Avís noves entrades per Email

27 d’octubre 2011

devorar

Autoretrat amb paleta, 1906. Picasso.

Picasso va arribar a París amb 19 anys i amb ganes de devorar la ciutat. Devorar París. Picasso 1900-1907, és l'exposició que vaig poder contemplar i gaudir al Museu Picasso, on es mostrava l'evolució de l'artista des de 1900, any de la seva arribada a la capital francesa que li va provocar un autèntic coup de foudre, on va descobrir un munt d'artistes fins als anys 1907-1908 en què es va situar al capdavant de l'avantguarda parisenca.
Una bona ocasió per poder contemplar aquest magnífic autoretrat que forma part de la col.lecció del Museum of Art de Philadelphia.


Le Moulin de la Galette, 1900. Picasso.

La seva primera obra a París. El món nocturn, de llums artificials, l'enllumenat de les ciutats fruit de la revolució industrial. Aquest París tan modern per un espanyol que ve d'un país a anys llum! L'amor lèsbic a primera fila, trencant les normes del decòrum. L'homosexualitat era el gran tabú de la burgesia. Picasso va trencar amb tots els prejudicis.
La mort de Casagemas, 1901. Picasso.

El 1901, Casagemas, pintor, íntim amic de Picasso es va suicidar per amor. Aquest fet el va trasbalsar profundament i va comportar l'inici de l'etapa blava en la seva pintura. Una etapa de revolta contra l'academicisme, bohèmia, trista, plena de pobresa però alhora espiritual, el blau de l'espai mental, poètic...Una etapa fascinant.
El 1904 es va instal.lar al Bateau-Lavoir, al 13, rue Ravignan. Lloc de residència de nombrosos artistes i escriptors.Max Jacob li va donar aquest nom perquè la seva estructura de fusta recordava els vaixells amarrats a la riba del Sena que s'empraven per fer la bugada. Aquí es van exposar per primera vegada les Demoiselles d'Avignon. I la llegenda Picasso va arrencar amb força.
Un petit tast d'una exposició de joventut bategant amb intensitat!

19 d’octubre 2011

somewhere

Somewhere de Sofia Coppola és una pel.lícula de sensacions que va guanyar el Lleó d'Or al Festival de Venècia de l'any passat. Em va agradar molt perquè el món estètic de la Coppola em fascina. És una directora que mou passions i odis, i jo estic en el grup dels que troben que fa un cinema personalíssim, molt interessant. Molt pausat, molt visual, amb poc diàleg, em va recordar a Lost in traslation, en aquest cas la filla sacsejarà la vida banal, avorrida, i totalment buida del pare-actor famós de Hollywood-. Però d'una manera molt subtil.
M'agrada tant el món estètic d'aquesta dona que per a mi és la millor núvia que he vist mai. Es va casar en un poblet del sud d'Itàlia, amb Thomas Mars, el cantant de Phoenix, i pare de les seves filles, amb un vestit d'Azzedine Alaïa que em flipa. Es pot ser més chic?

14 d’octubre 2011

belle époque

La Sargantain,1907. Ramon Casas.

Em va agradar molt l'exposició de Retrats de la Belle Époque al Caixaforum. A través de diversos retrats es podia percebre el curs de la història. Des d'un estat d'ànim inicial, triomfal i confiat- primers anys després de la guerra francoprussiana caracteritzats per un creixement econòmic- fins als retrats crítics, inquiets, propis dels expressionistes- moments abans de l'inici de la Primera Guerra Mundial.
Sensualíssima, la Sargantain de Casas que demostra l'interès a penetrar en la personalitat del retratat, a mostrar la mundanitat, la sensualitat...

María amb barret, 1910. Joaquín Sorolla.

Vaig poder veure diversos retrats de Sorolla, esplèndids. En molts d'ells, la protagonista era la seva filla, María. Alguns pintats en plein air, altres reflectint l'atmosfera del moment i permetent percebre l'esperit de la persona retratada.

La senyora de rosa, 1916. Giovanni Boldini.

Dels retrats de societat, que tenien la finalitat de representar la posició social de les persones retratades, em quedo amb aquest de Boldini. Em va encantar la model, que vaig trobar semblant a Inès de la Fressange. Vive la frivolité!

08 d’octubre 2011

confesso


Confesso que he llegit Jo confesso de Jaume Cabré. M'ha reconciliat amb la literatura catalana actual, de la qual em trobava molt allunyada tot i un parell, com a molt, de llibres que m'havien agradat. Un llibre brutal, amb moltes lectures i reflexions que m'ha captivat malgrat un cert desencís per un final amb un regust d'inacabat. La gran novel.la del mal i de la pputa vida (amb dues p), llegint el llibre m'entendreu.

07 d’octubre 2011

blaus

Sóc fan de la Maria del Mar Bonet. Fa uns vint anys que vaig, quan puc, als seus concerts. Aquest any ja l'he vista dues vegades, al Teatre Grec amb Una veu per a la sibil.la, un concert per festejar que la Unesco hagués declarat Patrimoni Cultural de la Humanitat, el cant tradicional nadalenc (té la mateixa força i emotivitat en una nit de juliol), i dissabte passat en un meravellós concert al Teatre Lliure. Per a mi, la proximitat, la intimitat que dóna un espai teatral petit és insuperable en un concert. Només acompanyada del magnífic pianista Manel Camp presentaven Blaus de l'ànima. En aquest cas festejaven els 20 i pocs anys de Ben a prop uns recitals que havien fet plegats al Lliure. Una nit màgica, amb un regust de blues, molt bona música i una veu que em segueix meravellant.