Avís noves entrades per Email

26 d’abril 2008

m.b.2

Aquesta és María Blanchard fent classe. Estic segura que devia ser una professora excel.lent. Lorca va escriure sobre ella: " Si los niños te vieran de espaldas exclamarían -ahí va la bruja, ahí va la bruja-. Si un muchacho ve tu cabeza asomada sola en una de esas diminutas ventanas de Castilla exclamaría -el hada, mirad el hada-. Bruja y hada, fuiste ejemplo respetable del llanto y la claridad espiritual...Con toda sinceridad, te he llamado jorobada constantemente y no he dicho nada de tus hermosos ojos que se llenaron de lágrimas, con el mismo ritmo que sube el mercurio por el termómetro, ni he hablado de tus manos magistrales...pero hablo de tu cabellera y la elogio, y digo aquí que tenías una mata de pelo tan generosa y tan bella que quería cubrir tu cuerpo, como la palmera cubrío al niño que tu amabas en la huida a Egipto. Porque eras jorobada ¿y qué?. Los hombres entienden poco las cosas y yo te digo, María Blanchard, como amigo de tu sombra, que tú tenías la mata de pelo más hermosa que ha habido en España."
I jo penso en la María Blanchard, camí de l'institut.

m.b.

Jeune fille lisant María Blanchard

He tornat a la docència i al plaer/martiri d'ensenyar. Penso en la María Blanchard, tan immensa en la seva pintura i tan desgraciada en la seva vida. Rebutjada per la seva mare, va néixer amb una deformitat incurable, era geperuda, rebutjada pels seus alumnes de qui va patir humiliacions i crueltats vàries. Viu al París més esplèndid artísticament, amiga de Gris, Modigliani, Chagall...
Es mor de gana però és capaç de renunciar a la seva feina de professora, havia aprovat oposicions de dibuix, per escapar-se a França i viure pintant, és la seva teràpia per afrontar una vida duríssima. Morirà sola als 51 anys però pintant i fent realment el que volia. "Pintar sense coaccions et fa lliure" o l'equivalent pels que no pintem, viure sense coaccions et fa lliure.

20 d’abril 2008

negre

Mark Rothko. Silence is so accurated.

Hi ha moments en la vida que tot és negre, que la sort passa de llarg i no s'atura, que tots els plans es volatilitzen. Estic cansada, cansada que sempre em toqui patir moltíssim per aconseguir les coses. El silenci és tan encertat va dir Rothko i potser només cal això, silenci. Ell però, a mesura que la seva vida s'anava enfosquint també ho feia la seva pintura. Fins al final. Es va tallar les venes. La meva foscor en canvi espera de nou la llum.

14 d’abril 2008

abril



Ja han passat 77 anys...visca la república!

amedeo

Nu recostat. Modigliani, 1917
La mare m'ha portat de Madrid el catàleg de l'exposició que fan al Thyssen sobre Modigliani. M'he passat la tarda llegint-lo. Una vida plena de penúries i turments que acaba amb la seva mort als 35 anys. Això sí va tenir un enterrament gloriós, una multitud amb Brancusi, Picasso, Léger, Vlaminck i molts més el van acompanyar des de l'Hôpital de la Charité de París on va morir fins al cementiri del Père-Lachaise. Pels carrers la gent llençava flors sobre el seu taüt. En vida Modigliani només va tenir una exposició individual, a la dècada dels 20 (mor el gener de 1920) se'n van fer dotzenes. Cal morir-se per triomfar en el món de l'art (amb poques excepcions que han triomfat i s'han enriquit en vida), tot i que ell va gaudir d'un cert reconeixement del públic. Sempre m'ha encantat Modigliani, per independent, no se'l va enquadrar en cap moviment d'avantguarda, per fràgil, va ser víctima d'ell mateix, enganxadíssim a l'alcohol i les drogues que el van portar a l'autodestrucció, per incomprès i per atractiu. I per la bellesa de la seva obra.