Avís noves entrades per Email

31 de desembre 2013

catorze

               Anita Pallenberg i el seu fill Marlon, fotografiada (crec) per Dominique Tarlé, estiu 1971.

1. Salut. 2. Amor. 3. Feina. 4. Lectura. 5. Cultura. 6. Bellesa. 7. Lanzarote. 8. Formentera. 9. Cadaqués i l'exili. 10. Pilates ( i que pugui tornar a fer ioga amb C!). 11. Lleugeresa. 12. Revolució.

Aquests són els meus desigs/ propòsits personals per les campanades d'aquesta nit. Un any que començarà a casa meva a ritme de Chez Keith et Anita, una cançó de l'últim (i molt bo) disc de Carla Bruni que a la Maria i a mi ens encanta. Perquè se'ns encomani la joia, la bellesa, la llibertat, l'esprit d'aquell estiu del 71 que la mítica Anita Pallenberg i els Rolling Stones van passar al sud de França i que reflecteix la lletra que cantarem per començar el catorze. Bon any! 

28 de desembre 2013

rosa

Acabo l'any malalta i griposa però aquest desembre he vist alguns espectacles fascinants com La rosa tatuada de Tennessee Williams i dirigida per Carlota Subirós al TNC. En pocs anys he vist tres muntatges de l'autor, La gata sobre teulada de zinc calenta dirigida per Àlex Rigola, Un tranvía llamado deseo per Mario Gas i aquesta. Tots tres em van semblar molt interessants i em van agradar, però em quedo amb aquesta Rosa tatuada. Immensa Clara Segura, palpitant, vessant desig i sensualitat, plena de dubtes i repressions, i sí recorda a la Magnani, a la Loren, explosiva, meravellosa. I sempre més, quan senti Sexual Healing de Marvin Gaye recordaré aquesta obra, poètica i un gran cant a la vida.

I malgrat no ser gaire amant dels musicals no em vaig voler perdre Goodbye Barcelona al teatre del Raval. Per la temàtica, els Brigadistes internacionals que van venir a lluitar per la República espanyola, per la utopia, per l'emoció…una obra estrenada a Londres, i amb èxit, i que aquí ha hagut de ser financiada amb petites aportacions privades (així va el país!), bones veus, bones representacions i molta emotivitat...

Blue Jasmine de Woody Allen em va encantar. De nou un Allen en plena forma amb una Cate Blanchett magistral. Serà una de les millors de la seva filmografia. Una sàtira actual de la condició humana. Els trepes, hipòcrites, garrulos, la nostra societat retratada en una comèdia esplèndida d'un director molt inspirat.

04 de desembre 2013

camille

 Camille Claudel. Vint-i-cinc anys després de la pel.lícula de Bruno Nuytten, amb una inoblidable Isabelle Adjani mostrant tota la passió i la força de l'escultora amant de Rodin. Una pel.lícula que em va marcar molt en aquell moment, estudiant d'art, molt interessada en les dones artistes i que em va encantar. Retorno al cinema Zumzeig i a Camille Claudel, ara interpretada per la gran Juliette Binoche i dirigida per Bruno Dumont i centrada en un any, el 1915, quan l'escultora ja és una dona de 50 anys tancada al manicomi de Montdevergues.
 Esplèndida Juliette Binoche interpretant una Camille abandonada, rendida, incapaç de retornar a la creació, a l'escultura que l'hauria pogut salvar. La claustrofòbia, la tensió, la ràbia, la soledat intensa…
Meravellosa la fotografia hivernal, grisa, crua en algunes situacions, i tot és tan real…Dumont no  recorre a actors per representar als altres interns, ho fan persones amb discapacitats psíquiques reals, marcant clarament la diferència amb Camille que malgrat totes les seves inestabilitats no estava boja.
Fascinant pel.lícula, molt diferent de la primera. Millor, més autèntica, amb una Binoche sublim, tot i que Adjani potser s'assemblava més físicament a Camille...
 I he fet molta vida al Lliure. Ivan i els gossos de Pau Carrió, un espectacle que em vaig perdre la temporada passada i que, per sort, he pogut recuperar. M'ha agradat moltíssim. Brutal Pol López en un intens monòleg escrit per Hattie Naylor. Una joia, plena d'emocions, de puresa, de dolor, de pànic, de molta bellesa, l'escena d'ell corrent amb un tros de plàstic, ell i els seus gossos, em va semblar veure la llibertat personificada. I em va fer gràcia llegir que Marcos Ordóñez parlava de Pol López com un actor lunar, quan jo en molts moments de l'obra vaig pensar sembla d'un altre planeta...
 El policía de las ratas de Roberto Bolaño i dirigida per Àlex Rigola. Em va agradar també aquesta proposta d'un conte de Bolaño, trist, miserable, el món de les rates, mediocres, grises, on els artistes són l'única esperança d'aquest món de masses controlades i idiotitzades. Continguts i desesperançats Joan Carreras i Andreu Benito, fantàstics en el seu paper. I em va agradar la sobrietat de l'escenografia. I els moments poètics que vaig trobar en el text.
I també he anat al Lliure amb la meva filla a veure Moby Dick que ens va entusiasmar. Un espectacle molt especial, recorrent unes 30 persones, la majoria nens, el teatre, fent el nostre particular viatge a la recerca de la balena blanca. Dirigida per Juan Carlos Martel Bayod i amb una espai escènic dissenyat per Frederic Amat que em va meravellar.

 I una decepció. No em va agradar Tots volem el millor per a ella de Mar Coll. En tenia moltes ganes doncs em va encantar Tres dies amb la família però no m'ha arribat, m'ha avorrit molt. Malgrat la magnífica interpretació de Nora Navas, però no entenc cap on porta la pel.lícula, no entenc com ens vol explicar una història que em sembla molt interessant i que donaria per molt. Per què fer-ne una pel.lícula absurda? Per què la resta de personatges estan tan desdibuixats? Potser no sóc prou llesta, ni tinc el sentit de l'humor que cal...
I el passat 20 de novembre vaig anar a l'homenatge que es va fer a l'escriptora Isabel Núñez a l'Ateneu, un any després de la seva mort. Va ser molt emotiu i em va semblar preciós. Les paraules del fill, del cineasta i íntim amic Jose Luis Guerín, de Itziar González recordant-nos la Isabel més passional i activista, de Fernando Valls que va publicar un dels seus llibres, d'Elena Vilallonga que ens va ensenyar una filmació personal que havia fet a l'escriptora…Admiro molt l'obra d'Isabel Núñez, els seus llibres, els seus escrits, les seves crítiques, les seves traduccions, el seu pensament, la seva lluita. Segueix sent un referent per a mi.