24 de març 2017

jane & vania

 Després d'un hivern dur, sense escriure, sense sortir gaire, tancada en les meves lectures,  espero fer renéixer una mica el blog amb l'arribada de la primavera. He tornat a anar al teatre, i he pogut veure dos dels meus personatges preferits, Jane i Vània.
Jane Eyre, novel.la estimada, que he llegit dues vegades, portada a l'escena del Lliure per Carme Portaceli, em va meravellar. Des de la interpretació magnífica d'Ariadna Gil, tota fragilitat, però valenta, apassionada, intel.ligent i lliure, com tan bé la va crear Charlotte Brontë. Quin personatge la Jane! Sempre m'ha captivat. I Abel Folch, un Rochester que sí, potser és massa dolç, però a mi em va convèncer i atrapar. I la preciosa escenografia, amb les seves projeccions, les coreografies i moviments dels actors, la música composada per la gran Clara Peya, una pianista molt jove. Un piano i un violoncel a l'escenari, acompanyant Jane, les paraules de la més gran de les germanes Brontë, que escrivien en un entorn solitari i pobre, la parròquia on vivien a Haworth al camp anglès, viatge pendent que espero realitzar algun dia.
 I Vània al TNC dirigida per Carles Alfaro. La gran obra de Txèkhov sobre el temps perdut, la meva obsessió, sobre les oportunitats perdudes, tot allò que no vem dir ni que vem fer. Els desitjos, els anhels perduts de Vània, un altre personatge meravellós de la literatura. Em vaig llegir Vida de Txèkhov d'Irène Némirovsky, sí la de Suite francesa!, i vaig trobar tants detalls de la seva vida a l'obra…
Muntatge esplèndid d'Alfaro, respirant tota la melangia d'un passat que no tornarà, en les tonades d'un vell piano (un altre piano a escena!) i l'hamaca, amb els seus moviments lànguids, com les ànimes dels perdedors. La vida que s'escola.
 I he seguit anant al cinema, passió vital. La chica desconocida dels germans Dardenne amb una meravellosa interpretació d'Adèle Haenel. La culpabilitat, el sentit de la responsabilitat d'una doctora que no va obrir la porta de la seva consulta perquè ja feia una hora que hauria d'haver plegat, i les conseqüències d'aquest fet banal. En el cinema social, de denúncia dels Dardenne, potser una reflexió de la nostra Europa que mira cap a un altre costat, per no veure el patiment humà que truca a la nostra porta. 
Land of mine, pel.lícula danesa de Martin Zandvliet denuncia les terribles condicions que van patir uns 2000 presoners alemanys, adolescents la majoria, després de la Segona Guerra Mundial. Van ser obligats a retirar els quasi 2 milions de mines que hi havia a les costes del Mar del Nord. La majoria van morir. Preciosa pel.lícula pacifista que ens mostra la crueltat contra els vençuts, el rancor i l'odi dels danesos contra els alemanys, els excessos de les venjances. I tot això, en uns escenaris d'una bellesa enlluernant, les platges, la seva llum, els seus colors, el mar…I l'absurditat de les guerres, dels nacionalismes, de l'odi envers l'altre…i els perdedors, sempre els més dèbils i vulnerables, no van ser els oficials nazis qui van anar a netejar les platges, cap poderós, hi van anar adolescents. Malgrat la tensió que es viu veient-la, el patiment de les mans tremoloses d'aquests nois…és una meravella.

03 de febrer 2017

Schwarzenbach

Annemarie Schwarzenbach. Foto de Marianne Breslauer.
Gener, trist i ple de sorpreses. Vaig pujar a la muntanya, al MNAC per veure l'exposició de fotografies de Marianne Breslauer, la fotògrafa jueva i berlinesa, i allà em vaig trobar amb l'Annemarie Schwarzenbach, fascinant i bellíssima, andrògina i elegant, misteriosa i subtil. Sí, és la protagonista de Ella, tan amada, el llibre de Melania G. Mazzucco dedicat a l'escriptora suïssa, que he llegit aquests dies. Gran viatgera, filla d'una família molt rica de fabricants de seda, arqueòloga, morfinòmana, va viure una vida curta, va morir amb 34 anys, però molt intensa i turmentada. Íntima amiga dels fills de Thomas Mann, Klaus i Erika, de qui va estar bojament enamorada, tot el seu dolor m'ha colpit amb força. Relacions difícils amb la família, especialment amb la mare, amb les dones que va estimar, Carson McCullers es va enamorar d'ella d'una manera brutal… Temporades interna en psiquiàtrics, i malgrat tot absolutament fascinant. El 1933 va viatjar amb la Marianne Breslauer a Espanya, amb el cotxe de Schwarzenbach, viatge documentat en l'exposició amb unes meravelloses fotografies. 
Annemarie Schwarzenbach. Foto de Marianne Breslauer. Berlín, 1932.
Thomas Mann va dir d'ella que era un bell àngel devastat i també, adreçant-se a Annemarie, si fos un home hauria de ser declarat excepcionalment bell. El 1938 va anar amb cotxe a Afganistan amb l'escriptora Ella Maillart, viatge documentat en un llibre de Maillart que tinc moltes ganes de llegir, com també Muerte en Persia de Schwarzenbach, un llibre, sembla ser, ple de melangia, de les seves angoixes, pors i obsessions. A mi, mirant les fotografies de Breslauer d'ella, em va arrossegar amb una força increïble, com si em cridés des d'un altre món, des dels seus paisatges de Sils-Maria, on tenia la casa del seus somnis, i on va morir.
Mestresses de casa. Lluïsa Vidal, 1906.
 I al MNAC també hi havia l'exposició de Lluïsa Vidal, la pintora modernista, un altre món, però també una dona molt especial. Inesperadament, em va agradar molt. Una moderna entre els modernistes. Lluïsa va néixer el 1876 a Barcelona, i va viure al costat de casa meva, al mateix pati d'illa.Viatges a Madrid, a descobrir el Prado, a París, on va estudiar un temps, estius a Sitges, Exposicions a la Sala Parés, publicacions a Pèl & Ploma, va tenir molt bones crítiques. La tristesa va arribar amb les crisis del seu pare, que va acabar separant-se definitivament de la família. Va col.laborar sempre amb Feminal, la revista de caràcter feminista. Lluïsa Vidal va morir, de la grip espanyola, als 42 anys.
Pintora modernista, pels tons de la seva paleta i l'elecció dels temes, això sí, va tenir èxit perquè la van qualificar de pintora viril! Per a mi, en canvi, gran pintora que va reivindicar la dona i el seu món.
Vaig dubtar si anar al Lliure a veure Les noces de Figaro, o no. Em feia dubtar el text de Beaumarchais,  embolics entre criats i amos. Sort que finalment hi vaig anar, perquè m'ho vaig passar molt bé amb aquest esplèndid muntatge de Fabià Puigserver, que es recuperava ara, per commemorar els 40 anys del Lliure, i dirigida actualment per Lluís Homar. Lleugera, divertida, amb molt bon ritme i unes interpretacions magnífiques, una delícia que culmina amb una dansa coral que ens va entusiasmar a tots.
La tortuga roja, una joia de pel.lícula del Studio Ghibli, el mític estudi japonès, i dirigida, per primera vegada, per un occidental Michael Dudok de Wit i amb guió de Pascale Ferran (sí, la directora de Lady Chatterley que em va encantar!).
Increïblement maca, un plaer estètic en tota la seva senzillesa, vaig pensar en els Haikus japonesos. Minimalista, però plena de força, en els silencis, els sons de la natura, la pluja, el vent, el mar, la música. És un film sense diàlegs, sense paraules, però un autèntic cant a la vida. Sense paraules de tan preciosa.

I una altra pel.lícula que em va semblar molt bella, Frantz de François Ozon. Un cant pacifista, esplèndidament interpretat per Paula Beer i Pierre Niney, el soldat francès que després de la Gran Guerra, fa un viatge, ple de remordiments, a la recerca del perdó. Preciosa fotografia alternant el blanc i negre, amb el color quan parla del passat. Una bonica reflexió sobre la legitimitat de la mentira com a cura pel dolor. 

07 de gener 2017

disset

I un any més…disset, un dels meus números preferits. Tot i així el seu inici m'ha trobat escèptica…L'he començat a ritme de Bob Dylan, intentaré fer cas al seu missatge, serà el meu esperit del 17!
Feliç any!

31 de desembre 2016

últimes recomanacions

 Acaba el 2016, un any ple de lectura i cinema, però he escrit molt poc. Abans que acabi, voldria fer unes darreres recomanacions d'obres que m'han captivat.
Paterson de Jim Jarmusch, poètica, preciosa, senzilla, minimalista. Un plaer absolut. Un gran Adam Driver fent el paper de Paterson, el conductor d'autobús poeta, que comparteix nom amb la ciutat de New Jersey, on viu. La pel.lícula és el seu dia a dia, en una setmana, és la bellesa de la quotidianitat, del temps, de les seves repeticions en espais, personatges…I la poesia de William Carlos Williams, a qui m'ha fet ganes de descobrir.
 Les innocentes d'Anne Fontaine, un drama sobre la guerra, la religió, la fe, basat en un fet real: la violació de monges poloneses, el 1945, per soldats soviètics, una atrocitat que segueix vigent en les guerres actuals, la violència més absoluta sobre les dones. Algunes monges van quedar embarassades. Malgrat això, la pel.lícula és vitalista, és un cant a la vida, a la força de les dones, a la maternitat en temps convulsos. I els dubtes sobre la fe en un món replet de violència, les diferències abismals d'entendre la vida entre la metge, agnòstica i comunista (magnètica Lou de Laâge!) i la monja. La raó i la fe, les grans preguntes, envoltades d'una fotografia esplèndida.  
 I ja fa mesos, vaig veure al Lliure una obra que em va impactar. In memoriam, la quinta del biberó de Lluís Pasqual. Poderosa, commovedora, ens endinsa en un dels episodis més cruents de la Guerra Civil, la lleva d'adolescents enviats a morir al front de l'Ebre, quan la guerra ja era perduda. La tragèdia de 6 innocents, el seu entusiasme a l'inici, la fe en la República!, el seu rebuig a la guerra, a la violència que viuen també en el bàndol republicà, on s'afusellava per nimietats, o per la senzilla por d'un soldat, la seva transformació física i psíquica, la seva desesperació, l'intercanvi de jocs, paraules, coses entre enemics, entre germans en aquesta guerra!. Magnífiques interpretacions, emocions a flor de pell, i Monteverdi a qui sempre més associaré a la nostra Guerra Civil. Imperdible. Estic convençuda que la reposaran el proper curs.
 La treva de Donald Margulies, dirigida per Julio Manrique a La Villarroel. M'ha entusiasmat aquesta obra plena de tensió, de bons diàlegs, d'humor, de passió. Una pausa, una treva, entre el passat i el futur d'aquests reporter i fotògrafa de guerra. L'amor quan es creu i es vol coses i vides diferents. Les ferides de la guerra aplicades a la nostra vida. I Clara Segura, sarcàstica, apassionada, engabiada, quina actriu!
David Selvas, atormentat, desitjant la pau entre gelosies professionals i personals, repletes de dolor i ira.
Ramon Madaula, l'amic que ens mostra com pot ser l'amor i la vulnerabilitat. Mima Riera, el personatge graciós, però plena de llum, de bondat i de veritat. Esplèndida treva.
I la darrera exposició, Oteiza. La desocupació de l'espai a La Pedrera. Jorge Oteiza, un dels referents de l'escultura de la segona meitat del segle XX. Rebel i apassionat per l'arquitectura. Un plaer veure la seva obra, en la meva casa preferida de Gaudí, al costat de les seves columnes. L'exposició fa un recorregut per totes les etapes de l'escultor, des de les primeres obres, figuratives i inspirades en les escultures precolombines, fins al buit de la desocupació de les seves últimes obres. Una meravella. Fa anys que vull anar a la seva Fundació a Alzuza, Navarra, però ha acabat venint la seva obra a veure'm!
I sortint de La Pedrera, baixant pel Passeig de Gràcia, en un dia amb un sol d'hivern, tan típic de Barcelona, i pensant que el temps va passant...

11 de desembre 2016

madame huppert

 Aquesta ha sigut la tardor de Madame Huppert, una actriu meravellosa, de les millors que hi ha en l'actualitat. He vist les seves dues pel.lícules, en cartellera, i en les dues sorprèn la seva capacitat interpretativa. És una dona màgica que desmenteix, amb talent, que les dones siguem invisibles després dels 40. A El porvenir de Mia Hansen Love, Isabelle Hupert brilla i commou com a professora de filosofia, abandonada pel marit, a la recerca d'una felicitat lligada a les pròpies idees. És un fragment de vida, d'una persona molt interessant, que acabarà trobant el plaer de la llibertat després de canviar de vida. Una reflexió, també, sobre el pas del temps, sobre la vida. I els paisatges de la Bretagne, la bellesa de la natura, pròpia en el cinema de Hansen Love.
Elle de Paul Verhoeven, sí el polèmic director!. Interpretació brutal de Madame Huppert, en un personatge dificilíssim, una dona violada amb un comportament complicat d'entendre. Però Isabelle pot amb això i més. Ens fascina. Una pel.lícula salvatge, immoral, lliure, interessant i atrevida. I angoixant. I aquest rol, que pot escapar-se perfectament de les mans, és dominat, i de quina manera! per la grandíssima actriu. Tots els meus aplaudiments per Madame Huppert.
 La danseuse (La bailarina), de Stéphanie Di Giusto. Com a amant de la dansa vaig gaudir molt amb aquesta pel.lícula. Interpretada magníficament per Soko, actriu i cantant francesa, explica la vida de Loïe Fuller, artista de la Belle Époque, que jo desconeixia i que va ser precursora d'una dansa més contemporània, on utilitzava efectes especials. Un personatge fascinant, de l'escena parisenca d'inicis del segle XX, amb el seu hipnòtic ball amb teles blanques on s'hi projectaven colors. Eren els inicis de l'electricitat. Tot d'una bellesa brutal, preciosa la fotografia de la pel.lícula, que ens arrossega en la dansa de Loïe. Dona misteriosa i discreta, va quedar relegada per la que era La Ballerina (de veritat, segons ella), Isadora Duncan, interpretada (i molt bé!) per Lily-Rose Depp (sí, la filla de Johnny Depp i Vanessa Paradis). Isadora, que en contraposició a la dansa amb material, roba i llums de Fuller, va proposar una nuesa, ballava amb només un vel lleuger cobrint-li el cos.
 Tinc un feeling, molt especial, amb la sala de teatre de la Biblioteca de Catalunya . Totes les obres que hi he vist m'han arribat a l'ànima. La darrera, Un obús al cor, un monòleg de Wajdi Mouawad, dirigit per Oriol Broggi i Ferran Utzet, i interpretat per Ernest Villegas. Mouawad no em decep mai, això que sempre torna als seus temes, l'infància, la guerra, l'exili, la vida, la mort. 
Viatge íntim, magníficament interpretat, trist i que va a la recerca de la pròpia identitat. Una bomba que ens fa replantejar els vincles amb els pares, amb la malaltia de les persones estimades, a reflexionar sobre la vida i la mort. Molt emotiu i molt bell, l'escenografia mínima és capaç de crear moments de gran bellesa, la bellesa de la tristesa. 

                                    Bal du Moulin de la Galette. Pierre-Auguste Renoir, 1876.
El Moulin de la Galette de Renoir ens ha vingut a visitar a la Fundació Mapfre, en l'exposició Renoir entre dones. I tot i que l'Impressionisme no m'emociona particularment, he volgut anar a admirar-lo, i agraïr-li la visita. És sempre un plaer, disposar, ni que siguin pocs dies, de les grans obres d'art. De Renoir m'agrada el seu amor a la vida. Pintor de la vida moderna, el món femení va ser clau en la seva obra. De fet aquest Bal, és un cant a la dona lliure, oberta a la vida moderna, als plaers. El Moulin de la Galette era un lloc d'artistes, pintat per molts d'ells (Casas i Rusiñol fins i tot hi van viure!)
Però tota l'exposició és plena de sensualitat, del cos femení, respira l'home feliç que va ser Renoir i ens encomana aquesta joie de vivre.

13 de novembre 2016

de clàssics i poetes

 Aquesta setmana estranya, convulsa i trista, he pensat molt en la importància de l'educació i de la cultura, de la bellesa que aporta a les nostres vides, i del plaer de raonar. Com que porto un temps, en què tot el que vaig a veure em reporta molta alegria, intentaré explicar-ho en alguns dies.
A l'octubre vaig començar la temporada teatral amb dos clàssics. Al Lliure l'Orestea del Teatro Stabile di Napoli que em va meravellar. Intensa i espectacular la trilogia d'Èsquil, que jo vaig veure en dos dies, un divendres Agamennone, i dissabte Coefore & Eumenidi. Dirigides per Luca de Fusco que va recrear tot l'esperit clàssic en una mise en scène contemporània, recuperant això sí, la barreja de paraula, cant i dansa com era natural en el teatre grec. Una preciositat. I quina dicció dels actors! Tota la calidesa de l'italià. I el vestuari, l'escenari com un Etna de grava negra, vomitant els actors….I la il.luminació, la plasticitat dels moviments, la sensació d'estar veient una obra d'Art.
I al TNC, Celestina de Fernando de Rojas, dirigida per José Luis Gómez que també interpreta una inoblidable Celestina, astuta, bruta, manipuladora, sensual, avara. Magnífica. Em va agradar molt, perquè a mi m'encanten els clàssics i vaig trobar-la molt suggestiva. Em van interessar les referències religioses d'aquesta proposta, recordant el passat de jueu convers de l'autor i del moment inquisitorial que li va tocar viure, en un text tan immoral, impúdic i salvatge. El sexe i els diners com a motor del món, abans i ara. I un plaer seguir la dicció en un preciós castellà antic, ple de ritme.
La Celestina. Picasso, 1904.
I mentre veia la Celestina de José Luis Gómez, només veia en la meva ment, la Celestina de Picasso, inspiració claríssima de l'actor i director. El seu ull borni, el seu vestuari, fins i tot un cert deix andalús, homenatge al malagueny universal?. 
I dels clàssics als poetes que he vist al cinema. Neruda de Pablo Larraín. No és un biopic, és un retrat, envoltat de misteri, d'un episodi de la vida del poeta xilè. El seu període de fugida a l'exili, després de ser denunciat, com a senador del Partit Comunista. Una aproximació al Neruda, veu del poble oprimit, però aquí també retratat sense excessiva simpatia per part de Larraín, com un egòlatra, masclista, excessiu i delirant. Però combatiu i un mite. Fascinant pel.lícula, amb un Luis Gnecco, com a Neruda, i un Gael García Bernal, com a comissari que el persegueix, en un joc de gat i ratolí, esplèndids i estimulants.
Aquesta és una fotografia d'Emily Dickinson, protagonista de A quiet passion (aquí Historia de una pasión), de Terence Davies, que només em dóna alegries visuals, aquest estiu em va fascinar la seva Sunset Song, i ara m'ha meravellat amb aquest homenatge a la personalitat, complexa i misteriosa, de la poetessa nord-americana. Una dona intel.ligent, rebel i culta que va passar la seva vida a Amherst, a casa dels seus pares, després que abandonés els estudis per un trauma emocional. Però aquesta vida solitària, era tan rica interiorment que emociona.La família va ser el seu univers, i Davies recrea perfectament aquest món hermètic, d'interiors, replet de sensibilitat, amb tota la força de la Bellesa, en les imatges, en els poemes, en els ambients que recorden al pintor Hammershoi, en la música de Charles Ives, en la interpretació, delicada i perfecte, de Cynthia Nixon. I al sortir, córrer a casa a llegir Emily Dickinson, que va morir sense saber l'èxit que tindria, quan es trobessin els seus poemes escrits en quadernets que ella mateixa cosia. 
I molt poètica em va semblar La Reconquista de Jonás Trueba (segueixo pensant que és el millor dels Trueba, superant al seu pare i tiet). Personal, bella, melancòlica, captivadora pel.lícula on es parla del pas del temps (tema que em fascina), de la idea de la parella, dels primers amors. Plena d'esguards, de cançons del músic basc Rafael Berrio, que m'ha encantat. Un equilibri constant entre la tristesa i l'alegria, els 15 i els 30 anys, l'estiu i l'hivern. I el Madrid de las Vistillas, de les paraules dites, de recordar el temps que una parella va passar junta, de les il.lusions perdudes, i les preguntes, som els mateixos? què hem perdut pel camí? Em flipa el cinema i el món personal de Jonás Trueba.
I també he trobat plena de poesia, Captain Fantastic de Matt Ross amb un Viggo Mortensen impressionant. El paradís personal d'un pare que educa els seus fills, lluny de la civilització, reverenciant a Noam Chomsky, en una comuna familiar on viure en la utopia, sobrevivint en la natura salvatge, llegint llibres profunds, un projecte vital que xoca amb la realitat del món. Les idees d'aquest pare seran qüestionades quan caldrà interactuar amb la gent i s'obriran les contradiccions, les incoherències del seu discurs, les dificultats…Tot i que jo tinc claríssim que vull viure en una gran ciutat, malgré tout, se'm van obrir molts interrogants...Ah! i una encisadora versió de Sweet Child O'mine.

06 d’octubre 2016

dones d'estiu

 I l'estiu ha passat, envoltada de moltes lectures, de llibres de dones, les dones que m'han acompanyat aquest estiu. Mentre passejava per l'illa, llegia a Danielle Collobert i la seva escriptura dolorosa, punyent, que entrava com els raigs de sol dins el meu cap. Allò doncs, Il donc en original, és un llibre que va escriure el 1976, un any en què va viatjar molt, després de vendre's el seu estudi de París. Va anar a Itàlia, Creta, Egipte, Formentera…I me la imaginava a l'illa, resseguint els mateixos camins, les mateixes olors que jo sentia. Hi ha molt dolor en la Collobert, en la seva escriptura experimental, molt musical en el so. La seva solitud, els seus viatges, la seva obsessió per l'escriptura i per la mort. Es va suïcidar, en una habitació d'hotel a París, el 23 de juliol de 1978, el dia del seu aniversari. Només va fer 38 anys. Però jo vaig trobar alguna cosa d'ella a Formentera, suspesa en l'aire, en els blaus del mar, en el sol enlluernador.

Lucia Berlin amb un dels seus fills. Buddy Berlin Literary Estate.
I amb la llum d'agost, un llibre esplèndid, el Manual per a dones de fer feines de Lucia Berlin, que jo he llegit en la versió castellana, llengua que la Berlin dominava perfectament, i present en alguns relats. Un llibre molt lluminós, malgrat la sordidesa de molts temes, amb alguns dels millors relats que he llegit mai. Sempre autobiogràfics, ens permeten seguir la vida convulsa, excitant, difícil, intensa, d'una dona molt interessant. Una dona que va patir l'alcoholisme, l'alcohol com la seva madalena de Proust!, que va tirar endavant 4 fills, fent diverses feines, que enamora. Un llibre emocionant, brillant, intens i vital com ella.
Anjelica i Jack, parella glamourosa, ella amb samarreta de Cadaqués!
 Mírame bien d'Anjelica Huston. Les seves memòries, en un totxo que es llegeix amb molta lleugeresa. M'ha enganxat la seva vida, escrita per ella, cosa que s'agraeix, es nota molt que no és escriptora, però a mi, precisament, m'ha agradat aquesta escriptura infantil, de diari, me'l ha fet més autèntic. L'amor a Irlanda, l'admiració a un pare que els devorava amb el seu talent, la mort d'accident de la mare quan ella amb prou feines tenia 18 anys, la recerca per trobar-se a si mateixa, l'amor descomunal i potser massa reverencial per Jack Nicholson, la vida d'una gent que viu en un altre món, fascinant això sí, però també replet de dolor, dubtes, inseguretats.
Però el meu llibre de l'estiu ha sigut Tú no eres como otras madres d'Angelika Schrobsdorff. La vida d'Else, mare de l'autora, que no és com les altres mares. És una dona, de família jueva però que es sent alemanya, i que passa de les religions. Divertida, efervescent, que decideix tenir un fill de tots els homes que estima (al anys 20!), que desafia totes les convencions possibles. Else és la joia de viure, intel.ligent, curiosa, brillant, valenta. Feliç a la República de Weimar, i que l'arribada de Hitler al poder, destrossarà. Un llibre preciós, un cant d'amor a Alemanya, malgré tout, i la història de la nostra Europa, a vegades molt intransigent. Un llibre inoblidable.
Aquestes dones meravelloses m'han alegrat l'estiu. Cal dir que els dos homes que he llegit a les vacances, Michel Houellebecq amb Soumission, el seu millor llibre per a mi, i Julian Barnes amb El ruido del tiempo, un magnífic llibre sobre Shostakóvitch i les seves angoixes i baixada als inferns en el règim de Stalin, han estat a l'alçada.

22 de juliol 2016

punk birthday

 Patti Smith, fotografia de David Gehr, N.Y. 1971.

Han passat quinze dies des del meu aniversari, un altre!, un aniversari punk, que vaig passar amb la meva admirada Patti Smith que actuava, el mateix dia, quin regal!, als jardins de Pedralbes. Patti preciosa, guerrillera, heroïna del rock, poeta del punk, més musa que mai, als seus quasi 70 esplèndids anys, els farà al desembre, ballant encara amb tota la seva energia, amb la melena llarga i blanca, que m'encanta, els seus jeans i l'americana negra, Sensible, quina meravella la versió que va fer de When doves cry de Prince, en homenatge al cantant mort. La seva veu, poderosa, recitant a Allen Ginsberg, i els seus ideals de fraternitat reivindicats amb força. I un petit regal que em va fer, hi havia una altra persona que també celebrava el seu aniversari, i va dir-li que feia 50 anys, la Patti va exclamar " 50…she's a baby". I vaig pensar que jo, encara en els 40's, també era una baby per la Patti, que encara, amb una mica de sort (que ja no depèn de mi), hi ha camí a fer, coses per viure, coses per canviar.

 Punk al Macba, M.B., 2016.

I el mateix dia, havia anat a veure l'exposició PUNK. Els seus rastres en l'art contemporani al Macba. I malgrat que no sóc gaire entusiasta de com funciona aquest museu, i les crítiques negatives que havia llegit envers l'exposició, em va agradar força. Un recull de la influència del punk en l'art contemporani. El punk com a explosió dels anys 70, de músics (sobretot!), artistes, dissenyadors…que van reaccionar amb ràbia davant la crisi econòmica, la fi del somni hippy, l'atur, la manca de futur, el convencionalisme… I els Sex Pistols, en vaixell pel Tàmesi, tocant les seves cançons davant el Parlament anglès, i el seu God save the Queen coincidint amb les celebracions del 25è aniversari del regnat de la reina…I a l'East Village de Manhattan, els Ramones, la Patti Smith group, els Talking Heads, les lectures en viu de Ginsberg, de Burroughs. I les al.lusions a la lluita armada, al terrorisme, als moviments anarquistes del punk més ideologitzat de The Clash. La veritat és que m'ho vaig passar bé recorrent les sales del Macba.
I've got it all. Tracey Emin, 2000.

I una de les obres exhibides en l'exposició, és aquesta fotografia de Tracey Emin, de qui, casualitat!, m'acabava de llegir el seu llibre Strangeland, un llibre colpidor, d'una vida punk sí, dura i crua. En la fotografia, l'artista amb diners entre les cames, com si equiparés pràctica artística i pràctica sexual. Potser, una referència al Prostitution Show, títol d'una exposició de 1976 a Londres, moment àlgid del moviment punk, clausurada en una setmana, després de rebre denúncies per continguts inapropiats! M'agrada més el llibre de la Emin, les seves obres em semblen una mica patilleres.

I a l'exposició, alguna pinzellada lligant el punk a certs moviments feministes actuals. He vist dues pel.lícules molt lligades al feminisme. La belle saison, aquí Un amor de verano, de Catherine Corsini m'ha encantat. A ritme de la Janis Joplin, ens trobem al París de principis dels anys 70, en plena lluita del moviment feminista. Història de l'activista culta que s'enamora de la noia camperola i acaba acompanyant-la al camp. Un preciós recorregut íntim, del París com alliberament, de la lluita entre compromís i llibertat sexual, de la visió vital i optimista d'una, al món rural que ofega l'opció sexual de l'altra. Una pel.lícula esplèndida, fresca, reivindicativa de la felicitat, de la llibertat. I un homenatge a totes les dones lluitadores, que tantes portes ens van obrir, Carole i Delphine, els noms dels personatges, són els mateixos de dues grans activistes feministes, autores de documentals. Una joia.
L'altra, és una pel.lícula índia, 7 diosas de Pan Nalin. No és tan bona, però crec que és necessària. Una visió de la dona a l'Índia i tots els seus problemes, masclisme, conciliació, opressió, violència. Els personatges de les 7 dones estan molt ben treballats, unes dones fortes que representen una Índia, moderna i cool, que no m'imaginava. Malgrat la lleugeresa de la pel.lícula, això que amb un gir brusc deriva en tragèdia, i una estètica una mica de videoclip, m'ha semblat molt interessant i valenta, de fet al seu país han vist la versió censurada. I m'ha agradat la reivindicació de Kali, la deessa furiosa, amb la llengua fora (off the record, vaig llegir, fa molts anys, que Kali va inspirar el logotip dels Rolling Stones!), d'unes dones també furioses. La lluita continua.

29 de juny 2016

solstici ferrante

 Elena Ferrante a Es Llané. Cadaqués, M.B. 2016.
Mentre celebràvem el solstici d'estiu a Cadaqués, jo començava el darrer llibre de la tetralogia d'Elena Ferrante, que he llegit seguida, un llibre darrere l'altre, sense respirar, aïllada del món que m'envoltava. Fascinada, commoguda, gaudint d'una lectura sublim, que m'ha atrapat  completament. Per què no he llegit abans la saga de les dues amigues napolitanes? Fa anys, vaig llegir Los días del abandono de l'escriptora italiana i m'havia agradat força, però em feia mandra…Per sort, aquest juny m'he decidit. I ara, em sento òrfena, trobo a faltar molt  la Lila i la Lenù, el meu enamorament per la seva història, per l'escriptura de l'Elena Ferrante, clar homenatge en el nom a Elsa Morante, la meva admiració pel seu anonimat, una persona que fa una obra mestra i no té la necessitat de cridar-ho al món. I Nàpols, Itàlia un país molt estimat i viscut, hi he reconegut molts moments de la seva història, de la seva política, que vaig viure intensament, del seu moviment feminista…I ara he caigut del món Ferrante, on vivia feliç, on  robava tots els minuts possibles per endinsar-me en el món de les dues amigues, on res m'afectava, ni resultats d'eleccions, ni cues quilomètriques per fugir de la ciutat…elles m'acompanyaven. I envejo a tothom que encara no ha llegit aquesta història, aquests 4 llibres meravellosos, per tot el plaer que us espera.
 I també és napolità Paolo Sorrentino, director de La Joventut. Malgrat que a mi em costa entrar en la seva pompositat, aquesta reflexió sobre el pas del temps em va agradar. Sobretot em van fascinar Michael Caine i Harvey Keitel, els vells directors d'orquestra i de cinema, i el luxós balneari suís de Davos, l'escenari de La muntanya màgica de Thomas Mann. De la fugacitat de la vida, de la lleugeresa del temps, de la bellesa i la seva decadència, de la solitud, dels dubtes existencials, de les converses lúcides i de l'amistat (aquí també!). Una petita meravella.
I seguint amb Itàlia, vaig veure Si Dios quiere, una comèdia lleugera de Edoardo Maria Falcone. Divertida, molt all'italiana, un metge ateu convençut que veu com el seu fill vol ser capellà. El dilema raó/fe, tractat molt superficialment, però que em va fer riure, malgrat que Woody Allen havia tractat el tema religiós i els seus dubtes, de manera divertidíssima a Hannah i les seves germanes, molt més interessant.

16 de juny 2016

reines

 Fins i tot els republicans convençuts acabem sentint-nos monàrquics, en dues obres protagonitzades per reines que m'han captivat. Una al teatre, l'altra al cinema. Maria Estuard de Schiller, dirigida per Sergi Belbel, ha sigut una de les representacions que m'han agradat més, d'una temporada realment bona.
Míriam Alamany i Sílvia Bel, o bé Isabel I i Maria Estuard, en un duel intensíssim, representant dues visions de veure i entendre el món. Isabel, protestant, acomplexada, ha renunciat a l'amor, a la pulsió sexual, als sentiments. Maria, catòlica, femenina al màxim, sentimental, apassionada, ha viscut la vida intensament. Tot i que la glòria del text de Schiller afavoreix descaradament a Maria Estuard, jo hi vaig trobar dues dones potents, reivindicatives en els seus antagonismes, amb una rivalitat política i personal. Em va fascinar tot, en aquesta proposta de dues hores, l'escenografia, les interpretacions, el vestuari, magnífiques les dues reines vestides d'època, fastuoses i somptuoses i els homes vestits actuals. I el vestit vermell, recreació històrica verídica-ho vaig cercar-amb què Maria pujarà al cadafal, sensualíssima, bellíssima, més digna que ningú, que em va fer caure en una admiració monàrquica que em va sobtar.
 I per seguir amb aquestes noves passions reials, Reina Cristina dirigida per Mika Kaurismäki. La història de la reina sueca, una dona molt interessant. Moderna, precursora del feminisme, pacifista, culta, estudiosa de les arts i les ciències…Un gran personatge que ja va interpretar la gran Greta Garbo. Però aquesta versió és molt millor, actualitzada, molt més rigorosa històricament, gira al voltant de la passió amorosa de la reina per la seva dama, l'admiració per Descartes i les seves noves idees, que la van ajudar a ser lliure i a abdicar finalment, la manipulació política de la seva cort, dominada per homes protestants, amb qui es va enfrontar, Molt bona interpretació de Malin Buska com a reina. Una pel.lícula en certa manera teatral, molt estètica, que em va fer admirar, profundament, a Cristina de Suècia.
I sí, torno a una República, a Irlanda. Quina meravella Els cors purs dirgida per Oriol Broggi, per mi una de les seves millors obres, indiscutiblement, Em va atrapar fins al fons. Espectacle d'una bellesa colpidora, basada en Mary de Cork, una novel.la breu dins Els cors purs de Joseph Kessel.
Un amor apassionat i trist en la Irlanda de Michael Collins i la guerra civil. Un poema a un amor impossible, entre un partidari de Collins i una partidària del IRA. I l'amor perdut, com un Chagall, flotant, quines imatges més poderoses, més precioses. La neu, els arbres, projectats en un ambient màgic. I quanta melangia en les balades irlandeses, la música és vital en aquesta obra, i Miranda Gas canta meravellosament bé. Fins i tot hi encaixa el Wish you were here dels Pink Floyd, britànics!, en un moment culminant, on es demostra que al final, quina absurditat els nacionalismes, els odis, el tu ets diferent…Pel nen del conte, l'amor està per sobre, malgrat el tràgic final. Vaig sortir meravellada i trista, al comprovar la poca gent que érem, ni mig Romea, un dissabte sense futbol, i amb uns aplaudiments escassos, quan per mi, serà una obra que recordaré sempre. We're just two lost souls swimming in a fish bowl, year after year...