28 de setembre 2013

paradies

 La meva rentrée cinematogràfica ha començat amb la trilogia paradisíaca del director austríac Ulrich Seidl. He seguit l'ordre establert, tot i que es poden veure de manera totalment independent. Paradies Liebe (Amor), Paradies Glaube (Fe), Paradies Hoffnung (Esperança). Tres interessantíssimes pel.lícules  sobre la frustració, sòrdides, molt crues, fins i tot incòmodes. Un retrat obscè de la nostra societat. Provocadores i estimulants. La mare que cerca l'amor en la prostitució masculina en unes vacances a Kènia, la seva germana una fanàtica catòlica fundamentalista que passa les seves vacances flagel.lant-se i evangelitzant els seus conciutadans i la filla, obesa, en un campament dietètic. Tota la decadència del nostre món.
I una pel.lícula fascinant Perder la razón de Joachim Lafosse amb una protagonista Émilie Dequenne en estat de gràcia, sublim. De la felicitat absoluta a l'abisme, com vaig llegir en alguna crítica. De la joia al dolor més brutal. Un drama que m'ha frapat intensament. 
I aquest setembre també he vist La mejor oferta de Giuseppe Tornatore, interessant i misteriosa tot i que bastant previsible. I Mud de Jeff Nichols que m'ha agradat força tot i trobar-la misògina, és una pel.lícula molt masculina.
I la rentrée teatral m'ha portat a dos espectacles castellans, fantàstics, que acaben amb el públic dret aplaudint intensament. Un trozo invisible de este mundo de Juan Diego Botto dirigit per Sergio Peris-Mencheta. Cinc monòlegs colpidors, brutals, durs, que emocionen. Teatre intens, compromès amb un Botto fràgil, molt prim, seductor i aterrador, i Astrid Jones immensa amb una veu i una història que ens ofeguen en el dolor. 
Siglo de oro, siglo de ahora (Folía) de Ron Lalá és l'altra cara de la moneda al Poliorama. Divertidíssima. Un text brillantíssim, escrit en vers. Guanyadora d'un premi Max, m'ha sorprès la gran creativitat, l'energia, la música interpretada brillantment, la comicitat, un humor intel.ligent que equipara el Barroc amb els nostres dies i problemes, una sorpresa que m'ha entusiasmat.

11 de setembre 2013

pasolini

                 
            Pasolini a la tomba d'Antonio Gramsci.

Abans de marxar de vacances vaig anar al CCCB a veure la magnífica exposició sobre Pasolini. Pasolini a qui sempre he admirat moltíssim, de fet tinc quasi totes les seves pel.lícules en Dvd a casa, els seus escrits i els seus poemes. Una figura clau del pensament del segle XX. L'exposició es basa en els anys que va viure a Roma i segueix la seva extraordinària trajectòria vital. A través de Roma entrem en el seu món, ple d'amistat amb personalitats excepcionals com Alberto Moravia, Elsa Morante, Dacia Maraini..., amor, literatura, sexe, art, política, cinema...Les seves opinions que segueixo trobant actualíssimes, com l'abús de poder, la manipulació dels mitjans de comunicació (a Catalunya vergonyosos), la societat de consum...lúcid i brillant Pasolini fa una premonició del que ara vivim.

I veí i gran amic de Pasolini va ser Bertolucci, un dels meus directors de cinema preferits. vaig anar a veure la seva darrera, potser l'última?, pel.lícula Io e te basada en el llibre de Niccolò Ammaniti que vaig llegir fa un parell d'anys. Un bon llibre i una bona pel.lícula. De nou un Bertolucci intimista, fascinant, en un film ple de tendresa, en espais tancats recordant els seus Soñadores El último tango en París. Bertolucci que ara, malalt, viu en una cadira de rodes, però que jo espero tingui forces per seguir rodant. 

02 de setembre 2013

precipici

 Viure en un precipici. Aïllats dins l'illa. En un lloc absolutament meravellós.
 I desconnectar. De tot. Hores passades llegint a la terrassa. Sentint només el mar.
 La caseta amagada. Camaleònica. Com tres fugitius ocults en ella.
 Això sí, inaccessible. Sort del Mehari que arribava fins aquí, després d'un camí tortuós i complicat, però solitari i magnífic.
 Relax, pau, tranquil.litat. Esmorzars i dinars aquí, a la terrassa, envoltats de sargantanes. Dins i fora la casa. Companyes de vacances.
 I tres llibres meravellosos, La hija del este de Clara Usón, Estimada vida d'Alice Munro i Limónov d'Emmanuel Carrère. Fascinants.
La vista des de la dutxa africana, els pins que ens embolcallaven i ens dónaven intimitat, i el mar. I l'olor que m'acompanyarà tot l'hivern. L'olor de l'illa, que inspirava a glopades mentre en dutxava.
La caseta era molt petita, justeta pels tres. Però el precipici on era ens abocava a la Bellesa, l'absoluta. La bellesa que cura i dóna forces per tot l'any.