Avís noves entrades per Email

28 de desembre 2007

Benazir

Liberté Fernand Léger. Paul Eluard.

Avui és un dia trist, han assassinat a Benazir Bhutto. I amb ella a la llibertat per la qual ha lluitat tants anys, per un món més democràtic, més just, amb drets humans respectats. Acabo de veure una entrevista que va concedir a tve i l'he trobada guapíssima, lluitadora, intel.ligent. I molt i molt valenta. Estic molt desencantada del món, però quan veig que hi ha persones que encara moren pels seus ideals penso que la lluita ha de continuar i no ens podem rendir!

25 de desembre 2007

nadal

Nit estelada. Vincent Van Gogh (1889)

17 de desembre 2007

Jeanne 2

No m'he pogut resistir a posar una foto de la guapíssima Jeanne. Tot i que sempre ens quedaran els preciosos retrats que Modigliani li va fer. Com que sóc una mitòmana, durant la meva lluna de mel vaig anar a veure la tomba que comparteixen els dos amants al cementiri del Père-Lachaise a París. Per a mi van sempre junts i quan parlen de Modigliani penso sempre en la Jeanne Hébuterne, la gran apassionada.

Jeanne


Autoretrat. Jeanne Hébuterne






Estic convençuda que la Jeanne Hébuterne hauria estat una gran artista si no hagués mort als 21 anys d'"amour fou". La història d'aquesta pintora sempre m'ha fet sentir trista. La Jeanne va ser la darrera companya de Modigliani. El va ajudar moltíssim, el va voler redimir del món d'alcohol i drogues on el gran pintor vivia submergit. Van tenir una nena junts, però van ser uns pobres desgraciats com tots els grans creadors. Per què s'ha de patir tantíssim per crear bellesa?
Està demostrat que en el món de la creació és impossible ser feliç! Modigliani va morir de tuberculosi en la misèria. Ella que estava bojament enamorada d'ell, es va suïcidar, embarassada de quasi nou mesos, l'endemà de la mort del pintor. Quina mena de passió pot portar a una noia de 21 anys, embarassada i amb una filleta d'1 any a tirar-se per la finestra? Modigliani va ser enterrat amb gran ceremònia per la comunitat d'artistes que el respectaven. Jeanne en canvi sense cap honor, de pressa i corrents. Ella estarà sempre a l'ombra d'ell, però el poc que ens va deixar és admirable.

12 de desembre 2007

Iran

Bahman Jalali


Quan m'agafa per un tema sóc monòtona i persistent. En aquest cas es va desencadenar fa unes quantes setmanes, potser un mes, quan vaig anar a veure Persèpolis al cinema. Rumiant sobre la pel.lícula em vaig tornar a llegir tots els còmics -boníssims!- de la Marjane Satrapi, vaig començar i acabar el llibre Leer Lolita en Teheran que em va encantar i vaig anar a la Fundació Tàpies a veure l'obra del fotògraf iranià Bahman Jalali que us recomano a tots. Coincideix en el temps i l'espai del còmic i del llibre i les fotografies són magnífiques. Per acabar de rematar el meu entusiasme iranià m'he llegit una postal que em va enviar el meu germà explicant-me les meravelles del país, i concretament d'Isfahan, i mentre la contemplo penjada a la nevera penso que he d'anar a Iran, un dia d'aquests...

10 de desembre 2007

mort

Junto al lecho de muerte (1895). Edvard Munch


Vindrà la mort i tindrà els teus ulls
aquesta mort que ens acompanya
del matí al vespre, insomne,
sorda, com una recança antiga
o un vici absurd. Els teus ulls
seran una paraula vana
un crit ofegat, un silenci.
Així els veus cada matí
quan sola cap a tu t'inclines
en el mirall. Cara esperança,
aquell dia sabrem també nosaltres
que ets la vida i ets el no-res.
Per a tothom la mort té una mirada.
Vindrà la mort i tindrà els teus ulls.
Serà com abandonar un vici,
com veure en el mirall
abocar-se a un rostre mort,
com escoltar un llavis closos.
Davallarem l'abisme callats.
Cesare Pavese.
Ha mort la meva àvia i amb ella, definitivament, la meva infància.

26 de novembre 2007

lladres

Roda de bicicleta. Marcel Duchamp (1913)



M'han robat la roda de la meva bicicleta! Lladres! Estic furiosa...tan feliç que anava per la ciutat amb la meva bici com deia mirant el quadre de Casas. Tota ingènua, l'aparcava al pàrking de bicicletes de davant de casa, era l'única manera que l'agafés doncs pesa força i si la pujo a casa o la guardo al garatge amb el cotxe no l'agafaria mai. Doncs ara no tinc roda. Aquesta ciutat és plena de lladres de bicicletes i no com els de la pel.lícula. M''hauré de consolar pensant que potser un admirador de Duchamp se l'ha enduta per fer-ne un ready-made personal, però ho dubto. Grrrrrrrrrrr!!!!!

24 de novembre 2007

lectora

Hotel room. Edward Hopper (1931)



Si hagués d'escollir un "hobby" diria la lectura. He d'estar molt malalta per no llegir una estona diària. L'altre dia llegia el post de N. al seu blog (gomet.blogspot.com) i pensava que a mi em passa exactament el contrari que a ella. En l'única cosa en la meva vida en què sóc ordenada és en la lectura. Sóc incapaç de llegir dos llibres alhora, com a molt llegeixo assaig durant el dia mentre el vespre novel.la i tot i així em costa simultaniejar. Sóc molt metòdica, m'agrada acabar un llibre i després començar-ne un altre. És com una obsessió, m'és molt difícil deixar un llibre sense acabar, cosa que a aquestes alçades de la vida ja hauria de fer lleugerament i no perdre temps preciós que podria dedicar a un altre llibre que m'agradés més. Em bloquejo i així m'empasso "bodrios" mentre penso "estic perdent el temps", vaig més lenta perquè no m'enganxo...Sort que em passa molt poc, dec ser una lectora poc exigent. Això sí, al llit mentre la ciutat dorm, és el meu moment i lloc preferits. Aquest quadre de Hopper m'encanta. La majoria es decanta pel seu famosíssim Nighthawks, però jo prefereixo aquest, forma part dels seus interiors que respiren soledat i que són magnífics.

22 de novembre 2007

Dora 3

Antibes, 1937
I per acabar amb Dora Maar aquesta fotografia on trobo que està guapíssima i amb molt "charme" al costat del seu gran amor. La història de l'art ha estat escrita per homes i és difícil que les dones artistes tinguin el reconeixement que mereixen. Pocs centenaris d'artistes dones celebrem, aquest és el meu petit "hommage" a una que ho mereix, Dora Maar.

Dora 2

Aquesta és una de les fotografies que va fer Dora Maar de Picasso mentre pintava el Guernika. Va ser l'únic fotògraf que va poder accedir al taller de Picasso en aquesta època. Ja he dit que el va influir moltíssim Dora en aquesta pintura tan fotogràfica. Fins i tot he llegit qui relaciona la bombeta del quadre amb el flash d'una càmara.

Dora


Dora Maar. Picasso (1936)
Avui fa 100 anys que va néixer Dora Maar, per a mi la més interessant i guapa de les dones que van "patir" i estimar a Picasso. Dora era una esplèndida fotògrafa, que acabaria pintant també, i una dona misteriosa i fascinant. Va influir en l'obra de Picasso, que sí, era un geni, m'entusiasma gran part de la seva obra, però cal reconèixer que era un gran imitador que acabava millorant l'original, però seguia moltes tendències. Amb Dora va viure una de les seves millors etapes pictòriques quan va crear el Guernika. Ella el va poder retratar mentre realitzava la impressionant pintura que va fer en blanc i negre copiant les fotografies de Dora. El Guernika segurament no hagués estat així sense ella. Al final Picasso la va deixar per Françoise Gilot que tenia 40 anys menys que ell (Dora només en tenia 20 menys!) i aquella dona misteriosa, intel.ligent, radicalment d'esquerres (havia estat l'amant de Bataille abans de conèixer Picasso) es va convertir en la pobra abandonada, amb problemes mentals, humiliada i es va acabar refugiant en el catolicisme. Això sí, Picasso com a regal de "comiat" li va regalar una casa prop de la Provença, casa que va aconseguir a canvi d'un quadre. Una casa preciosa que l'estèril Dora no podria deixar a cap fill.

19 de novembre 2007

mares

Torre de mares. Käthe Kollwitz

Una de les meves artistes preferides és la Käthe Kollwitz. Va ser tot un descobriment! Vaig anar al seu magnífic museu a Berlín i vaig quedar frapada. Va ser la primera dona escollida membre de l'Acadèmia artística,tot i que va acabar dimitint amb l'arribada del nazisme.Té uns gravats i dibuixos esplèndids on denuncia totes les misèries que patia el proletariat. Una dona brillant, lluitadora, una heroïna, però a més va patir totes les desgràcies de la història del segle XX. El seu fill va morir a la 1a guerra mundial i el seu nét a la 2a guerra mundial. El tema de la força de les mares per lluitar pels seus fills és molt present en la seva obra, a un punt molt emotiu. Les seves obres t'arriben al cor i són un cop de puny fortíssim. Aquest bronze titolat Torre de mares em va impactar molt. Una rotllana de mares que intenten protegir els seus fills de la guerra, dels horrors de la vida, de la gana, la força de les mares, la més poderosa del món! Käthe Kollwitz ho tenia clar, el món havia de ser de les dones, de les mares.

17 de novembre 2007

kouros


La primera vegada que vaig veure a S. vaig pensar que semblava un kouros, aquelles estàtues d'homes joves, amb el cabell llarg, un somriure tímid i que representaven l'ideal de masculinitat a la Grècia arcaica.Tot i que als seus 20 anys justos era molt prim i li faltava algun quilet per estar tan "catxes" com els kouros. Sempre més, quan veig un kouros no puc deixar de pensar en aquell primer instant (i és que a mi, és fàcil entrar-me pels ulls) i ara em sorprèn que enlloc de relacionar-lo amb un actor, un famós etc...pensés en un kouros. No deixa de ser un súper "piropo" recordar a algú una estàtua grega que sempre són d'una bellesa sublim. Per cert, els anys van passar però el kouros es va quedar amb mi!

12 de novembre 2007

cos


He anat a la Fundació Miró a veure les exposicions que hi havia. M'ha encantat Un cos sense límits, una exposició a mida humana, plena de grans artistes, Derain, Matisse, Staël, Bacon, Klein, Saura, Louise Bourgeois,Tàpies... i on el cos és la font d'inspiració. A més les peces provenen de col.leccions privades i és una gran oportunitat per veure aquestes obres. Un plaer de matí. No calen més paraules.

09 de novembre 2007

decepció

Retrat de Kate Moss Lucien Freud


A vegades les coses no quadren. Em passa amb aquest retrat. Sóc una entusiasta de la pintura de Lucien Freud (sí, el nét de Sigmund) i de la bellesa de la Kate Moss que em sembla una dona preciosa en tota la seva imperfecció (li manquen corbes i molts kilos...), a part que m'encanta el seu estil. Doncs 2+2 aquí no sumen 4. No m'agrada el resultat i em sembla haver llegit fa temps que a ells tampoc. No ho entenc, precisament aquí la Kate estava embarassada i va ser una etapa on estava molt guapa i no tan prima com de costum. Va fallar el feeling? Sembla ser que Freud s'enfadava molt amb la Moss perquè era impuntual. En canvi potser el baró Thyssen (sí, el marit de la Tita) ho era molt de puntual doncs el retrat que li va fer Lucien Freud a ell, en canvi m'agrada molt. Misteris...

08 de novembre 2007

intensitat


Autoretrat amb fanalet xinès Egon Schiele


I pensar que va morir als 28 anys! M'encanta l'obra de Schiele, és palpitant, viva...em commou pensar que hi ha persones que amb pocs anys de vida han estat capaces de crear amb tanta intensitat una obra magnífica. Tinc assumidíssima la meva mediocritat però davant els grans pintors sempre sento enveja de no haver sabut dibuixar mai, m'hagués agradat molt tenir aquest do i saber crear bellesa a través de les emocions.

06 de novembre 2007

Madrid

Gran Vía. Antonio López


M'agrada Madrid, sempre penso que hi viuria una temporada (ho penso de quasi totes les grans ciutats). M'agrada l'aire, l'ambient, sempre que hi he anat m'he sentit molt a gust. Em reventa que aquí només es parli del Madrid dels ministeris, dels carques...tot amb un regust despectiu de superioritat catalana que em sulfura. I és que Madrid és molt més. Per a mi sempre serà l'Almudena Grandes, identifico la ciutat amb ella, que en parla a quasi totes les seves novel.les, per cert esplèndida El corazón helado, una dona guapa, intel.ligent, oberta, que diu les coses sense embuts i que m'encanta escoltar quan la pesco en alguna entrevista. M'agrada seguir el seu Madrid i el d'Antonio López que sempre m'ha semblat un pintor fascinant, figura de l'hiperrealisme. Víctor Erice a la seva pel.lícula El sol del membrillo filmava el procés creatiu del pintor. A més a Gran Vía hi ha un hotel que m'encanta, just en aquest carrer, uns metres a l'esquerra mirant el quadre i on espero tornar aviat.

03 de novembre 2007

planxa

Edgar Degas/ Pablo Picasso






No suporto planxar, no m'agrada gens i en canvi em fascinen aquestes dues pintures, totes les que Degas, que era un extraordinari dibuixant, va fer sobre el tema de les planxadores (precioses!) i aquesta altra de Picasso, del qual sóc molt fan, que va fer durant la seva etapa blava. No hagués pogut servir mai de musa inspiradora doncs planxo fatal. Aquests dies que estic sense dona de fer feines mentre repasso alguna peça, la bata d'escola de la meva filla, alguna camisa...pensava en aquestes magnífiques models, en l'art de la planxa i en l'olor de roba neta que m'arriba passats els anys mirant aquests quadres.

31 d’octubre 2007

hores

La persistència de la memòria. Salvador Dalí

Els canvis d'hora em senten fatal. Tot i que aquest no es pot comparar amb el de la primavera que em trastoca totalment i em deixa feta pols, el meu cos també el nota i sobretot el meu estat d'ànim. Em sento trista amb l'arribada de la foscor i no entenc perquè, doncs sóc una persona noctàmbula. Que el temps s'escola ja fa anys que en sóc conscient especialment des que vaig passar els 35 i no em cal un canvi d'hora per adonar-me que la vida passa ràpidament, que la meva joventut ja ha passat i que allò que semblava tan llunyà ja és aquí. Dalí es va inspirar en el formatge Camembert per representar els seus rellotges tous i la idea que el temps es va fonent, el temps és efímer, es desfà com les meves hores perdudes.

27 d’octubre 2007

bicicleta

Ramon Casas i Pere Romeu en tàndem. Ramon Casas


Fa unes setmanes que m'he enganxat a la bici. M'agrada anar amb bicicleta per la ciutat, tinc la sort de viure al centre de l'Eixample i a quasi tot arreu puc arribar-hi a peu o amb bici. Però fins ara em feia una mica de respecte agafar-la, només ho feia per anar a voltar pel parc i poca cosa més. Finalment m'he atrevit a anar més enllà, faig un curs i he d'anar a Hostafrancs i hi vaig pedalejant i em sento molt bé, arribo de bon humor, vaig cantant fluixet mentre al meu costat els cotxes fan cua o s'estressen. I bé, és una petita addicció,ara vaig al cine en bici, aquesta setmana tinc previst anar un matí al Caixafòrum i espero arribar-hi amb la meva bici italiana (la vaig comprar a Itàlia després d'un sobtat rampell que em va agafar), fa anys m'encantàven les ciutats italianes de l'Emilia Romagna plenes de bicis negres precioses. Per sort Barcelona ha canviat en aquest sentit i està plena de ciclistes! Casas va pintar aquest quadre per decorar les parets de "Els Quatre Gats", tot i que l'obra original era més gran (va ser retallada posteriorment) i hi havia escrit "per anar amb bicicleta no es pot dur l'esquena dreta"!

25 d’octubre 2007

maternitat

Les tres edats de la dona (detall). Gustav Klimt

Fa dos anys que sóc mare. A vegades em sorprenc pensant "tinc una filla" i encara em sobta la idea. I és que sí,ser mare et canvia radicalment la vida, jo era molt escèptica quan tothom la primera cosa que em comentava era "ui! et canviarà vida!", jo pensava "segur que no n'hi ha per tant". Doncs sí, és un canvi emocional, físic, vital...ara bé no m'ha canviat com a persona i aquí potser m'esperava més diferència. Sóc la mateixa, amb els mateixos problemes existencials, amb els mateixos gustos, amb les mateixes pors. Potser d'aquí uns anys canvio la reflexió però ser mare no m'ha donat la clau de cap de les incògnites que segueixo tenint. Per això em sorprenc encara avui quan recordo que sóc mare. I això que la maternitat es viu intensament! He escollit aquesta pintura de les milers que hi ha en el món de l'art sobre el tema per tres raons, la primera és que em sembla preciosa, la segona que és un cant a la feminitat i Klimt va voler destacar la seva part femenina en aquesta obra mentre reivindicava el paper de la dona en la vida, i la tercera que tinc un imant a la nevera amb aquest quadre i la meva filla quan el va veure ( i era força petita) va dir " mama" i em va emocionar.

23 d’octubre 2007

indolència

L'indolente. Pierre Bonnard

Vull començar el meu blog amb aquesta pintura i tornant al passat. Tinc 20 anys, estic a París visitant el Museu del Quai d'Orsay, de sobte aquest quadre m'atrapa i penso"em veig reflectida en aquesta dona indolent, que assaboreix la seva pròpia vagància", fins i tot recordo haver signat alguna postal com "la indolent". Han passat els anys i avui em reconec més que mai en la pintura de Bonnard però ja no ho veig tan positiu...és una part del meu tarannà, potser el més gran dels meus defectes, tinc la sensació d'haver perdut tant el temps però alhora he gaudit de la meva indolència...m'agradaria ser més activa en una societat que valora tantíssim l'activitat...Però ho penso estirada al llit!