03 de maig 2016

janis & splash

 Janis Joplin, fotografia de Jim Marshall, 1967.
Ho sé, havia dit que escriuria sobre teatre, però després d'una pausa llarga, la mandra em pot massa sovint!, he decidit que escriuré les meves impressions setmanalment, què m'ha fet pensar, sentir, vibrar, els darrers dies. Escriure els dilluns o dimarts sobre la setmana anterior i quan calgui, les ocasions especials. La Janis Joplin va omplir la meva setmana de música i un pèl de tristor. Tinc predilecció per aquesta dona, que hauria pogut ser la meva mare, de fet només vem compartir planeta un anyet, però sempre m'ha inspirat molta tendresa i molta admiració. Vaig poder veure, finalment!, el documental d'Amy J. Berg, Janis, on com sempre que es parla d'ella es ressalta el seu complex físic. És un misteri que em segueix colpint, una dona independent, vital, intel.ligent, amb una veu magnífica, una gran cantant, i sempre ens vénen amb la història del seu físic! Janis que poc i que malamament et van estimar,  quina pena de tios que et vas trobar per la vida.
 Janis Joplin, fotografia de David Gahr, 1970.
La fragilitat, la sensibilitat de la Janis Joplin, una dona que se'ns mostra propera, càlida, honesta, van arrelar en el seus sentiments d'inferioritat física. Però, en realitat era una dona maca, molt semblant a la Debra Winger, m'hi va recordar moltíssim, en moltes imatges d'aquest documental replet de moments hipnòtics, els seus concerts, entrevistes, testimonis familiars, els seus germans, el seu món obtús i repressiu de Texas d'on va fugir cap a una California més lliure, com ella. Em va fer pensar en Amy, el documental d'Asif Kapadia que vaig veure l'estiu passat, un documental més creatiu i elaborat, però jo em quedo amb la Janis Joplin, pionera, i descomunalment més autèntica que l'Amy Winehouse.
Escolto el seu disc pòstum Pearl, que va vendre moltíssim, va tenir mala sort fins i tot en això!, un disc extraordinari on batega tota la dolçor agressiva, la solitud que la va acabar enfonsant i aquesta veu estripada, personalíssima, magnètica i calidíssima que ens acompanyarà sempre. Immortal Janis.

 A bigger splash, David Hockney, 1967.
El pintor pop britànic, David Hockney va fer aquesta obra A bigger splash, on representava el moment exacte en què un cos, que no veiem, s'ha submergit en una piscina, creant un esquitx que trenca la quietud de l'aigua i del moment. A bigger splash és el títol original, aquí Cegados por el sol, de la darrera pel.lícula de Luca Guadagnino, que ja em va captivar amb Io sono l'amore. Amb aquest splash m'ha meravellat, pel.lícula que ja afegeixo a les de la meva vida…I és que una illa del Mediterrani, preciosa, inquietant, brutal Pantelleria!, Rolling Stones, un Mehari, la Swinton vestida de Dior, una casa preciosa, uns personatges excèntrics, divertits, artistes, tanta bellesa…a mi em fascina! Però a més, és una gran pel.lícula, remake molt lliure de La piscina de Jacques Deray.
I Tilda Swinton, actriu preferida que adoro, magnètica, impressionant rock star muda, en un thriller de pulsions, desigs, gelosies, passions…totes les complexitats de les relacions humanes. I amb Ralph Fiennes, altre ídol, pletòric, passat de voltes, tan diferent als seus altres personatges, però tan autèntic. I Guadagnino ens fa picades d'ullet a Bertolucci, qui no recorda la seva preciosa Stealing beauty homenatjada en la pel.lícula, o la meravellosa Viaggio in Italia (aquí Te querré siempre) de Rossellini.
Un splash intens, perturbador, que m'ha atrapat completament. Fascinant.
Karl Ove Knausgard, fotografia de Christian Als.
I ha sigut també una setmana Knausgard. Vaig llegir que ara al maig sortirà publicat el quart volum de la seva personalíssima obra, La meva lluita, i com que encara em faltava llegir el tercer volum, m'ha acompanyat durant la setmana. Els seus records en l'illa de la seva infantesa, per a mi, el millor dels tres que porto llegits. La veritat és que cada llibre seu m'agrada més que el precedent, i aquest tercer és el que més m'ha captivat. M'agrada aquest autor i gaudeixo amb la seva escriptura, malgrat que a vegades sento jo el pudor que ell no sent, em remou aquest obrir-se en canal.
Per cert, aquests dies estic llegint sobre Walter Benjamin i m'ha sorprès descobrir que quan tenia 20 anys va escriure una novel.la La mort del pare, casualitat?

6 comentaris:

Núria ha dit...

Oh! M'ha encantat quest post!

Mònica ha dit...

Sempre em llegeixes amb bons ulls...Gràcies!

Núria ha dit...

És que de sobte m'han vingut ganes de Janis, de Knausgaard (que vaig haver d'abandonar a mig home enamorat per saturació i per obligació --altres lectures de feina--), de visitar museus (els grans abandonats), cinemes i teatres, d'estiu, piscines, muntanyes, platges, viatges nòrdics,... I tot això gràcies a les teves paraules!

Mònica ha dit...

Oh! Que bé provocar aquestes sensacions i no avorriment! Gràcies.

Anònim ha dit...

Des de Londres

Quina raó que tens amb la fixació que tenen or tenien amb la Janis Joplin i el seu físic! Jo trobo la seva aparença atractiva i molt sensual. Crec que la meva generació (sóc dels 50) érem una mica cabeçuts amb les regles de bellesa, cosa que la vostra generació se'n va encarregar d'alliberar-nos. Per a mi, cada vegada que escolto Cry Baby se m'altera el cos. I com sempre, gràcies pel teu blog, se'm posa molt bé.

Mònica ha dit...

Jo crec que encara avui, per desgràcia, és vigent l'obessió per les regles de bellesa femenina. Una dona ha de ser guapa, segons els cànons actuals. Ja pot ser cantant, política, periodista, actriu....seguirà sent jutjada si no és prou maca per la societat. S'és molt dur amb les dones, molt més que amb els homes. La Janis que tenia una de les veus més meravelloses de la història, i encara avui ens plantegem si era prou maca o no. Per a mi també era atractiva, i a més ara penso que era quasi una nena. Gràcies a tu per llegir-me!