il.lusions

 Potser sí que encara sóc il.lusa, però malauradament ja no ho sóc tant. No sé a quin punt vaig perdre la il.lusió intensa de viure que tenen els protagonistes de la magnífica pel.lícula Los ilusos de Jonás Trueba que em va entusiasmar. Per la bellesa del blanc i negre, si mai hagués de filmar ho faria en blanc i negre, per la bellesa de la joventut i les seves ganes de fer cinema, d'enamorar-se, de ser amics, de viure. La passió de viure en una pel.lícula diferent, experimental, que vaig poder veure al nou cinema Zumzeig que penso seguir visitant.

 I finalment vaig retornar al teatre, al TNC a veure Terra de ningú de Harold Pinter. Una obra difícil, críptica, però abandonant-nos a la força de les paraules, de la seva sonoritat, de gaudir de l'incomprensible, ens retornava un muntatge esplèndid. Grans interpretacions per un text que em va fer pensar en el teatre de l'Absurd, en Sartre i el seu infern que són els altres, aquí aquesta terra de ningú. 

I per sort vaig decidir anar-hi el dia que Antoni Marí, el meu professor preferit a la universitat, i de llarg!, feia un breu col.loqui després de l'obra, tranquil.litzant-nos a tots quan va explicar que aquesta obra admetia tantes lectures com espectadors. Em va fer molta il.lusió tornar a sentir els seus sol.liloquis, plens de sentit. Sempre és un plaer immens sentir-lo.

I també és un plaer immens llegir-lo. Aquests són els tres darrers llibres que he llegit d'ell. Esplèndids. 

Una altra il.lusió va ser anar al Tantarantana a veure la meva admirada Marta Carrasco. B-Flowers un espectacle ple de bellesa, de Salvat-Papasseit, d'ironia, de gran creativitat, de plasticitat, d'emocions. I de pors i prejudicis, de crueltat...Poètic, intens, una petita meravella.