Avís noves entrades per Email

31 de desembre 2016

últimes recomanacions

 Acaba el 2016, un any ple de lectura i cinema, però he escrit molt poc. Abans que acabi, voldria fer unes darreres recomanacions d'obres que m'han captivat.
Paterson de Jim Jarmusch, poètica, preciosa, senzilla, minimalista. Un plaer absolut. Un gran Adam Driver fent el paper de Paterson, el conductor d'autobús poeta, que comparteix nom amb la ciutat de New Jersey, on viu. La pel.lícula és el seu dia a dia, en una setmana, és la bellesa de la quotidianitat, del temps, de les seves repeticions en espais, personatges…I la poesia de William Carlos Williams, a qui m'ha fet ganes de descobrir.
 Les innocentes d'Anne Fontaine, un drama sobre la guerra, la religió, la fe, basat en un fet real: la violació de monges poloneses, el 1945, per soldats soviètics, una atrocitat que segueix vigent en les guerres actuals, la violència més absoluta sobre les dones. Algunes monges van quedar embarassades. Malgrat això, la pel.lícula és vitalista, és un cant a la vida, a la força de les dones, a la maternitat en temps convulsos. I els dubtes sobre la fe en un món replet de violència, les diferències abismals d'entendre la vida entre la metge, agnòstica i comunista (magnètica Lou de Laâge!) i la monja. La raó i la fe, les grans preguntes, envoltades d'una fotografia esplèndida.  
 I ja fa mesos, vaig veure al Lliure una obra que em va impactar. In memoriam, la quinta del biberó de Lluís Pasqual. Poderosa, commovedora, ens endinsa en un dels episodis més cruents de la Guerra Civil, la lleva d'adolescents enviats a morir al front de l'Ebre, quan la guerra ja era perduda. La tragèdia de 6 innocents, el seu entusiasme a l'inici, la fe en la República!, el seu rebuig a la guerra, a la violència que viuen també en el bàndol republicà, on s'afusellava per nimietats, o per la senzilla por d'un soldat, la seva transformació física i psíquica, la seva desesperació, l'intercanvi de jocs, paraules, coses entre enemics, entre germans en aquesta guerra!. Magnífiques interpretacions, emocions a flor de pell, i Monteverdi a qui sempre més associaré a la nostra Guerra Civil. Imperdible. Estic convençuda que la reposaran el proper curs.
 La treva de Donald Margulies, dirigida per Julio Manrique a La Villarroel. M'ha entusiasmat aquesta obra plena de tensió, de bons diàlegs, d'humor, de passió. Una pausa, una treva, entre el passat i el futur d'aquests reporter i fotògrafa de guerra. L'amor quan es creu i es vol coses i vides diferents. Les ferides de la guerra aplicades a la nostra vida. I Clara Segura, sarcàstica, apassionada, engabiada, quina actriu!
David Selvas, atormentat, desitjant la pau entre gelosies professionals i personals, repletes de dolor i ira.
Ramon Madaula, l'amic que ens mostra com pot ser l'amor i la vulnerabilitat. Mima Riera, el personatge graciós, però plena de llum, de bondat i de veritat. Esplèndida treva.
I la darrera exposició, Oteiza. La desocupació de l'espai a La Pedrera. Jorge Oteiza, un dels referents de l'escultura de la segona meitat del segle XX. Rebel i apassionat per l'arquitectura. Un plaer veure la seva obra, en la meva casa preferida de Gaudí, al costat de les seves columnes. L'exposició fa un recorregut per totes les etapes de l'escultor, des de les primeres obres, figuratives i inspirades en les escultures precolombines, fins al buit de la desocupació de les seves últimes obres. Una meravella. Fa anys que vull anar a la seva Fundació a Alzuza, Navarra, però ha acabat venint la seva obra a veure'm!
I sortint de La Pedrera, baixant pel Passeig de Gràcia, en un dia amb un sol d'hivern, tan típic de Barcelona, i pensant que el temps va passant...

11 de desembre 2016

madame huppert

 Aquesta ha sigut la tardor de Madame Huppert, una actriu meravellosa, de les millors que hi ha en l'actualitat. He vist les seves dues pel.lícules, en cartellera, i en les dues sorprèn la seva capacitat interpretativa. És una dona màgica que desmenteix, amb talent, que les dones siguem invisibles després dels 40. A El porvenir de Mia Hansen Love, Isabelle Hupert brilla i commou com a professora de filosofia, abandonada pel marit, a la recerca d'una felicitat lligada a les pròpies idees. És un fragment de vida, d'una persona molt interessant, que acabarà trobant el plaer de la llibertat després de canviar de vida. Una reflexió, també, sobre el pas del temps, sobre la vida. I els paisatges de la Bretagne, la bellesa de la natura, pròpia en el cinema de Hansen Love.
Elle de Paul Verhoeven, sí el polèmic director!. Interpretació brutal de Madame Huppert, en un personatge dificilíssim, una dona violada amb un comportament complicat d'entendre. Però Isabelle pot amb això i més. Ens fascina. Una pel.lícula salvatge, immoral, lliure, interessant i atrevida. I angoixant. I aquest rol, que pot escapar-se perfectament de les mans, és dominat, i de quina manera! per la grandíssima actriu. Tots els meus aplaudiments per Madame Huppert.
 La danseuse (La bailarina), de Stéphanie Di Giusto. Com a amant de la dansa vaig gaudir molt amb aquesta pel.lícula. Interpretada magníficament per Soko, actriu i cantant francesa, explica la vida de Loïe Fuller, artista de la Belle Époque, que jo desconeixia i que va ser precursora d'una dansa més contemporània, on utilitzava efectes especials. Un personatge fascinant, de l'escena parisenca d'inicis del segle XX, amb el seu hipnòtic ball amb teles blanques on s'hi projectaven colors. Eren els inicis de l'electricitat. Tot d'una bellesa brutal, preciosa la fotografia de la pel.lícula, que ens arrossega en la dansa de Loïe. Dona misteriosa i discreta, va quedar relegada per la que era La Ballerina (de veritat, segons ella), Isadora Duncan, interpretada (i molt bé!) per Lily-Rose Depp (sí, la filla de Johnny Depp i Vanessa Paradis). Isadora, que en contraposició a la dansa amb material, roba i llums de Fuller, va proposar una nuesa, ballava amb només un vel lleuger cobrint-li el cos.
 Tinc un feeling, molt especial, amb la sala de teatre de la Biblioteca de Catalunya . Totes les obres que hi he vist m'han arribat a l'ànima. La darrera, Un obús al cor, un monòleg de Wajdi Mouawad, dirigit per Oriol Broggi i Ferran Utzet, i interpretat per Ernest Villegas. Mouawad no em decep mai, això que sempre torna als seus temes, l'infància, la guerra, l'exili, la vida, la mort. 
Viatge íntim, magníficament interpretat, trist i que va a la recerca de la pròpia identitat. Una bomba que ens fa replantejar els vincles amb els pares, amb la malaltia de les persones estimades, a reflexionar sobre la vida i la mort. Molt emotiu i molt bell, l'escenografia mínima és capaç de crear moments de gran bellesa, la bellesa de la tristesa. 

                                    Bal du Moulin de la Galette. Pierre-Auguste Renoir, 1876.
El Moulin de la Galette de Renoir ens ha vingut a visitar a la Fundació Mapfre, en l'exposició Renoir entre dones. I tot i que l'Impressionisme no m'emociona particularment, he volgut anar a admirar-lo, i agraïr-li la visita. És sempre un plaer, disposar, ni que siguin pocs dies, de les grans obres d'art. De Renoir m'agrada el seu amor a la vida. Pintor de la vida moderna, el món femení va ser clau en la seva obra. De fet aquest Bal, és un cant a la dona lliure, oberta a la vida moderna, als plaers. El Moulin de la Galette era un lloc d'artistes, pintat per molts d'ells (Casas i Rusiñol fins i tot hi van viure!)
Però tota l'exposició és plena de sensualitat, del cos femení, respira l'home feliç que va ser Renoir i ens encomana aquesta joie de vivre.

13 de novembre 2016

de clàssics i poetes

 Aquesta setmana estranya, convulsa i trista, he pensat molt en la importància de l'educació i de la cultura, de la bellesa que aporta a les nostres vides, i del plaer de raonar. Com que porto un temps, en què tot el que vaig a veure em reporta molta alegria, intentaré explicar-ho en alguns dies.
A l'octubre vaig començar la temporada teatral amb dos clàssics. Al Lliure l'Orestea del Teatro Stabile di Napoli que em va meravellar. Intensa i espectacular la trilogia d'Èsquil, que jo vaig veure en dos dies, un divendres Agamennone, i dissabte Coefore & Eumenidi. Dirigides per Luca de Fusco que va recrear tot l'esperit clàssic en una mise en scène contemporània, recuperant això sí, la barreja de paraula, cant i dansa com era natural en el teatre grec. Una preciositat. I quina dicció dels actors! Tota la calidesa de l'italià. I el vestuari, l'escenari com un Etna de grava negra, vomitant els actors….I la il.luminació, la plasticitat dels moviments, la sensació d'estar veient una obra d'Art.
I al TNC, Celestina de Fernando de Rojas, dirigida per José Luis Gómez que també interpreta una inoblidable Celestina, astuta, bruta, manipuladora, sensual, avara. Magnífica. Em va agradar molt, perquè a mi m'encanten els clàssics i vaig trobar-la molt suggestiva. Em van interessar les referències religioses d'aquesta proposta, recordant el passat de jueu convers de l'autor i del moment inquisitorial que li va tocar viure, en un text tan immoral, impúdic i salvatge. El sexe i els diners com a motor del món, abans i ara. I un plaer seguir la dicció en un preciós castellà antic, ple de ritme.
La Celestina. Picasso, 1904.
I mentre veia la Celestina de José Luis Gómez, només veia en la meva ment, la Celestina de Picasso, inspiració claríssima de l'actor i director. El seu ull borni, el seu vestuari, fins i tot un cert deix andalús, homenatge al malagueny universal?. 
I dels clàssics als poetes que he vist al cinema. Neruda de Pablo Larraín. No és un biopic, és un retrat, envoltat de misteri, d'un episodi de la vida del poeta xilè. El seu període de fugida a l'exili, després de ser denunciat, com a senador del Partit Comunista. Una aproximació al Neruda, veu del poble oprimit, però aquí també retratat sense excessiva simpatia per part de Larraín, com un egòlatra, masclista, excessiu i delirant. Però combatiu i un mite. Fascinant pel.lícula, amb un Luis Gnecco, com a Neruda, i un Gael García Bernal, com a comissari que el persegueix, en un joc de gat i ratolí, esplèndids i estimulants.
Aquesta és una fotografia d'Emily Dickinson, protagonista de A quiet passion (aquí Historia de una pasión), de Terence Davies, que només em dóna alegries visuals, aquest estiu em va fascinar la seva Sunset Song, i ara m'ha meravellat amb aquest homenatge a la personalitat, complexa i misteriosa, de la poetessa nord-americana. Una dona intel.ligent, rebel i culta que va passar la seva vida a Amherst, a casa dels seus pares, després que abandonés els estudis per un trauma emocional. Però aquesta vida solitària, era tan rica interiorment que emociona.La família va ser el seu univers, i Davies recrea perfectament aquest món hermètic, d'interiors, replet de sensibilitat, amb tota la força de la Bellesa, en les imatges, en els poemes, en els ambients que recorden al pintor Hammershoi, en la música de Charles Ives, en la interpretació, delicada i perfecte, de Cynthia Nixon. I al sortir, córrer a casa a llegir Emily Dickinson, que va morir sense saber l'èxit que tindria, quan es trobessin els seus poemes escrits en quadernets que ella mateixa cosia. 
I molt poètica em va semblar La Reconquista de Jonás Trueba (segueixo pensant que és el millor dels Trueba, superant al seu pare i tiet). Personal, bella, melancòlica, captivadora pel.lícula on es parla del pas del temps (tema que em fascina), de la idea de la parella, dels primers amors. Plena d'esguards, de cançons del músic basc Rafael Berrio, que m'ha encantat. Un equilibri constant entre la tristesa i l'alegria, els 15 i els 30 anys, l'estiu i l'hivern. I el Madrid de las Vistillas, de les paraules dites, de recordar el temps que una parella va passar junta, de les il.lusions perdudes, i les preguntes, som els mateixos? què hem perdut pel camí? Em flipa el cinema i el món personal de Jonás Trueba.
I també he trobat plena de poesia, Captain Fantastic de Matt Ross amb un Viggo Mortensen impressionant. El paradís personal d'un pare que educa els seus fills, lluny de la civilització, reverenciant a Noam Chomsky, en una comuna familiar on viure en la utopia, sobrevivint en la natura salvatge, llegint llibres profunds, un projecte vital que xoca amb la realitat del món. Les idees d'aquest pare seran qüestionades quan caldrà interactuar amb la gent i s'obriran les contradiccions, les incoherències del seu discurs, les dificultats…Tot i que jo tinc claríssim que vull viure en una gran ciutat, malgré tout, se'm van obrir molts interrogants...Ah! i una encisadora versió de Sweet Child O'mine.

06 d’octubre 2016

dones d'estiu

 I l'estiu ha passat, envoltada de moltes lectures, de llibres de dones, les dones que m'han acompanyat aquest estiu. Mentre passejava per l'illa, llegia a Danielle Collobert i la seva escriptura dolorosa, punyent, que entrava com els raigs de sol dins el meu cap. Allò doncs, Il donc en original, és un llibre que va escriure el 1976, un any en què va viatjar molt, després de vendre's el seu estudi de París. Va anar a Itàlia, Creta, Egipte, Formentera…I me la imaginava a l'illa, resseguint els mateixos camins, les mateixes olors que jo sentia. Hi ha molt dolor en la Collobert, en la seva escriptura experimental, molt musical en el so. La seva solitud, els seus viatges, la seva obsessió per l'escriptura i per la mort. Es va suïcidar, en una habitació d'hotel a París, el 23 de juliol de 1978, el dia del seu aniversari. Només va fer 38 anys. Però jo vaig trobar alguna cosa d'ella a Formentera, suspesa en l'aire, en els blaus del mar, en el sol enlluernador.

Lucia Berlin amb un dels seus fills. Buddy Berlin Literary Estate.
I amb la llum d'agost, un llibre esplèndid, el Manual per a dones de fer feines de Lucia Berlin, que jo he llegit en la versió castellana, llengua que la Berlin dominava perfectament, i present en alguns relats. Un llibre molt lluminós, malgrat la sordidesa de molts temes, amb alguns dels millors relats que he llegit mai. Sempre autobiogràfics, ens permeten seguir la vida convulsa, excitant, difícil, intensa, d'una dona molt interessant. Una dona que va patir l'alcoholisme, l'alcohol com la seva madalena de Proust!, que va tirar endavant 4 fills, fent diverses feines, que enamora. Un llibre emocionant, brillant, intens i vital com ella.
Anjelica i Jack, parella glamourosa, ella amb samarreta de Cadaqués!
 Mírame bien d'Anjelica Huston. Les seves memòries, en un totxo que es llegeix amb molta lleugeresa. M'ha enganxat la seva vida, escrita per ella, cosa que s'agraeix, es nota molt que no és escriptora, però a mi, precisament, m'ha agradat aquesta escriptura infantil, de diari, me'l ha fet més autèntic. L'amor a Irlanda, l'admiració a un pare que els devorava amb el seu talent, la mort d'accident de la mare quan ella amb prou feines tenia 18 anys, la recerca per trobar-se a si mateixa, l'amor descomunal i potser massa reverencial per Jack Nicholson, la vida d'una gent que viu en un altre món, fascinant això sí, però també replet de dolor, dubtes, inseguretats.
Però el meu llibre de l'estiu ha sigut Tú no eres como otras madres d'Angelika Schrobsdorff. La vida d'Else, mare de l'autora, que no és com les altres mares. És una dona, de família jueva però que es sent alemanya, i que passa de les religions. Divertida, efervescent, que decideix tenir un fill de tots els homes que estima (al anys 20!), que desafia totes les convencions possibles. Else és la joia de viure, intel.ligent, curiosa, brillant, valenta. Feliç a la República de Weimar, i que l'arribada de Hitler al poder, destrossarà. Un llibre preciós, un cant d'amor a Alemanya, malgré tout, i la història de la nostra Europa, a vegades molt intransigent. Un llibre inoblidable.
Aquestes dones meravelloses m'han alegrat l'estiu. Cal dir que els dos homes que he llegit a les vacances, Michel Houellebecq amb Soumission, el seu millor llibre per a mi, i Julian Barnes amb El ruido del tiempo, un magnífic llibre sobre Shostakóvitch i les seves angoixes i baixada als inferns en el règim de Stalin, han estat a l'alçada.

22 de juliol 2016

punk birthday

 Patti Smith, fotografia de David Gehr, N.Y. 1971.

Han passat quinze dies des del meu aniversari, un altre!, un aniversari punk, que vaig passar amb la meva admirada Patti Smith que actuava, el mateix dia, quin regal!, als jardins de Pedralbes. Patti preciosa, guerrillera, heroïna del rock, poeta del punk, més musa que mai, als seus quasi 70 esplèndids anys, els farà al desembre, ballant encara amb tota la seva energia, amb la melena llarga i blanca, que m'encanta, els seus jeans i l'americana negra, Sensible, quina meravella la versió que va fer de When doves cry de Prince, en homenatge al cantant mort. La seva veu, poderosa, recitant a Allen Ginsberg, i els seus ideals de fraternitat reivindicats amb força. I un petit regal que em va fer, hi havia una altra persona que també celebrava el seu aniversari, i va dir-li que feia 50 anys, la Patti va exclamar " 50…she's a baby". I vaig pensar que jo, encara en els 40's, també era una baby per la Patti, que encara, amb una mica de sort (que ja no depèn de mi), hi ha camí a fer, coses per viure, coses per canviar.

 Punk al Macba, M.B., 2016.

I el mateix dia, havia anat a veure l'exposició PUNK. Els seus rastres en l'art contemporani al Macba. I malgrat que no sóc gaire entusiasta de com funciona aquest museu, i les crítiques negatives que havia llegit envers l'exposició, em va agradar força. Un recull de la influència del punk en l'art contemporani. El punk com a explosió dels anys 70, de músics (sobretot!), artistes, dissenyadors…que van reaccionar amb ràbia davant la crisi econòmica, la fi del somni hippy, l'atur, la manca de futur, el convencionalisme… I els Sex Pistols, en vaixell pel Tàmesi, tocant les seves cançons davant el Parlament anglès, i el seu God save the Queen coincidint amb les celebracions del 25è aniversari del regnat de la reina…I a l'East Village de Manhattan, els Ramones, la Patti Smith group, els Talking Heads, les lectures en viu de Ginsberg, de Burroughs. I les al.lusions a la lluita armada, al terrorisme, als moviments anarquistes del punk més ideologitzat de The Clash. La veritat és que m'ho vaig passar bé recorrent les sales del Macba.
I've got it all. Tracey Emin, 2000.

I una de les obres exhibides en l'exposició, és aquesta fotografia de Tracey Emin, de qui, casualitat!, m'acabava de llegir el seu llibre Strangeland, un llibre colpidor, d'una vida punk sí, dura i crua. En la fotografia, l'artista amb diners entre les cames, com si equiparés pràctica artística i pràctica sexual. Potser, una referència al Prostitution Show, títol d'una exposició de 1976 a Londres, moment àlgid del moviment punk, clausurada en una setmana, després de rebre denúncies per continguts inapropiats! M'agrada més el llibre de la Emin, les seves obres em semblen una mica patilleres.

I a l'exposició, alguna pinzellada lligant el punk a certs moviments feministes actuals. He vist dues pel.lícules molt lligades al feminisme. La belle saison, aquí Un amor de verano, de Catherine Corsini m'ha encantat. A ritme de la Janis Joplin, ens trobem al París de principis dels anys 70, en plena lluita del moviment feminista. Història de l'activista culta que s'enamora de la noia camperola i acaba acompanyant-la al camp. Un preciós recorregut íntim, del París com alliberament, de la lluita entre compromís i llibertat sexual, de la visió vital i optimista d'una, al món rural que ofega l'opció sexual de l'altra. Una pel.lícula esplèndida, fresca, reivindicativa de la felicitat, de la llibertat. I un homenatge a totes les dones lluitadores, que tantes portes ens van obrir, Carole i Delphine, els noms dels personatges, són els mateixos de dues grans activistes feministes, autores de documentals. Una joia.
L'altra, és una pel.lícula índia, 7 diosas de Pan Nalin. No és tan bona, però crec que és necessària. Una visió de la dona a l'Índia i tots els seus problemes, masclisme, conciliació, opressió, violència. Els personatges de les 7 dones estan molt ben treballats, unes dones fortes que representen una Índia, moderna i cool, que no m'imaginava. Malgrat la lleugeresa de la pel.lícula, això que amb un gir brusc deriva en tragèdia, i una estètica una mica de videoclip, m'ha semblat molt interessant i valenta, de fet al seu país han vist la versió censurada. I m'ha agradat la reivindicació de Kali, la deessa furiosa, amb la llengua fora (off the record, vaig llegir, fa molts anys, que Kali va inspirar el logotip dels Rolling Stones!), d'unes dones també furioses. La lluita continua.

29 de juny 2016

solstici ferrante

 Elena Ferrante a Es Llané. Cadaqués, M.B. 2016.
Mentre celebràvem el solstici d'estiu a Cadaqués, jo començava el darrer llibre de la tetralogia d'Elena Ferrante, que he llegit seguida, un llibre darrere l'altre, sense respirar, aïllada del món que m'envoltava. Fascinada, commoguda, gaudint d'una lectura sublim, que m'ha atrapat  completament. Per què no he llegit abans la saga de les dues amigues napolitanes? Fa anys, vaig llegir Los días del abandono de l'escriptora italiana i m'havia agradat força, però em feia mandra…Per sort, aquest juny m'he decidit. I ara, em sento òrfena, trobo a faltar molt  la Lila i la Lenù, el meu enamorament per la seva història, per l'escriptura de l'Elena Ferrante, clar homenatge en el nom a Elsa Morante, la meva admiració pel seu anonimat, una persona que fa una obra mestra i no té la necessitat de cridar-ho al món. I Nàpols, Itàlia un país molt estimat i viscut, hi he reconegut molts moments de la seva història, de la seva política, que vaig viure intensament, del seu moviment feminista…I ara he caigut del món Ferrante, on vivia feliç, on  robava tots els minuts possibles per endinsar-me en el món de les dues amigues, on res m'afectava, ni resultats d'eleccions, ni cues quilomètriques per fugir de la ciutat…elles m'acompanyaven. I envejo a tothom que encara no ha llegit aquesta història, aquests 4 llibres meravellosos, per tot el plaer que us espera.
 I també és napolità Paolo Sorrentino, director de La Joventut. Malgrat que a mi em costa entrar en la seva pompositat, aquesta reflexió sobre el pas del temps em va agradar. Sobretot em van fascinar Michael Caine i Harvey Keitel, els vells directors d'orquestra i de cinema, i el luxós balneari suís de Davos, l'escenari de La muntanya màgica de Thomas Mann. De la fugacitat de la vida, de la lleugeresa del temps, de la bellesa i la seva decadència, de la solitud, dels dubtes existencials, de les converses lúcides i de l'amistat (aquí també!). Una petita meravella.
I seguint amb Itàlia, vaig veure Si Dios quiere, una comèdia lleugera de Edoardo Maria Falcone. Divertida, molt all'italiana, un metge ateu convençut que veu com el seu fill vol ser capellà. El dilema raó/fe, tractat molt superficialment, però que em va fer riure, malgrat que Woody Allen havia tractat el tema religiós i els seus dubtes, de manera divertidíssima a Hannah i les seves germanes, molt més interessant.

16 de juny 2016

reines

 Fins i tot els republicans convençuts acabem sentint-nos monàrquics, en dues obres protagonitzades per reines que m'han captivat. Una al teatre, l'altra al cinema. Maria Estuard de Schiller, dirigida per Sergi Belbel, ha sigut una de les representacions que m'han agradat més, d'una temporada realment bona.
Míriam Alamany i Sílvia Bel, o bé Isabel I i Maria Estuard, en un duel intensíssim, representant dues visions de veure i entendre el món. Isabel, protestant, acomplexada, ha renunciat a l'amor, a la pulsió sexual, als sentiments. Maria, catòlica, femenina al màxim, sentimental, apassionada, ha viscut la vida intensament. Tot i que la glòria del text de Schiller afavoreix descaradament a Maria Estuard, jo hi vaig trobar dues dones potents, reivindicatives en els seus antagonismes, amb una rivalitat política i personal. Em va fascinar tot, en aquesta proposta de dues hores, l'escenografia, les interpretacions, el vestuari, magnífiques les dues reines vestides d'època, fastuoses i somptuoses i els homes vestits actuals. I el vestit vermell, recreació històrica verídica-ho vaig cercar-amb què Maria pujarà al cadafal, sensualíssima, bellíssima, més digna que ningú, que em va fer caure en una admiració monàrquica que em va sobtar.
 I per seguir amb aquestes noves passions reials, Reina Cristina dirigida per Mika Kaurismäki. La història de la reina sueca, una dona molt interessant. Moderna, precursora del feminisme, pacifista, culta, estudiosa de les arts i les ciències…Un gran personatge que ja va interpretar la gran Greta Garbo. Però aquesta versió és molt millor, actualitzada, molt més rigorosa històricament, gira al voltant de la passió amorosa de la reina per la seva dama, l'admiració per Descartes i les seves noves idees, que la van ajudar a ser lliure i a abdicar finalment, la manipulació política de la seva cort, dominada per homes protestants, amb qui es va enfrontar, Molt bona interpretació de Malin Buska com a reina. Una pel.lícula en certa manera teatral, molt estètica, que em va fer admirar, profundament, a Cristina de Suècia.
I sí, torno a una República, a Irlanda. Quina meravella Els cors purs dirgida per Oriol Broggi, per mi una de les seves millors obres, indiscutiblement, Em va atrapar fins al fons. Espectacle d'una bellesa colpidora, basada en Mary de Cork, una novel.la breu dins Els cors purs de Joseph Kessel.
Un amor apassionat i trist en la Irlanda de Michael Collins i la guerra civil. Un poema a un amor impossible, entre un partidari de Collins i una partidària del IRA. I l'amor perdut, com un Chagall, flotant, quines imatges més poderoses, més precioses. La neu, els arbres, projectats en un ambient màgic. I quanta melangia en les balades irlandeses, la música és vital en aquesta obra, i Miranda Gas canta meravellosament bé. Fins i tot hi encaixa el Wish you were here dels Pink Floyd, britànics!, en un moment culminant, on es demostra que al final, quina absurditat els nacionalismes, els odis, el tu ets diferent…Pel nen del conte, l'amor està per sobre, malgrat el tràgic final. Vaig sortir meravellada i trista, al comprovar la poca gent que érem, ni mig Romea, un dissabte sense futbol, i amb uns aplaudiments escassos, quan per mi, serà una obra que recordaré sempre. We're just two lost souls swimming in a fish bowl, year after year...

31 de maig 2016

realistes a madrid



 Lavabo y espejo. Antonio López, 1967.
Malauradament, Davalú em va voler acompanyar al meu viatge artístic anual a Madrid. Davalú, el dolor, colpint-me i extenuant-me. Però el cel blavíssim d'un dia càlid que aquí encara no havia arribat, aquest maig estrany!, els arbres i les exposicions escollides em van permetre aguantar. 
Realistas de Madrid al Thyssen, motiu del viatge, va ser un fascinant recorregut per aquest grup d'artistes espanyols, el primer amb dones destacades!, un grup que es va conèixer a Madrid, van estudiar junts, van treballar i van exposar junts, i fins i tot van acabar casant-se entre ells. Són els grans protagonistes del Realisme de Madrid i Antonio López, de qui sóc fan, n'és l'exponent més important.
La seva meticulositat en aquest autoretrat invisible, no hi ha ningú reflectit en el mirall!, el detallisme dels objectes quotidians, en canvi, es reflecteixen perfectament.
 Jardín. Isabel Quintanilla, 1966.
El grup dels realistes va viatjar a Itàlia i els frescos de la Roma antiga van inspirar a Quintanilla. El mur vermellós sense cel, com un teló de fons d'uns arbres que dansen. 
El grup madrileny, a més, va viure sempre en casetes, no en pisos, en velles colònies del nord de la ciutat. Els patis i jardins van ser representats sovint, com la seva vegetació.
Lejanía. Andrew Wyeth, 1952.
I l'altra mostra del Thyssen va ser un autèntic coup de foudre en la meva vida. Wyeth:Andrew y Jamie en el estudio era la primera exposició que es dedicava a Espanya als dos famosos pintors nord-americans, pare i fill. Plantejada com una conversa entre tots dos, Andrew (1917-2009) i Jamie (1946).
Educats a casa, a Pensilvània, en plena natura, sensibles, delicats, brillants.
Aquí, Andrew va pintar el seu fill, captant tots els detalls amb la màxima nitidesa.
El roble. Andrew Wyeth, 1944.
Representants del Realisme americà, Andrew era fill d'un il.lustrador que el va introduir en el món del dibuix. Va viure una vida tranquil.la, va viatjar poc, sempre en la seva Natura, en la seva Pensilvània o a Maine. Els seus paisatges, els seus retrats, els seus arbres, em van entusiasmar.

A.W. trabajando en la serie Pis. Jamie Wyeth, 2007.
Jamie, el fill, volia ser pintor de retrats cuando decido pintar a alguien, no es por su fisonomía sino por lo que transmite, tienes que saberlo todo de tu modelo. Si no, te quedas en la piel.
Andrew volia ser recordat com el pare de l'artista Jamie Wyeth, i Jamie ha afirmat sempre, que és del seu pare de qui més ha après sobre art. A mi, m'han meravellat.
 Autoportrait II. Wifredo Lam, 1938.
I al Reina Sofía, la gran retrospectiva de Wifredo Lam, el pintor cubà, fill de pare xinès i mare amb arrels africanes, nascut el 1902. Format a la Academia de Bellas Artes de Madrid, on coneix Lorca, Valle Inclán, el món intel.lectual de la República. El 1938, després de la mort de la seva dona i el seu fill de tuberculosi, i amb el país en guerra, marxa a París.
 Influenciat com Picasso per l'escultura africana, pinta figures de rostres desdibuixats i la seva obra s'omple de màscares.Autor molt compromès, explorador, de la pintura al dibuix, del gravat a la ceràmica…Com el seu amic Aimé Césaire cerca pintar el drama de su país, la causa y el espíritu de los Negros. Conscient dels conflictes racials, va inventar un llenguatge propi, original, per defensar la dignitat de la vida i la llibertat. Molt interessant.

 Ruinas. Luis Quintanilla, 1943.
I vaig acabar amb l'altra gran exposició del Reina Sofía, Campo cerrado. Arte y poder en la posguerra española. 1939-1953.
Una exposició que revisa la postguerra i posa de manifest que els artistes van continuar creant. Des de les fotografies de l'exili de Robert Capa que obren la primera sala, a la resistència, els exilis, el retorn a l'academicisme, a l'ideal del camp. Molts artistes van marxar i ja no van retornar, però alguns es van quedar esperant la fi de la dictadura. Em va sorprendre aquesta etapa difícil, polititzada, militaritzada, els militars inauguraven exposicions!, i alhora tan lluitadora, compromesa, interessant.
 Cabeza de mujer negra. Maruja Mallo, 1946.
I el plaer de retrobar-me amb Maruja Mallo. I Campo cerrado, per la novel.la de Max Aub. I Saura, Millares, Tàpies, Guinovart, Miró, Dalí…Una exposició extensa, i llarga, com aquella trista postguerra, un camp que ara es comença a explorar.
Arbres al claustre del Reina Sofía. M.B., 2016.
I estirada en els bancs del claustre del Reina Sofía, intentant oblidar-me de Davalú, respirant els altíssims arbres que em deixaven refer-me a la seva ombra. El viatge de retorn va ser un infern. Però la vida, a vegades, és així.

13 de maig 2016

almodóvar/hitchcock

              Fotografia de Nico Bustos.
 Setmana almodovariana. M´ha agradat molt Julieta, basada en tres contes d'Alice Munro del seu llibre Escapada. Almodóvar i Munro…m´havia d'agradar per força. Ara estic llegint el llibre de l'escriptora, que curiosament em vaig comprar després de veure La piel que habito del director manxec, perquè sortia en una escena. Però després va arribar Estimada vida, el Nobel…i em vaig llegir d'altres llibres seus. Potser Escapada esperava que hagués vist primer la versió, magnífica, que n'ha fet Almodóvar.
Un drama sec, com comenta ell mateix. M'ha sorprès la seva fidelitat al text, que ell ha portat al seu món. L'univers femení, constant en les seves pel.lícules, aquí impregnat de culpabilitat, de dolor, del destí bategant dins nostre, de l'abandonament. El gran dolor per la pèrdua. I sí, Julieta havia de dir-se Silencio, títol més adient, i de fet un dels tres contes de la Munro, però Martin Scorsese presentarà una pel.lícula anomenada Silence i per evitar confusions, aquesta ha quedat com Julieta, el nom de la protagonista desdoblada en Adriana Ugarte i Emma Suárez, esplèndides, contingudes i elegants.
M'ha semblat una pel.lícula amb un punt de Hitchcock, d'emocions pures.
Fotografia de Philippe Halsman, 1962.
I parlant de Hitchcock, flipant el documental sobre la conversa de cinema que va tenir amb Truffaut.
Hitchcock/Truffaut creat per Kent Jones i Serge Toubiana, que havia sigut director de la Cinemathèque Française.
El 1962, Truffaut va voler tenir una trobada amb Hitchcock per conversar durant uns dies sobre cinema. El director francès volia redimir al britànic, menyspreat per la crítica americana que el considerava un director comercial, i demostrar que Hitchcock era un grandíssim creador. D'aquesta conversa en va sortir un llibre mític. I aquest documental il.lustra magníficament l'entrevista, i ens endinsa en la poesia, l'eròtica, la morbositat, l'obsessió pel control del gran Hitchcock. I amb el plaer de sentir les seves veus. 
També ha sigut la setmana enganxada a El mundo de la tarántula, les memòries de Pablo Carbonell. M'ha creat addicció. Un llibre brillant, ben escrit, emotiu, des de la seva infantesa a Cádiz, a Huelva, pul.lulant amb els àcrates, actuant als carrers, estimant el teatre, la faràndula, passant pels efervescents anys 80, amb els Toreros Muertos, la movida, l'èxit, les drogues…una persona molt fidel als seus principis, a la seva creació artística.
I m'ha entusiasmat Manifiesto incierto de Frédéric Pajak. Una meravella, un assaig gràfic com vaig llegir, d'una gran bellesa. La vida de Walter Benjamin, aquí en els seus darrers dies feliços, passats a Eivissa, mentre a Alemanya, Hitler arriba al poder, i els llibres de Benjamin són cremats a les places. M'ha commogut, fascinat, interessat…espero, amb ànsia, la publicació dels altres tres llibres que conformen aquest esplèndid manifest.

I un altre documental, Mañana de Cyril Dion i Mélanie Laurent, premi César. Molt amè, de temàtica ecològica, és una road movie, un viatge que cerca solucions als problemes que pateix el nostre planeta. Especificats en un cicle, agricultura-energia-economia-democràcia-educació. M'ha agradat aquesta recerca de solucions positives, globalitzades, necessàries. Aquestes ganes de construir un món millor, malgrat els resultats publicats a la revista Nature sobre l'esgotament dels recursos, El film parla de solucions alternatives, és vitalista i esperançador. I molt cool.
I tots tres vem anar a veure la nova versió de El libro de la selva, pel.lícula de culte a casa nostra. Inspirada en el clàssic animat de Disney, però aquesta feta amb imatges reals i altres generades per ordinador. Una petita obra d'art visual. Imatges bellíssimes, impactants, d'un realisme espectacular. La història, tan poderosa com sempre, el viatge d'autodescobriment de Mowgli, l'aventura de la vida, la supervivència, la convivència, la infància identificada en la selva…Preciosa.

03 de maig 2016

janis & splash

 Janis Joplin, fotografia de Jim Marshall, 1967.
Ho sé, havia dit que escriuria sobre teatre, però després d'una pausa llarga, la mandra em pot massa sovint!, he decidit que escriuré les meves impressions setmanalment, què m'ha fet pensar, sentir, vibrar, els darrers dies. Escriure els dilluns o dimarts sobre la setmana anterior i quan calgui, les ocasions especials. La Janis Joplin va omplir la meva setmana de música i un pèl de tristor. Tinc predilecció per aquesta dona, que hauria pogut ser la meva mare, de fet només vem compartir planeta un anyet, però sempre m'ha inspirat molta tendresa i molta admiració. Vaig poder veure, finalment!, el documental d'Amy J. Berg, Janis, on com sempre que es parla d'ella es ressalta el seu complex físic. És un misteri que em segueix colpint, una dona independent, vital, intel.ligent, amb una veu magnífica, una gran cantant, i sempre ens vénen amb la història del seu físic! Janis que poc i que malamament et van estimar,  quina pena de tios que et vas trobar per la vida.
 Janis Joplin, fotografia de David Gahr, 1970.
La fragilitat, la sensibilitat de la Janis Joplin, una dona que se'ns mostra propera, càlida, honesta, van arrelar en el seus sentiments d'inferioritat física. Però, en realitat era una dona maca, molt semblant a la Debra Winger, m'hi va recordar moltíssim, en moltes imatges d'aquest documental replet de moments hipnòtics, els seus concerts, entrevistes, testimonis familiars, els seus germans, el seu món obtús i repressiu de Texas d'on va fugir cap a una California més lliure, com ella. Em va fer pensar en Amy, el documental d'Asif Kapadia que vaig veure l'estiu passat, un documental més creatiu i elaborat, però jo em quedo amb la Janis Joplin, pionera, i descomunalment més autèntica que l'Amy Winehouse.
Escolto el seu disc pòstum Pearl, que va vendre moltíssim, va tenir mala sort fins i tot en això!, un disc extraordinari on batega tota la dolçor agressiva, la solitud que la va acabar enfonsant i aquesta veu estripada, personalíssima, magnètica i calidíssima que ens acompanyarà sempre. Immortal Janis.

 A bigger splash, David Hockney, 1967.
El pintor pop britànic, David Hockney va fer aquesta obra A bigger splash, on representava el moment exacte en què un cos, que no veiem, s'ha submergit en una piscina, creant un esquitx que trenca la quietud de l'aigua i del moment. A bigger splash és el títol original, aquí Cegados por el sol, de la darrera pel.lícula de Luca Guadagnino, que ja em va captivar amb Io sono l'amore. Amb aquest splash m'ha meravellat, pel.lícula que ja afegeixo a les de la meva vida…I és que una illa del Mediterrani, preciosa, inquietant, brutal Pantelleria!, Rolling Stones, un Mehari, la Swinton vestida de Dior, una casa preciosa, uns personatges excèntrics, divertits, artistes, tanta bellesa…a mi em fascina! Però a més, és una gran pel.lícula, remake molt lliure de La piscina de Jacques Deray.
I Tilda Swinton, actriu preferida que adoro, magnètica, impressionant rock star muda, en un thriller de pulsions, desigs, gelosies, passions…totes les complexitats de les relacions humanes. I amb Ralph Fiennes, altre ídol, pletòric, passat de voltes, tan diferent als seus altres personatges, però tan autèntic. I Guadagnino ens fa picades d'ullet a Bertolucci, qui no recorda la seva preciosa Stealing beauty homenatjada en la pel.lícula, o la meravellosa Viaggio in Italia (aquí Te querré siempre) de Rossellini.
Un splash intens, perturbador, que m'ha atrapat completament. Fascinant.
Karl Ove Knausgard, fotografia de Christian Als.
I ha sigut també una setmana Knausgard. Vaig llegir que ara al maig sortirà publicat el quart volum de la seva personalíssima obra, La meva lluita, i com que encara em faltava llegir el tercer volum, m'ha acompanyat durant la setmana. Els seus records en l'illa de la seva infantesa, per a mi, el millor dels tres que porto llegits. La veritat és que cada llibre seu m'agrada més que el precedent, i aquest tercer és el que més m'ha captivat. M'agrada aquest autor i gaudeixo amb la seva escriptura, malgrat que a vegades sento jo el pudor que ell no sent, em remou aquest obrir-se en canal.
Per cert, aquests dies estic llegint sobre Walter Benjamin i m'ha sorprès descobrir que quan tenia 20 anys va escriure una novel.la La mort del pare, casualitat?