Avís noves entrades per Email

23 de juny 2012

goya

La maja vestida, 1802-1805.

Vaig aprofitar que la Maja vestida de Goya és a Barcelona, de visita, per anar a contemplar-la i admirar-la. Sí, es veritat, prefereixo la Maja desnuda però aquesta vegada, potser sense la seva rival, em va semblar meravellosa. Goya, llums i ombres és una fantàstica exposició que ha permès contemplar a la meva ciutat una selecció d'obres del genial pintor procedents del Museo del Prado.
El para-sol, 1777.

Hi havia alguns dels seus quadres més coneguts i és sempre un immens plaer poder veure'ls de nou. A mi Goya m'agrada moltíssim, és un pintor que he treballat a fons i sempre hi trobo coses sorprenents. Goya va pintar, als seus inicis, 54 cartons per a tapissos a la Real Fábrica. La visió intimista i despreocupada de la dona del Para-sol és la d'una aristòcrata en el marc d'una natura idíl.lica, típica en el rococó. Aquesta complaença s'anirà transformant en crítica en els darrers cartons.
La duquessa d'Alba i la beata, 1795.

Goya ve tenir una relació molt especial amb la duquessa d'Alba, famosa a l'època per la seva bellesa i extravagància. Goya va entrar en la intimitat del palau dels Alba i ens va regalar algunes escenes quotidianes com aquesta on la criada, molt religiosa, és espantada per la duquessa.
El pelele, 1791.

Forma part dels cartons per a tapissos. Aquest era un joc, mantejar un ninot, que es feia sobretot per Carnaval i també en excursions al camp. En aquest cas s'ha parlat del control de la dona sobre l'home, particularment de la reina Maria Luisa de Parma dominant el rei Carles IV, un ninot, un pelele.
Autoretrat, 1815.

Impressionant el seu Autoretrat als 69 anys on trobem un Goya proper, contemporani de les seves pintures negres, realitzat en uns anys difícils, amb la Restauració absolutista, on es va perseguir a liberals i afrancesats. Goya es va aïllar en una casa a la riba dreta del Manzanares. Es sent vell i desenganyat pels esdeveniments polítics. Pintarà amb predomini del color negre, matisat només per ocres i terrosos, representant la crònica negra d'Espanya i l'obscuritat del subconscient col.lectiu i personal. El que pintaria avui en dia.

17 de juny 2012

habitació



L'habitació blava ( The blue room) és la versió que David Hare ha fet per adaptar al nostre temps La Ronda d'Arthur Schnitzler. El relat d'un seguit de trobades entre diferents personatges, encadenades una darrera l'altra fins que en l'última escena retrobem el primer personatge tancant el cercle.

Em va agradar molt la proposta de Norbert Martínez i David Selvas, els directors. Selvas aquesta temporada ja m'havia entusiasmat amb la seva Hedda Gabler. Només 4 actors-tot i que el text de Hare era per a 2- interpreten els diversos personatges, taxista, polític, la seva dona, el fill de la seva amiga, una au-pair, una model, un gentleman, una actriu...que es troben en diferents habitacions-que no deixa de ser la mateixa-.

Schnitzler creia que la seva Ronda no es podria representar mai per obscena. La societat no estava preparada ni disposada a veure el que feia cada dia. Avui en dia aquesta Habitació blava no ens escandalitza. El sexe és el fil conductor però és sobretot l'excusa per amagar les pors, les insatisfaccions, les obsessions, els silencis...Un muntatge brillant.

I aprofito per dir que em va agradar molt Schubertnacles humits del meu admirat Carles Santos! El seu homenatge a Franz Schubert, que tot i morir amb només 31 anys va deixar una extensa i brillant obra musical. Transgressor com sempre, molts espectadors no van entendre la seva proposta final amb la Simfonia Inacabada (el títol n'era la clau!) i marxaven del teatre, molt enfadats, pensant que Santos ens prenia el pèl! La veritat és que tornava a encertar, a 70 anys segueix provocant i entusiasmant!

12 de juny 2012

gomis

Fa més d'una setmana, aprofitant que voltava per Montjuïc, vaig anar a la Fundació Miró a veure l'exposició de Joaquim Gomis, de la mirada obliqua a la narració visual. Una mostra d'unes 200 fotografies d'un dels fotògrafs pioners en la utilització d'un nou llenguatge fotogràfic.
Nascut el 1902 a Barcelona va formar part des de jove dels moviments avantguardistes. Soci fundador d'ADLAN (Amics De L'Art Nou) amb el galerista Joan Prats i Josep Lluís Sert.

Els fotoscops són uns fotollibres on va desenvolupar una visió particular entre el llenguatge cinematogràfic i el de fotoreportatge. Hi projecta la seva mirada particular. Aquesta fotografia forma part de la magnífica sèrie sobre el cos femení.
Joaquim Gomis, amic de Miró, va ser el primer president de la Fundació Miró de Barcelona.
Extraordinari el seu fotoscop Atmosfera Miró. Em va semblar fascinant també el de la sèrie Ibiza, fuerte y luminosa i Artesanía, on intenta rescatar amb la càmara un món artesanal que va desapareixent, de la qual forma part la fotografia de les espardenyes que em sembla preciosa.

03 de juny 2012

amour

La setmana passada vaig veure Un amour de jeunesse de Mia Hansen Love que em va encantar.
Feia temps que no veia una pel.lícula que m'agradés tant! Una excel.lent pel.lícula de sentiments.
Recorda el millor de la nouvelle vague i de Rohmer, però filmada amb molta més sensualitat.
Tendra, sentimental, sensible, delicada... la passió de l'amour fou, de l'amor adolescent que ha de madurar, el desamor cruel i dolorós, la recerca de la llibertat que el noi i la noia somnien de manera totalment oposada, la bellesa de París a l'hivern i la bellesa de la natura esclatant a la primavera/estiu, l'arquitectura de llum o d'obscuritat o com un reflex del nostre món interior.

Absolutament meravellosa Lola Créton, la protagonista capaç de transmetre totes les emocions de forma natural. Tot un procés de viure la vida i aprendre a fluir amb ella-l'aigua sempre present en tota la pel.lícula- i deixar que el riu s'emporti tot el que ens fa mal, que no ens permet avançar. Un amour de jeunesse, una autèntica joia.