Avís noves entrades per Email

27 de setembre 2009

van dongen

Tableau ou Le Chal Espagnol, 1913
Ja fa uns dies vaig anar a veure l'exposició de Van Dongen al Museu Picasso. Per a mi una de les millors exposicions de l'any a Barcelona. Vaig descobrir el pintor holandès ja fa uns anys al Museu de l'Annonciade de Saint Tropez- un museu xulíssim, petit amb obres boníssimes, una d'aquestes trobades que sorprenen molt gratament-. Recordo que em va impactar molt positivament Van Dongen i vaig tornar amb algunes postals d'ell. Aquesta exposició ratifica totalment aquella primera impressió. M'encanta. Extravagant, sensual, ple de força, inspirarà al grup expressionista Die Brücke (que m'entusiasma). Obres titllades d'impúdiques com aquest Le chal espagnol que va haver de ser retirat del Salon d'Automne de 1913 per escàndol i que em sembla un quadre meravellós.
Retrat de Fernande Olivier, 1905.

Van Dongen va viure al Bateau-Lavoir a Montmartre. Relació intensa amb Picasso i la seva dona del moment, Fernande Olivier, que en aquells moments ja només posava com a model per a Picasso que era gelosíssim. Em sorprèn que la deixés posar per al seu amic holandès, potser ja començava a sentir-se molt lluny d'ella. Fernande es va convertir durant un temps en la model preferida de Van Dongen-juntament amb la seva dona- que la va retratar esplèndida.

Les lluitadores de Tabarin, 1907-1908.

Aquest quadre recorda les Demoiselles d'Avignon de Picasso en versió fauve. Té una força increïble. És l'exaltació de la carn, el desig, la feminitat. Una exposició esplèndida!

22 de setembre 2009

cohen


És difícil expressar en paraules tota l'emoció que vem viure al concert de Leonard Cohen d'ahir al vespre al Palau Sant Jordi. La seva música forma part de la meva vida, des de l'adolescència fins a la maduresa. Un concert meravellós, sublim. Va començar amb Dance me to the end of love, que em va transportar a una nit d'un mes de juliol de fa més de deu anys, quan vem decidir que volíem tenir un fill i ens vem posar a ballar aquesta cançó, sense saber tot el que vindria després a la nostra vida...I a partir d'aquí l'apoteosi...les va cantar absolutament totes -tret de Chelsea Hotel, la cançó que va dedicar a la Janis Joplin i de la qual s'avergonyeix una mica-, The Future, Anthem, In my secret life-escoltada pels carrers de la ciutat mil i una vegades-, Suzanne enmig d'un silenci absolut i amb un nus a la gola, The Partisan, Sisters of Mercy, Hallelujah escoltada per un palau mut amb una devoció que no he vist en cap altre concert...i totes amb la seva veu ronca, preciosa, xiuxiuejada, com si cantés només per a tu... Take this waltz, els anys a l'institut i un treball sobre Lorca que vaig acompanyar amb aquesta cançó en una classe, per cert la seva filla es diu Lorca en homenatge al poeta que el té captivat, bisos, ens regala So Long Marianne i una versió increïble d'una cançó seva que adoro If It Be Your Will... Hi ha una màgia especial, estem tots emocionadíssims, cantant, músics, públic...acaba donant les gràcies a tothom, conductors, afinadors..., a tots nosaltres que li hem donat suport i força, i apareix el gurú Cohen que ens desitja felicitat, en la nostra vida, en la nostra companyia i en la nostra solitud, ens beneeix...i sentim que és un comiat, un comiat feliç i em sento contenta i privilegiada d'haver passat uns instants meravellosos amb una persona que m'ha donat molt. I emocionats marxem amb la certesa d'haver estat amb un mite.

21 de setembre 2009

matisse

Odalisque et fauteuil turc, 1927-1928.

Matisse al Thyssen. Una exposició meravellosa que ens porta al període d'entreguerres quan Matisse s'allunya de París i marxa a Niça. És el moment de la "pintura d'intimitat", les lectures de Baudelaire i Mallarmé, el "luxe, calme et volupté". Obres plenes de sensualitat. Bellesa extasiant. Matisse val sempre qualsevol viatge.

tren


M'agraden els trens. A la meva vida sempre han estat sinònim de llibertat. Aquesta setmana he anat a Madrid, anada i tornada el mateix dia, i he gaudit moltíssim les hores passades al tren. M'he sentit lliure per una estona. Lliure per estar sola. Temps per a mi. He llegit un parell de llibres, El papel de mi familia en la revolución mundial de Bora Cosic (m'encanta l'editorial minúscula, ideal per viatjar) i Ascesi de Nikos Kazantzakis de l'editorial Adesiara. He escoltat música, contemplat el paisatge per la finestra, mirat els altres viatgers...un regal, ara que ja no recordo quasi com era la vida quan tenia tot el temps per a mi.

13 de setembre 2009

utopia

Ens ha encantat la Utopia de Leo Bassi que hem vist avui a la Villarroel. Amb nosaltres era fàcil, també ens sentim internacionalistes, apàtrides, utòpics-com diu Bassi "la utopia és per al laic el que la fe és per al creient, és a dir, un lloc màgic, fora de la realitat". Moments divertidíssims en un moment duríssim políticament, de desengany, de sentir-nos abandonats per unes esquerres adormides,però alhora una reivindicació a la revolució permanent, a un futur millor... Un espectacle molt emotiu.

11 de setembre 2009

vida


M'ha agradat molt Le premier jour du reste de ta vie. És un cant a la família. Els que hem viscut un ambient familiar intens ens hi podem veure reflectits. I em quedo amb les paraules del seu director, Rémi Bezançon "la vida familiar es a la vez lo que nos moldea y aquello de lo que nos liberamos, el núcleo donde se nos transmite todo y en el cual se originan todas las frustraciones. ¿Qué papel desempeña la familia en nuestra trayectoria personal y cuál es nuestro margen de libertad?...Una peli boníssima.

07 de setembre 2009

coixet

Potser sóc rara, però a mi m'agraden molt les pelis de la Coixet, Elegy inclosa. Té un sentit estètic que m'encanta. I la veritat és que em va agradar força aquesta última que vaig veure dissabte i no em va semblar ni lenta ni avorrida, a diferència dels comentaris que vaig sentir al sortir. Ni trobo que sigui gens buida. Sí, és preciosa visualment, recorda a l'Últim tango a París-vagament, i com que és una de les pelis de la meva vida ja em va bé que la recordi- i també una mica a Lost in Traslation. A nosaltres ens va agradar, vem sortir fascinats per Tokyo i ens declarem fans de la Coixet, passant de tothom.

03 de setembre 2009

dinou

Dinou. El número de la nostra habitació. Un poblet del sud d'Extremadura. Un convent desamortitzat reconvertit en hotel. Calma, silenci, bellesa. Flotem en un núvol. Inici meravellós de vacances. L'habitació es troba en el claustre. Fora un llit on llegim durant hores.
La nostra habitació. La retratem de tots costats de tant que ens agrada. No hi ha televisió, ni aire condicionat. Felicitat total.

La saleta, al fons el bany, banyera amb espelmes...És com la casa d'estiu que sempre hem somniat.







I el claustre on desconnectem de tot. Llegir, mandrejar, estar junts, sols ara que és difícil poder estar-hi. I el silenci, només trencat per la remor de l'aigua dels patis del sud.