laxe i la natura

 Oliver Laxe

Potser la Natura és una de les coses més enyorades del nostre confinament. Això que mai havia vist una Barcelona tan connectada a ella com aquests dies. L'aire és net, sutil, els arbres van verdejant celebrant la primavera, la quietud, la calma, d'una ciutat gairebé buida. La Natura és la gran triomfadora del nostre tancament.

I una de les grans protagonistes dels plans que tots fem, per un futur cada vegada més llunyà i incert.

Com és protagonista en les pel.lícules del gran Oliver Laxe, un dels directors del moment, que a mi en fascina. Aquests dies he vist les seves dues últimes creacions i m'han meravellat. Un cinema molt personal, entre documental i ficció, que convida a deixar-se portar, a no cercar sempre un sentit, a gaudir del viatge. Fa uns anys, potser era més cartesiana, i m'enfadaven els finals oberts, volia explicacions concises. Amb l'edat, relativitzem, i ens és més fàcil deixar-nos emportar per la Bellesa, i Laxe ha arribat al moment precís de la meva vida. Ara soc Laxiana, per sempre més.

 O que arde, Oliver Laxe 2019.

O que arde m'ha extasiat. És tota una experiència sensorial i hipnòtica. Tota la grandesa de la senzillesa, dels gestos petits, dels silencis tan necessaris. La Natura hi és curativa, com un refugi, com l'harmonia del món. La Galícia rural, màgica, la terra de la mare de Laxe, on ell retorna. Quina interpretació tan preciosa, la de Benedicta Sánchez, dona fascinant, premi Goya a l'actriu debutant, demostrant que a la vida mai és tard!

La solitud, la dificultat de relacionar-se, la música meravellosa, quina emoció la Suzanne de Cohen, en els ulls d'una vaca, en el paisatge que ens endinsa en un món, ara llunyà, inabarcable.

I la nostra petitesa davant la transcendència de la Natura.

Mimosas, Oliver Laxe 2016

Reclosa a casa vaig tornar a mirar Mimosas, la seva anterior pel.lícula rodada al Marroc, una preciosa història sufí que recrea un viatge interior a través d'un viatge exterior.

Molt poètica i emotiva, més críptica que O que arde, però plena d'emoció, de veritat. Laxe va explicar que a Mimosas volia mostrar tota la bellesa del ser humà, com un ésser angèlic, heroic, en un moment en que no confiem gaire en ell. Plena de referents espirituals, que molts se m'escapen, però amb una fe que vibra i batega en un món cínic. Jo hi trobo tota la fe en la vida, i en aquests moments que potser ens cal més que mai, creure en la vida, en l'home, en la bondat, en la Natura que ens espera, allà fora.