Avís noves entrades per Email

31 de març 2011

salvat-papasseit


Joan Salvat-Papasseit és un dels meus poetes preferits. Popular i revolucionari, idealista, autodidacte, avantguardista...Amb motiu de l'exposició sobre la seva vida i obra a l'Arts Santa Mònica, amb la meva germana ens vem apuntar a fer una ruta literària a través de llocs emblemàtics per l'autor. Vaig descobrir aquesta estàtua-no la coneixia-en honor seu, obra de Robert Krier, al Moll de la Fusta. Salvat-Papasseit va treballar de vigilant nocturn al port de Barcelona. A Nocturn per acordió ens relata la seva experiència:

Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.

(Vosaltres no sabeu

què és

guardar fusta al moll:

però jo he vist la pluja

a barrals

sobre els bots,

i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa; (...)

Vem voltar pel Born fins al carrer Argenteria on va morir amb només 30 anys. Vem passejar per la seva Barceloneta, tan present en la seva vida, tan viva, tan autèntica. Va ser un matí de dissabte ple d'emocions i on vaig reafirmar el meu amor incondicional per Salvat-Papasseit.


M'encanta aquest cal.ligrama. I sempre que el veig en una paret mitgera del Born em poso de bon humor!

24 de març 2011

cine

El discurs del rei (The king's speech). Dir. Tom Hooper

Cine, cine, cine, cine más cine por favor, que todo en la vida es cine y los sueños cine son...cantava
l'Aute. Amb el Sergi hem recuperat el plaer d'anar al cinema i hem vist pel.lícules força interessants com la guanyadora dels òscars, El discurs del rei, un exemple de solemnitat, pulcritud, de "peli clàssica" i alhora un petit repàs a la història de la reialesa britànica. Brillant Colin Firth.



De dioses y hombres (Des hommes et des dieux). Dir. Xavier Beauvois.
Una meravella. Una preciositat de pel.lícula que em va emocionar moltíssim. El compromís, l'amistat, el respecte, el dilema entre la por, el deure, la pròpia fe. Interpretacions magnífiques.

Bicicleta, cullera, poma. Dir. Carles Bosch.
Maragall geni i figura. I quin ego! Emotiva, però sense caure en la sensibleria. Un bon documental, un retrat de vida intens.


Biutiful. Dir. Alejandro González Iñárritu.
Un cop brutal a l'estómac. Un Bardem sublim en un mar de tristor, lletjor, on veiem la pitjor cara de Barcelona (o de qualsevol gran ciutat occidental). Una mica massa llarga i molt dura.


Film socialisme. Dir. Jean-Luc Godard.

Amb moments visuals molt bonics i amb la Patti Smith passejant-se per un vaixell (foto) però molt estranya. Un Godard perdut diria jo. Una pel.lícula inclassificable (com vaig llegir!).
I afegeixo a la llista la multi-premiada Pa negre, que vaig veure al desembre de l'any passat, abans de la pluja de premis, que em va agradar força tot i que viu totalment al marge del llibre. N'agafa l'essència i els personatges...To be continued...


20 de març 2011

pedra

El 1985 es va publicar Pedra de tartera. Aquell mateix any Maria Barbal, la seva autora, era la meva professora de català a l'institut. Una professora excel.lent i molt dolça. Recordo haver llegit amb molta emoció aquella obra. I ara, 25 anys després, em vaig emocionar amb la representació de Pedra de tartera al Teatre Nacional. Un muntatge esplèndid, amb una Àurea Márquez brillant, fent de Conxa-la Colometa del Pallars-(no recordava tantes similituds amb La plaça del Diamant!), així com la resta de personatges. Meravellosa la direcció de Lurdes Barba, i tanta emoció, vaig tenir un nus a la gola, sentia l'emoció flotant a la sala...Em va agradar moltíssim sentir els actors parlant en el català del Pallars. Ningú s'hauria de perdre Pedra de tartera!


09 de març 2011

chico & rita

Chico & Rita és una delícia, una festa visual, un plaer estètic. Una història d'amor plena de llum i color. Una història lleugera però feta amb uns dibuixos de gran qualitat que et captiven des de la primera seqüència. Una pel.lícula sensualíssima.
M'ha encantat l'obra de Fernando Trueba i Javier Mariscal. La música de Bebo Valdés, l'explosió de colors de La Havana (una de les ciutats de la meva vida, em va entusiasmar!), el color quasi monocromàtic de Nova York (per cert, jo només he vist NY d'hivern i confirmo aquesta sensació), la fusió del jazz amb la música cubana...Aplaudiments sincers al final.

01 de març 2011

british

Girl Jiving. Roger Mayne, 1957.

Let us face the future va ser l'eslògan del Partit Laborista a les eleccions generals de 1945 al Regne Unit. És també el títol de la magnífica exposició sobre art britànic entre 1945-1968 que s'ha fet a la Fundació Miró. Fantàstica. Vaig gaudir moltíssim. Art d'un període amb una efervescència brutal. Començo amb aquesta fotografia de Roger Mayne que em va encantar, feta a Southam Street, al barri londinenc de West Kensington, un carrer habitat per gent de classe treballadora i que Mayne va saber captar-ne l'animació. Mayne va frequentar els artistes "abstractes" que van tenir relació amb el poblet de Cornualla, St. Ives (un Cadaqués britànic) que té una llarga història com a centre d'artistes, atrets per la seva llum i tranquil.litat, i la seva natura. (Vull anar-hi!).





Two sleepers. Henry Moore, 1941.
Al cap de molt poc d'haver-se declarat la guerra, el Govern britànic va acordar la creació del War Artists' Advisory Commitee. La seva finalitat era fer pujar la moral, promocionar l'art britànic a l'estranger, i evitar que desaparegués tota una generació d'artistes. Quan Henry Moore va ser convidat a participar en el programa, primer va declinar la invitació, però va canviar de parer quan va veure's atrapat en un atac aeri i va haver de refugiar-se en una estació de metro londinenca. Va començar a omplir una llibreta amb dibuixos. Preciosos, impactants. Van obtenir un èxit immediat.


Self-portrait. Francis Bacon, 1969.
I Bacon, un dels testimonis artístics més impactants del món de la postguerra. Bacon, que mostra la seva cara més ferotge i que es movia en els bars i restaurants del Soho. Impulsiu, brillant.
Em declaro fan absoluta de Bacon.

Girl with Roses. Lucien Freud, 1947-1948.
Forma part d'una sèrie de pintures de Kitty Garman, la primera dona de Freud, executades al llarg de cinc anys. Els ulls oberts, la mirada nerviosa de la model, que prem amb força la tija d'una rosa, atorguen al retrat una intensitat inquietant, el torbament de Freud...




Man in a Museum. David Hockney, 1962.
I Hockney, que en aquells moments vivia l'apogeu d'un gran èxit. Darrere d'aquesta pintura hi ha la història que va tenir lloc durant la visita de l'artista a un museu de Berlín amb un amic. Havent-lo perdut de vista per uns moments, Hockney va localitzar el seu company i el va veure mirant alguna cosa a la paret, el va veure de perfil. Al seu costat, hi havia una talla en fusta, també de perfil, d'una dona asseguda, en un estil estilitzat (sembla que era egípcia). Li va fer l'efecte que posaven com una parella, que anaven junts...
Només he fet quatre pinzellades d'una exposició que em va entusiasmar. Que em va alegrar el dia. I em va despertar unes ganes immenses de tornar a Londres.