tot i que ella rebutjava la paraula, d'Yves Saint-Laurent, a qui va inspirar la seva part més hippie i bohèmia. Loulou de la Falaise, filla d'aristòcrates i artistes, va ser l'autèntica bohemian chic.
I rebutjava el terme musa perquè ella va ser també una creadora.

Vull que el 2012 estigui ple de bellesa! Com la d'aquesta dona que va envellir de manera radiant.
Esplèndida!
Elegant, sofisticada,va encarnar com ningú el charme. Va tenir una sola filla, m'encanta buscar-me en dones que em fascinen...sóc mitòmana mai em cansaré de repetir-ho!
I aquí un petit collage que he trobat dels gloriosos 70's. Que la bellesa i l'estil de la Loulou de la Falaise ens acompanyin sempre!