Avís noves entrades per Email

17 de març 2016

miss coixet & feminismes

 Isabel Coixet fotografiada per Jordi Azategui.
El 2015 va ser un any Coixet, es van estrenar dues pel.lícules de la directora i les dues em van agradar molt. Jo connecto amb l'Univers Coixet. Tant Aprendiendo a conducir com Nadie quiere la noche, les dues rodades en anglès, les dues molt femenines, la primera molt més lluminosa i positiva, la segona una història de supervivència inspirada en personatges reals, em van fascinar. Impressionant Juliette Binoche en aquest cant a la Natura imponent, cruel, en el seu viatge iniciàtic, en la seva relació tortuosa amb l'esquimal, en aquesta civilitazió versus barbàrie o l'ètica barbàrie versus la hipocresia de la civiltzació. Tot sota la mirada femenina de la Coixet. 
Enterrament d'Emiliy Wilding Davison, 14 de juny de 1913. 
I en aquests moments tan cinèfils, he vist tota una sèrie de pel.lícules on els personatges femenins bateguen amb força. Sufragistas de Sarah Gavron, la història de les suffragettes, la branca de les sufragistes partidàries de la violència enfront de les pacifistes. Una magnífica lliçó d'història sobre les dones compromeses que van lluitar, i molt!, per la igualtat. La presa de consciència, les pèssimes condicions laborals d'unes dones explotades, la lluita feminista…Una excel.lent ambientació, una emotiva Carey Mulligan…i la immolació d'Emily Wilding per la causa, i el seu emocionant enterrament perfectament recreat. Vaig trobar a faltar però, que en els crèdits finals quan s'enumera diversos països i l'any que van aconseguir el sufragi femení, citessin Espanya, doncs va ser dels primers països europeus, en la constitució de l'any 1931, tot i que van votar per primer cop el 1933.
 Mia madre de Nanni Moretti, un emotiu i bell relat sobre la pèrdua de la mare del director italià, que aquí es reserva un personatge secundari i Margherita Buy és el seu alter ego. Una pel.lícula molt personal, molt íntima, homenatge a la seva pròpia mare que va morir mentre ell filmava Habemus papam. Moretti ja havia parlat sobre la mort en La stanza del figlio, molt més tràgica i dolorosa, la mort d'un fill és incomparable a la mort de la mare, que sempre pensem que per lògica haurem de viure, malgrat que sabem que la vida és il.lògica!. Tot i això, el moment de pèrdua , amb lògica o sense, malgrat ser esperat, és dolorós i Moretti amb la seva barreja d'humor i gravetat ens ho fa sentir molt bé. 
Preciosa la darrera escena, quan ell recorda la mare, la visualitza i li pregunta: "Mamma a che stai pensando?" " A domani."
Sensualíssima Carol de Todd Haynes, inspirada en l'obra autobiogràfica de Patricia Highsmith. Preciosa història d'amor, tota feta d'esguards, suggeriments, en uns anys 50 conservadors, elegants i difícils per dues dones. Un enamorament intens, unes ganes de gaudir de la llibertat en una societat repressora. Magnífiques Cate Blanchett i Rooney Mara, la bellesa i la fragilitat. 
 Nahid d'Ida Panahandeh, pel.lícula iraniana d'una dona dirigida per una dona. Una dona separada, en situació precària econòmicament, independent malgrat la difícil situació de la dona a Iran, envoltada de prejudicis familiars, en un país on la legislació ve marcada per la religió masclista. Em va semblar molt interessant, m'agraden les pel.lícules iranianes que ens arriben, em va encantar també Taxi Teheran de Jafar Panahi que vaig veure ja fa uns mesos, un estudi sociolègic sobre la societat iraniana, esplèndid.
 I malgrat les dures crítiques rebudes, a mi em va agradar La chica danesa de Tom Hooper. Molt esteticista, d'una bellesa exagerada però que em va fer gaudir de l'ambientació, del vestuari, de la llum…D'acord, la pel.lícula no aprofundeix gens sobre el comportament d' Einar Wegener, el primer transexual que es va operar el 1931, sobre la comprensió de la seva dona Gerda, esplèndida Alicia Vikander!, també em va convèncer Eddie Redmayne en un paper brutal. 
Einar Wegener/ Lili Elbe
I de fet em va interessar tant que vaig comprar-me el llibre de David Ebershoff que ha reeditat Anagrama. I sí, el llibre és molt millor, va molt més enllà en la construcció de la identitat, en les relacions personals, l'estic llegint aquests dies i m'ha captivat.


I acabo amb Miss Huppert, motor de El amor es más fuerte que las bombas de Joachim Trier, sí parent de Lars von Trier!, director que em va fascinar amb Oslo, 31 de agosto. Aquest és el seu tercer film i m'ha semblat un meravellós i estimulant drama sobre la incomunicació familiar i els records sobre la mare/dona morta, una famosa fotògrafa de guerra, molt present. Fragments d'una vida quotidiana, de l'aïllament, de la vida, del què som, del què volem ser, del com ens veuen. Del suïcidi, tema recurrent en Trier, de la reconstrucció dels records i el pas del temps. De com ens enfrontem amb el propi passat. Magnífica, poètica. Acabo així aquest repàs cinematogràfic, la propera parlaré de teatre.

03 de març 2016

güzellik

 Si el diccionari no m'enganya, güzellik és bellesa en turc. Istanbul va ser la trobada entre Jordi Savall i Mal Pelo, al Mercat de les Flors. Entre la música i la dansa, entre la música culta d'època otomana i la popular armènia, sefardita i turca. Un dels espectacles més bells que he vist mai, malgrat el concert de tos d'alguns espectadors!, amb els ballarins de Mal Pelo fascinant-me, dansant la música que a pocs metres interpretaven Savall i 4 músics més. Bellesa en majúscules, com Istanbul, per a mi, una de les ciutats més belles del món.
 I La belleza és la meva cançó preferida d'Aute. Una cançó brutal que no em canso d'escoltar. Vem voler anar al Palau de la Música, a veure el concert antològic del cantautor, que ens ha acompanyat sempre, aprofitant que revisava (tots! el concert va durar tres hores!) els seus grans èxits. Emotiu, intens,  amb les seves lletres que són poemes, sempre penso que és el nostre Cohen proper, i amb la seva veu intacta. També ens va mostrar l'Aute pintor, abans de cantar, se'ns va passar la preciosa pel.lícula animada que ha fet, Vincent y el giraluna. Una meravella, com el seu comiat, cantant a capella Al alba enmig d'un silenci absolut. 
 I lluminosa, vital, positiva, plena d'energia El gran día, la pel.lícula de Pascal Plisson (sí, el de la preciosa Camino a la escuela!). Un altre documental que vaig anar a veure amb la meva filla, sobre la lliuta de 4 nens/nois de cultures molt diferents, per aconseguir el seus somnis, per poder canviar la seva vida. Nens que no ho tenen fàcil, però que amb la seva constància i el seu treball es senten prou forts per intentar´ho. Encantadora, un shoot de positivisme!, que sempre em convé.
I la bellesa d'un gran text, La piedra oscura d'Alberto Conejero, dirigida per Pablo Messiez al Lliure. Una obra que va triomfar a Madrid, la temporada passada, i que em va deixar sense alè. Una joia, el text, les interpretacions que aconsegueixen fer plorar, l'escenografia amb un so de mar de fons, constant…I Lorca, present com mai, en la seva història amb Rafael Rodríguez Rapún, a qui sembla que va dedicar els seus  colpidors Sonetos del amor oscuro. Un cant a la memòria històrica, a no oblidar, a l'apropament de dues visions antagòniques d'entendre la vida, a la importància d'escoltar a tothom, al desig final Nadie puede desaparecer del todo, ¿verdad?.