Avís noves entrades per Email

31 de desembre 2013

catorze

               Anita Pallenberg i el seu fill Marlon, fotografiada (crec) per Dominique Tarlé, estiu 1971.

1. Salut. 2. Amor. 3. Feina. 4. Lectura. 5. Cultura. 6. Bellesa. 7. Lanzarote. 8. Formentera. 9. Cadaqués i l'exili. 10. Pilates ( i que pugui tornar a fer ioga amb C!). 11. Lleugeresa. 12. Revolució.

Aquests són els meus desigs/ propòsits personals per les campanades d'aquesta nit. Un any que començarà a casa meva a ritme de Chez Keith et Anita, una cançó de l'últim (i molt bo) disc de Carla Bruni que a la Maria i a mi ens encanta. Perquè se'ns encomani la joia, la bellesa, la llibertat, l'esprit d'aquell estiu del 71 que la mítica Anita Pallenberg i els Rolling Stones van passar al sud de França i que reflecteix la lletra que cantarem per començar el catorze. Bon any! 

28 de desembre 2013

rosa

Acabo l'any malalta i griposa però aquest desembre he vist alguns espectacles fascinants com La rosa tatuada de Tennessee Williams i dirigida per Carlota Subirós al TNC. En pocs anys he vist tres muntatges de l'autor, La gata sobre teulada de zinc calenta dirigida per Àlex Rigola, Un tranvía llamado deseo per Mario Gas i aquesta. Tots tres em van semblar molt interessants i em van agradar, però em quedo amb aquesta Rosa tatuada. Immensa Clara Segura, palpitant, vessant desig i sensualitat, plena de dubtes i repressions, i sí recorda a la Magnani, a la Loren, explosiva, meravellosa. I sempre més, quan senti Sexual Healing de Marvin Gaye recordaré aquesta obra, poètica i un gran cant a la vida.

I malgrat no ser gaire amant dels musicals no em vaig voler perdre Goodbye Barcelona al teatre del Raval. Per la temàtica, els Brigadistes internacionals que van venir a lluitar per la República espanyola, per la utopia, per l'emoció…una obra estrenada a Londres, i amb èxit, i que aquí ha hagut de ser financiada amb petites aportacions privades (així va el país!), bones veus, bones representacions i molta emotivitat...

Blue Jasmine de Woody Allen em va encantar. De nou un Allen en plena forma amb una Cate Blanchett magistral. Serà una de les millors de la seva filmografia. Una sàtira actual de la condició humana. Els trepes, hipòcrites, garrulos, la nostra societat retratada en una comèdia esplèndida d'un director molt inspirat.

04 de desembre 2013

camille

 Camille Claudel. Vint-i-cinc anys després de la pel.lícula de Bruno Nuytten, amb una inoblidable Isabelle Adjani mostrant tota la passió i la força de l'escultora amant de Rodin. Una pel.lícula que em va marcar molt en aquell moment, estudiant d'art, molt interessada en les dones artistes i que em va encantar. Retorno al cinema Zumzeig i a Camille Claudel, ara interpretada per la gran Juliette Binoche i dirigida per Bruno Dumont i centrada en un any, el 1915, quan l'escultora ja és una dona de 50 anys tancada al manicomi de Montdevergues.
 Esplèndida Juliette Binoche interpretant una Camille abandonada, rendida, incapaç de retornar a la creació, a l'escultura que l'hauria pogut salvar. La claustrofòbia, la tensió, la ràbia, la soledat intensa…
Meravellosa la fotografia hivernal, grisa, crua en algunes situacions, i tot és tan real…Dumont no  recorre a actors per representar als altres interns, ho fan persones amb discapacitats psíquiques reals, marcant clarament la diferència amb Camille que malgrat totes les seves inestabilitats no estava boja.
Fascinant pel.lícula, molt diferent de la primera. Millor, més autèntica, amb una Binoche sublim, tot i que Adjani potser s'assemblava més físicament a Camille...
 I he fet molta vida al Lliure. Ivan i els gossos de Pau Carrió, un espectacle que em vaig perdre la temporada passada i que, per sort, he pogut recuperar. M'ha agradat moltíssim. Brutal Pol López en un intens monòleg escrit per Hattie Naylor. Una joia, plena d'emocions, de puresa, de dolor, de pànic, de molta bellesa, l'escena d'ell corrent amb un tros de plàstic, ell i els seus gossos, em va semblar veure la llibertat personificada. I em va fer gràcia llegir que Marcos Ordóñez parlava de Pol López com un actor lunar, quan jo en molts moments de l'obra vaig pensar sembla d'un altre planeta...
 El policía de las ratas de Roberto Bolaño i dirigida per Àlex Rigola. Em va agradar també aquesta proposta d'un conte de Bolaño, trist, miserable, el món de les rates, mediocres, grises, on els artistes són l'única esperança d'aquest món de masses controlades i idiotitzades. Continguts i desesperançats Joan Carreras i Andreu Benito, fantàstics en el seu paper. I em va agradar la sobrietat de l'escenografia. I els moments poètics que vaig trobar en el text.
I també he anat al Lliure amb la meva filla a veure Moby Dick que ens va entusiasmar. Un espectacle molt especial, recorrent unes 30 persones, la majoria nens, el teatre, fent el nostre particular viatge a la recerca de la balena blanca. Dirigida per Juan Carlos Martel Bayod i amb una espai escènic dissenyat per Frederic Amat que em va meravellar.

 I una decepció. No em va agradar Tots volem el millor per a ella de Mar Coll. En tenia moltes ganes doncs em va encantar Tres dies amb la família però no m'ha arribat, m'ha avorrit molt. Malgrat la magnífica interpretació de Nora Navas, però no entenc cap on porta la pel.lícula, no entenc com ens vol explicar una història que em sembla molt interessant i que donaria per molt. Per què fer-ne una pel.lícula absurda? Per què la resta de personatges estan tan desdibuixats? Potser no sóc prou llesta, ni tinc el sentit de l'humor que cal...
I el passat 20 de novembre vaig anar a l'homenatge que es va fer a l'escriptora Isabel Núñez a l'Ateneu, un any després de la seva mort. Va ser molt emotiu i em va semblar preciós. Les paraules del fill, del cineasta i íntim amic Jose Luis Guerín, de Itziar González recordant-nos la Isabel més passional i activista, de Fernando Valls que va publicar un dels seus llibres, d'Elena Vilallonga que ens va ensenyar una filmació personal que havia fet a l'escriptora…Admiro molt l'obra d'Isabel Núñez, els seus llibres, els seus escrits, les seves crítiques, les seves traduccions, el seu pensament, la seva lluita. Segueix sent un referent per a mi.

10 de novembre 2013

adèle

La vie d'Adèle d'Abdellatif Kechiche és una obra mestra. Palma d'or a Cannes, llarguíssima, tres hores fascinants seguint la vida d'Adèle, immensa Adèle Exarchopoulos present en tots els plans, preciosa, sensualíssima, en el seu patiment, en el seu plaer, en la seva fam, en la seva manera de respirar, de llegir, de viure...I brutal també Léa Seydoux que la guiarà cap a una nova vida, cap a l'Amor, cap a la maduresa...I nosaltres com a voyeurs, espies de la seva intimitat, bategant amb la seva passió.
Crec que és una pel.lícula que marcarà un abans i un després. A mi em va bouleverser com diuen els francesos, em va atrapar completament, em va meravellar. Això sí, malgrat tots els malgrats. Penso que és massa present la visió masculina del director en les escenes sexuals, massa llargues, massa explícites i massa crues, i no ho dic perquè m'escandilitzessin, al contrari, però hi veig massa pulsió masculina.

 A més, degut al meu entusiasme vaig córrer a comprar-me el còmic Le bleu est une couleur chaude, El azul es un color cálido en la versió castellana, de Julie Maroh l'obra que va inspirar, i molt, la pel.lícula. 
Hi ha moltíssimes escenes extretes exactament del llibre, que aquí sí té una visió molt més femenina, tot i acabar sent una altra història amb un final tràgic. La pel.lícula en canvi segueix endavant i fins i tot se'ns parla d'una hipotètica continuació en els crèdits finals, quan veiem que hem vist el Chapitre 1 et 2. Tinc ganes de seguir amb la vida de l'Adèle, però alhora dubto que pugui ser una altra pel.lícula com aquesta. Tan sublim.
I aquesta tardor havia vist dues altres pel.lícules franceses, que m'havien agradat, i força, però que ara en comparació a La vie d'Adèle em semblen molt senzilles. Au cul du loup, aquí Una casa en Córcega de Pierre Duculot és molt breu, no arriba als 90 minuts, molt senzilla, però una sorpresa molt agradable. Una reflexió sobre la nostra societat, plena de sensibilitat, tot un replantajament vital, cal simplificar la vida, en aquests moments de crisi i confusió. Hem de cercar l'essència. Paisatges de Còrsega esplèndids, no cal dir-ho, i interpretacions reals i autèntiques.
 Thérèse D. de Claude Miller, la seva darrera pel.lícula doncs va morir poc després, és una adaptació de la novel.la de François Mauriac, que em va agradar. Preciosa i cuidadíssima visualment, amb unes grans interpretacions, esplèndida Audrey Tatou, demostrant tota la fredor i manca de sentiments d'una dona asfixiada per una societat burgesa reaccionària. Un petit plaer.
I de l'opressió de Thérèse retorno a la llibertat d'Adèle...Vaig trobar una sessió de fotos que em va encantar, per desgràcia no he aconseguit trobar l'autor, però ha sabut captar tota l'explosió de bellesa de les dues protagonistes. Malgrat també el patiment que va suposar per elles el rodatge. Léa Seydoux ha afirmat que mai més tornarà a treballar amb Abdellatif Kechiche. Jo només agraeixo als tres, director i actrius, el coratge d'haver fet aquesta pel.lícula, és un regal meravellós, dels que et marquen la vida.

04 de novembre 2013

il.lusions

 Potser sí que encara sóc il.lusa, però malauradament ja no ho sóc tant. No sé a quin punt vaig perdre la il.lusió intensa de viure que tenen els protagonistes de la magnífica pel.lícula Los ilusos de Jonás Trueba que em va entusiasmar. Per la bellesa del blanc i negre, si mai hagués de filmar ho faria en blanc i negre, per la bellesa de la joventut i les seves ganes de fer cinema, d'enamorar-se, de ser amics, de viure. La passió de viure en una pel.lícula diferent, experimental, que vaig poder veure al nou cinema Zumzeig que penso seguir visitant.
 I finalment vaig retornar al teatre, al TNC a veure Terra de ningú de Harold Pinter. Una obra difícil, críptica, però abandonant-nos a la força de les paraules, de la seva sonoritat, de gaudir de l'incomprensible, ens retornava un muntatge esplèndid. Grans interpretacions per un text que em va fer pensar en el teatre de l'Absurd, en Sartre i el seu infern que són els altres, aquí aquesta terra de ningú. 
I per sort vaig decidir anar-hi el dia que Antoni Marí, el meu professor preferit a la universitat, i de llarg!, feia un breu col.loqui després de l'obra, tranquil.litzant-nos a tots quan va explicar que aquesta obra admetia tantes lectures com espectadors. Em va fer molta il.lusió tornar a sentir els seus sol.liloquis, plens de sentit. Sempre és un plaer immens sentir-lo.
I també és un plaer immens llegir-lo. Aquests són els tres darrers llibres que he llegit d'ell. Esplèndids. 
Una altra il.lusió va ser anar al Tantarantana a veure la meva admirada Marta Carrasco. B-Flowers un espectacle ple de bellesa, de Salvat-Papasseit, d'ironia, de gran creativitat, de plasticitat, d'emocions. I de pors i prejudicis, de crueltat...Poètic, intens, una petita meravella.

13 d’octubre 2013

quartet

                            The spirit of 45, Ken Loach.
La setmana passada vem aprofitar que la nostra filla era de colònies per sortir entre setmana. Com abans. Abans de ser pares sempre sortíem entre setmana, teatre, cine...quasi mai en cap de setmana, pel plaer de la tranquil.litat, de la poca gent. I vaig gaudir moltíssim. El espíritu del 45 és un documental de Ken Loach sobre la il.lusió de canvi que es va viure a Gran Bretanya després de la Segona Guerra Mundial, amb la victòria del partit laborista i la derrota de Churchill. Tot el que es va aconseguir, socialment, i que anys després Margaret Thatcher esborraria sense pietat. La lectura de Loach no és gens imparcial, de fet algunes persones van abandonar la sala, però jo combrego totalment amb les seves idees i per tant em va semblar un documental boníssim i absolutament necessari en els nostres tristos i convulsos dies actuals.
 A més acabava de llegir un llibre esplèndid Un paraíso inalcanzable de John Mortimer, un retrat de la vida anglesa des del final de la Segona Guerra Mundial fins al Thatcherisme.
                   A late quartet, Yaron Zilberman.
I una pel.lícula meravellosa, El último concierto, plena de sensibilitat i de delicadesa. Plena de Beethoven i el seu late quartet, l'Opus 131, un dels darrers. Interpretacions sublims, cuidadíssimes, d'una gran naturalitat. I la vida, la música, la gelosia, la malaltia, la vellesa, l'amor. Una gran pel.lícula, absolutament deliciosa.
 I el plaer d'anar a sopar un dijous, a Pepa Tomate abans d'anar al cinema. Vem menjar molt bé, poquet, però a mi que m'agrada sopar lleuger ja em va estar bé.
       Alice Munro a la seva cuina a Clinton, Ontario. Ian Willms, New York Times.
I contenta pel Nobel a l'Alice Munro. Només he llegit dos llibres seus, Estimada vida i Demasiada felicidad, i els dos em van encantar. Espero que amb el Nobel es reediti Escapada que fa anys que cerco. I llegir-la. M'encanta en aquesta fotografia del NY Times, guapíssima i chic al màxim.

28 de setembre 2013

paradies

 La meva rentrée cinematogràfica ha començat amb la trilogia paradisíaca del director austríac Ulrich Seidl. He seguit l'ordre establert, tot i que es poden veure de manera totalment independent. Paradies Liebe (Amor), Paradies Glaube (Fe), Paradies Hoffnung (Esperança). Tres interessantíssimes pel.lícules  sobre la frustració, sòrdides, molt crues, fins i tot incòmodes. Un retrat obscè de la nostra societat. Provocadores i estimulants. La mare que cerca l'amor en la prostitució masculina en unes vacances a Kènia, la seva germana una fanàtica catòlica fundamentalista que passa les seves vacances flagel.lant-se i evangelitzant els seus conciutadans i la filla, obesa, en un campament dietètic. Tota la decadència del nostre món.
I una pel.lícula fascinant Perder la razón de Joachim Lafosse amb una protagonista Émilie Dequenne en estat de gràcia, sublim. De la felicitat absoluta a l'abisme, com vaig llegir en alguna crítica. De la joia al dolor més brutal. Un drama que m'ha frapat intensament. 
I aquest setembre també he vist La mejor oferta de Giuseppe Tornatore, interessant i misteriosa tot i que bastant previsible. I Mud de Jeff Nichols que m'ha agradat força tot i trobar-la misògina, és una pel.lícula molt masculina.
I la rentrée teatral m'ha portat a dos espectacles castellans, fantàstics, que acaben amb el públic dret aplaudint intensament. Un trozo invisible de este mundo de Juan Diego Botto dirigit per Sergio Peris-Mencheta. Cinc monòlegs colpidors, brutals, durs, que emocionen. Teatre intens, compromès amb un Botto fràgil, molt prim, seductor i aterrador, i Astrid Jones immensa amb una veu i una història que ens ofeguen en el dolor. 
Siglo de oro, siglo de ahora (Folía) de Ron Lalá és l'altra cara de la moneda al Poliorama. Divertidíssima. Un text brillantíssim, escrit en vers. Guanyadora d'un premi Max, m'ha sorprès la gran creativitat, l'energia, la música interpretada brillantment, la comicitat, un humor intel.ligent que equipara el Barroc amb els nostres dies i problemes, una sorpresa que m'ha entusiasmat.

11 de setembre 2013

pasolini

                 
            Pasolini a la tomba d'Antonio Gramsci.

Abans de marxar de vacances vaig anar al CCCB a veure la magnífica exposició sobre Pasolini. Pasolini a qui sempre he admirat moltíssim, de fet tinc quasi totes les seves pel.lícules en Dvd a casa, els seus escrits i els seus poemes. Una figura clau del pensament del segle XX. L'exposició es basa en els anys que va viure a Roma i segueix la seva extraordinària trajectòria vital. A través de Roma entrem en el seu món, ple d'amistat amb personalitats excepcionals com Alberto Moravia, Elsa Morante, Dacia Maraini..., amor, literatura, sexe, art, política, cinema...Les seves opinions que segueixo trobant actualíssimes, com l'abús de poder, la manipulació dels mitjans de comunicació (a Catalunya vergonyosos), la societat de consum...lúcid i brillant Pasolini fa una premonició del que ara vivim.

I veí i gran amic de Pasolini va ser Bertolucci, un dels meus directors de cinema preferits. vaig anar a veure la seva darrera, potser l'última?, pel.lícula Io e te basada en el llibre de Niccolò Ammaniti que vaig llegir fa un parell d'anys. Un bon llibre i una bona pel.lícula. De nou un Bertolucci intimista, fascinant, en un film ple de tendresa, en espais tancats recordant els seus Soñadores El último tango en París. Bertolucci que ara, malalt, viu en una cadira de rodes, però que jo espero tingui forces per seguir rodant. 

02 de setembre 2013

precipici

 Viure en un precipici. Aïllats dins l'illa. En un lloc absolutament meravellós.
 I desconnectar. De tot. Hores passades llegint a la terrassa. Sentint només el mar.
 La caseta amagada. Camaleònica. Com tres fugitius ocults en ella.
 Això sí, inaccessible. Sort del Mehari que arribava fins aquí, després d'un camí tortuós i complicat, però solitari i magnífic.
 Relax, pau, tranquil.litat. Esmorzars i dinars aquí, a la terrassa, envoltats de sargantanes. Dins i fora la casa. Companyes de vacances.
 I tres llibres meravellosos, La hija del este de Clara Usón, Estimada vida d'Alice Munro i Limónov d'Emmanuel Carrère. Fascinants.
La vista des de la dutxa africana, els pins que ens embolcallaven i ens dónaven intimitat, i el mar. I l'olor que m'acompanyarà tot l'hivern. L'olor de l'illa, que inspirava a glopades mentre en dutxava.
La caseta era molt petita, justeta pels tres. Però el precipici on era ens abocava a la Bellesa, l'absoluta. La bellesa que cura i dóna forces per tot l'any.

23 de juliol 2013

estiu

 És estiu, la meva estació preferida.I malgrat el meu silenci he anat a veure coses fascinants. Com Puzzle, una nova coreografia de Sidi Larbi Cherkaoui al teatre Grec, una nit màgica i un espectacle sublim.L'espiritualitat, la pluralitat d'un món divers, la fusió, les emocions, les pulsions vitals...i una bellesa esclatant en un espectacle tan complet i perfecte que commou.
I Alma i Elisabeth dirigida per Magda Puyo i basada en Persona d'Ingmar Bergman que em va agradar moltíssim. Un duel entre Mònica López i Marta Marco. L'amor, la maternitat, la ficció, la mentida, l'angoixa, el silenci, les paraules...en una preciosa escenografia. Elegantíssima Mònica López. Em sento molt bergmaniana últimament, m'encanten les seves pel.lícules i acabo de fer un treball sobre El manantial de la doncella!
 I què dir de la fascinant 28 i mig d'Oriol Broggi? Felliniana al màxim. De fet acabava de repassar 8 e mezzo, la pel.lícula de Fellini en què s'inspira, i molt, l'obra.Per tots els que ens hem enamorat d'Itàlia és imprescindible. Amb moments meravellosos, d'aquells que et fan humitejar els ulls, i música que emociona, i un moment absolutament colpidor que no us desvetllaré però que és una sorpresa que fa emmudir el públic, posar la pell de gallina, i reverenciar la Bellesa. Com que sóc molt italianòfila em va semblar descobrir moltes de les peces en què es basava des de Dante, la Giornata particolare de Scola, Gassman, Pasolini, el Neorrealismo i molt Fellini.
I Béla Bartók, exili a Nova York dirigida per Àlex Mañas. Un senzill muntatge molt interessant. Lectura dramatitzada a càrrec de Lluís Marco i Rosa Renom, interpretant el músic i la seva dona, i concert de dos esplèndids violinistes que interpreten la música de l'hongarès entre lectura de carta i carta on ens expliquen l'exili, la incomprensió de la seva obra, la malaltia, l'amor al poble.
I cinema. Après mai d'Olivier Assayas que em va encantar, per la bellesa, la passió, la força d'una joventut revolucionària, el mai 68, l'Índia, les drogues, la lluita...explicat sense judicis, sense culpabilitat, amb amor però alhora amb certa crítica per algú que ho ha viscut. Sense artificis, una pel.lícula honesta i de veritat.
I Barbara de Christian Petzold, una visió de la RDA dels anys 80, que retrata l'atmosfera opressiva d'una societat controlada. Amb una actriu impecable Nina Hoss, tota fragilitat i fredor. Em va agradar.
I vaig aprofitar per anar al Verdi a veure Muerte en Venecia de Visconti. Tot i tenir el dvd tenia ganes d'aprofitar l'ocasió de veure-la en un cinema, doncs va ser rodada amb llum natural que en la versió digital no es pot apreciar, reflectint-se millor tota la decadència dels colors ideats pel cineasta. És una de les poques pel.lícules que em semblen millor que el llibre que les ha inspirades. Tan esteticista, tanta bellesa, i Mahler, i Venècia, tanta elegància...Vaig rellegir el llibre de Thomas Mann, que sí m'agrada i força, però potser em falla que sempre l'he llegit en català en una traducció carrinclona i ampul.losa.
I una altra pel.lícula fascinant Violeta se fue a los cielos d'Andrés Wood un retrat bastant lliure sobre l'artista xilena Violeta Parra, autora d'una cançó que ens encanta Gracias a la vida, que ara em colpeix moltíssim saber que la va escriure un any abans de suïcidar-se, i que per alguns ja es percep en la lletra que és un testament. Violeta reivindicativa, apassionada, pobra, lluitadora...Magníficament interpretada per Francisca Gavilán.
I magnífica és Antes del anochecer de Richard Linklater, la tercera part del díptic romàntic interpretat per Ethan Hawke i Julie Delpy, que per cert tenen la mateixa edat que nosaltres, S i jo, i una mica vaig veient part de la nostra vida sentimental, i també mental, reflectida en aquestes pel.lícules.Per mi aquesta darrera és la millor. Més dramàtica, més realista, més la vida tal com és.Diàlegs brillants i intel.ligents, la guerra de sexes explicada perfectament, i el pas del temps en els rostres dels actors...
Espero que no es quedi en una trilogia i que d'aquí 9 anys retrobem de nou els personatges.
 Fa anys vaig llegir Los detectives salvajes de Roberto Bolaño que no em va entusiasmar, se'm va fer molt pesada. I vaig aparcar a Bolaño. Després al teatre vaig veure 2666 dirigida per Àlex Rigola, em va fascinar i vaig pensar que m'havia equivocat amb l'escriptor d'origen xilè. La passió que sent Patti Smith per ell, i algunes crítiques de persones entusiastes em van animar aquest any a llegir Bolaño de nou. I sí! aquesta vegada el vaig gaudir molt, Estrella distante i La literatura nazi en América han sigut la meva porta a l'univers Bolaño. I penso seguir. Per tot això vaig anar a la interessant exposició del CCCB sobre l'escriptor.Un homenatge en el desè aniversari de la seva mort. Els quaderns-vaig flipar amb la quantitat de quaderns i amb el fet que sempre escrivís primer a mà-, correspondència, fotografies, poemes, jocs, les seves ulleres, la seva influència en la literatura del segle XX.Una autèntica exploració del seu arxiu.
                            Núvia i rentaplats. Eulàlia Grau, 1973.

Mai no he pintat àngels daurats, exposició d'Eulàlia Grau, la seva compromesa retrospectiva, que vaig poder veure al Macba.Un recorregut crític de collages, fotografies, que tot i ser la majoria dels anys 70 segueixen sent, per desgràcia, actualíssimes. La seva obra molt crítica amb el sistema capitalista, amb el masclisme i amb els mitjans de comunicació denuncia la nostra societat i colpeix veure-la així, amb totes les seves misèries.
Un estiu per gaudir i pensar.

28 de juny 2013

hannah

El diumenge 9 de juny vaig fer una llarga cua a la Filmoteca per poder veure, no ho vaig aconseguir doncs quasi tot eren invitacions, quina vergonya en una institució pública! , Hannah Arendt presentada per la seva directora Margarethe von Trotta. Per sort s'ha estrenat pocs dies després als cinemes. Vaig arribar fa anys a la filòsofa alemanya gràcies a Fina Birulés, la companya de Maria Mercè Marçal (perdoneu el cotilleo sentimental, però la poetessa em sembla immensa),professora de Filosofia i una eminència sobre l'Arendt. La pel.lícula de la von Trotta fa un retrat magnífic amb una Barbara Sukowa, la seva actriu de capçalera, absolutament formidable.
      Hannah Arendt fotografiada per Fred Stein, 1944.

Arendt, filòsofa, jueva, deixebla de Heidegger, va sacsejar l'opinió pública amb el seu esplèndid assaig Eischmann a Jerusalem, que va publicar al New Yorker després d'haver assistit com a corresponsal al judici del nazi a Israel. Les seves sorprenents conclusions, la banalització del mal, els seus dubtes, el seu raonament, el seu humor, el seu etern cigarret....I valenta, molt valenta. Una pel.lícula molt interessant.
La bellesa entre el mal. La meva preciosa rèplica de la ballarina de Degas entre dos llibres durs.
I aquests mateixos dies llegia un llibre esplèndid i duríssim, Claus y Lucas d'Agota Kristof. Brutal, una poètica del mal. El mal que tant va interessar a Hannah Arendt.

11 de juny 2013

feréstecs

 Tinc molt clar que si he d'escollir l'espectacle de la temporada em quedo amb Els feréstecs de Lluís Pasqual. Quin plaer! Una overdose d'alegria que necessitem tots, més que mai. L'obra és d'allò més lleugera, un Goldoni pur, simple, però la lectura que en fa Pasqual, situar-la en la Catalunya profunda dels temps de la Primera República, el treball dels diversos dialectes del català, el joc constant, la converteix en una obra excel.lent, d'aquelles que recordaré sempre. Imperdible.
 I gran part de l'èxit també és gràcies al magnífic treball de tots els actors, en estat de gràcia absoluta.I la música, aquest Himne de Riego ballat com una comparsa de carnaval, i les màscares, i l'alegria, vaig riure moltíssim. Aquest any, per a mi, ha sigut l'any Pasqual, tant Blackbird com Els feréstecs han sigut els millors muntatges que he vist.
La joie de vivre. Picasso, 1946.
I en les meves associacions mentals anava pensant en aquesta pintura, La joie de vivre de Picasso. I en les paraules que havia escrit Marcos Ordóñez en la seva crítica teatral de l'obra Si están tristes, cabreados o aburridos y quieren placer en vena, corran al Lliure. Jo en vaig sortir feliç, com la dona del quadre.