Avís noves entrades per Email

21 de febrer 2010

haneke


Una recomanació. La cinta blanca, de Michael Haneke. Brutal. Preciosa, cinematogràficament, en blanc i negre, plans cuidadíssims, una estètica meravellosa. Ara bé, duríssima. Em va recordar una mica a Dogville. Univers Haneke total, indagació del mal, del pitjor de la humanitat...i un final inconclusiu, que fa que el Sergi s'enfadi i digui que sempre fa el mateix...per cap d'any vem començar el 2010 mirant una peli seva que feien per la tele, Caché, boníssima, que ens va fer discutir precisament pel final. I crec que no s'ha de parlar gaire per recomanar una pel.lícula.
Simplement, aneu-hi.

pantera

El 1998, a l'estiu, vaig fer un curs d'història de l'art dramàtic. La professora era una admiradora fervent de Carles Santos i em va encomanar el seu entusiasme pel músic. Al Sergi, que ja havia vist espectacles seus, també li agradava. Des d'aleshores he anat a veure els seus espectacles i ara he pogut veure la reposició de La pantera imperial, estrenada el 1997, i per a molts, l'espectacle que defineix millor Carles Santos. Per a mi, el seu millor espectacle. Èxit aclaparant, entusiasme col.lectiu. Hem sortit tots amb una eufòria increïble. "Un cos a cos amb la música a través de Bach", difícil de definir. Això sí, ha entrat en tots nosaltres.

20 de febrer 2010

yo,también


Fa uns mesos vaig llegir un article de l'Almudena Grandes a El País sobre la pel.lícula Yo, también. Els seus actors havien guanyat la Concha de Plata del Festival de Cine de San Sebastián i tenia ganes de veure-la. Ja no la feien a Barcelona. Per sort els premis Goya suposen, a vegades, una reposició de pel.lícules a les cartelleres i amb el premi a Lola Dueñas s'ha tornat a programar a la ciutat. He anat a veure-la. M'ha encantat. Us deixo l'article de l'Almudena Grandes perquè descriu perfectament les sensacions que vaig sentir.

16 de febrer 2010

maillol

Mediterrània, 1905.


Fa temps que volia escriure sobre l'exposició de Maillol que vaig poder veure a la Pedrera fa uns mesos. Hi vaig anar un matí, a primera hora, i la vaig poder gaudir en solitud.
Maillol és un dels escultors més destacats i originals de la primera meitat del segle XX.
"La seva obra significa la reinvenció permanent del concepte de bellesa en un moment en què l'art modern fa miques la representació de la realitat. Rebutja el moviment i busca la forma pura com els pintors coetanis busquen el color pur". Davant Mediterrània, André Gide va escriure "Maillol acaba d'introduir el silenci en l'escultura".

Acció encadenada, 1905.

A mi però, m'agrada més l'Acció encadenada, un monument a la memòria del polític revolucionari i antimonàrquic Blanqui. Maillol va optar per representar una dona despullada encadenada que tracta de trencar unes cadenes invisibles. En representar un polític per mitjà de la figura d'una dona nua, va proposar una nova concepció del monument públic, cosa que va aixecar un gran escàndol. Posteriorment en va fer aquesta reproducció sense braços, com una estàtua grega.

Il.lustrador de llibres, preciosos els de les Bucòliques de Virgili...em va fascinar un petit documental sobre el seu treball al seu estudi de Banyuls, on el vèiem passejar entre la natura, parlant amb el pastor, amb les dones que llauraven, tot un món perdut, bucòlic...No he pogut resistir posar una foto del seu rostre,que em va semblar molt artístic.

09 de febrer 2010

bergman

M'agraden les coïncidències de la vida...Fa uns dies quan ja tenia les entrades per anar a veure Escenes d'un matrimoni/Sarabanda d'Ingmar Bergman al TNC, fent tertúlia havent sopat, el meu sogre ens va explicar que una de les pel.lícules que més l'havien marcat a la vida era El manantial de la donzella de Bergman. Ens la va explicar i vem parlar una estona sobre els silencis de Déu, les no-creences, sobre el cineasta...Vaig seguir pensant en tot això uns dies...Vaig anar al teatre a veure aquestes versions que dirigeix la Marta Angelat i em van agradar força, especialment la primera, amb una Mònica López meravellosa. La veritat és que dónen molt tema per discutir...Ara que tinc temps, he decidit veure les seves pel.lícules.

05 de febrer 2010

impromptus


Retrobo a Sasha Waltz al Liceu, dos anys després de veure el seu meravellós Dido&Eneas al TNC. Presenta Impromptus "on explora la dansa per la dansa mateixa i l'estreta relació entre música i moviment. El punt de partida són els Impromptus de Schubert, peces per a piano petites i delicades". Bellesa absoluta. Llàstima de part del públic del Liceu que no vol entrar en la dansa contemporània i s'incomodava en els silencis coreografiats. Em van amargar una mica la nit amb la contínua tos i els murmuris...Ja va passar amb la Pina Bausch...Per cert, "la nova Pina Bausch és un qualificatiu que persegueix durant anys a Sasha Waltz". Injustament. Té talent, força, creativitat per destacar per ella mateixa i jo la trobo personalíssima.