Avís noves entrades per Email

22 de juliol 2016

punk birthday

 Patti Smith, fotografia de David Gehr, N.Y. 1971.

Han passat quinze dies des del meu aniversari, un altre!, un aniversari punk, que vaig passar amb la meva admirada Patti Smith que actuava, el mateix dia, quin regal!, als jardins de Pedralbes. Patti preciosa, guerrillera, heroïna del rock, poeta del punk, més musa que mai, als seus quasi 70 esplèndids anys, els farà al desembre, ballant encara amb tota la seva energia, amb la melena llarga i blanca, que m'encanta, els seus jeans i l'americana negra, Sensible, quina meravella la versió que va fer de When doves cry de Prince, en homenatge al cantant mort. La seva veu, poderosa, recitant a Allen Ginsberg, i els seus ideals de fraternitat reivindicats amb força. I un petit regal que em va fer, hi havia una altra persona que també celebrava el seu aniversari, i va dir-li que feia 50 anys, la Patti va exclamar " 50…she's a baby". I vaig pensar que jo, encara en els 40's, també era una baby per la Patti, que encara, amb una mica de sort (que ja no depèn de mi), hi ha camí a fer, coses per viure, coses per canviar.

 Punk al Macba, M.B., 2016.

I el mateix dia, havia anat a veure l'exposició PUNK. Els seus rastres en l'art contemporani al Macba. I malgrat que no sóc gaire entusiasta de com funciona aquest museu, i les crítiques negatives que havia llegit envers l'exposició, em va agradar força. Un recull de la influència del punk en l'art contemporani. El punk com a explosió dels anys 70, de músics (sobretot!), artistes, dissenyadors…que van reaccionar amb ràbia davant la crisi econòmica, la fi del somni hippy, l'atur, la manca de futur, el convencionalisme… I els Sex Pistols, en vaixell pel Tàmesi, tocant les seves cançons davant el Parlament anglès, i el seu God save the Queen coincidint amb les celebracions del 25è aniversari del regnat de la reina…I a l'East Village de Manhattan, els Ramones, la Patti Smith group, els Talking Heads, les lectures en viu de Ginsberg, de Burroughs. I les al.lusions a la lluita armada, al terrorisme, als moviments anarquistes del punk més ideologitzat de The Clash. La veritat és que m'ho vaig passar bé recorrent les sales del Macba.
I've got it all. Tracey Emin, 2000.

I una de les obres exhibides en l'exposició, és aquesta fotografia de Tracey Emin, de qui, casualitat!, m'acabava de llegir el seu llibre Strangeland, un llibre colpidor, d'una vida punk sí, dura i crua. En la fotografia, l'artista amb diners entre les cames, com si equiparés pràctica artística i pràctica sexual. Potser, una referència al Prostitution Show, títol d'una exposició de 1976 a Londres, moment àlgid del moviment punk, clausurada en una setmana, després de rebre denúncies per continguts inapropiats! M'agrada més el llibre de la Emin, les seves obres em semblen una mica patilleres.

I a l'exposició, alguna pinzellada lligant el punk a certs moviments feministes actuals. He vist dues pel.lícules molt lligades al feminisme. La belle saison, aquí Un amor de verano, de Catherine Corsini m'ha encantat. A ritme de la Janis Joplin, ens trobem al París de principis dels anys 70, en plena lluita del moviment feminista. Història de l'activista culta que s'enamora de la noia camperola i acaba acompanyant-la al camp. Un preciós recorregut íntim, del París com alliberament, de la lluita entre compromís i llibertat sexual, de la visió vital i optimista d'una, al món rural que ofega l'opció sexual de l'altra. Una pel.lícula esplèndida, fresca, reivindicativa de la felicitat, de la llibertat. I un homenatge a totes les dones lluitadores, que tantes portes ens van obrir, Carole i Delphine, els noms dels personatges, són els mateixos de dues grans activistes feministes, autores de documentals. Una joia.
L'altra, és una pel.lícula índia, 7 diosas de Pan Nalin. No és tan bona, però crec que és necessària. Una visió de la dona a l'Índia i tots els seus problemes, masclisme, conciliació, opressió, violència. Els personatges de les 7 dones estan molt ben treballats, unes dones fortes que representen una Índia, moderna i cool, que no m'imaginava. Malgrat la lleugeresa de la pel.lícula, això que amb un gir brusc deriva en tragèdia, i una estètica una mica de videoclip, m'ha semblat molt interessant i valenta, de fet al seu país han vist la versió censurada. I m'ha agradat la reivindicació de Kali, la deessa furiosa, amb la llengua fora (off the record, vaig llegir, fa molts anys, que Kali va inspirar el logotip dels Rolling Stones!), d'unes dones també furioses. La lluita continua.