realistes a madrid

 Lavabo y espejo. Antonio López, 1967.

Malauradament, Davalú em va voler acompanyar al meu viatge artístic anual a Madrid. Davalú, el dolor, colpint-me i extenuant-me. Però el cel blavíssim d'un dia càlid que aquí encara no havia arribat, aquest maig estrany!, els arbres i les exposicions escollides em van permetre aguantar. 

Realistas de Madrid al Thyssen, motiu del viatge, va ser un fascinant recorregut per aquest grup d'artistes espanyols, el primer amb dones destacades!, un grup que es va conèixer a Madrid, van estudiar junts, van treballar i van exposar junts, i fins i tot van acabar casant-se entre ells. Són els grans protagonistes del Realisme de Madrid i Antonio López, de qui sóc fan, n'és l'exponent més important.

La seva meticulositat en aquest autoretrat invisible, no hi ha ningú reflectit en el mirall!, el detallisme dels objectes quotidians, en canvi, es reflecteixen perfectament.

 Jardín. Isabel Quintanilla, 1966.

El grup dels realistes va viatjar a Itàlia i els frescos de la Roma antiga van inspirar a Quintanilla. El mur vermellós sense cel, com un teló de fons d'uns arbres que dansen. 

El grup madrileny, a més, va viure sempre en casetes, no en pisos, en velles colònies del nord de la ciutat. Els patis i jardins van ser representats sovint, com la seva vegetació.

Lejanía. Andrew Wyeth, 1952.

I l'altra mostra del Thyssen va ser un autèntic coup de foudre en la meva vida. Wyeth:Andrew y Jamie en el estudio era la primera exposició que es dedicava a Espanya als dos famosos pintors nord-americans, pare i fill. Plantejada com una conversa entre tots dos, Andrew (1917-2009) i Jamie (1946).

Educats a casa, a Pensilvània, en plena natura, sensibles, delicats, brillants.

Aquí, Andrew va pintar el seu fill, captant tots els detalls amb la màxima nitidesa.

El roble. Andrew Wyeth, 1944.

Representants del Realisme americà, Andrew era fill d'un il.lustrador que el va introduir en el món del dibuix. Va viure una vida tranquil.la, va viatjar poc, sempre en la seva Natura, en la seva Pensilvània o a Maine. Els seus paisatges, els seus retrats, els seus arbres, em van entusiasmar.

A.W. trabajando en la serie Pis. Jamie Wyeth, 2007.

Jamie, el fill, volia ser pintor de retrats cuando decido pintar a alguien, no es por su fisonomía sino por lo que transmite, tienes que saberlo todo de tu modelo. Si no, te quedas en la piel.

Andrew volia ser recordat com el pare de l'artista Jamie Wyeth, i Jamie ha afirmat sempre, que és del seu pare de qui més ha après sobre art. A mi, m'han meravellat.

 Autoportrait II. Wifredo Lam, 1938.

I al Reina Sofía, la gran retrospectiva de Wifredo Lam, el pintor cubà, fill de pare xinès i mare amb arrels africanes, nascut el 1902. Format a la Academia de Bellas Artes de Madrid, on coneix Lorca, Valle Inclán, el món intel.lectual de la República. El 1938, després de la mort de la seva dona i el seu fill de tuberculosi, i amb el país en guerra, marxa a París.

 Influenciat com Picasso per l'escultura africana, pinta figures de rostres desdibuixats i la seva obra s'omple de màscares.Autor molt compromès, explorador, de la pintura al dibuix, del gravat a la ceràmica…Com el seu amic Aimé Césaire cerca pintar el drama de su país, la causa y el espíritu de los Negros. Conscient dels conflictes racials, va inventar un llenguatge propi, original, per defensar la dignitat de la vida i la llibertat. Molt interessant.

 Ruinas. Luis Quintanilla, 1943.

I vaig acabar amb l'altra gran exposició del Reina Sofía, Campo cerrado. Arte y poder en la posguerra española. 1939-1953.

Una exposició que revisa la postguerra i posa de manifest que els artistes van continuar creant. Des de les fotografies de l'exili de Robert Capa que obren la primera sala, a la resistència, els exilis, el retorn a l'academicisme, a l'ideal del camp. Molts artistes van marxar i ja no van retornar, però alguns es van quedar esperant la fi de la dictadura. Em va sorprendre aquesta etapa difícil, polititzada, militaritzada, els militars inauguraven exposicions!, i alhora tan lluitadora, compromesa, interessant.

 Cabeza de mujer negra. Maruja Mallo, 1946.

I el plaer de retrobar-me amb Maruja Mallo. I Campo cerrado, per la novel.la de Max Aub. I Saura, Millares, Tàpies, Guinovart, Miró, Dalí…Una exposició extensa, i llarga, com aquella trista postguerra, un camp que ara es comença a explorar.

Arbres al claustre del Reina Sofía. M.B., 2016.

I estirada en els bancs del claustre del Reina Sofía, intentant oblidar-me de Davalú, respirant els altíssims arbres que em deixaven refer-me a la seva ombra. El viatge de retorn va ser un infern. Però la vida, a vegades, és així.