28 de novembre 2023

Jane

Vaig veure la Jane Birkin al concert que va fer al Teatre Grec, l'estiu de 2022. Vaig pressentir que no la tornaria a veure, que era la darrera vegada. Però no podia imaginar que moriria menys d'un any després. Va ser un concert molt bonic, ple de nostàlgia però també de confidències, d'obrir-se en canal explicant la mort de la seva filla Kate. El seu gran dolor. La Jane ja estava molt fràgil. Caminava amb dificultat i va cantar/actuar dreta, però sempre amb una mà recolzada en un tamboret. Cercava la seguretat per al seu cos dèbil. La seva mort em va entristir. La bellesa que marxa del món, en un moment on és més necessària que mai, enmig de tant d'odi, mort, destrucció i prepotència.

 Pocs dies abans, havia mort Milan Kundera, el meu etern candidat al Nobel, que m'havia regalat tanta felicitat lectora. El meu món, el segle XX, va desapareixent cada vegada més ràpidament.
 Aquest curs cultural l'he començat amb Txaikovski i crec que l'acabaré, també, amb ell. Vaig veure la seva òpera Eugeni Onegin, que va obrir la nova temporada del Liceu. A part de la música meravellosa, a mi em va agradar el muntatge tan nòrdic, tan estil Hammershoi. Els dies anteriors m'havia llegit el llibre de Puixkin, fascinant, traduït en vers per Arnau Barios.

 També vaig tenir l'oportunitat de veure Antony & Cleopatra de John Adams, dirigida per ell mateix. És un privilegi veure el propi creador dirigir la seva obra. A mi sí que em va agradar la identificació del poder romà amb el feixisme italià dels anys 20/30 del segle XX. El poder i la seducció en una òpera contemporània. 

I vaig tornar al teatre, al TNC a veure La Plaça del Diamant de la Mercè Rodoreda, dirigida per Carlota Subirós. Obra que he llegit un munt de vegades, rellegida feia pocs mesos, per parlar-ne amb la meva filla doncs era lectura de la selectivitat. I al Lliure, La nostra ciutat de Thorton Wilder, dirigida per Ferran Utzet. Dues obres que em van agradar molt perquè tota bona reflexió sobre el pas del temps m'interessa des de que era una nena petita. La vida que passa, la vida de la Natàlia/Colometa i la vida dels habitants de Grover's Corners.

 I la vida dels protagonistes de Love, love, love de Mike Bartlett dirigida per Julio Manrique, també és un viatge en el temps. Un viatge amarg en el desengany de les utopies. Les tres obres em van captivar.
 I tinc moltes cites amb l'art properament. Per començar, he vist a La Pedrera la magnífica retrospectiva d'Antonio López. Un meravellós reflexe de la vida, la vida quotidiana, de les coses senzilles, dels interiors domèstics, dels seus paisatges, de la figura humana que l'apassiona. De l'amor a la seva dona, la també pintora María Moreno, companya de vida que va morir fa uns anys. Tota l'atmosfera del pintor de Tomelloso flotant en l'edifici de Gaudí. Una meravella.

 La foto és la Jane Birkin retratada per la seva filla Kate Barry.

24 de maig 2023

Seguir

He de ser més constant. Ho sé. És una fi de curs vertiginosa, que em fa estar en tensió. Ja fa dos mesos que vaig anar a Madrid, aquesta vegada amb acompanyant, per veure les meravelloses exposicions de Freud i Carrington.

La retrospectiva de Lucian Freud, un dels meus pintors preferits, em va entusiasmar. Des dels seus inicis, on retrata la tensió en la vida de la gent dels difícils i cruels primers anys 40, passant pels seus magnífics anys 60, plens de la seva intimitat, família, amants, amics. I el poder, retratat com al Renaixement, amb els protagonistes asseguts amb actituds introspectives. I el seu estudi, escenari i tema de la seva pintura com la plasticitat de la carn, del cos nu, del pas del temps.

No em podia perdre la primera retrospectiva al país dedicada a Leonora Carrington. Tot el seu món surrealista, fantàstic ple de màgia i rebel.lia. Una artista espiritual, lliure, amb una vida, en certs moments molt dura. Recordava el magnífic llibre que li va dedicar Elena Poniatowska, que vaig llegir l'estiu del 2011, i que em va colpir. L'exposició feia tot un recorregut per la seva vida i obra, el seu feminisme, amor a la Natura, els seus alter ego com a animals, cavall especialment, o arbres...Magnífica.

I una sortida en família, tots tres, a Salamanca, la preciosa ciutat, com una Florència ibèrica, amb una llum que reflecteix els tons daurats de la pedra de Villalba. Va ser un plaer recórrer els seus carrers, pensar en la Carmen Martín Gaite, filla de la ciutat, gran escriptora, al tren em vaig llegir Entre visillos, que encara no havia llegit, que em va encantar. Percebre a tot arreu la Universitat, el seu batec, tota Salamanca gira al seu voltant. I sentir La Internacional a tot volum, era l'1 de maig, a la preciosa plaça Mayor. I al tornar, mirant des del tren els camps de Castilla, vaig pensar en Machado i en els Comuneros del segle XVI, que van lluitar en aquelles terres per un món més just.

I aquí he anat al teatre. He vist El temps i els Conway de J.B.Priestsley dirigida per Àngel LLàcer al TNC, que he trobat esplèndida. El pas del temps, un tema obsessiu per a mi, i com modifica la vida de les persones. L'amor, els somnis, les frustracions. Una escenografia genial i la felicitat perduda.

I encara he trobat millor Les amistats perilloses al Lliure dirigida per Carol López. Quina meravella la interpretació de Mònica López, una marquesa de Merteuil, tan sutilment maquiavèlica, tan potent, hipnotitzadora. He trobat molt brillant l'escenografia i el vestuari, i el moment L.O.V.E. de Sinatra, i Mima Riera, una Madame de Tourvel que commou en la seva preciosa dansa de bogeria ultratjada. I sobretot el final, explosiu.

I una pel.lícula, La mujer de Tchaikosvky de Kirill Serebrennikov, la història d'Antonina Miliukova i la seva passió pel compositor, una relació tortuosa i tòxica, on ella no va poder acceptar, de cap manera, el rebuig d'ell a causa de la seva homosexualitat. Tota la pel.lícula, immensa i molt bella, és a través dels ulls d'ella.

La foto és de David Dawson del 2011. Una fotografia de l'estudi de Lucian Freud a Kensington, Londres, just després de la mort de l'artista. Em va impactar,les seves botes, testimoni de la seva vida, que em van recordar aquelles que va pintar Van Gogh. Tota la presència d'una absència en una foto.

09 d’abril 2023

Model

Em va impactar molt visitar l'exposició d'Antonio López a La Model. Les seves obres, algunes plenes de delicadesa, tancades en sòrdides cel.les, on encara s'hi respira patiment i dolor, em va colpir. Després vem poder veure la interpretació de Winterreise, el viatge d'hivern de Schubert, en una galeria de l'antiga presó. L'univers poètic de López, en una creació digital de Bárbara Lluch, acompanyava la música, l'esplèndid baríton Benjamin Appl, com un pres enfollit, i el pianista James Baillieu. Va ser un espectacle replet de bellesa en un entorn miserable. El dia abans vaig anar a la breu xerrada que va fer el pintor al foyer del Liceu. Antonio López, proper, humil, savi, ens va explicar com li havia agradat instal.lar la seva obra a La Model. Hi trobava la sensació de temple, de sacre, en un lloc, on ens va dir, tots hi haguéssim pogut anar a raure, en algun moment de la vida.

La mateixa setmana vaig veure Roger Waters, cinc anys després del seu darrer concert a Barcelona. Em va soprendre la seva força, l'any que celebrarà els seus vuitanta anys!, i la vigència de la seva música, molt present en la meva vida. Malgrat els seus sermons eterns, justificant les seves opcions polítiques i ideològiques (no m'entusiasma que em diguin què he de pensar), vaig gaudir molt d'un espectacle brillant, potent, amb un comiat original que em va encantar.

I un parell de pel.lícules que he vist al cinema, Emily de Frances O'Connor que fa un retrat, amb força ficció, de la vida imaginada d'Emily Brontë, l'autora de Cims borrascosos (ganes de rellegir-lo!) que m'ha agradat molt. Plena de bellesa, d'emoció, de passió de viure, amb una Emma Mackey sublim.

Crónica de un amor efímero d'Emmanuel Mouret, de qui ja m'havia sorprès molt gratament Las cosas que decimos, las cosas que hacemos. Ens explica la relació amorosa especial entre un home casat i una mare soltera. Viure l'amor com una aventura, sense certeses, sense futur, només el plaer d'estar junts. Una comèdia lleugera, sutil, amb bones interpretacions i moltes paraules, plena de diàlegs, que a mi és una cosa que m'encanta, escoltar en el cinema!. I a ritme de La javanaise de Gainsbourg...

La foto d'Antonio López és d'Ale Megale.

18 de març 2023

Dives

 


Vaig anar, molt encuriosida, a veure la Marina Abramović al Liceu. Hi presentava 7 deaths of Maria Callas. La primera part em va agradar molt, ella estirada, com morta en un llit, mentre diverses cantants anaven interpretant les àries més conegudes de la Callas. Alhora vèiem projeccions, on ella i Willem Dafoe, representaven 7 morts tràgiques, més o menys poètiques. 

La segona part no em va agradar, la vaig trobar banal i sense aportar res. Només el moment en què ella, més diva que mai, transformada en la Callas, amb un vestit daurat, lluent com el sol, ens va saludar.

I una diva és la Cate Blanchett, esplèndida a Tár, la pel.lícula de Todd Field que m’ha entusiasmat. Ella és la directora d’orquestra, enigmàtica, dèspota i poderosa. La deixeble de Bernstein que abusa del poder.

La bellesa i el dolor, el documental de Laura Poitras, també m’ha semblat magnífic. Aquí la diva és la fotògrafa i activista Nan Goldin. Jo em pensava que narrava la seva lluita contra l’empresa farmacèutica de la família Sackler, responsables de l’epidèmia més gran d’opiacis als Estats Units. (Vull llegir el llibre L’imperi del dolor de Patrick Radden Keefe!). Però gran part del documental és la història personal de la Nan Goldin, la fugida dels seus pares, les drogues, la prostitució, tota aquesta vida intensa reflectida en la seva fotografia. Hi és tota la seva potència vital.

La fotografia és Self Portrait writing in my diary. Boston, 1989 de Nan Goldin.

13 de març 2023

Miller


 Volia parlar de Picasso però m’he anat trobant amb Arthur Miller. Fa algunes setmanes vaig veure al Lliure la seva magnífica obra Tots eren fills meus. Em va entusiasmar el muntatge que n’ha fet David Selvas, amb el Jordi Bosch i l’Emma Vilarasau absolutament esplèndids, com tota la resta d’actors. 

Vaig pensar que el text de Miller seguia vigent, com un gran clàssic, sempre d’actualitat. Que difícil és assumir les conseqüències dels nostres actes. Al desembre vaig acabar de llegir Blonde, el llibre de la Joyce Carol Oates sobre la vida de Marilyn Monroe. Em va agradar, malgrat les mil pàgines que t’acaben saturant de diva, drames i plors. Però el període Miller, és el que més em va agradar, la història d’amor entre l’intel.lectual investigat pel Comité d’Activitats Antiamericanes i la star. Ell després es casaria amb la fotògrafa Inge Morath, amb qui tindria la seva filla, Rebecca Miller, autora de Les vides privades de Pippa Lee, un llibre que em va agradar molt. La Rebecca és la dona del Daniel Day-Lewis.

També em va sorprendre i agradar molt Bovary al TNC. Em feia una mica de respecte, doncs Madame Bovary és un gran llibre, amb un francès plaent, i aquest muntatge és en neerlandès. Però aquesta versió de Michael de Cook, dirigida per la Carme Portaceli, presenta una Bovary tan potent, combativa, forta en la seva recerca de la felicitat, tan sorprenent… Com que havia rellegit el llibre just abans d’anar-hi, vaig poder gaudir molt.

A la fotografia d’Inge Morath de 1962, Arthur Miller i la seva filla Rebecca.