Avís noves entrades per Email

31 de desembre 2011

persèfone

No he acabat d'entendre les males crítiques que ha rebut Persèfone de Comediants que vaig veure al Teatre Lliure. Em semblen immerescudes, perquè em va semblar un bon espectacle- sense ser extraordinari, d'acord-,potser amb algunes parts prescindibles que trencaven una mica el bon ritme, però amb unes actuacions molt potents-fantàstica l'Àngels Gonyalons per qui no passen els anys, quin cos més fibrat i quina veu!-i l'estètica Comediants que personalment sempre m'ha captivat. Una oda a la mort en clau musical, on vem riure del negoci i de la hipocresia humana davant la mort.
I finalment mor el 2011, un any per oblidar per a nosaltres i per a molta altra gent. Adéu i si us plau que arribin temps millors!

26 de desembre 2011

psicoanàlisi

Em va semblar molt interessant Un método peligroso, la pel.lícula de David Cronenberg basada en una obra de teatre, on es narra els inicis del psicoànalisi amb Carl Jung i Sigmund Freud.
La relació entre ells dos i amb Sabina Spelrein, la primera pacient a qui Jung va psicoanalitzar i que va acabar convertint-se en amant i en psicoanalista. Molt brillant la interpretació de Keira Knightley i desprenent molta química amb Michael Fassbender.
Una pel.lícula molt elegant, amb unes esplèndides localitzacions, amb molt magnetisme. Viggo Mortensen té poc paper però interpreta a un Freud tal i com l'imaginem.
Una obra complexa, que potser es fa un pèl pesada al final, tot i que a mi em va semblar impactant i molt interessant.

20 de desembre 2011

maragall i ciutat

Per celebrar l'any Maragall, el 2011 ha sigut el centenari de la seva mort, vaig anar a prendre el te amb el poeta al menjador de casa seva. En això es basa l'espectacle Maragall a casa, des del menjador de casa seva a Sant Gervasi, Maragall ens explica les seves vivències, els seus somnis, el seu ideari. Fantàstic Jep Barceló fent de Joan Maragall. Descobreixo un poeta melancòlic que va patir depressions, que va morir jove. Vaig poder respirar l'atmosfera de la seva vida.
Això sí, tots apilonats al voltant de la taula del menjador, recordant aquelles visites que tant agradaven a Maragall, que venien a prendre un te a les cinc en punt, tradició que va imposar Clara, la seva dona mig anglesa, mig andalusa.
La ciutat és un text de Martin Crimp que ens fa pensar. No és una obra fàcil però un cop acabada com més hi he anat pensant, més m'ha anat agradant. La sala Beckett és un teatre que m'encanta doncs permet una proximitat, una intimitat que ajuda a entrar en l'espectacle, i aquesta obra ho necessita. Els actors extraordinaris, Sílvia Bel, que sempre m'entusiasma, Joan Carreras, el noi de Rigola, sempre a l'alçada de qualsevol paper, Míriam Iscla que només amb dues escenes demostra un talent brutal...Té quelcom del Copie conforme de Kiarostami.
La creació, el fracàs, la crisi...i una cita del Llibre del desassossec de Pessoa que encapçala l'edició impresa de La ciutat i que dóna molta llum a l'obra "tot el que fem en l'art i en la vida és la còpia imperfecta del que preteníem fer".

15 de desembre 2011

Papa

Michel Piccoli és el millor de la pel.lícula Habemus Papam de Nanni Moretti. Grandiós, és un actor extraordinari que ens regala una interpretació magistral. Tot i que no és la millor pel.lícula de Moretti, un director que m'agrada força, em va divertir i em va semblar molt encertada la seva crítica amb un cert toc de cinisme, però sense ser demolidora, sempre amb un to molt respectuós. Fantàstica la recreació de la Capella Sixtina...vaig arribar a dubtar...tot i saber que és impossible!

08 de desembre 2011

melancholia

Melancholia de Lars von Trier serà ja, per sempre, una de les pel.lícules de la meva vida. Em va fascinar. I aviso, crec que és una pel.lícula que pot no agradar gens, però a mi em va enganxar completament. Des de l'inici preciós de la dansa de la mort del planeta Melancholia a punt d'estavellar-se contra la Terra al so de Tristany i Isolda de Wagner, a les dues parts representades per les dues germanes Justine i Claire-meravelloses Kirsten Dunst i Charlotte Gainsbourg-. Per cert quin gran favor que va fer a la humanitat la Penélope Cruz rebutjant el paper de la Dunst per anar a rodar els Pirates del Caribe. La Kirsten Dunst és Melancholia, de fet va guanyar el premi a millor actriu a Cannes! I no puc entendre com a Cannes va guanyar la bírria pretenciosa de The Tree of Life tenint aquesta joia de Lars von Trier, a qui no van perdonar la seva gracieta tonta d'enfant terrible sobre Hitler. Però la pel.lícula es mereixia el premi i per sort ha sigut recompensada com la millor pel.lícula europea de l'any.
Visualment espectacular i temàticament inquietant, la malenconia, el dolor, la tristesa, l'enyorament...és plena d'emocions, de sensacions. Per a mi, absolutament meravellosa. Entusiasme no compartit però per qui m'acompanyava ni per altres opinions que vaig sentir!

05 de desembre 2011

l'espera

Brutal i tràgica L'espera de Remo Binosi, dirigida per Juan Carlos Martel Bayod al Lliure de Gràcia. Amb dues de les millors actrius teatrals del moment, Clara Segura i Marta Marco, totalment entregades a un text brillant, plenes de llum i de força.
Temes durs, la maternitat no desitjada, la vida imposada que no volem, la rebel.lió, la obediència.
Com va dir el seu autor, mort el 2002 a 53 anys, "L'espera és un viatge a aquest infern de fer allò que un no desitja fer i ser allò que un no desitja ser, en el qual només el descobriment de l'amor ho remourà tot violentament". M'ha encantat i sacsejat.

30 de novembre 2011

ballets

Serge Lifar i Alexandra Danilova a Appolon musagete, 1928.

Tots els amants de la dansa podem gaudir d'una magnífica exposició al Caixafòrum sobre Els Ballets russos de Diaghilev. Ara fa cent anys que aquest rus ambiciós i de gran personalitat va crear els Ballets russos, que van revolucionar el món artístic a inicis del segle XX.
Vestuaris, cartells, fotografies, maquetes, programes, documentals...tot ens ajuda a reviure l'esprit Diaghilev, que va renovar el llenguatge visual, la coreografia i l'escenografia, i el llenguatge musical. Va reduir la dansa al cos humà com a mitjà per expressar històries i emocions.
Vestuari per Le train bleu. Chanel, 1924.

Coco Chanel, gran amiga de Diaghilev, va col.laborar amb els seus ballets dissenyant diversos vestuaris. Aquest em va encantar, tot i tenir quasi 90 anys el trobo ultra chic, moderníssim.
Diaghilev vivia en habitacions d'hotel, com la Mademoiselle, però va fer de la companyia una gran família.
La Molinera, Picasso, El sombrero de tres picos, 1920.

Els Ballets Russos es van refugiar a Espanya entre el 1914 i el 1918, durant la Primera Guerra Mundial. Van actuar a Madrid i Barcelona i van fer una gira pel país. Van retornar diverses vegades durant la dècada dels 20. Sert, Gris, Miró o sobretot Picasso, van col.laborar amb Diaghilev, dissenyant decorats i vestuari. També Falla que amb el seu El sombrero de tres picos va captivar el públic europeu.
Sortint de l'exposició em vaig comprar aquest llibre El aire de Chanel de Paul Morand, un recull de les converses entre l'escriptor i la dissenyadora, on ella explica gran part de la seva vida. Escrit com un monòleg dels records de Chanel. Molt interessant, llàstima que per a ella "los catalanes nunca mantienen buenas relaciones con el gobierno de Madrid, sea el que sea." Va clissar a la majoria del país. Mademoiselle dixit.

26 de novembre 2011

olors

Preciosa l'escenografia de Max Glaenzel per Una vella, coneguda olor l'obra de Benet i Jornet que dirigeix Sergi Belbel al TNC. Una obra que té quasi 50 anys, que fa olor de patis, de sabó, de Raval, de penúries, de xafardeigs i somnis...Brillants actuacions (m'encanta com sempre Mercè Arànega) d'un món de dones fortes que educaven de manera masclista als fills i que m'ha fet pensar en el neorealisme italià.

07 de novembre 2011

tintin

Fa una setmana vem anar tots tres, la petita família, a veure el Tintin de Spielberg. Jo, amb molts dubtes, sóc una entusiasta dels àlbums de Tintin- durant molt temps amb el Sergi jugàvem a examinar-nos mútuament sobre el món del personatge d'Hergé-, i tenia por de sentir una gran decepció. Doncs malgrat l'evident americanització de la història, em va agradar força. I això que és una adaptació totalment lliure de El secret de l'Unicorn que Spielberg barreja amb El cranc de les pinces d'or i amb escenes sorgides de la seva fantasia, que recorden clarament a Indiana Jones. Però és una pel.lícula espectacular, feta amb molt respecte pel personatge! A la nostra sessió, completament infantil, es va acabar amb un gran aplaudiment!
Això sí, no li perdono que no surti el meu personatge preferit, el Professor Tornassol que precisament apareix per primera vegada a El tresor de Rackham el Roig, la segona part de
El secret de l'Unicorn també present en algunes escenes de la pel.lícula!

04 de novembre 2011

lucrecia

Marcos Ordóñez, en un article recomanant amb entusiasme La violación de Lucrecia, calificava a Núria Espert de pantera. Ho trobo encertadíssim. Contemplant l'obra jo només pensava en la paraula elàstica. Grandiosa Núria Espert. L'havia vista en altres ocasions però mai tan immensa, tan continguda i alhora tan entregada. I a la seva edat...aguantar tot el pes de l'obra, representar tots els papers, dominar l'escena amb agilitat...és un autèntic regal. Tota la força de Shakespeare en una actriu en estat de gràcia.

27 d’octubre 2011

devorar

Autoretrat amb paleta, 1906. Picasso.

Picasso va arribar a París amb 19 anys i amb ganes de devorar la ciutat. Devorar París. Picasso 1900-1907, és l'exposició que vaig poder contemplar i gaudir al Museu Picasso, on es mostrava l'evolució de l'artista des de 1900, any de la seva arribada a la capital francesa que li va provocar un autèntic coup de foudre, on va descobrir un munt d'artistes fins als anys 1907-1908 en què es va situar al capdavant de l'avantguarda parisenca.
Una bona ocasió per poder contemplar aquest magnífic autoretrat que forma part de la col.lecció del Museum of Art de Philadelphia.


Le Moulin de la Galette, 1900. Picasso.

La seva primera obra a París. El món nocturn, de llums artificials, l'enllumenat de les ciutats fruit de la revolució industrial. Aquest París tan modern per un espanyol que ve d'un país a anys llum! L'amor lèsbic a primera fila, trencant les normes del decòrum. L'homosexualitat era el gran tabú de la burgesia. Picasso va trencar amb tots els prejudicis.
La mort de Casagemas, 1901. Picasso.

El 1901, Casagemas, pintor, íntim amic de Picasso es va suicidar per amor. Aquest fet el va trasbalsar profundament i va comportar l'inici de l'etapa blava en la seva pintura. Una etapa de revolta contra l'academicisme, bohèmia, trista, plena de pobresa però alhora espiritual, el blau de l'espai mental, poètic...Una etapa fascinant.
El 1904 es va instal.lar al Bateau-Lavoir, al 13, rue Ravignan. Lloc de residència de nombrosos artistes i escriptors.Max Jacob li va donar aquest nom perquè la seva estructura de fusta recordava els vaixells amarrats a la riba del Sena que s'empraven per fer la bugada. Aquí es van exposar per primera vegada les Demoiselles d'Avignon. I la llegenda Picasso va arrencar amb força.
Un petit tast d'una exposició de joventut bategant amb intensitat!

19 d’octubre 2011

somewhere

Somewhere de Sofia Coppola és una pel.lícula de sensacions que va guanyar el Lleó d'Or al Festival de Venècia de l'any passat. Em va agradar molt perquè el món estètic de la Coppola em fascina. És una directora que mou passions i odis, i jo estic en el grup dels que troben que fa un cinema personalíssim, molt interessant. Molt pausat, molt visual, amb poc diàleg, em va recordar a Lost in traslation, en aquest cas la filla sacsejarà la vida banal, avorrida, i totalment buida del pare-actor famós de Hollywood-. Però d'una manera molt subtil.
M'agrada tant el món estètic d'aquesta dona que per a mi és la millor núvia que he vist mai. Es va casar en un poblet del sud d'Itàlia, amb Thomas Mars, el cantant de Phoenix, i pare de les seves filles, amb un vestit d'Azzedine Alaïa que em flipa. Es pot ser més chic?

14 d’octubre 2011

belle époque

La Sargantain,1907. Ramon Casas.

Em va agradar molt l'exposició de Retrats de la Belle Époque al Caixaforum. A través de diversos retrats es podia percebre el curs de la història. Des d'un estat d'ànim inicial, triomfal i confiat- primers anys després de la guerra francoprussiana caracteritzats per un creixement econòmic- fins als retrats crítics, inquiets, propis dels expressionistes- moments abans de l'inici de la Primera Guerra Mundial.
Sensualíssima, la Sargantain de Casas que demostra l'interès a penetrar en la personalitat del retratat, a mostrar la mundanitat, la sensualitat...

María amb barret, 1910. Joaquín Sorolla.

Vaig poder veure diversos retrats de Sorolla, esplèndids. En molts d'ells, la protagonista era la seva filla, María. Alguns pintats en plein air, altres reflectint l'atmosfera del moment i permetent percebre l'esperit de la persona retratada.

La senyora de rosa, 1916. Giovanni Boldini.

Dels retrats de societat, que tenien la finalitat de representar la posició social de les persones retratades, em quedo amb aquest de Boldini. Em va encantar la model, que vaig trobar semblant a Inès de la Fressange. Vive la frivolité!

08 d’octubre 2011

confesso


Confesso que he llegit Jo confesso de Jaume Cabré. M'ha reconciliat amb la literatura catalana actual, de la qual em trobava molt allunyada tot i un parell, com a molt, de llibres que m'havien agradat. Un llibre brutal, amb moltes lectures i reflexions que m'ha captivat malgrat un cert desencís per un final amb un regust d'inacabat. La gran novel.la del mal i de la pputa vida (amb dues p), llegint el llibre m'entendreu.

07 d’octubre 2011

blaus

Sóc fan de la Maria del Mar Bonet. Fa uns vint anys que vaig, quan puc, als seus concerts. Aquest any ja l'he vista dues vegades, al Teatre Grec amb Una veu per a la sibil.la, un concert per festejar que la Unesco hagués declarat Patrimoni Cultural de la Humanitat, el cant tradicional nadalenc (té la mateixa força i emotivitat en una nit de juliol), i dissabte passat en un meravellós concert al Teatre Lliure. Per a mi, la proximitat, la intimitat que dóna un espai teatral petit és insuperable en un concert. Només acompanyada del magnífic pianista Manel Camp presentaven Blaus de l'ànima. En aquest cas festejaven els 20 i pocs anys de Ben a prop uns recitals que havien fet plegats al Lliure. Una nit màgica, amb un regust de blues, molt bona música i una veu que em segueix meravellant.

29 de setembre 2011

cinema

Els primers dies de setembre van ser molt cinèfils. Aprofitant que estàvem sols, sense filla, vam anar quatre dies seguits al cinema. La piel que habito de Pedro Almodóvar em va agradar sense entusiasmar-me. Segueixo preferint les seves comèdies, molt més lleugeres, espontànies i personals. Destaco l'Elena Anaya, una actriu que m'encanta. I no deixa de ser una pel.lícula de l'Almodóvar que sempre m'acaba arribant.

A l'estiu vaig llegir unes crítiques boníssimes de Super 8 de J. J. Abrams i produïda per Spielberg. Tenia ganes de veure-la. Em va decebre molt. Serà que ja m'ha passat l'edat però aquest mix de Goonies, ET, Alien...em va deixar totalment indiferent.
En canvi, em va entusiasmar Beginners de Mike Mills. Una preciositat de pel.lícula. Amb el sempre fascinant Ewan Mc Gregor i Christopher Plummer (sí, el pare de Sonrisas y lágrimas pel.li de culte a casa nostra, que traspassa generacions, la Maria als 3 anys va descobrir-la i en va ser una nova fan) meravellós com a pare gay.
També em va semblar molt bona El caso Farewell amb Guillaume Canet, un tio súper sexy, i un grandiós Emir Kusturica, esplèndid com actor. Dos directors fent d'actors en una pel.lícula trepidant sobre la guerra freda. Ens va agradar moltíssim.
I ja acabant el mes he anat a veure El árbol de la vida de Terrence Malick. Sí, he caigut en la trampa. Vaig anar-hi amb la ment ben oberta. Em va semblar estèticament bonica, fins i tot em va interessar la història de la família americana dels anys 50, però sí, per la resta és buida, lenta, pretenciosa, no hi he trobat cap resposta.Això sí, ningú va marxar. Mentre jo aguantava el rotllo del Terrence Malick, el Sergi i la Maria eren a la sala del costat veient una pel.li infantil que els va entusiasmar, Kerity, la casa dels contes que inaugura el projecte Verdi kids que la cinèfila i addicta a mirar pel.lis a la tele o a l'ordinador de la nostra filla no es perdrà.

Tinc moltes ganes de seguir anant al cinema. A veure si mantenim una mica el ritme. Ens falta trobar el temps.

05 de setembre 2011

leonora

Leonora Carrington i Max Ernst.

El passat 25 de maig va morir a Mèxic, Leonora Carrington, la pintora surrealista. En aquell moment vaig recordar un treball que havia fet a la facultat, i que per cert el professor em va perdre, sobre les pintores surrealistes i com m'havia entusiasmat per elles. I tot i que ja m'havia comprat el llibre Leonora d'Elena Poniatowska, premi Biblioteca Breve 2011, el vaig guardar per llegir-lo tranquil.lament a l'estiu. Ha sigut una lectura fascinant. Un relat de vida tan intens, que sacseja amb força els lectors. El seu amour fou amb Ernst que la va portar al manicomi m'ha trasbalsat com poques històries d'amor.
Leonora Carrington, filla d'un riquíssim magnat, va trencar amb tot. Excèntrica, elegant, apassionadíssima, lliure.
Meravellosa a la seva vellesa. Ha viscut 94 anys de vida creativa, envoltada de personatges fascinants, i no voldria explicar gaires coses sobre ella, perquè el millor és descobrir-la en un llibre magnífic que no em cansaré de recomanar, Leonora d'Elena Poniatowska.

01 de setembre 2011

rentrée


Setembre. Una rentrée tranquil.la. Un estiu tranquil. He nedat molt i he llegit més que cap altre agost! M'agrada tornar a la ciutat, retrobar el nostre pis, les meves coses, fer els meus eterns projectes de vida...

26 de juliol 2011

freud

Aquest és un juliol trist. Trist per les meves circumstàncies vitals i trist en notícies. Ha mort Lucien Freud, un grandíssim pintor a qui admiro profundament. Fa uns dies vaig veure aquesta fotografia, cedida pel Centre Pompidou, i em va fascinar. Desprèn una força brutal, i decididament em faig gran perquè la trobo plena d'erotisme i sensualitat.
Autoretrat. Lucien Freud,

Nét del psicoanalista, la seva pintura figurativa és intensa, plena de vitalitat i de veritat. Tot i haver nascut a Berlín es va convertir en ciutadà britànic, i per a mi, ell i Bacon, membres de l'Escola de Londres, són els dos grans pintors anglesos del segle XX. Espero amb ànsia una futura retrospectiva seva programada al Prado. Grandiós Lucien Freud!

19 de juliol 2011

esperpento

Fascinant Luces de Bohemia de Valle-Inclán dirigida per Oriol Broggi a la Biblioteca de Catalunya. Fa 24 anys que vaig llegir el llibre, a l'institut, i em segueix semblant un text imprescindible, fins i tot actual!. Ens ha entusiasmat el muntatge i m'he enamorat de nou, de Valle-Inclán, creador d'aquest esperpento brutal! Les imatges més belles poden ser grotesques en un mirall còncau...I m'ha emocionat profundament sentir La poesía es una arma cargada de futuro de Celaya que va musicar Paco Ibáñez i que forma part de la banda sonora de la meva vida en un disc gravat l'any del meu naixement a l'Olímpia de París i que escoltem sovint a casa. Sembla que formi part de l'obra. Emoció al màxim.

26 de juny 2011

mouchoirs

Rodatge de Les petits mouchoirs de Guillaume Canet.



Fa un parell de setmanes vaig veure una pel.lícula que em va agradar molt, Les petits mouchoirs que aquí han titulat Pequeñas mentiras sin importancia. Recorda vagament a Peter's friends i malgrat la durada, tres hores que se'm van fer curtes, és un cant sincer a l'amistat i a les relacions humanes amb una certa dosi de cinisme. Els actors esplèndids, absolutament tots, és una pel.lícula coral i les interpretacions ja ho valen tot.

20 de juny 2011

flauta



Avui he vist un espectacle sublim. Une flûte enchantée, una versió del gran Peter Brook sobre La flauta màgica de Mozart. Una obra tan simple, tan lleugera, tan nua de qualsevol artificiositat, que m'ha resultat immensa. Un decorat minimal, unes simples canyes de bambú que delimitaven els espais-que Brook domina a la perfecció-. I un piano, únic instrument que acompanya unes veus càlides i properes. Tot molt íntim. Simplement meravellós.

15 de juny 2011

misantrop

Com diu Marcos Ordóñez a la seva crítica " El Misantrop es un regalo para la inteligencia". Un regal esplèndid. Brillantíssima versió, en prosa, de Sergi Belbel, direcció de Lavaudant amb un repartiment esplèndid, brutal Jordi Boixaderas, en un muntatge que em va entusiasmar. Un clàssic actualíssim, on la hipocresia batega en les notes de Je t'aime, moi non plus de Gainsbourg. Molière patint el seu particular "mal du siècle"!

03 de juny 2011

parís




Midnight in Paris de Woody Allen. Una delícia! I a més el morbo de veure Madame Sarkozy que surt poc més de cinc minuts en total!

30 de maig 2011

vinyetes

El Generalísimo. Pedrero, 1937.


Vinyetes al front al Museu Picasso, una exposició que gira al voltant de l'obra Somni i Mentida de Franco de Picasso amb la qual s'integrava en la producció artística bèl.lica que, en el bàndol republicà, es centrava en estampar cartells i també en la confecció d'auques, il.lustracions, acudits...L'"Exèrcit de l'art" com va anomenar Maiakovski a tot un grup de pintors, grafistes, dibuixants...I que em colpeixen, molt durament en el cas dels fotògrafs com Centelles, que em fan plorar.

23 de maig 2011

indignada



Hem viscut intensament els dies d'indignació general, amb cassolades i il.lusions, amb esperances i reivindicacions. I hem anat a veure Inside job el valent documental de Charles Ferguson on apunta amb noms i cognoms als culpables de la crisi financera. Molt interessant però molt frustrant. És molt dur veure que existeixen aquestes persones, sense ètica, sense escrúpols, que han guanyat milers de milions i han seguit comprant-se avions, cases...mentre arruïnaven a un munt de persones. He hagut d'estar molt atenta doncs tota la narració es basa en conceptes financers i he acabat una mica marejada amb tanta economia. Això sí, imprescindible!

11 de maig 2011

annie

No m'agraden els qüestionaris per escollir el millor llibre, el millor color, el millor quadre o la millor pel.lícula. Però si he d'escollir-ne una, em quedo amb Annie Hall de Woody Allen. L'he vista tantíssimes vegades, que ja em sé els diàlegs de memòria, però cada vegada em sembla millor. M'encanta la Diane Keaton amb el look que li va crear Ralph Lauren i que va marcar tendència.


I vaig pensar en l'Annie Hall quan vaig veure, ja fa quasi un mes, a la Laura Conejero a Petits crims conjugals. Amb un look idèntic, 34 anys més tard! L'obra d'Eric-Emmanuel Schmitt juga amb la intriga i els sentiments, amb la crueltat i amb la tendresa. I tot amb molta fluïdesa!