Avís noves entrades per Email

26 de maig 2013

garcía-alix

                       Un instante de eterno silencio, Alberto García-Alix, 2010.

Aquesta primavera he vist una de les exposicions de l'any. Autorretrat d'Alberto García-Alix (León, 1956), un fotògraf per qui tinc una especial predilecció, a la Virreina. 76 fotografies i 2 audiovisuals brutals a la preciosa planta noble del palau de la Rambla. I allà dins, el món de García-Alix, amors, nus, addiccions, sense cap mena d'hipocresia, entregat a nosaltres. La seva intimitat feliç o dolorosa. Em va entusiasmar.
                           Mi habitación en Barcelona, Alberto García-Alix, 1978.

I és que ja he parlat en moltes ocasions de la meva fascinació pel món de la contracultura i l'underground de la Barcelona dels 70 i del Madrid dels 80. D'uns instants d'ingenuïtat on tot semblava possible. Alberto García-Alix va tenir la sort de viure intensament els dos moments. Escapant-se sovint a la Barcelona acollidora d'aquells anys, ell editava fanzines i vivint a l'antic hotel del Pi.
Autorretrato con Ana Curra, Alberto Garcia-Alix, 1984.

I Alberto també es troba amb l'explosió de la movida dels 80, n'era un protagonista. Autor de nombrosos retrats de personatges culturals de l'època. Parella sentimental en aquells anys de drogues, motos, amors i pèrdues, d'Ana Curra, dels Pegamoides i posteriorment de Parálisis Permanente, una de les muses de la movida, autèntica i enlluernadora. Avui dia és professora de piano al Conservatori de El Escorial.
                          Susana en Formentera, Alberto García-Alix, 1999.

García-Alix prové d'una família culta i benestant, com quasi tots els que van caure en aquells anys en el món de l'heroïna, Eduardo Haro Ibars ( fill d'Haro Tecglen), Pau Maragall, Antonio Vega, Enrique Urquijo...i molts d'altres.Són els primers que van accedir a aquells paradisos artificials, plens de rituals, d'hedonisme, de voler gaudir de la vida que els va acabar atrapant i matant. Alberto es va salvar. I una de les seves cures, Formentera. Por eso volveré siempre a Formentera como un hijo pródigo necesitado de paz y de sol para alimentar sus sentidos. I aquesta fotografia m'encanta perquè m'hi veig totalment reflectida. Podria ser jo. I al sortir exultant de la Virreina, la Rambla, com una bufetada de la realitat. Vaig pujar-la mirant els seus preciosos arbres, per no veure en què s'ha convertit aquesta ciutat.
 I he anat a veure Las rosas de papel, un espectacle íntim sobre Jaime Gil de Biedma interpretat per Pep Munné, com alter ego del poeta, i Sílvia Comes, tocant diverses peces, de manera fascinant, a la guitarra. I escoltem a Gil de Biedma, els seus amors, les seves passions, la seva fragilitat, el seu diari, la seva vida, els seus poemes, Resolución de ser feliz por encima de todo, contra todos y contra mí, de nuevo-por encima de todo, ser feliz- vuelvo a tomar esa resolución. Pero más que el propósito de enmienda dura el dolor del corazón.
 El dia abans vaig llegir aquest llibret que corria per casa, amb pròleg d'Ana María Moix. Absolutament recomanable. Una excel.lent introducció al món de Gil de Biedma.
I a Las rosas de papel sonava Brassens i l'endemà havia mort Georges Moustaki, que es va posar Georges en honor a Brassens. Moustaki, banda sonora de la meva vida, company de tants viatges en cotxe escoltant les seves cançons.A qui vaig poder veure fa anys, encara en plena forma, al Palau de la Música. Un altre hedonista, apàtrida del Mediterrani, autor esplèndid, on desborda la seva joie de vivre. El nostre món va desapareixent...

16 de maig 2013

camus

        Albert Camus fotografiat per Henri Cartier-Bresson, 1947.

He passat una setmana amb Camus gràcies a L'estranger que vaig veure representada al Lliure. Tenia molta curiositat per veure l'adaptació de la magnífica obra de Camus que havien fet Carles Alfaro i Rodolf Sirera amb direcció del primer.I no em va decebre, al contrari, em va agradar molt. Això sí, jo portava l'obra fresca, el dia abans l'havia rellegida després de molts anys, per cert em va semblar extraordinària, no la recordava amb tant entusiasme...I he de dir que em va anar molt bé, doncs penso que sense haver llegit el llibre, era fàcil perdre's una mica amb el desdoblament del protagonista, els secundaris...A partir d'aquí, una setmana llegint sobre l'existencialisme, Algèria, la resistència, l'absurd, i tot el món de Camus. I una altra relectura, Le premier homme, un llibre meravellós, autobiogràfic, inacabat, que l'escriptor portava al damunt quan va morir estavellat en el cotxe de Gallimard el 1960.


Francesc Orella i Ferran Carvajal, dos intèrprets per tota una obra. I tots dos són Meursault, el personatge principal aquí desdoblat, l'estranger, estrany a la doctrina moral imperant que el condemna per no plorar a l'enterrament de la seva mare. El pied-noir Meursault, anagrama de mer-mar- i soleil-sol, enlluernat pel sol d'Algèria tan present en Camus.Unes actuacions molt brillants, malgrat els problemes de so.

 I fascinant la música del muntatge, una Gimnopèdia de Satie amb tocs àrabs. Em va encantar. I això que per a mi L'étranger de Camus sempre ha sonat amb la veu de Robert Smith de The Cure cantant Killing an arab, la cançó que va escriure inspirat per l'obra.

            Tomba de Camus a Lourmarin, Provence, desembre 2002.

I la meva passió mitòmana per tombes de personatges que admiro em va portar a Lourmarin, a la Provença, a la preciosa tomba d'Albert Camus, una de les meves preferides. Senzilla, en el poble on aquell nen pobre d'Algèria, fill d'una mare analfabeta, descobert per un professor, que va arribar a guanyar el premi Nobel, va poder comprar-se una casa. Al sud de França, prop del Mediterrani, cercant el sol de la seva Algèria estimada.

02 de maig 2013

jacqueline

 Jacqueline amb un collaret de ceràmica fet per Picasso. David Douglas Duncan, 1957.

M'encanta aquesta foto de Jacqueline Roque, l'última dona de Picasso. Em sembla un retrat fascinant. Jacqueline, amb qui el gran pintor va passar els seus darrers vint anys de vida. Jacqueline, la dolenta, l'antipàtica, que el va aïllar del món, apartar dels seus fills i néts.Possessiva, gelosa, mitòmana i suïcida.
 Foto de Caterina Barjau Dachs. Museu Picasso, Barcelona.

Ceràmiques de Picasso. Un regal de Jacqueline a Barcelona, una petita exposició per commemorar el trentè aniversari de la donació de Jacqueline a la ciutat de 41 ceràmiques. Plats, gerros...que va rebre de Picasso. Precioses, imaginatives,mediterrànies, vitals. Tot un plaer passar una estona envoltada de bellesa, senzilla però intensa.

  
                                              Jacqueline amb flors. Picasso, 1954.

A casa vaig tornar a mirar el documental Picasso y sus mujeres de Manuel Palacios. La presència, molt important, de les dones de Picasso en la seva pintura. La seva influència, la seva desesperació. Jacqueline, forta, acompanyarà un Picasso ja vell, però encara ple de potència artística. Esplèndids els retrats que fa d'ella. Aquest em sembla absolutament meravellós.

 Picasso decorant el seu plat amb peix. Per cert que l'obra més famosa de la donació, i exposada dues vegades en vida de Picasso és el seu gran Peix, un plat decorat amb una inusual combinació de materials.
 El meu collage de la nevera amb el retrat de Jacqueline. Quan una cosa m'agrada no em canso de contemplar-la.
I per canviar radicalment de tema, una suggerència. Una pel.lícula extraordinària, La caza de Thomas Vinterberg. De nou cinema nòrdic, suec en aquest cas, i amb el gran actor Mads Mikkelsen, protagonista també a Un asunto real en una altra interpretació excel.lent. Un drama angoixant, dur, impactant. La vida i el mal que ens pot arribar a fer.