Avís noves entrades per Email

23 de novembre 2012

marion

 Dissabte passat vaig anar a l'Auditori amb la meva germana a veure la Marion Cotillard que interpretava amb l'OBC l'oratori Joana d'Arc a la foguera d'Arthur Honneger amb llibret del poeta Paul Claudel.Va ser un espectacle molt emocionant, apoteòsic fins i tot.
 La Marion que és molt menuda físicament i que sembla joveníssima, vaig pensar que havien escollit una Édith Piaf idònia-de fet va guanyar un oscar merescudíssim-, és una Joana plantada a la foguera esperant la flama final. La seva interpretació va ser magnífica, vibrant, molt intensa. Des de la nostra tercera fila, situades just al seu davant (quina sort d'entrades!), podíem veure tots els registres de l'emoció en el seu rostre, les llàgrimes que li relliscaven, la concentració, la desesperació...
Increïblement meravellós.
El 1954 Ingrid Bergman va fer el mateix paper en la representació de l'oratori de Honneger, que es va estrenar al Liceu de Barcelona, dirigida per Roberto Rossellini. Uns anys abans, el 1948, havia interpretat a Joana d'Arc a la famosa pel.lícula de Victor Fleming i que m'ha fet associar sempre a la donzella d'Orléans amb la cara d'Ingrid Bergman.Potser a partir d'ara pensaré en la Marion Cotillard!

14 de novembre 2012

cos

Fotografia de Lluís Bover                                  

Brutal i meravellosa l'exposició que vaig veure fa uns quinze dies a la Fundació Tàpies Caps, braços, cames, cos. Centrada en els darrers tretze anys de treball d'Antoni Tàpies, un artista immens, i on el cos és l'objecte central, el protagonista.
                                         Fotografia de Lluís Bover.

Em va encantar la disposició d'algunes obres penjades al mig de la sala, com s'aprecia en aquestes fotografies, permetent una experiència sensorial de l'objecte, del cos.
                                     Fotografia de Lluís Bover.

 Tota una reflexió sobre la condició humana d'un Tàpies ja vell, però ple de força, de potència, que crea a partir de diferents materials, sorra, palla, roba...i diferents tècniques, collages, assemblatges, traç gestual, frottages...amb tota la seva simbologia personal i mística.

Un Tàpies ple de vida que crea cossos plens de vida, amb una sexualitat molt forta. Un artista que envelleix, limitat pel cos i els sentits-especialment la vista-, però amb un immens desig de treballar, de crear, de viure.

(...) Haureu vist que hi ha quadres on es veu, de vegades ambiguament, un braç, una mà, una aixella; fins i tot he buscat indrets que la gent no considera nobles del cos amb la intenció de demostrar que totes les parts del cos humà, fins les considerades com les més brutes, són tan respectables com les altres.
Antoni Tàpies, La realitat com a art, Barcelona: Laertes, 1982.

05 de novembre 2012

blancanieves

 M'ha agradat molt Blancanieves de Pablo Berger. Molt més que The artist, que em va avorrir bastant. Aquesta pel.lícula muda, en canvi, m'ha semblat una experiència estètica impactant. Un viatge als anys 20 d'Andalusia recreats esplèndidament. Amb una Maribel Verdú com a madrastra, pèrfida, cruel, elegant, expressiva i fascinant.
Emocionant, creativa al màxim, plena de sensacions i d'emocions. Brillant com sempre Ángela Molina, a qui adoro, amb una banda sonora excel.lent amb música d'Alfonso de Vilallonga i un parell de cançons esplèndides interpretades per Sílvia Pérez Cruz (a qui dec una entrada des de fa anys!).
La Blancanieves nena és interpretada magistralment per Sofía Oria i els seus ulls immensos i una vida plena de tristesa i tragèdia.
I Macarena García, que se'n va endur el premi a la millor actriu al Festival de San Sebastián. Hipnòtica, nostàlgica, alegre i trista. Com diu Berger El cine como ceremonia y experiencia catártica.
Imatges, música i una pel.lícula molt, molt especial.