14 de maig 2017

boscos històrics

 Reivindico la importància de la història, per entendre'ns com a humans. Boscos de Wajdi Mouawad dirigida per Oriol Broggi, una meravella a la preciosa sala gòtica de la Biblioteca de Catalunya. Només entrar, em captiva l'olor de les fulles i la sorra, i en un moment de l'espectacle, on plou sobre aquestes fulles, em sento transportada al bosc de les Ardenes, on va morir tota una generació d'europeus, per res. Una obra de 4 hores fluïdes, que circulen com el vent entre els arbres i emocionen. Tot i que, potser, és el text més complet i reeixit de Mouawad, el trobo massa proper a Incendis, com un déjà vu….però és veritat que les seves obsessions, la poesia del seu llenguatge, els horrors de la guerra, els llaços de la sang…formen part del seu món. Aquí és la Loup, com un llop adolescent, que cerca els seus origens. I l'utopia fosca dels boscos salvatges, la música de Lili Marleen en un vell acordió, la bellesa del Teatre.
 També canta, meravellosament, Lili Marleen, la Rosa Galindo, en el seu monòleg sobre La maternitat d'Elna. Un espectacle que vaig veure, fa uns quants anys, i que ara he volgut tornar a veure al Lliure, acompanyada de la meva filla, que coneix a la Rosa. Un imprescindible, per conèixer la nostra història, l'exili dels republicans espanyols, els camps de concentració francesos, la lluita d'Elisabeth Eidenbenz, que va salvar les dones embarassades, portant-les a la maternitat impulsada pels moviments socials suïssos. Un preciós cant a l'esperança, a la solidaritat, a la bondat. I només la Rosa Galindo, interpretant i Franco Piccinno al piano, embolcallant-nos amb la música i cançons del moment. Emotiu i màgic.
 I al cinema, Stefan Zweig: Adiós a Europa de Maria Schrader amb un immens Josef Hader interpretant al gran escriptor, un dels més grans intel.lectuals del segle XX, un humanista entusiasta i europeista convençut. La pel.lícula es basa en 5 seqüències, en temps i escenari únics, de la vida, ja a l'exili, de Zweig. Quan el pessimisme l'envolta, i es sent decebut, trist, perdut. El 1942, es suïcida amb la seva dona, a Brasil, convençut del triomf de la barbàrie, de la brutalitat. I que delicadament, filma Schrader aquest fet a  l'epíleg de la pel.lícula, només veiem la famosa imatge de Zweig i la seva dona, al llit estirats, reflectits en un mirall d'armari que s'obre. I quina tristesa vaig sentir, pensant i sabent el final d'aquella guerra... 
 I acabo de llegir les seves esplèndides memòries a El món d'ahir que m'ha entusiasmat. Jo també em declaro europeista convençuda, malgré tout, i penso que hem de lluitar per una Europa millor, la que volia construir Zweig, que enyorava els temps on els homes viatjaven on volien del món, sense passaports, reivindicant les humanitats com una font de felicitat. Quina necessitat tenim de persones com Stefan Zweig en aquests temps d'ara!

 Rosalie Blum, el còmic de Camille Jourdy
I una mica de felicitat, per animar-me. Rosalie Blum, la pel.lícula dirigida per Julien Rappeneau basada en uns còmics de Camille Jourdy, que em penso autoregalar! (la pel.lícula és amb actors reals). Deliciosa, divertida, un cant a la solitud i a la lluita d'uns personatges per fugir-ne. Tendre i original, un puzzle que vol reconstruir la vida i els sentiments dels personatges. 

17 d’abril 2017

pianos

 Pianos. La fi del trimestre l'he viscut envoltada de pianos. Des del de casa que va passar a ser el cor que bategava, centre vital dels dies previs a una prova i futures portes que cal obrir, als que vaig trobar al teatre, en les obres que vaig anar a veure. Un piano, de nou a escena, al Lliure, a L'ànec salvatge dirigida per Julio Manrique. Esplèndida obra d'Ibsen, vaig recordar el seu pis d'Oslo, el seu piano Bechstein, i la seva taula de treball, on potser va escriure aquesta peça magnífica, tragèdia sobre la veritat i la mentida, la veritat que fa mal, la mentida que ens ajuda a viure. Els boscos talats i els boscos inventats, que tenim en la nostra ment. Em va fascinar, l'escenografia, la neu sobre el piano, les tonades que ens porten a Noruega, des de Norwegian wood, que sona en una ràdio, a Grieg i el seu Matí. I Pablo Derqui, el fanàtic il.luminat de la veritat absoluta. Grans actuacions, gran direcció, esplèndid muntatge.
Un altre piano, el de la protagonista de La Senyora Florentina i el seu amor Homer de Mercè Rodoreda, dirigida per Sergi Belbel al TNC.  Una immensa Mercè Sampietro, com la professora de piano de Sant Gervasi, que espera algun senyal d'Homer, un home mesquí, hipòcrita. Un cant feminista, a l'amistat, un text brillant de Rodoreda, que pel meu gust Belbel va fer massa en to de vodevil. I sí, és molt divertida, em va agradar molt, la galeria plena d'hortènsies, les amigues, la criada Zerafina, motor de la història, consciència de totes. Un plaer.
També hi ha un piano en una escena d'Incerta glòria, la pel.lícula d'Agustí Villaronga adaptació de la gran novel.la de Joan Sales. Si ja em va agradar la versió teatral que va fer Àlex Rigola, encara m'ha agradat més aquesta versió cinematogràfica. Depuradíssima, això sí,  Villaronga ha fet molt més petita l'obra densa, filosòfica, mística…i per a mi, és el gran encert. S'ha centrat en els personatges, les seves emocions, les seves ambicions, el seus somnis perduts. El seu retrat de la Carlana, una imponent i meravellosa Núria Prims, és magnífic. La majestuosa dona aranya, que teixint la teranyina acaba atrapant-los en el seu món, sec, àrid, quins paisatges del Front d'Aragó!, com a teló de fons. I la seva imatge, la dona negra, eixuta, amb el ram de flors silvestres, plenes de color, em va semblar senzillament meravellosa. 
 I em va encantar El Viajante d'Asghar Farhadi, de qui em declaro fan. He vist totes les seves pel.lícules que s'han estrenat aquí. Guanyador, una altra vegada!, de l'Oscar a millor film estranger, que no va anar a recollir, en protesta per la política migratòria de Trump. Una altra obra seva fascinant. L'honor perdut, la justícia en una societat retrògrada, la venjança. Una pel.lícula de gran intensitat moral, de dilemes ètics, on el món del teatre hi és present, amb la Mort d'un viatjant d'Arthur Miller. 
L'Iran contemporani retratat per un dels grans directors de cinema actuals.
Retrat d'Olga Picasso, 1923.
M'ha agradat molt l'exposició Picasso. Retrats  que es pot veure al Museu Picasso. Començant per aquest fascinant retrat d'Olga, l´única dona amb qui es va casar. La figura humana va ser un tema principal en l'obra de Picasso, pintant amics, família…L'exposició és una coproducció amb la National Portrait Gallery de Londres i és molt interessant. El recorregut permet veure la precocitat de Picasso, amb els seus esplèndids retrats de família, pintats als 15 anys!, i esdeveniments i persones que van marcar-lo.

 Retrat de Nusch Éluard, 1937.
Nusch, l'altra dona de Paul Éluard, després que Gala l'abandonés per Dalí.  Artista surrealista, acròbata i molt retratada. Lluminosa i vital, encara em sembla percebre la seva joie de vivre, a través dels anys, de l'esguard de Picasso, dels colors usats.


Sylvette, 1954.
I aquesta escultura de xapa i metall pintada em va encantar. Sylvette David, una noia de 19 anys, musa de l'artista, la primavera de 1954 a Vallauris, quan Françoise Gilot ja l'havia deixat i encara no havia conegut Jacqueline
Retrats és una de les millors exposicions que he vist, últimament, a Barcelona.

24 de març 2017

jane & vania

 Després d'un hivern dur, sense escriure, sense sortir gaire, tancada en les meves lectures,  espero fer renéixer una mica el blog amb l'arribada de la primavera. He tornat a anar al teatre, i he pogut veure dos dels meus personatges preferits, Jane i Vània.
Jane Eyre, novel.la estimada, que he llegit dues vegades, portada a l'escena del Lliure per Carme Portaceli, em va meravellar. Des de la interpretació magnífica d'Ariadna Gil, tota fragilitat, però valenta, apassionada, intel.ligent i lliure, com tan bé la va crear Charlotte Brontë. Quin personatge la Jane! Sempre m'ha captivat. I Abel Folch, un Rochester que sí, potser és massa dolç, però a mi em va convèncer i atrapar. I la preciosa escenografia, amb les seves projeccions, les coreografies i moviments dels actors, la música composada per la gran Clara Peya, una pianista molt jove. Un piano i un violoncel a l'escenari, acompanyant Jane, les paraules de la més gran de les germanes Brontë, que escrivien en un entorn solitari i pobre, la parròquia on vivien a Haworth al camp anglès, viatge pendent que espero realitzar algun dia.
 I Vània al TNC dirigida per Carles Alfaro. La gran obra de Txèkhov sobre el temps perdut, la meva obsessió, sobre les oportunitats perdudes, tot allò que no vem dir ni que vem fer. Els desitjos, els anhels perduts de Vània, un altre personatge meravellós de la literatura. Em vaig llegir Vida de Txèkhov d'Irène Némirovsky, sí la de Suite francesa!, i vaig trobar tants detalls de la seva vida a l'obra…
Muntatge esplèndid d'Alfaro, respirant tota la melangia d'un passat que no tornarà, en les tonades d'un vell piano (un altre piano a escena!) i l'hamaca, amb els seus moviments lànguids, com les ànimes dels perdedors. La vida que s'escola.
 I he seguit anant al cinema, passió vital. La chica desconocida dels germans Dardenne amb una meravellosa interpretació d'Adèle Haenel. La culpabilitat, el sentit de la responsabilitat d'una doctora que no va obrir la porta de la seva consulta perquè ja feia una hora que hauria d'haver plegat, i les conseqüències d'aquest fet banal. En el cinema social, de denúncia dels Dardenne, potser una reflexió de la nostra Europa que mira cap a un altre costat, per no veure el patiment humà que truca a la nostra porta. 
Land of mine, pel.lícula danesa de Martin Zandvliet denuncia les terribles condicions que van patir uns 2000 presoners alemanys, adolescents la majoria, després de la Segona Guerra Mundial. Van ser obligats a retirar els quasi 2 milions de mines que hi havia a les costes del Mar del Nord. La majoria van morir. Preciosa pel.lícula pacifista que ens mostra la crueltat contra els vençuts, el rancor i l'odi dels danesos contra els alemanys, els excessos de les venjances. I tot això, en uns escenaris d'una bellesa enlluernant, les platges, la seva llum, els seus colors, el mar…I l'absurditat de les guerres, dels nacionalismes, de l'odi envers l'altre…i els perdedors, sempre els més dèbils i vulnerables, no van ser els oficials nazis qui van anar a netejar les platges, cap poderós, hi van anar adolescents. Malgrat la tensió que es viu veient-la, el patiment de les mans tremoloses d'aquests nois…és una meravella.

03 de febrer 2017

Schwarzenbach

Annemarie Schwarzenbach. Foto de Marianne Breslauer.
Gener, trist i ple de sorpreses. Vaig pujar a la muntanya, al MNAC per veure l'exposició de fotografies de Marianne Breslauer, la fotògrafa jueva i berlinesa, i allà em vaig trobar amb l'Annemarie Schwarzenbach, fascinant i bellíssima, andrògina i elegant, misteriosa i subtil. Sí, és la protagonista de Ella, tan amada, el llibre de Melania G. Mazzucco dedicat a l'escriptora suïssa, que he llegit aquests dies. Gran viatgera, filla d'una família molt rica de fabricants de seda, arqueòloga, morfinòmana, va viure una vida curta, va morir amb 34 anys, però molt intensa i turmentada. Íntima amiga dels fills de Thomas Mann, Klaus i Erika, de qui va estar bojament enamorada, tot el seu dolor m'ha colpit amb força. Relacions difícils amb la família, especialment amb la mare, amb les dones que va estimar, Carson McCullers es va enamorar d'ella d'una manera brutal… Temporades interna en psiquiàtrics, i malgrat tot absolutament fascinant. El 1933 va viatjar amb la Marianne Breslauer a Espanya, amb el cotxe de Schwarzenbach, viatge documentat en l'exposició amb unes meravelloses fotografies. 
Annemarie Schwarzenbach. Foto de Marianne Breslauer. Berlín, 1932.
Thomas Mann va dir d'ella que era un bell àngel devastat i també, adreçant-se a Annemarie, si fos un home hauria de ser declarat excepcionalment bell. El 1938 va anar amb cotxe a Afganistan amb l'escriptora Ella Maillart, viatge documentat en un llibre de Maillart que tinc moltes ganes de llegir, com també Muerte en Persia de Schwarzenbach, un llibre, sembla ser, ple de melangia, de les seves angoixes, pors i obsessions. A mi, mirant les fotografies de Breslauer d'ella, em va arrossegar amb una força increïble, com si em cridés des d'un altre món, des dels seus paisatges de Sils-Maria, on tenia la casa del seus somnis, i on va morir.
Mestresses de casa. Lluïsa Vidal, 1906.
 I al MNAC també hi havia l'exposició de Lluïsa Vidal, la pintora modernista, un altre món, però també una dona molt especial. Inesperadament, em va agradar molt. Una moderna entre els modernistes. Lluïsa va néixer el 1876 a Barcelona, i va viure al costat de casa meva, al mateix pati d'illa.Viatges a Madrid, a descobrir el Prado, a París, on va estudiar un temps, estius a Sitges, Exposicions a la Sala Parés, publicacions a Pèl & Ploma, va tenir molt bones crítiques. La tristesa va arribar amb les crisis del seu pare, que va acabar separant-se definitivament de la família. Va col.laborar sempre amb Feminal, la revista de caràcter feminista. Lluïsa Vidal va morir, de la grip espanyola, als 42 anys.
Pintora modernista, pels tons de la seva paleta i l'elecció dels temes, això sí, va tenir èxit perquè la van qualificar de pintora viril! Per a mi, en canvi, gran pintora que va reivindicar la dona i el seu món.
Vaig dubtar si anar al Lliure a veure Les noces de Figaro, o no. Em feia dubtar el text de Beaumarchais,  embolics entre criats i amos. Sort que finalment hi vaig anar, perquè m'ho vaig passar molt bé amb aquest esplèndid muntatge de Fabià Puigserver, que es recuperava ara, per commemorar els 40 anys del Lliure, i dirigida actualment per Lluís Homar. Lleugera, divertida, amb molt bon ritme i unes interpretacions magnífiques, una delícia que culmina amb una dansa coral que ens va entusiasmar a tots.
La tortuga roja, una joia de pel.lícula del Studio Ghibli, el mític estudi japonès, i dirigida, per primera vegada, per un occidental Michael Dudok de Wit i amb guió de Pascale Ferran (sí, la directora de Lady Chatterley que em va encantar!).
Increïblement maca, un plaer estètic en tota la seva senzillesa, vaig pensar en els Haikus japonesos. Minimalista, però plena de força, en els silencis, els sons de la natura, la pluja, el vent, el mar, la música. És un film sense diàlegs, sense paraules, però un autèntic cant a la vida. Sense paraules de tan preciosa.

I una altra pel.lícula que em va semblar molt bella, Frantz de François Ozon. Un cant pacifista, esplèndidament interpretat per Paula Beer i Pierre Niney, el soldat francès que després de la Gran Guerra, fa un viatge, ple de remordiments, a la recerca del perdó. Preciosa fotografia alternant el blanc i negre, amb el color quan parla del passat. Una bonica reflexió sobre la legitimitat de la mentira com a cura pel dolor. 

07 de gener 2017

disset

I un any més…disset, un dels meus números preferits. Tot i així el seu inici m'ha trobat escèptica…L'he començat a ritme de Bob Dylan, intentaré fer cas al seu missatge, serà el meu esperit del 17!
Feliç any!

31 de desembre 2016

últimes recomanacions

 Acaba el 2016, un any ple de lectura i cinema, però he escrit molt poc. Abans que acabi, voldria fer unes darreres recomanacions d'obres que m'han captivat.
Paterson de Jim Jarmusch, poètica, preciosa, senzilla, minimalista. Un plaer absolut. Un gran Adam Driver fent el paper de Paterson, el conductor d'autobús poeta, que comparteix nom amb la ciutat de New Jersey, on viu. La pel.lícula és el seu dia a dia, en una setmana, és la bellesa de la quotidianitat, del temps, de les seves repeticions en espais, personatges…I la poesia de William Carlos Williams, a qui m'ha fet ganes de descobrir.
 Les innocentes d'Anne Fontaine, un drama sobre la guerra, la religió, la fe, basat en un fet real: la violació de monges poloneses, el 1945, per soldats soviètics, una atrocitat que segueix vigent en les guerres actuals, la violència més absoluta sobre les dones. Algunes monges van quedar embarassades. Malgrat això, la pel.lícula és vitalista, és un cant a la vida, a la força de les dones, a la maternitat en temps convulsos. I els dubtes sobre la fe en un món replet de violència, les diferències abismals d'entendre la vida entre la metge, agnòstica i comunista (magnètica Lou de Laâge!) i la monja. La raó i la fe, les grans preguntes, envoltades d'una fotografia esplèndida.  
 I ja fa mesos, vaig veure al Lliure una obra que em va impactar. In memoriam, la quinta del biberó de Lluís Pasqual. Poderosa, commovedora, ens endinsa en un dels episodis més cruents de la Guerra Civil, la lleva d'adolescents enviats a morir al front de l'Ebre, quan la guerra ja era perduda. La tragèdia de 6 innocents, el seu entusiasme a l'inici, la fe en la República!, el seu rebuig a la guerra, a la violència que viuen també en el bàndol republicà, on s'afusellava per nimietats, o per la senzilla por d'un soldat, la seva transformació física i psíquica, la seva desesperació, l'intercanvi de jocs, paraules, coses entre enemics, entre germans en aquesta guerra!. Magnífiques interpretacions, emocions a flor de pell, i Monteverdi a qui sempre més associaré a la nostra Guerra Civil. Imperdible. Estic convençuda que la reposaran el proper curs.
 La treva de Donald Margulies, dirigida per Julio Manrique a La Villarroel. M'ha entusiasmat aquesta obra plena de tensió, de bons diàlegs, d'humor, de passió. Una pausa, una treva, entre el passat i el futur d'aquests reporter i fotògrafa de guerra. L'amor quan es creu i es vol coses i vides diferents. Les ferides de la guerra aplicades a la nostra vida. I Clara Segura, sarcàstica, apassionada, engabiada, quina actriu!
David Selvas, atormentat, desitjant la pau entre gelosies professionals i personals, repletes de dolor i ira.
Ramon Madaula, l'amic que ens mostra com pot ser l'amor i la vulnerabilitat. Mima Riera, el personatge graciós, però plena de llum, de bondat i de veritat. Esplèndida treva.
I la darrera exposició, Oteiza. La desocupació de l'espai a La Pedrera. Jorge Oteiza, un dels referents de l'escultura de la segona meitat del segle XX. Rebel i apassionat per l'arquitectura. Un plaer veure la seva obra, en la meva casa preferida de Gaudí, al costat de les seves columnes. L'exposició fa un recorregut per totes les etapes de l'escultor, des de les primeres obres, figuratives i inspirades en les escultures precolombines, fins al buit de la desocupació de les seves últimes obres. Una meravella. Fa anys que vull anar a la seva Fundació a Alzuza, Navarra, però ha acabat venint la seva obra a veure'm!
I sortint de La Pedrera, baixant pel Passeig de Gràcia, en un dia amb un sol d'hivern, tan típic de Barcelona, i pensant que el temps va passant...

11 de desembre 2016

madame huppert

 Aquesta ha sigut la tardor de Madame Huppert, una actriu meravellosa, de les millors que hi ha en l'actualitat. He vist les seves dues pel.lícules, en cartellera, i en les dues sorprèn la seva capacitat interpretativa. És una dona màgica que desmenteix, amb talent, que les dones siguem invisibles després dels 40. A El porvenir de Mia Hansen Love, Isabelle Hupert brilla i commou com a professora de filosofia, abandonada pel marit, a la recerca d'una felicitat lligada a les pròpies idees. És un fragment de vida, d'una persona molt interessant, que acabarà trobant el plaer de la llibertat després de canviar de vida. Una reflexió, també, sobre el pas del temps, sobre la vida. I els paisatges de la Bretagne, la bellesa de la natura, pròpia en el cinema de Hansen Love.
Elle de Paul Verhoeven, sí el polèmic director!. Interpretació brutal de Madame Huppert, en un personatge dificilíssim, una dona violada amb un comportament complicat d'entendre. Però Isabelle pot amb això i més. Ens fascina. Una pel.lícula salvatge, immoral, lliure, interessant i atrevida. I angoixant. I aquest rol, que pot escapar-se perfectament de les mans, és dominat, i de quina manera! per la grandíssima actriu. Tots els meus aplaudiments per Madame Huppert.
 La danseuse (La bailarina), de Stéphanie Di Giusto. Com a amant de la dansa vaig gaudir molt amb aquesta pel.lícula. Interpretada magníficament per Soko, actriu i cantant francesa, explica la vida de Loïe Fuller, artista de la Belle Époque, que jo desconeixia i que va ser precursora d'una dansa més contemporània, on utilitzava efectes especials. Un personatge fascinant, de l'escena parisenca d'inicis del segle XX, amb el seu hipnòtic ball amb teles blanques on s'hi projectaven colors. Eren els inicis de l'electricitat. Tot d'una bellesa brutal, preciosa la fotografia de la pel.lícula, que ens arrossega en la dansa de Loïe. Dona misteriosa i discreta, va quedar relegada per la que era La Ballerina (de veritat, segons ella), Isadora Duncan, interpretada (i molt bé!) per Lily-Rose Depp (sí, la filla de Johnny Depp i Vanessa Paradis). Isadora, que en contraposició a la dansa amb material, roba i llums de Fuller, va proposar una nuesa, ballava amb només un vel lleuger cobrint-li el cos.
 Tinc un feeling, molt especial, amb la sala de teatre de la Biblioteca de Catalunya . Totes les obres que hi he vist m'han arribat a l'ànima. La darrera, Un obús al cor, un monòleg de Wajdi Mouawad, dirigit per Oriol Broggi i Ferran Utzet, i interpretat per Ernest Villegas. Mouawad no em decep mai, això que sempre torna als seus temes, l'infància, la guerra, l'exili, la vida, la mort. 
Viatge íntim, magníficament interpretat, trist i que va a la recerca de la pròpia identitat. Una bomba que ens fa replantejar els vincles amb els pares, amb la malaltia de les persones estimades, a reflexionar sobre la vida i la mort. Molt emotiu i molt bell, l'escenografia mínima és capaç de crear moments de gran bellesa, la bellesa de la tristesa. 

                                    Bal du Moulin de la Galette. Pierre-Auguste Renoir, 1876.
El Moulin de la Galette de Renoir ens ha vingut a visitar a la Fundació Mapfre, en l'exposició Renoir entre dones. I tot i que l'Impressionisme no m'emociona particularment, he volgut anar a admirar-lo, i agraïr-li la visita. És sempre un plaer, disposar, ni que siguin pocs dies, de les grans obres d'art. De Renoir m'agrada el seu amor a la vida. Pintor de la vida moderna, el món femení va ser clau en la seva obra. De fet aquest Bal, és un cant a la dona lliure, oberta a la vida moderna, als plaers. El Moulin de la Galette era un lloc d'artistes, pintat per molts d'ells (Casas i Rusiñol fins i tot hi van viure!)
Però tota l'exposició és plena de sensualitat, del cos femení, respira l'home feliç que va ser Renoir i ens encomana aquesta joie de vivre.

13 de novembre 2016

de clàssics i poetes

 Aquesta setmana estranya, convulsa i trista, he pensat molt en la importància de l'educació i de la cultura, de la bellesa que aporta a les nostres vides, i del plaer de raonar. Com que porto un temps, en què tot el que vaig a veure em reporta molta alegria, intentaré explicar-ho en alguns dies.
A l'octubre vaig començar la temporada teatral amb dos clàssics. Al Lliure l'Orestea del Teatro Stabile di Napoli que em va meravellar. Intensa i espectacular la trilogia d'Èsquil, que jo vaig veure en dos dies, un divendres Agamennone, i dissabte Coefore & Eumenidi. Dirigides per Luca de Fusco que va recrear tot l'esperit clàssic en una mise en scène contemporània, recuperant això sí, la barreja de paraula, cant i dansa com era natural en el teatre grec. Una preciositat. I quina dicció dels actors! Tota la calidesa de l'italià. I el vestuari, l'escenari com un Etna de grava negra, vomitant els actors….I la il.luminació, la plasticitat dels moviments, la sensació d'estar veient una obra d'Art.
I al TNC, Celestina de Fernando de Rojas, dirigida per José Luis Gómez que també interpreta una inoblidable Celestina, astuta, bruta, manipuladora, sensual, avara. Magnífica. Em va agradar molt, perquè a mi m'encanten els clàssics i vaig trobar-la molt suggestiva. Em van interessar les referències religioses d'aquesta proposta, recordant el passat de jueu convers de l'autor i del moment inquisitorial que li va tocar viure, en un text tan immoral, impúdic i salvatge. El sexe i els diners com a motor del món, abans i ara. I un plaer seguir la dicció en un preciós castellà antic, ple de ritme.
La Celestina. Picasso, 1904.
I mentre veia la Celestina de José Luis Gómez, només veia en la meva ment, la Celestina de Picasso, inspiració claríssima de l'actor i director. El seu ull borni, el seu vestuari, fins i tot un cert deix andalús, homenatge al malagueny universal?. 
I dels clàssics als poetes que he vist al cinema. Neruda de Pablo Larraín. No és un biopic, és un retrat, envoltat de misteri, d'un episodi de la vida del poeta xilè. El seu període de fugida a l'exili, després de ser denunciat, com a senador del Partit Comunista. Una aproximació al Neruda, veu del poble oprimit, però aquí també retratat sense excessiva simpatia per part de Larraín, com un egòlatra, masclista, excessiu i delirant. Però combatiu i un mite. Fascinant pel.lícula, amb un Luis Gnecco, com a Neruda, i un Gael García Bernal, com a comissari que el persegueix, en un joc de gat i ratolí, esplèndids i estimulants.
Aquesta és una fotografia d'Emily Dickinson, protagonista de A quiet passion (aquí Historia de una pasión), de Terence Davies, que només em dóna alegries visuals, aquest estiu em va fascinar la seva Sunset Song, i ara m'ha meravellat amb aquest homenatge a la personalitat, complexa i misteriosa, de la poetessa nord-americana. Una dona intel.ligent, rebel i culta que va passar la seva vida a Amherst, a casa dels seus pares, després que abandonés els estudis per un trauma emocional. Però aquesta vida solitària, era tan rica interiorment que emociona.La família va ser el seu univers, i Davies recrea perfectament aquest món hermètic, d'interiors, replet de sensibilitat, amb tota la força de la Bellesa, en les imatges, en els poemes, en els ambients que recorden al pintor Hammershoi, en la música de Charles Ives, en la interpretació, delicada i perfecte, de Cynthia Nixon. I al sortir, córrer a casa a llegir Emily Dickinson, que va morir sense saber l'èxit que tindria, quan es trobessin els seus poemes escrits en quadernets que ella mateixa cosia. 
I molt poètica em va semblar La Reconquista de Jonás Trueba (segueixo pensant que és el millor dels Trueba, superant al seu pare i tiet). Personal, bella, melancòlica, captivadora pel.lícula on es parla del pas del temps (tema que em fascina), de la idea de la parella, dels primers amors. Plena d'esguards, de cançons del músic basc Rafael Berrio, que m'ha encantat. Un equilibri constant entre la tristesa i l'alegria, els 15 i els 30 anys, l'estiu i l'hivern. I el Madrid de las Vistillas, de les paraules dites, de recordar el temps que una parella va passar junta, de les il.lusions perdudes, i les preguntes, som els mateixos? què hem perdut pel camí? Em flipa el cinema i el món personal de Jonás Trueba.
I també he trobat plena de poesia, Captain Fantastic de Matt Ross amb un Viggo Mortensen impressionant. El paradís personal d'un pare que educa els seus fills, lluny de la civilització, reverenciant a Noam Chomsky, en una comuna familiar on viure en la utopia, sobrevivint en la natura salvatge, llegint llibres profunds, un projecte vital que xoca amb la realitat del món. Les idees d'aquest pare seran qüestionades quan caldrà interactuar amb la gent i s'obriran les contradiccions, les incoherències del seu discurs, les dificultats…Tot i que jo tinc claríssim que vull viure en una gran ciutat, malgré tout, se'm van obrir molts interrogants...Ah! i una encisadora versió de Sweet Child O'mine.

06 d’octubre 2016

dones d'estiu

 I l'estiu ha passat, envoltada de moltes lectures, de llibres de dones, les dones que m'han acompanyat aquest estiu. Mentre passejava per l'illa, llegia a Danielle Collobert i la seva escriptura dolorosa, punyent, que entrava com els raigs de sol dins el meu cap. Allò doncs, Il donc en original, és un llibre que va escriure el 1976, un any en què va viatjar molt, després de vendre's el seu estudi de París. Va anar a Itàlia, Creta, Egipte, Formentera…I me la imaginava a l'illa, resseguint els mateixos camins, les mateixes olors que jo sentia. Hi ha molt dolor en la Collobert, en la seva escriptura experimental, molt musical en el so. La seva solitud, els seus viatges, la seva obsessió per l'escriptura i per la mort. Es va suïcidar, en una habitació d'hotel a París, el 23 de juliol de 1978, el dia del seu aniversari. Només va fer 38 anys. Però jo vaig trobar alguna cosa d'ella a Formentera, suspesa en l'aire, en els blaus del mar, en el sol enlluernador.

Lucia Berlin amb un dels seus fills. Buddy Berlin Literary Estate.
I amb la llum d'agost, un llibre esplèndid, el Manual per a dones de fer feines de Lucia Berlin, que jo he llegit en la versió castellana, llengua que la Berlin dominava perfectament, i present en alguns relats. Un llibre molt lluminós, malgrat la sordidesa de molts temes, amb alguns dels millors relats que he llegit mai. Sempre autobiogràfics, ens permeten seguir la vida convulsa, excitant, difícil, intensa, d'una dona molt interessant. Una dona que va patir l'alcoholisme, l'alcohol com la seva madalena de Proust!, que va tirar endavant 4 fills, fent diverses feines, que enamora. Un llibre emocionant, brillant, intens i vital com ella.
Anjelica i Jack, parella glamourosa, ella amb samarreta de Cadaqués!
 Mírame bien d'Anjelica Huston. Les seves memòries, en un totxo que es llegeix amb molta lleugeresa. M'ha enganxat la seva vida, escrita per ella, cosa que s'agraeix, es nota molt que no és escriptora, però a mi, precisament, m'ha agradat aquesta escriptura infantil, de diari, me'l ha fet més autèntic. L'amor a Irlanda, l'admiració a un pare que els devorava amb el seu talent, la mort d'accident de la mare quan ella amb prou feines tenia 18 anys, la recerca per trobar-se a si mateixa, l'amor descomunal i potser massa reverencial per Jack Nicholson, la vida d'una gent que viu en un altre món, fascinant això sí, però també replet de dolor, dubtes, inseguretats.
Però el meu llibre de l'estiu ha sigut Tú no eres como otras madres d'Angelika Schrobsdorff. La vida d'Else, mare de l'autora, que no és com les altres mares. És una dona, de família jueva però que es sent alemanya, i que passa de les religions. Divertida, efervescent, que decideix tenir un fill de tots els homes que estima (al anys 20!), que desafia totes les convencions possibles. Else és la joia de viure, intel.ligent, curiosa, brillant, valenta. Feliç a la República de Weimar, i que l'arribada de Hitler al poder, destrossarà. Un llibre preciós, un cant d'amor a Alemanya, malgré tout, i la història de la nostra Europa, a vegades molt intransigent. Un llibre inoblidable.
Aquestes dones meravelloses m'han alegrat l'estiu. Cal dir que els dos homes que he llegit a les vacances, Michel Houellebecq amb Soumission, el seu millor llibre per a mi, i Julian Barnes amb El ruido del tiempo, un magnífic llibre sobre Shostakóvitch i les seves angoixes i baixada als inferns en el règim de Stalin, han estat a l'alçada.

22 de juliol 2016

punk birthday

 Patti Smith, fotografia de David Gehr, N.Y. 1971.

Han passat quinze dies des del meu aniversari, un altre!, un aniversari punk, que vaig passar amb la meva admirada Patti Smith que actuava, el mateix dia, quin regal!, als jardins de Pedralbes. Patti preciosa, guerrillera, heroïna del rock, poeta del punk, més musa que mai, als seus quasi 70 esplèndids anys, els farà al desembre, ballant encara amb tota la seva energia, amb la melena llarga i blanca, que m'encanta, els seus jeans i l'americana negra, Sensible, quina meravella la versió que va fer de When doves cry de Prince, en homenatge al cantant mort. La seva veu, poderosa, recitant a Allen Ginsberg, i els seus ideals de fraternitat reivindicats amb força. I un petit regal que em va fer, hi havia una altra persona que també celebrava el seu aniversari, i va dir-li que feia 50 anys, la Patti va exclamar " 50…she's a baby". I vaig pensar que jo, encara en els 40's, també era una baby per la Patti, que encara, amb una mica de sort (que ja no depèn de mi), hi ha camí a fer, coses per viure, coses per canviar.

 Punk al Macba, M.B., 2016.

I el mateix dia, havia anat a veure l'exposició PUNK. Els seus rastres en l'art contemporani al Macba. I malgrat que no sóc gaire entusiasta de com funciona aquest museu, i les crítiques negatives que havia llegit envers l'exposició, em va agradar força. Un recull de la influència del punk en l'art contemporani. El punk com a explosió dels anys 70, de músics (sobretot!), artistes, dissenyadors…que van reaccionar amb ràbia davant la crisi econòmica, la fi del somni hippy, l'atur, la manca de futur, el convencionalisme… I els Sex Pistols, en vaixell pel Tàmesi, tocant les seves cançons davant el Parlament anglès, i el seu God save the Queen coincidint amb les celebracions del 25è aniversari del regnat de la reina…I a l'East Village de Manhattan, els Ramones, la Patti Smith group, els Talking Heads, les lectures en viu de Ginsberg, de Burroughs. I les al.lusions a la lluita armada, al terrorisme, als moviments anarquistes del punk més ideologitzat de The Clash. La veritat és que m'ho vaig passar bé recorrent les sales del Macba.
I've got it all. Tracey Emin, 2000.

I una de les obres exhibides en l'exposició, és aquesta fotografia de Tracey Emin, de qui, casualitat!, m'acabava de llegir el seu llibre Strangeland, un llibre colpidor, d'una vida punk sí, dura i crua. En la fotografia, l'artista amb diners entre les cames, com si equiparés pràctica artística i pràctica sexual. Potser, una referència al Prostitution Show, títol d'una exposició de 1976 a Londres, moment àlgid del moviment punk, clausurada en una setmana, després de rebre denúncies per continguts inapropiats! M'agrada més el llibre de la Emin, les seves obres em semblen una mica patilleres.

I a l'exposició, alguna pinzellada lligant el punk a certs moviments feministes actuals. He vist dues pel.lícules molt lligades al feminisme. La belle saison, aquí Un amor de verano, de Catherine Corsini m'ha encantat. A ritme de la Janis Joplin, ens trobem al París de principis dels anys 70, en plena lluita del moviment feminista. Història de l'activista culta que s'enamora de la noia camperola i acaba acompanyant-la al camp. Un preciós recorregut íntim, del París com alliberament, de la lluita entre compromís i llibertat sexual, de la visió vital i optimista d'una, al món rural que ofega l'opció sexual de l'altra. Una pel.lícula esplèndida, fresca, reivindicativa de la felicitat, de la llibertat. I un homenatge a totes les dones lluitadores, que tantes portes ens van obrir, Carole i Delphine, els noms dels personatges, són els mateixos de dues grans activistes feministes, autores de documentals. Una joia.
L'altra, és una pel.lícula índia, 7 diosas de Pan Nalin. No és tan bona, però crec que és necessària. Una visió de la dona a l'Índia i tots els seus problemes, masclisme, conciliació, opressió, violència. Els personatges de les 7 dones estan molt ben treballats, unes dones fortes que representen una Índia, moderna i cool, que no m'imaginava. Malgrat la lleugeresa de la pel.lícula, això que amb un gir brusc deriva en tragèdia, i una estètica una mica de videoclip, m'ha semblat molt interessant i valenta, de fet al seu país han vist la versió censurada. I m'ha agradat la reivindicació de Kali, la deessa furiosa, amb la llengua fora (off the record, vaig llegir, fa molts anys, que Kali va inspirar el logotip dels Rolling Stones!), d'unes dones també furioses. La lluita continua.