Avís noves entrades per Email

26 de juny 2014

geografies

             Hélène Cixous. Foto d'Olivier Roller, 1992.
Aquestes darreres setmanes he entrat en diverses geografies. França, la més intensa. Vaig començar per anar a una conferència de la gran Hélène Cixous, que m'encanta, una de les pensadores i escriptores més reconegudes de la contemporaneïtat. El crit de la literatura, el títol de la seva conferència que començava amb el seu crit en catalan, no puc parlar en la vostra llengua però puc cridar-hi. Ens va llegir un text filosòfic, literari, molt poètic. El seu cos prim, elàstic, molt elegant conjugava perfectament amb la seva veu, clara, tranquil.la, que em va hipnotitzar. Una meravella.
Violette de Martin Provost. Vaig continuar amb França, amb dones intel.lectuals, escriptores fascinants. Violette Leduc i Simone de Beauvoir formidablement interpretades per Emmanuelle Devos i Sandrine Kiberlain. Pel.lícula sobre l'apassionant vida de Violette Leduc narrada en capítols amb els noms de les persones que la van marcar, Maurice (Sachs), Simone (de Beauvoir), Jean (Genet)…i el món de Camus, Cocteau, l'existencialisme…Des dels anys de la guerra que va viure amagada amb l'escriptor Maurice Sachs fins la publicació de La Bâtarde amb la que aconseguirà el Goncourt. Un relat fascinant sobre la solitud, les inseguretats, la creació artística. Una pel.lícula literària excel.lent.
    Violette Leduc, foto d'Henri Cartier-Bresson, 1954.
Precursora d'escriure sobre temes com l'avortament o la bisexualitat. Centrada en la relació amb Simone de Beauvoir, que la va impulsar a escriure, la va ajudar econòmicament, la va apropar als existencialistes, a l'editorial Gallimard, en una col.lecció que dirigia Camus, la gran amistat, franca, entre elles dues, el desig de Violette envers Simone, mai correspost.
I vaig anar a la presentació als Verdi d'Au Bout du conte, amb la seva directora, Agnès Jaoui, de qui sóc fan. Jaoui, la Woody Allen francesa, tàndem guionista amb Jean-Pierre Bacri, el seu ex, amb qui segueix treballant. Jueus, originaris del Magreb, ell d'Algèria, ella de Tunísia. Humor intel.ligent, en una bona pel.li, que parteix de les figures dels contes clàssics. Mitòmana com sóc, em va agradar veure la Jaoui, molt més prima i maca que en el cine i les fotos, propera i espontània.
I de França al País Basc a veure El hijo del acordeonista al Lliure, dirigida per Fernando Bernués a partir de la novel.la de Bernardo Atxaga, novel.la fascinant que llegia precisament mentre vaig anar al teatre. Tot i que el llibre és molt millor, en tots els sentits, trames més ben desenvolupades, personatges més complets, escriptura brillantíssima, cal dir que el muntatge va ser molt bo, molt interessant, de fet va ser guanyador d'un premi Max. L'amistat, la llengua, els paisatges de la infància, la lluita armada, la nostàlgia, l'amor com a redempció.
I de la verda Euskadi a la verda Anglaterra, d'Atxaga a Dickens. M'encanten les pel.lícules literàries, per tant havia d'anar a veure The invisible woman de Ralph Fiennes sobre una relació, intensa però oculta de Charles Dickens. Ell tenia 45 anys, ella 18. Amb ella va viure, clandestinament, després d'abandonar la seva prolífica família, els darrers anys de la seva vida. L'Anglaterra puritana, hipòcrita, un escriptor brillant, aclamat, una pel.lícula preciosista, delicada, honesta. 

12 de juny 2014

winnie

 Els dies feliços de Samuel Beckett al Lliure, dirigida per Sergi Belbel, no em van entusiasmar. No em vaig deixar portar per l'optimisme de Winnie, una esplèndida Emma Vilarasau, gaudint d'un personatge que sí, ha de ser una regal poder interpretar, però que em va avorrir bastant com a espectadora. No m'agrada el teatre de l'absurd, està clar, reconec que va tenir la seva importància en un moment que calia trencar, investigar, anar més enllà, però en aquestes alçades de la meva vida teatral, prefereixo textos que m'aportin més, em sacsegin, em facin pensar…potser no tenia el dia, però tot i que sabia on anava, i estava disposada a deixar-me bressolar per les paraules, a cercar la similitud en els nostres actuals dies feliços (?), no em va atrapar gens. Vaig pensar que les entrades exhaurides éren per la gran interpretació i l'esplèndida escenografia…i la pose de cal veure-ho, perquè moltes persones que van aplaudir en peu entusiasmades havien dormit durant gran part de l'obra!
 En canvi sí que em va entusiasmar Hermosa juventud de Jaime Rosales. Un retrat esplèndid del nostre país immers en una gran crisi econòmica, moral, política i social a través de les vides d'una parella jove sense futur, ni brillant, ni bonic, ni esperançador. Realisme pur i dur. I la protagonista Ingrid García Jonsson immensa, un gran descobriment, perquè crec que ella sí que té futur!
Dos madres perfectas d'Anne Fontaine, basada en un conte de Las abuelas de Doris Lessing. Sí, són unes mares plusquamperfectes, s'apropen a la cinquantena i tenen el cos que tenim als 25, unes cases meravelloses, vesteixen increïblement bé, és un plaer estètic veure-les! La història, malgrat la seva inversemblança, m'ha agradat, hi he sabut trobar la Lessing, en les reflexions sobre els desigs femenins, la por a la vellesa, a la solitud, l'amistat entre dones…Molta elegància i subtilesa.

04 de juny 2014

amadeo

Aquests dies d'aires republicans he vist una pel.lícula fascinant, innovadora i diferent. Stella cadente de Lluís Miñarro. Un film absolutament creatiu, lliure i pictòric, hi ha nombroses referències artístiques, Courbet, Goya, Nolde…El breu regnat d'Amadeo de Savoia, un rei republicà, que volia modernitzar Espanya, educant-la per sobre de tot, i que es troba un país que el repudia, que és tràgic i negre com les seves pintures, i que l'aïlla en el seu palau. Stella cadente és la solitud i la Bellesa. És una pel.lícula totalment visual, amb poc diàleg i moltes sensacions. Vanguardista, és brutal la música pop francesa que l'acompanya, en moments absurds fascinants.
 Àlex Brendemühl fa una interpretación espléndida d'Amadeo, hi posa l'ànima, un treball sublim. També em va agradar molt la guapíssima Bárbara Lennie i tota la resta d'actors. Fa temps que res em sorprenia tant com aquesta pel.lícula.
Informe per a una acadèmia, un text molt interessant de Kafka, un conte amarg i captivador sobre la vida del simi que es converteix en humà i triomfa en el món de l'espectacle. La metamorfosi inversa. Un monòleg dirigit per Xavier Ricart i Ivan Benet interpretat magistralment per aquest darrer. En alguns moments vaig arribar a veure el simi que hi ha en ell. Un espectacle molt emotiu amb un regust amarg, de tristesa que em va captivar.
Els micos són massa bons perquè l'home pugui venir d'ells. (Friedrich Nietzsche).
Temps de peònies, flors que m'encanten i de bona música. M.B., 2014
I a Informe per a una acadèmia sona la música de Sílvia Pérez-Cruz, fascinant com sempre, amb la seva veu embriagadora. M'encanta aquesta dona i escoltar els seus discs, per cert recomano Granada el seu darrer treball amb Raül Fernández Miró, banda sonora d'aquesta primavera a casa.
El joc de l'amor i de l'atzar dirigida per Josep Maria Flotats al TNC. Tenia ganes de veure una nova obra de Flotats al Nacional, tenia uns grans records d'Àngels a Amèrica i La Gavina. Però em feia una mica de por el món de Marivaux. Amors, enganys i desenganys, conflictes de classe…però aquesta vegada em va sorprendre gratament. La comèdia, la lleugeresa, malgrat aquests trons que ens anuncien la futura revolució francesa. Les actuacions, esplèndida Mar Ulldemolins, la criada plena de gràcia, l'escenografia com un quadre de Watteau, delicada, lluminosa, el vestuari de Franca Squarciapino, dona multipremiada en la seva vida professional, fins i tot el Plaisir d'amour que sona,
Això sí malgrat que Ordoñez digui que Marivaux podria ser el megatataravi de Rohmer, em quedo amb Rohmer!
I un parell de pel.lícules que vaig veure ja fa algunes setmanes. El gran cuaderno de János Szász basada en el llibre de l'hongaresa Ágota Kristof. Llibre que em va commoure i que encara és més bèstia que la pel.lícula, que per cert, em va agradar, és una versió molt fidel, amb una estètica brillant i una recreació dels horrors de la guerra, de la pèrdua de la innocència, de la crueltat, brutals. Jo vaig llegir Claus y Lucas que comprèn El gran cuaderno i dues obres més lligades entre elles.
Tu voz entre otras mil, el documental de Paloma Concejero sobre Antonio Vega, que malgrat que sembla ser que a la família de l'artista no ha agradat gens, a mi m'ha semblat molt respectuós i un documental magnífic. Els moments lluminosos, la música, la joventut, l'astronomia, la intel.ligència, la sensibilitat d'una persona, i els moments foscos, el món de l'heroïna i tota la seva obscuritat, les depressions, la tristesa…I molta melangia, d'un temps passat que no tornarà.