Avís noves entrades per Email

23 de novembre 2014

niki de saint phalle

 Niki de Saint Phalle en train de viser. Peter Whitehead, 1972.
Fa una setmana vaig passar 46 hores a París. Temps per flâner, observar, badar, passejar i veure un parell d'exposicions, de la gran oferta cultural de la capital europea. Niki de Saint Phalle al Grand Palais. Vaig haver de fer 3/4 d'hora de cua, fet insòlit a la meva ciutat per veure l'exposició d'una dona!, temps que va valdre la pena. Una grandíssima i brillantíssima antològica que em va meravellar. Excitant, potent, feminista apassionada, personal, d'una gran sensibilitat…esplèndida Niki! 
 Niki de Saint Phalle fotografiada per Dennis Hopper, 1963
Catherine Marie-Agnès Fal de Saint Phalle va néixer el 1930. Maniquí, model, esposa i mare, la seva sensibilitat i la seva rebel.lió la van portar a la creació, a mostrar les seves emocions. Va acabar deixant marit i fills per dedicar-se, apassionadament, al seu art.
 Autoportrait. Niki de Saint Phalle, 1958.
Del seu viatge a Barcelona, i concretament de la descoberta del Parc Güell i de Gaudí, es va inspirar pel seu autoretrat amb trencadís i colors gaudinians. La meva ciutat agradaria a Niki de Saint Phalle! Devant le parc Güell, j'ai senti des frissons, des éclairs,. Je tremblais de partout. Ce jour-là mon destin était clair. Un jour, moi aussi, à ma manière, je ferais un jardin fantastique.
 La Mariée sous l'arbre, Niki de Saint Phalle, 1964.
I la presència constant i potent en tota l'exposició del Feminisme, de la seva crítica a la condició femenina del seu temps. Je ne vous ressemblerais pas ma mère, no seré com la meva mare, la meva vida serà diferent, la llibertat de la meva obra, les meves reflexions al voltant de Le deuxième sexe de Simone de Beauvoir…I el matrimoni com una maledicció.
Le thé chez Angelina. Niki de Saint Phalle, 1971
I el poder de les seves Nanas. Monumentals, habitables algunes, inflables d'altres, múltiples Nanas que l'acompanyaran sempre. Núvies, parts, prostitutes, bruixes, deesses, mares devoradores…El món de Saint Phalle. Grotesques a vegades, o bé tendres i reivindicatives. 

 Sala de Nanas al Grand Palais.
Enlluernadores, desenmascarant i reimaginant el món femení.
 Accouchement rose, Niki de Saint Phalle, 1964.
I de la tristesa de les seves núvies al dolor del seus parts. La violència en la vida de les dones. Cossos fets d'objectes domèstics, de joguines,. Acumulació. Crits de segles de dolor, per parts i avortaments, però al mateix temps, crit de la creativitat de la dona, del seu poder.
 Niki de Saint Phalle i Jean Tinguely. Harry Shunk, 1963.
Després de separar-se del seu marit, els fills es van quedar a viure amb ell, Niki va ser la companya de l'artista Jean Tinguely, companya de vida fins la mort. Des de 1960 fins al 1991 a la mort d'ell. Van col.laborar junts, treballar junts, inspirant-se mútuament, aprenent un de l'altra. Happenings, escultures… Formen una parella glamourosa en el món de l'art. El Bonnie and Clide  de l'art, com vaig poder llegir. Una parella que es va estimar moltíssim, que es va respectar, incondicionalment.
Vive l'amour, Niki de Saint Phalle, 1990.
Niki combativa, Niki implicada políticament, Niki feminista, Niki enamorada…Vive l'amour! 

10 de novembre 2014

siri hustvedt


Siri a casa. S.B. Novembre 2014
 Resplendent El mundo deslumbrante de Siri Hustvedt (sí, Madame Auster). Estic gaudint moltíssim amb el seu llibre, per a mi el millor que ha escrit fins ara. Em sento enlluernada per la seva vastíssima cultura, per la seva visió sobre l'art, els seus fascinants referents. És la gran novel.la sobre la identitat, sobre el feminisme, sobre la dificultat i el plaer de ser dona. Com a amant de l'art, segurament la meva passió, llegeixo amb excitació el món vanitós, masclista de l'ambient artístic novaiorquès.
 I no sé per quin motiu la magnífica protagonista, un personatge fascinant sotmès al patriarcat artístic que cerca la seva venjança, en la meva ment és Nancy Spero. Per què? No en tinc ni idea! No és ella en absolut, però el personatge m'ha enamorat intensament com ho va fer la Spero. La meva adorada Nancy Spero que va morir el 2009 i que va voler "feminitzar" l'espai masculí de l'art, segurament és aquí on el meu subconscient relacionava el llibre de Siri Hustvedt amb l'obra de Nancy Spero.
Nancy Spero i Leon Golub.
La Spero estava casada amb l'artista Leon Golub. Ell va ser reconegut internacionalment abans que ella. Fascinants tots dos, progressistes compromesos, Nancy també va viure un temps a l'ombra de Golub. 
Fins aquí les meves divagacions personals, esplèndida com mai Siri Hustvedt, moltes reflexions a fer com a dona, com a mare d'una nena…el plaer de ser-ho i la lluita i ràbia perquè no sigui tan difícil.
Quiero deslumbrar y hacer ruido y rugir.
Quiero esconderme y llorar y abrazarme a mi madre.
Pero eso nos pasa a todos.
El mundo deslumbrante, Siri Hustvedt. Editorial Anagrama (traducció de Cecilia Ceriani, esplèndida també, vaig llegir que és la traductora que demana la pròpia Hustvedt).

05 de novembre 2014

winter sleep

 Winter sleep de Nuri Bilge Ceylan, Palma d'or a Cannes em va portar de retorn a la Capadòcia, que jo he viscut amb llum d'agost, i que aquí sorprèn nevada, freda, blanquíssima, preciosa. Una pel.lícula llarga, 195 minuts, lenta, però que m'ha meravellat. Chéjov i Shakespeare a Anatòlia. La compassió, el fracàs, la solitud, les emocions profundes, la fredor dels sentiments, com aquest esplèndid paisatge que ens aïlla i alhora ens calma.
 Montenegro de Valle-Inclán al TNC. Una altra petita joia del CDN, dirigida per Ernesto Caballero. Una condensació de Las comedias bárbaras del gran escriptor. Un muntatge esplèndid, ple de ritme, de gran bellesa visual, quina meravella els actors/ballerins interpretant diversos animals. Tot el món negre, esperpèntic de Valle-Inclán, més actual que mai.
 I malgrat que sí, em va agradar, m'esperava més de La desaparición de Eleanor Rigby. Com a mínim que en algun moment sonés la cançó que m'apassiona, inexistent en tota la pel.lícula. Dirigida per Ned Benson, havia de ser un díptic He, She, que unit durés tres hores, la versió final és Them que en dura dues. I potser això és el que falla, no acaba d'encaixar, malgrat una història d'amor, trista, els dos actors que m'agraden, James Mc Avoy i Jessica Chastain, i NY, Isabelle Huppert…les relacions de parella i la seva subjectivitat. M'hi he reflectit en certs moments. Ah, look at all the lonely people...
Confidències a Al.là a la Sala Àtrium. Punyent, brutal, duríssim el text a partir de la novel.la de Saphia Azzedine que m'ha encantat. Magnífiques les dues actrius desdoblant-se en el mateix paper, Mireia Trias i Judit Farrés, entregades al màxim, mental i físicament, dirigides per Magda Puyo. Una obra que sacseja, especialment a les dones, que podria ser un diàleg amb qualsevol Déu, de qualsevol religió, en un món masculí. Amarg amb un punt esperançador. L'educació, la cultura són la clau d'un món millor!