patti again

Així de maca estava ahir Patti Smith en el seu concert al Palau de la Música. Va ser tan, tan emotiu...Estàvem a segona fila i la teníem a tocar, em va semblar preciosa, molt més que en qualsevol fotografia i molt dolça, té aquest punt naïf tan nord-americà (em va recordar a professores que havia tingut a l'Institut Americà), però sobretot és l'antidiva, sorprèn per la seva calidesa, immediatesa, es va mostrar molt propera...explicant-nos les cançons, a qui les dedicava, em va emocionar la que va cantar per Maria Schneider, l'actriu de L'últim tango a París, pel.lícula que ja he explicat en altres ocasions que m'encanta, i la que havia escrit a la seva filla i que va dedicar a totes les daughters del món (vaig pensar en la meva!). I entre tanta delicadesa (una veu meravellosa) va emergir amb força la Patti punk, reivindicativa (unes reivindicacions molt hippies per cert, d'unió entre els pobles, de pau, del poder del poble, de la força dels nostres ancestres artistes, dels poetes-sempre Rimbaud i París en ella- i Bolaño a qui idolatra- per cert el fill de l'escriptor va pujar a escena a tocar la guitarra amb ella en un tema-). Plena de força als seus esplèndids 64 anys, ballant, cantant, reivindicant...un mite amb tota la potència de la paraula...apoteòsiques Because the night i Gloria, i en la meva ment, la seva lluita, la seva vida als inicis de la seva joventut, la seva constància, la seva vàlua...Patti Smith inspira amor.