Avís noves entrades per Email

22 de febrer 2011

patti again

Així de maca estava ahir Patti Smith en el seu concert al Palau de la Música. Va ser tan, tan emotiu...Estàvem a segona fila i la teníem a tocar, em va semblar preciosa, molt més que en qualsevol fotografia i molt dolça, té aquest punt naïf tan nord-americà (em va recordar a professores que havia tingut a l'Institut Americà), però sobretot és l'antidiva, sorprèn per la seva calidesa, immediatesa, es va mostrar molt propera...explicant-nos les cançons, a qui les dedicava, em va emocionar la que va cantar per Maria Schneider, l'actriu de L'últim tango a París, pel.lícula que ja he explicat en altres ocasions que m'encanta, i la que havia escrit a la seva filla i que va dedicar a totes les daughters del món (vaig pensar en la meva!). I entre tanta delicadesa (una veu meravellosa) va emergir amb força la Patti punk, reivindicativa (unes reivindicacions molt hippies per cert, d'unió entre els pobles, de pau, del poder del poble, de la força dels nostres ancestres artistes, dels poetes-sempre Rimbaud i París en ella- i Bolaño a qui idolatra- per cert el fill de l'escriptor va pujar a escena a tocar la guitarra amb ella en un tema-). Plena de força als seus esplèndids 64 anys, ballant, cantant, reivindicant...un mite amb tota la potència de la paraula...apoteòsiques Because the night i Gloria, i en la meva ment, la seva lluita, la seva vida als inicis de la seva joventut, la seva constància, la seva vàlua...Patti Smith inspira amor.

17 de febrer 2011

arquitecte

Tot i que són mals temps per l'arquitectura Pere Arquillué està fantàstic fent d'arquitecte! Em va agradar moltíssim l'obra de David Greig dirigida per Julio Manrique que es representava al Lliure. Una tragèdia urbana, una visió desoladora sobre el fracàs, professional, personal, íntim....

12 de febrer 2011

quadern

Dissabte passat vaig anar al teatre Romea a veure El quadern gris. Em va agradar molt. Havia llegit el dietari de Josep Pla fa molts anys, quan estudiava COU, i tenia molta curiositat per veure com podien representar un llibre esplèndid. Teatre de la paraula, és la resposta de Joan Ollé.
Ens situa en un pati de Palafrugell primer i una pensió de Barcelona després. I en ells passa la vida de l'estudiant Pla. Un món que em fa pensar en el món dels meus avis que ja no existeix.

06 de febrer 2011

mariscal

Fa molts anys, a finals dels vuitanta, vaig veure escrit en un mur de Barcelona "Mariscal gos!". Em va sorprendre moltíssim perquè a mi m'encantava en Cobi, la mascota escollida pels Jocs Olímpics de 1992, però no era una opinió gaire compartida en aquells moments. Vaig recordar aquesta anècdota fa unes setmanes quan vaig anar a veure l'exposició sobre Mariscal a la Pedrera. Els colors, la Mediterrània, les lletres, la felicitat... tot el que forma part del segell Mariscal m'agrada. I cada estiu quan el veig per Formentera penso a com l'envejo, a com m'agradaria fer la seva feina, tenir el talent de crear un món positiu. M'hauré de conformar amb Chico & Rita, la seva pel.lícula amb Fernando Trueba, que tinc moltes ganes de veure!

01 de febrer 2011

celebració



Quina decepció aquesta Celebració del Lliure!. Tot i ser un text de Harold Pinter m'ha semblat molt fluix, buit...La celebració d'aquests cretins (és una denúncia de la nostra societat) no m'ha dit res. Això sí, al meu voltant el públic reia i he sentit bravos, però a mi m'ha deixat completament indiferent. Les actuacions són bones, especialment la Clara Segura (quina gran actriu!), l'escenografia és impactant, l'ascensor del restaurant de luxe que puja i baixa, la música que ens acompanya, però tot i la direcció de Lluís Pasqual i tot i un text d'un premi Nobel, no m'ha agradat, una buidor absoluta.