Avís noves entrades per Email

17 d’abril 2017

pianos

 Pianos. La fi del trimestre l'he viscut envoltada de pianos. Des del de casa que va passar a ser el cor que bategava, centre vital dels dies previs a una prova i futures portes que cal obrir, als que vaig trobar al teatre, en les obres que vaig anar a veure. Un piano, de nou a escena, al Lliure, a L'ànec salvatge dirigida per Julio Manrique. Esplèndida obra d'Ibsen, vaig recordar el seu pis d'Oslo, el seu piano Bechstein, i la seva taula de treball, on potser va escriure aquesta peça magnífica, tragèdia sobre la veritat i la mentida, la veritat que fa mal, la mentida que ens ajuda a viure. Els boscos talats i els boscos inventats, que tenim en la nostra ment. Em va fascinar, l'escenografia, la neu sobre el piano, les tonades que ens porten a Noruega, des de Norwegian wood, que sona en una ràdio, a Grieg i el seu Matí. I Pablo Derqui, el fanàtic il.luminat de la veritat absoluta. Grans actuacions, gran direcció, esplèndid muntatge.
Un altre piano, el de la protagonista de La Senyora Florentina i el seu amor Homer de Mercè Rodoreda, dirigida per Sergi Belbel al TNC.  Una immensa Mercè Sampietro, com la professora de piano de Sant Gervasi, que espera algun senyal d'Homer, un home mesquí, hipòcrita. Un cant feminista, a l'amistat, un text brillant de Rodoreda, que pel meu gust Belbel va fer massa en to de vodevil. I sí, és molt divertida, em va agradar molt, la galeria plena d'hortènsies, les amigues, la criada Zerafina, motor de la història, consciència de totes. Un plaer.
També hi ha un piano en una escena d'Incerta glòria, la pel.lícula d'Agustí Villaronga adaptació de la gran novel.la de Joan Sales. Si ja em va agradar la versió teatral que va fer Àlex Rigola, encara m'ha agradat més aquesta versió cinematogràfica. Depuradíssima, això sí,  Villaronga ha fet molt més petita l'obra densa, filosòfica, mística…i per a mi, és el gran encert. S'ha centrat en els personatges, les seves emocions, les seves ambicions, el seus somnis perduts. El seu retrat de la Carlana, una imponent i meravellosa Núria Prims, és magnífic. La majestuosa dona aranya, que teixint la teranyina acaba atrapant-los en el seu món, sec, àrid, quins paisatges del Front d'Aragó!, com a teló de fons. I la seva imatge, la dona negra, eixuta, amb el ram de flors silvestres, plenes de color, em va semblar senzillament meravellosa. 
 I em va encantar El Viajante d'Asghar Farhadi, de qui em declaro fan. He vist totes les seves pel.lícules que s'han estrenat aquí. Guanyador, una altra vegada!, de l'Oscar a millor film estranger, que no va anar a recollir, en protesta per la política migratòria de Trump. Una altra obra seva fascinant. L'honor perdut, la justícia en una societat retrògrada, la venjança. Una pel.lícula de gran intensitat moral, de dilemes ètics, on el món del teatre hi és present, amb la Mort d'un viatjant d'Arthur Miller. 
L'Iran contemporani retratat per un dels grans directors de cinema actuals.
Retrat d'Olga Picasso, 1923.
M'ha agradat molt l'exposició Picasso. Retrats  que es pot veure al Museu Picasso. Començant per aquest fascinant retrat d'Olga, l´única dona amb qui es va casar. La figura humana va ser un tema principal en l'obra de Picasso, pintant amics, família…L'exposició és una coproducció amb la National Portrait Gallery de Londres i és molt interessant. El recorregut permet veure la precocitat de Picasso, amb els seus esplèndids retrats de família, pintats als 15 anys!, i esdeveniments i persones que van marcar-lo.

 Retrat de Nusch Éluard, 1937.
Nusch, l'altra dona de Paul Éluard, després que Gala l'abandonés per Dalí.  Artista surrealista, acròbata i molt retratada. Lluminosa i vital, encara em sembla percebre la seva joie de vivre, a través dels anys, de l'esguard de Picasso, dels colors usats.


Sylvette, 1954.
I aquesta escultura de xapa i metall pintada em va encantar. Sylvette David, una noia de 19 anys, musa de l'artista, la primavera de 1954 a Vallauris, quan Françoise Gilot ja l'havia deixat i encara no havia conegut Jacqueline
Retrats és una de les millors exposicions que he vist, últimament, a Barcelona.