anna k.

 M'ha agradat molt l'Anna Karenina de Joe Wright.Per diferent, per radical. Com si fos una òpera, com en un teatre, els personatges van interpretant els seus papers, en un ambient fastuós, d'una bellesa fascinant. Sí, d'acord, la novel.la de Tolstoi és infinitament millor, però això ja ho sabem abans d'anar al cinema, Anna Karenina és la novel.la per excel-lència, llegint-la, amb tots aquells detalls, amb la riquesa de les paraules, ja és com si veiéssim una pel.lícula. Per això m'ha agradat la proposta de Wright, perquè ha fet la seva visió particular, sense complexes.

I sobretot m'ha entusiasmat Keira Knightley, una Karenina tan apassionada, tan plena de vida, tan palpitant, que se m'ha desdibuixat en la ment la imatge de la Greta Garbo, fins ara la meva Anna K. preferida. Llàstima que no acabi de funcionar la química entre ella i Aaron Taylor-Johnson, un Vronski excessivament infantil.En canvi, fantàstic Jude Law com a Karenin.

I a mi Anna Karenina sempre em fa pensar en Tereza i Tomás, els protagonistes de La insostenible lleugeresa del ser de Milan Kundera. Un llibre extraordinari, tenim una traducció esplèndida al català de Monika Zgustová, que va tenir una versió cinematogràfica que em sembla que no va agradar gens, però que a mi em va entusiasmar en el seu moment, amb prou feines tenia 18 anys, i ara. Quan els protagonistes es coneixen ella està llegint Anna Karenina. Més tard el seu gos es dirà Karenin en honor a la novel.la.

I he vist una altra pel.lícula d'època, absolutament meravellosa que vull recomanar a tothom. Un asunto real de Nikolaj Arcel, amb algun premi al Festival de Berlín. Esplèndida, emocionant, molt brillant en tots els aspectes, interpretacions sublims, fotografia fascinant, argument interessantíssim...Uns idealistes que es van avançar al seu temps, il.lustrats, valents, amb idees d'igualtat en un món d'absolutisme, d'ignorància, desolador. Colpidora, tant, que quan vaig tornar a casa vaig córrer a buscar informació sobre el rei boig danès Cristian VII, la seva dona Carolina Matilde i l'il.lustrat idealista apassionat Johann Friedrich Struensee. Una història verídica.

auster

 Diari d'hivern de Paul Auster amb les primeres flors de primavera collides de l'hort de M.

Ja està. Ja ho he fet. Ja sóc normal. Ja he llegit a Paul Auster. Els darrers dies d'aquest hivern passat vaig llegir Diari d'hivern, el meu primer Auster. No sé per què he sigut tan reticent fins ara, però sempre trobava lectures que m'interessaven més, l'autor em feia mandra. I això que visc amb un fan dels seus llibres! I sí, m'ha agradat.És un gran llibre. He pogut entrar en el seu món, observar la seva vida des del forat del pany, des de les pàgines escrites. Ja estic llesta per endinsar-me en els seus llibres. S. em recomana La música de l'atzar, el seu preferit.

Els meus llibres de la Siri Hustvedt amb el meu Rescue Remedy.

En canvi, sempre he sigut una entusiasta de la seva dona, la Siri Hustvedt, sempre l'he llegida de pressa, tot just tenir el llibre. Sense saber explicar el motiu. I m'ha fet gràcia compartir amb aquesta gran parella literària el mal d'ansietat. En el seu cas molt més greu, en el meu vaig tirant amb les flors de Bach que porto sempre amb mi. I aquí s'acaben les coïncidències malgré moi.

onada

L'onada, text d' Ignacio García May, dirigida per Marc Montserrat Drukker i basada en l'experiment real de Ron Jones.Em vaig deixar emportar per l'onada del Lliure.Una obra impactant, d'aquelles que queden en la memòria.Que fan pensar. Un gran Eduard Farelo en el paper del professor enrotllat i adorat, autor d'aquest experiment, que per poc no se li escapa de les mans, per demostrar empíricament com neix i es desenvolupa el nazisme o qualsevol totalitarisme. Sobta però la rapidesa de la conversió, i no puc deixar de fer-me un munt de preguntes comparant l'època dels fets, 1967, i l'època actual. L'obra però em va semblar extraordinària, el text, les interpretacions, l'escenografia... De les que fan història.

menorca

 Menorca, Nura pels fenicis, Melusa pels grecs. Preciosa, intensa, màgica. I en la meva recerca de cases maques, que puguin ser nostres uns pocs dies a la vida, vaig trobar aquest vell estable reconvertit, un bouer com diuen allà, restaurat amb un gust exquisit.

 Aïllats, en un dels barrancs més bonics de l'illa, vem poder gaudir de la caseta, de la seva situació privilegiada, del cel ple d'estrelles, del silenci del bosc, del cant dels ocells, dels arbres...una overdose de natura...

 I vem tenir la sort d'uns dies preciosos, de bon temps, de la primavera esclatant, de l'illa verdíssima i amb molt poca gent.

 La naveta des Tudons (1400 AC). Meravellosa, solitària, la petita nau invertida, atribuïda a les llegendes dels gegants, sepulcre privilegiat.

 I les flors que hi creixen. La vida que segueix a la terra.El paisatge mediterrani en tot el seu esplendor. Amb els ramats pasturant al voltant. Tot d'una bellesa exultant.

 La taula de Torralba d'en Salord (2000 AC aprox.). La presència constant de les pedres a l'illa. De la seva màgia, de la seva energia. Ens vem dedicar a recarregar-nos, a tocar-les, abraçar-les, escoltar-les. Són pedres que bateguen.

Palau Comte de Torresaura, Ciutadella (1839). I platges, i cales, i fars, i més sepulcres talaiòtics, i coves...Menorca és plena de racons, de paisatges...I Maó, i Ciutadella.

 Flors i més flors. La primavera ja és aquí. Si penso en Menorca penso en flors per tot arreu.

Cala del Pilar. I també vem caminar molt. Per gaudir del paisatge, per obtenir recompenses com aquesta. Després de quasi una horeta de camí, la cala del Pilar. Bellesa que emociona. I sí, vaig ballar de puntes damunt d'aquesta roca...com diu una de les meves cançons preferides.