classe

Aquesta temporada del Lliure m'està encantant! Divendres passat vaig poder veure una altra obra que marcarà la meva vida. La nostra classe de Tadeusz Slobodzianek dirigida per Carme Portaceli. Un text genial i un espectacle brutal. Meravellosament dirigit i representat. I dur, molt dur. El 1941 uns 1600 jueus van morir cremats vius en un graner a Jedwabne. Durant molts anys es va culpar als ocupants nazis, però el 2001 un estudi va demostrar que els autors de la massacre éren els veïns i companys de les víctimes. A partir d'aquest fet l'obra ens explica la vida i la mort de deu companys de classe, jueus i catòlics, amics que acaben convertint-se en enemics.
L'odi, la venjança, la culpa, el fanatisme religiós, el nacionalisme, la manipulació de la memòria històrica...Els vius i els morts-descalços per identificar-los- es barregen en tota l'obra. Una lliçó d'història i de vida, on tots som víctimes i botxins.

Aquest és el monument que es troba a Jedwabne que commemora la massacre de 1941. Moment molt emotiu quan se'ns representa però Portaceli ho resolt admirablement, sense morbositats.
A més el text és molt objectiu i ens fa reflexionar sobre la nostra condició d'éssers humans.

Quan vaig tornar a casa buscant informació sobre els fets històrics de Polònia, em vaig trobar amb aquest happening d'un artista polonès, Rafal Betlejewski, que el 2010 va cremar una granja per recordar el terrible fet de Jedwabne. Havia demanat als polonesos que li enviessin els mals pensaments que havien tingut sobre els jueus i que els fessin sentir remordiments, per poder cremar-los definitivament. Va col.locar els papers a la granja i la va incendiar.
Com els nacionalismes i les religions converteixen sobtadament amics i companys en terribles enemics. I com els éssers humans ens podem convertir d'un dia per l'altre, influïts pel que passa al nostre voltant, en allò que mai no haguéssim pogut ni tan sols imaginar.
No us la perdeu!

separació

Em va alegrar molt que Nader y Simin, una separación del director iranià Asghar Farhadi guanyés el premi Oscar a la millor pel.lícula estrangera. De fet, ja havia guanyat l'Os d'or al Festival de Berlín. És una gran pel.lícula. Social, molt humana, on es manté la tensió en tot moment i on la nostra consciència és interrogada.

La fragilitat humana, les emocions, els petits drames que acaben convertint-se en una immensa bola d'on ens sembla impossible sortir. L'Iran més obert, més modern, més culte i l'Iran més tancat, més tradicional. Fantàstica.

cartes

Lorca i Dalí. Cadaqués, 1925.

Aquesta temporada el Teatre Lliure ha programat Cartes lliures, uns petits espectacles on se'ns ha llegit la correspondència de personatges coneguts. Com uns voyeurs hem pogut descobrir i tafanejar la seva intimitat, la vida i les emocions. Jo he anat a tres lectures i m'han agradat moltíssim. Salvador Dalí i Federico García Lorca o Marta Marco i Juan Echanove respectivament. Una relació intensa plena d'humor, amor, poesia. Una amistat complexa que ens transporta a Cadaqués, Granada, Madrid, Barcelona...Molt emocionant Echanove com a Lorca recitant-nos el Pequeño vals vienés mentre el director de les Cartes Pau Carrió puntejava amb la guitarra la música de Take this waltz de Leonard Cohen...

Joyce i Barnacle, l'estiu de 1904 quan es van conèixer.

Les cartes d'amor de James Joyce i Nora Barnacle em van sorprendre moltíssim. Una correspondència amorosa, molt eròtica i sexual, amb alguns passatges molt escatològics. Una relació passional, intensa, marcada per l'emigració a Itàlia, les separacions, les discussions, les reconciliacions...

Casament de Joyce i Barnacle, 1931.

James Joyce i Nora Barnacle es van casar finalment el 1931, 27 anys després de trobar-se i amb dos fills. La seva correspondència va ser llegida per Laia Marull i Boris Ruiz, apassionats i exaltats. Aquí la guitarra de Pau Carrió ens va transportar a Irlanda, al Dublín amb qui Joyce va mantenir una relació d'amor-odi "Amor meu, no pots sospitar el fàstic que sento a Dublín! És la ciutat del fracàs, de la rancúnia i la dissort. Vull marxar d'aquí."

Exili català a Roissy-en-Brie. Entre ells Rodoreda i Obiols.

Cartes de L'exili. Interpretades per Núria Espert i Josep Maria Flotats. El teatre ple de les patums del país. L'exili posterior a la fi de la República que va significar l'expulsió o la reclusió. Cartes de personatges de la cultura catalana que van haver de marxar del país. I un joc amb els actors lectors tots dos residents a Madrid. Al haver-hi cartes de molts personatges no va tenir la intimitat que vaig trobar en les altres lectures. Ha sigut una proposta fascinant que espero es repeteixi en altres temporades!

vampira

Fa una setmana vem anar a veure La vampira del Raval, d'Albert Guinovart i Jaume Villanueva.
Un musical que ens trasllada a la Barcelona de 1912, i ens relata la història d'Enriqueta Martí, una dona que realment va existir i que segrestava, prostituïa i matava nens i nenes per satisfer les necessitats més vils de l'alta societat barcelonina. Malgrat la sordidesa del tema, l'obra ens va agradar molt.

Plantejada com una representació de music-hall, se'ns mostra una Barcelona de pinxos, putes, molta misèria, i com l'alta societat de jutges, aristòcrates, polítics...se'n aprofita. Em creia en un cabaret de la República de Weimar! Fantàstics actors, fantàstic el llenguatge, fantàstics els titelles representant els nens segrestats. I fantàstic i morbós el teatre del Raval on es representa l'obra, doncs es troba situat a l'antic menjador de la beneficència on l'autèntica vampira, Enriqueta, anava a comprar pa sec.

Enriqueta Martí, la vampira del Raval, la dona del sac que s'emporta els infants. Segrestadora, prostituta, llevadora-practicava avortaments-, demanava caritat, assassina. No va arribar a ser jutjada per assassinat, va morir a la presó d'un càncer. El d'Enriqueta va ser un cas sonat al Raval, per la llibreta plena de noms de peixos grossos que van trobar a casa seva, un cas que va commocionar la ciutat fins que un parell de mesos després s'enfonsa el Titanic i deixa de ser notícia. Cau en l'oblit. Fins ara.

bovary

El director mexicà Arturo Ripstein es va enfadar moltíssim amb el jurat del passat Festival
de San Sebastián. No havien premiat la seva pel.lícula Las razones del corazón. Potser tenia raó.
La seva peculiar reinterpretació dels capítols finals de Madame Bovary és esplèndida.
La desesperació d'una dona enamorada, patètica, que no sap ni vol ser mare de la seva filla, desenganyada de la il.lusió d'un marit que considera mediocre i no pot oferir-li la vida que ella somnia, rodat en un ambient claustrofòbic, un vell edifici de D.F. I una interpretació sublim,
la d'Arcelia Ramírez, protagonista absoluta d'aquesta Bovary contemporània.
I em va encantar la cita de Pascal a l'inici del film " El corazón tiene sus razones, que la razón desconoce".

I parlant de Bovary, aquest estiu em vaig comprar i llegir La Regenta de Clarín en la nova edició de Mondadori. Un llibre absolutament meravellós, la Madame Bovary hispànica, que està totalment a l'alçada de la francesa si és que no la supera.

hedda

Brutal la Hedda Gabler de David Selvas al Lliure! M'ha entusiasmat. Tenia moltíssimes ganes de veure la seva versió del clàssic d'Ibsen. I això que el maig de 2005 vaig veure, també al Lliure, la Hedda Gabler interpretada per la magnífica Isabelle Huppert, per tant les meves expectatives eren grans. Però aquesta versió m'ha agradat molt més, Marc Rosich ha fet una adaptació actual, brillant, lleugera. Max Glaenzel, una escenografia magnífica, una casa nòrdica, minimalista...tot plegat ens fa entendre molt més la Hedda Gabler, els seus comportaments, les seves desil.lusions, el seu nihilisme...

I què dir de Laia Marull? Personalment és una actriu que em fascina, tant en el cinema com en el teatre. Ja l'havia vista fent Lulú i Mare coratge amb Mario Gas. Ens regala una Hedda sublim, passada de voltes, però tan intensa, tan de veritat, tan postmoderna...Aquesta Hedda Gabler quedarà com un dels espectacles de la meva vida...Imprescindible!

impressionistes

Étretat, l'aiguille et la falaise. Claude Monet, 1885.

Vaig anar al CaixaForum a veure l'exposició sobre els Impressionistes. Mestres francesos de la col.lecció Clark. Un conjunt excepcional de pintura francesa dels segles XIX i inicis del XX.
L'abril de 1874 es va celebrar a l'estudi del fotògraf Nadar a París, la primera exposició d'un grup de pintors que havien estat rebutjats al Saló Oficial, la primera exposició impressionista que va aixecar moltes passions. El quadre de Monet Impression, soleil levant, una vista del port de Le Havre va donar nom al moviment. Aquesta exposició del Caixaforum però aplega des d'obres de l'Acadèmia i de l'École de Barbizon fins a postimpressionistes.
Em sembla preciosa aquesta vista de Monet feta en un moment de plenitud de l'impressionisme, plena de llum i de bellesa. La superposició de pinzellades creen una explosió de llum.

Peonies. Pierre-Auguste Renoir, 1880.

Robert Sterling Clark (1887-1956) era nét d'un dels socis fundadors de l'empresa de màquines de cosir Singer i es va criar en una família benestant de Nova York. Els seus pares eren col.leccionistes i mecenes d'art. Clark va començar a adquirir obres d'art el 1912. Renoir va ser la seva passió. El 1916 va comprar el primer quadre del pintor atret per l'ús del color i la sensualitat de la imatge femenina. Tots els Renoir que hi havia a l'exposició ja els havia vist a Madrid fa un any quan vaig poder veure al Prado Pasión porRenoir. Em quedo amb aquestes Peònies, una de les meves flors preferides, amb tota la intensitat del color.

L'encantador de serps. Jean Léon Gérôme, 1870.

A l'exposició també hi ha obres academicistes com aquesta, esplèndida de Gérôme, amb tota la sensualitat de l'orientalisme que tant agradava als pintors de l'Acadèmia. De fet és interessant recordar que els academicistes eren molt crítics amb els impressionistes.
Creuant el carrer. Giovanni Boldini, 1873.

Clark va reunir la major part de la seva col.lecció a París, a inicis dels segle XX, pel plaer d'estar envoltat de les grans creacions del seu temps. Les obres formaven part del seu entorn quotidià, es distribuïen per la casa seguint el gust del col.leccionista que combinava peces de diferents períodes i estils. M'encanta aquest Boldini.

Carmen. Henri de Toulouse-Lautrec, 1884.

L'exposició acaba amb els postimpressionistes com Toulouse-Lautrec amb un esplèndid retrat femení Carmen, una prostituta pèl-roja, que ens hipnotitza amb el seu esguard desafiant.
A París Clark es va casar amb una actriu de la Comédie Française, Francine Clary, amb qui va començar a col.leccionar obres de molts pintors francesos, que ara per sort he pogut admirar!.

te de tàpies

Ahir quan tornàvem de ioga, amb un fred intens, vem trobar una unitat mòbil de Rtve, una presentadora i un càmera davant la Fundació Tàpies. Ens va estranyar, què podien estar filmant a aquelles hores?, quasi les deu de la nit, sense ningú, i de sobte vem pensar...ha mort en Tàpies! Ja havia parlat sobre la meva passió pel pintor, quan estudiava a la facultat vaig signar un manifest en suport al mitjó de Tàpies!, episodi vergonyós, cal dir-ho, sobre la societat catalana...
Avui faré el meu petit i particular homenatge a un pintor immens...miraré el dvd Te de Tàpies, rellegiré els seus escrits interessantíssims de L'art i els seus llocs, admirant el seu magnífic gust, i tot, bevent un te a la seva memòria.

carnage

Tenia ganes de veure la versió de Polanski de Un dios salvaje, l'obra de Yasmine Reza que ja vaig veure al teatre fa uns tres anys. M'ha semblat igual de bona, Polanski, totalment fidel a la peça teatral, domina a la perfecció els espais tancats, i fa una pel.lícula brillant, plena de ritme. Un text molt bo, sarcàstic, políticament incorrecte, quatre grans actors, quatre parets, decorades amb gust això sí, i com a resultat una comèdia molt divertida i intel.ligent. Et voilà!

maleta

La Maleta Mexicana al MNAC. La meva primera exposició del 2012. Meravellosa i emocionant exposició sobre el redescobriment dels negatius de la Guerra Civil Espanyola de Capa, Chim i Taro. No era una maleta, eren tres capses amb 4500 negatius d'imatges fets durant la Guerra Civil pels tres grans mestres del fotoperiodisme de guerra. Tres jueus procedents d'Hongria, Polònia i Alemanya respectivament i que fugien del nazisme. Idealistes, viuran la guerra d'Espanya com una causa pròpia, com la dels brigadistes internacionals, com la de molta gent que segueix trobant en la Guerra Civil Espanyola una causa romàntica, la lluita contra el feixisme, la lluita per salvar una República plena de contradiccions però alhora plena d'il.lusions. Retraten no només el camp de batalla, també els civils, la vida, els pobles i ciutats. Per primera vegada en la història la guerra no es desenvolupa només a les trinxeres o camp de batalla, les ciutats també són bombardejades, moren nens i dones, hi ha refugiats...Fan unes fotografies esplèndides testimonis de la seva tècnica magistral. El 1939 Capa abandona París que està a punt de ser ocupada pels nazis i fuig als Estats Units. El seu col.laborador, Chiki Weisz, també emigrant jueu, que acabarà casant-se amb Leonora Carrington, la pintora surrealista, va fabricar les capses i sembla ser que les va portar en bicicleta fins a Bordeus i van acabar finalment a mans del general Francisco Aguilar González, ambaixador de Mèxic a Vichy. Aquest les va portar a Mèxic on van estar a casa seva oblidades durant anys, fins que la seva filla les va cedir al seu nebot Benjamin Tarver que contactarà amb un museu nord-americà. Finalment la notícia arribarà al germà de Capa, Cornell Capa, fundador de l'International Center of Photography de New York (ICP) i que portava anys cercant aquests negatius. Caldran anys de negociacions, Tarver no volia diners, fins que cedirà les capses. Trisha Ziff, autora del documental La maleta mexicana que vaig veure al cinema Alexandra per completar i aclarir l'exposició, va ser escollida per acostar posicions. Tarver cedirà i Trisha Ziff retornarà els negatius a Cornell Capa, que morirà uns mesos després d'haver retrobat una part de l'ànima del seu germà i els seus companys. Una història emocionant.

Gerda Taro retratada per Robert Capa. París, 1935-1936.

En una de les capses també hi havien negatius de fotografies personals, algunes fetes per Fred Stein, on retrata la felicitat de Capa i Taro, la felicitat de ser jove, apassionat i viure a París als anys 30. Són refugiats però són lliures per reinventar-se. Em va encantar aquesta foto de Gerda Taro, preciosa amb el seu pijama masculí-jo també sóc fan d'aquest tipus de pijames des d'abans de fer 20 anys!-. Capa la retrata en tota la seva intimitat de parella, dormint. Una fotografia preciosa, íntima i sensual. Sembla ser que aquesta foto era una de les preferides de Capa doncs en tenia vàries còpies impreses. Gerda morirà amb 26 anys, una setmana abans de fer-ne 27, a la batalla de Brunete atropellada per un tanc republicà en una accidentada retirada republicana.

Robert Capa retratat per Gerda Taro. Maig, 1937.

Ernest Andrei Friedman, el pseudònim Robert Capa és un invent per poder incloure les fotografies de la seva companya professional i sentimental, Gerda Taro, a qui rebutjaven pel fet de ser dona. Això va comportar però la polèmica sobre qui era l'autor d'algunes de les obres més famoses. Taro el retrata aquí en tota la seva bellesa, com una dona enamorada. Capa morirà també en una guerra, la d'Indoxina, trepitjant una mina i amb 40 anys.

David Seymour, Chim.

Autor d'unes esplèndides fotografies, Chim treballava per Regards, una revista il.lustrada vinculada al Partit Comunista Francès. També fugirà a Mèxic i posteriorment als Estats Units. Com els seus companys trobarà la mort en una guerra, durant la crisi de Suez el 1956, ametrallat per soldats egipcis. Tenia 45 anys.

Le Barcarès, Març 1939. Robert Capa.

Capa va retratar la fugida a l'exili de milers de republicans espanyols. Derrotats, van acabar de ser humiliats en els camps de refugiats de França a Argelès, le Barcarès...Aquí va acabar la República Espanyola, a unes platges, maltractada, oblidada...Algun dia França haurà de demanar perdó pel tracte deplorable, per la brutal indiferència, per la humiliació que va fer patir als primers homes que van lluitar contra el feixisme a Europa! I la seva història és la història també de la maleta mexicana, que va retratar una lluita, que va haver d'emigrar a Mèxic, que va ser donada per perduda però que va acabar ressorgint amb força.