Avís noves entrades per Email

29 de setembre 2011

cinema

Els primers dies de setembre van ser molt cinèfils. Aprofitant que estàvem sols, sense filla, vam anar quatre dies seguits al cinema. La piel que habito de Pedro Almodóvar em va agradar sense entusiasmar-me. Segueixo preferint les seves comèdies, molt més lleugeres, espontànies i personals. Destaco l'Elena Anaya, una actriu que m'encanta. I no deixa de ser una pel.lícula de l'Almodóvar que sempre m'acaba arribant.

A l'estiu vaig llegir unes crítiques boníssimes de Super 8 de J. J. Abrams i produïda per Spielberg. Tenia ganes de veure-la. Em va decebre molt. Serà que ja m'ha passat l'edat però aquest mix de Goonies, ET, Alien...em va deixar totalment indiferent.
En canvi, em va entusiasmar Beginners de Mike Mills. Una preciositat de pel.lícula. Amb el sempre fascinant Ewan Mc Gregor i Christopher Plummer (sí, el pare de Sonrisas y lágrimas pel.li de culte a casa nostra, que traspassa generacions, la Maria als 3 anys va descobrir-la i en va ser una nova fan) meravellós com a pare gay.
També em va semblar molt bona El caso Farewell amb Guillaume Canet, un tio súper sexy, i un grandiós Emir Kusturica, esplèndid com actor. Dos directors fent d'actors en una pel.lícula trepidant sobre la guerra freda. Ens va agradar moltíssim.
I ja acabant el mes he anat a veure El árbol de la vida de Terrence Malick. Sí, he caigut en la trampa. Vaig anar-hi amb la ment ben oberta. Em va semblar estèticament bonica, fins i tot em va interessar la història de la família americana dels anys 50, però sí, per la resta és buida, lenta, pretenciosa, no hi he trobat cap resposta.Això sí, ningú va marxar. Mentre jo aguantava el rotllo del Terrence Malick, el Sergi i la Maria eren a la sala del costat veient una pel.li infantil que els va entusiasmar, Kerity, la casa dels contes que inaugura el projecte Verdi kids que la cinèfila i addicta a mirar pel.lis a la tele o a l'ordinador de la nostra filla no es perdrà.

Tinc moltes ganes de seguir anant al cinema. A veure si mantenim una mica el ritme. Ens falta trobar el temps.

05 de setembre 2011

leonora

Leonora Carrington i Max Ernst.

El passat 25 de maig va morir a Mèxic, Leonora Carrington, la pintora surrealista. En aquell moment vaig recordar un treball que havia fet a la facultat, i que per cert el professor em va perdre, sobre les pintores surrealistes i com m'havia entusiasmat per elles. I tot i que ja m'havia comprat el llibre Leonora d'Elena Poniatowska, premi Biblioteca Breve 2011, el vaig guardar per llegir-lo tranquil.lament a l'estiu. Ha sigut una lectura fascinant. Un relat de vida tan intens, que sacseja amb força els lectors. El seu amour fou amb Ernst que la va portar al manicomi m'ha trasbalsat com poques històries d'amor.
Leonora Carrington, filla d'un riquíssim magnat, va trencar amb tot. Excèntrica, elegant, apassionadíssima, lliure.
Meravellosa a la seva vellesa. Ha viscut 94 anys de vida creativa, envoltada de personatges fascinants, i no voldria explicar gaires coses sobre ella, perquè el millor és descobrir-la en un llibre magnífic que no em cansaré de recomanar, Leonora d'Elena Poniatowska.

01 de setembre 2011

rentrée


Setembre. Una rentrée tranquil.la. Un estiu tranquil. He nedat molt i he llegit més que cap altre agost! M'agrada tornar a la ciutat, retrobar el nostre pis, les meves coses, fer els meus eterns projectes de vida...