Avís noves entrades per Email

31 de desembre 2016

últimes recomanacions

 Acaba el 2016, un any ple de lectura i cinema, però he escrit molt poc. Abans que acabi, voldria fer unes darreres recomanacions d'obres que m'han captivat.
Paterson de Jim Jarmusch, poètica, preciosa, senzilla, minimalista. Un plaer absolut. Un gran Adam Driver fent el paper de Paterson, el conductor d'autobús poeta, que comparteix nom amb la ciutat de New Jersey, on viu. La pel.lícula és el seu dia a dia, en una setmana, és la bellesa de la quotidianitat, del temps, de les seves repeticions en espais, personatges…I la poesia de William Carlos Williams, a qui m'ha fet ganes de descobrir.
 Les innocentes d'Anne Fontaine, un drama sobre la guerra, la religió, la fe, basat en un fet real: la violació de monges poloneses, el 1945, per soldats soviètics, una atrocitat que segueix vigent en les guerres actuals, la violència més absoluta sobre les dones. Algunes monges van quedar embarassades. Malgrat això, la pel.lícula és vitalista, és un cant a la vida, a la força de les dones, a la maternitat en temps convulsos. I els dubtes sobre la fe en un món replet de violència, les diferències abismals d'entendre la vida entre la metge, agnòstica i comunista (magnètica Lou de Laâge!) i la monja. La raó i la fe, les grans preguntes, envoltades d'una fotografia esplèndida.  
 I ja fa mesos, vaig veure al Lliure una obra que em va impactar. In memoriam, la quinta del biberó de Lluís Pasqual. Poderosa, commovedora, ens endinsa en un dels episodis més cruents de la Guerra Civil, la lleva d'adolescents enviats a morir al front de l'Ebre, quan la guerra ja era perduda. La tragèdia de 6 innocents, el seu entusiasme a l'inici, la fe en la República!, el seu rebuig a la guerra, a la violència que viuen també en el bàndol republicà, on s'afusellava per nimietats, o per la senzilla por d'un soldat, la seva transformació física i psíquica, la seva desesperació, l'intercanvi de jocs, paraules, coses entre enemics, entre germans en aquesta guerra!. Magnífiques interpretacions, emocions a flor de pell, i Monteverdi a qui sempre més associaré a la nostra Guerra Civil. Imperdible. Estic convençuda que la reposaran el proper curs.
 La treva de Donald Margulies, dirigida per Julio Manrique a La Villarroel. M'ha entusiasmat aquesta obra plena de tensió, de bons diàlegs, d'humor, de passió. Una pausa, una treva, entre el passat i el futur d'aquests reporter i fotògrafa de guerra. L'amor quan es creu i es vol coses i vides diferents. Les ferides de la guerra aplicades a la nostra vida. I Clara Segura, sarcàstica, apassionada, engabiada, quina actriu!
David Selvas, atormentat, desitjant la pau entre gelosies professionals i personals, repletes de dolor i ira.
Ramon Madaula, l'amic que ens mostra com pot ser l'amor i la vulnerabilitat. Mima Riera, el personatge graciós, però plena de llum, de bondat i de veritat. Esplèndida treva.
I la darrera exposició, Oteiza. La desocupació de l'espai a La Pedrera. Jorge Oteiza, un dels referents de l'escultura de la segona meitat del segle XX. Rebel i apassionat per l'arquitectura. Un plaer veure la seva obra, en la meva casa preferida de Gaudí, al costat de les seves columnes. L'exposició fa un recorregut per totes les etapes de l'escultor, des de les primeres obres, figuratives i inspirades en les escultures precolombines, fins al buit de la desocupació de les seves últimes obres. Una meravella. Fa anys que vull anar a la seva Fundació a Alzuza, Navarra, però ha acabat venint la seva obra a veure'm!
I sortint de La Pedrera, baixant pel Passeig de Gràcia, en un dia amb un sol d'hivern, tan típic de Barcelona, i pensant que el temps va passant...

11 de desembre 2016

madame huppert

 Aquesta ha sigut la tardor de Madame Huppert, una actriu meravellosa, de les millors que hi ha en l'actualitat. He vist les seves dues pel.lícules, en cartellera, i en les dues sorprèn la seva capacitat interpretativa. És una dona màgica que desmenteix, amb talent, que les dones siguem invisibles després dels 40. A El porvenir de Mia Hansen Love, Isabelle Hupert brilla i commou com a professora de filosofia, abandonada pel marit, a la recerca d'una felicitat lligada a les pròpies idees. És un fragment de vida, d'una persona molt interessant, que acabarà trobant el plaer de la llibertat després de canviar de vida. Una reflexió, també, sobre el pas del temps, sobre la vida. I els paisatges de la Bretagne, la bellesa de la natura, pròpia en el cinema de Hansen Love.
Elle de Paul Verhoeven, sí el polèmic director!. Interpretació brutal de Madame Huppert, en un personatge dificilíssim, una dona violada amb un comportament complicat d'entendre. Però Isabelle pot amb això i més. Ens fascina. Una pel.lícula salvatge, immoral, lliure, interessant i atrevida. I angoixant. I aquest rol, que pot escapar-se perfectament de les mans, és dominat, i de quina manera! per la grandíssima actriu. Tots els meus aplaudiments per Madame Huppert.
 La danseuse (La bailarina), de Stéphanie Di Giusto. Com a amant de la dansa vaig gaudir molt amb aquesta pel.lícula. Interpretada magníficament per Soko, actriu i cantant francesa, explica la vida de Loïe Fuller, artista de la Belle Époque, que jo desconeixia i que va ser precursora d'una dansa més contemporània, on utilitzava efectes especials. Un personatge fascinant, de l'escena parisenca d'inicis del segle XX, amb el seu hipnòtic ball amb teles blanques on s'hi projectaven colors. Eren els inicis de l'electricitat. Tot d'una bellesa brutal, preciosa la fotografia de la pel.lícula, que ens arrossega en la dansa de Loïe. Dona misteriosa i discreta, va quedar relegada per la que era La Ballerina (de veritat, segons ella), Isadora Duncan, interpretada (i molt bé!) per Lily-Rose Depp (sí, la filla de Johnny Depp i Vanessa Paradis). Isadora, que en contraposició a la dansa amb material, roba i llums de Fuller, va proposar una nuesa, ballava amb només un vel lleuger cobrint-li el cos.
 Tinc un feeling, molt especial, amb la sala de teatre de la Biblioteca de Catalunya . Totes les obres que hi he vist m'han arribat a l'ànima. La darrera, Un obús al cor, un monòleg de Wajdi Mouawad, dirigit per Oriol Broggi i Ferran Utzet, i interpretat per Ernest Villegas. Mouawad no em decep mai, això que sempre torna als seus temes, l'infància, la guerra, l'exili, la vida, la mort. 
Viatge íntim, magníficament interpretat, trist i que va a la recerca de la pròpia identitat. Una bomba que ens fa replantejar els vincles amb els pares, amb la malaltia de les persones estimades, a reflexionar sobre la vida i la mort. Molt emotiu i molt bell, l'escenografia mínima és capaç de crear moments de gran bellesa, la bellesa de la tristesa. 

                                    Bal du Moulin de la Galette. Pierre-Auguste Renoir, 1876.
El Moulin de la Galette de Renoir ens ha vingut a visitar a la Fundació Mapfre, en l'exposició Renoir entre dones. I tot i que l'Impressionisme no m'emociona particularment, he volgut anar a admirar-lo, i agraïr-li la visita. És sempre un plaer, disposar, ni que siguin pocs dies, de les grans obres d'art. De Renoir m'agrada el seu amor a la vida. Pintor de la vida moderna, el món femení va ser clau en la seva obra. De fet aquest Bal, és un cant a la dona lliure, oberta a la vida moderna, als plaers. El Moulin de la Galette era un lloc d'artistes, pintat per molts d'ells (Casas i Rusiñol fins i tot hi van viure!)
Però tota l'exposició és plena de sensualitat, del cos femení, respira l'home feliç que va ser Renoir i ens encomana aquesta joie de vivre.