Avís noves entrades per Email

30 de març 2020

laxe i la natura

 Oliver Laxe

Potser la Natura és una de les coses més enyorades del nostre confinament. Això que mai havia vist una Barcelona tan connectada a ella com aquests dies. L'aire és net, sutil, els arbres van verdejant celebrant la primavera, la quietud, la calma, d'una ciutat gairebé buida. La Natura és la gran triomfadora del nostre tancament.
I una de les grans protagonistes dels plans que tots fem, per un futur cada vegada més llunyà i incert.
Com és protagonista en les pel.lícules del gran Oliver Laxe, un dels directors del moment, que a mi en fascina. Aquests dies he vist les seves dues últimes creacions i m'han meravellat. Un cinema molt personal, entre documental i ficció, que convida a deixar-se portar, a no cercar sempre un sentit, a gaudir del viatge. Fa uns anys, potser era més cartesiana, i m'enfadaven els finals oberts, volia explicacions concises. Amb l'edat, relativitzem, i ens és més fàcil deixar-nos emportar per la Bellesa, i Laxe ha arribat al moment precís de la meva vida. Ara soc Laxiana, per sempre més.


 O que arde, Oliver Laxe 2019.
O que arde m'ha extasiat. És tota una experiència sensorial i hipnòtica. Tota la grandesa de la senzillesa, dels gestos petits, dels silencis tan necessaris. La Natura hi és curativa, com un refugi, com l'harmonia del món. La Galícia rural, màgica, la terra de la mare de Laxe, on ell retorna. Quina interpretació tan preciosa, la de Benedicta Sánchez, dona fascinant, premi Goya a l'actriu debutant, demostrant que a la vida mai és tard!
La solitud, la dificultat de relacionar-se, la música meravellosa, quina emoció la Suzanne de Cohen, en els ulls d'una vaca, en el paisatge que ens endinsa en un món, ara llunyà, inabarcable.
I la nostra petitesa davant la transcendència de la Natura.

Mimosas, Oliver Laxe 2016

Reclosa a casa vaig tornar a mirar Mimosas, la seva anterior pel.lícula rodada al Marroc, una preciosa història sufí que recrea un viatge interior a través d'un viatge exterior.
Molt poètica i emotiva, més críptica que O que arde, però plena d'emoció, de veritat. Laxe va explicar que a Mimosas volia mostrar tota la bellesa del ser humà, com un ésser angèlic, heroic, en un moment en que no confiem gaire en ell. Plena de referents espirituals, que molts se m'escapen, però amb una fe que vibra i batega en un món cínic. Jo hi trobo tota la fe en la vida, i en aquests moments que potser ens cal més que mai, creure en la vida, en l'home, en la bondat, en la Natura que ens espera, allà fora. 

21 de març 2020

Pippa i la generositat

Pippa Bacca, Brides on Tour, 2008

 Com ha canviat la meva vida des de l'última vegada que vaig escriure en aquest blog. He viscut un dol, esperat però colpidor, he necessitat temps per curar, primer, els meus mals espirituals, ara els corporals. I seguir aprenent a viure. I de cop, aquesta sotragada mundial, aquest confinament, inesperat, estrany i sorprenent, que jo estic vivint feliçment. Feliç en la petita bombolla, de lectures, música, calma, sèries i pel.lícules que ajuden a pensar. Feliç descobrint com admiro, dia a dia, les dues persones que m'acompanyen, que comparteixen la meva vida. I això que estem reclosos al centre de Barcelona, sorprenentment buit, gaudint d'un silenci inusual. Potser sóc temerària perquè no tinc por. Em dol moltíssim, els nens petits, tancats, les persones grans, soles, la gent que està morint i això em provoca un gran desassossec. També la immensa mesquinesa que estic llegint a les xarxes, la gent negativa que viu per criticar-ho tot, que creuen saber el què cal fer, que insulten, avui una que es dedica o dedicava, ja no ho sé, a la política dient assassins tan panxa. No vull saber res de la gent tòxica, dels àudios anònims que circulen només per criticar. Em tanco definitivament a tot això. No ho vull en la meva vida. I em quedo amb els aplaudiments de les vuit del vespre, que fem cada dia, a casa, i que m'injecten esperança i il.lusió en les persones. Perquè sí, jo crec que de tot això, en sortirà alguna cosa positiva. I sí, estic preocupada pels diners que perdrem, trista pels viatges que s'han evaporat,  per no poder veure les nostres mares ni familiars, pel dolor que provoca i provocarà. Però segueixo pensant que aquesta pausa, aquest replantajament, aquesta humilitat, que hem d'acceptar, ens farà millors.
Pippa Bacca fent autostop, camí de Sarajevo, Brides on Tour, 2008.

I com una guia que he trobat, la Pippa Bacca. Aquests dies he llegit La robe blanche de  Nathalie Léger (em sembla que no hi ha traducció) on parteix de la performance de l'artista italiana Pippa Bacca, neboda de Piero Manzoni (sí, el de la Merde d'artiste), on ella havia de fer un viatge en autostop d'Itàlia a Jerusalem, vestida de núvia, per portar un missatge de pau, de fe en l'ésser humà, d'esperança. Va crear-se el vestit, que rentava durant el viatge, i va arribar a Istambul, allà va ser violada i assassinada. Molta gent va sentenciar que la culpa havia sigut d'ella, que s'ho havia buscat, massa perillós. El seu funeral, a Milà, va ser preciós, un llençol verd cobrint el taüt, la Pippa sempre vestia de verd, el seu color preferit, música i joia, per una vida viscuda intensament.
I la Pippa tenia tota la raó, cal creure en l'esperança, en la bondat i generositat, que aquests dies estem veient. Enmig de la desolació, el nostre vestit blanc, entre la crispació penso tancar els ulls a les paraules negatives. Jo vull seguir el camí de la Pippa Bacca, ho faré. S'ho mereix.
(No he trobat l'autor de les fotografies)