Avís noves entrades per Email

27 de febrer 2013

explosió

 Saburo Murakami, Tsuka, 1956.

Tot i que m'havien dit que era una exposició fluixeta no em vaig voler perdre Explosió! El llegat de Jackson Pollock a la Fundació Miró. Llegat, aquesta és la paraula clau. Qui s'esperés una exposició de Pollock sortiria decebut. Explosió! comença quan l'art arriba a un moment de maduresa i està a punt d'explotar.I, en efecte, va explotar generant una infinitat de formes artístiques. Es van obrir pràcticament totes les portes amb una puntada de peu agressiva, i els artistes de la nova generació van deixar de considerar-se pintors i escultors per veure's simplement com a artistes per als quals qualsevol tema i qualsevol material podia ser art.
 Janine Antoni, Loving care, 1993.

Happenings, performance, conceptualisme...gran part del nou art va sorgir de les noves formes d'acostar-se a la pintura. Com aquesta performance de Janine Antoni on el seu cabell fa de pinzell i amb el tint pinta el terra.
 Yves Klein, Antropometria del període blau, 1960.

Mentre uns músics toquen una composició de Klein, dues dones nues s'empastifen de pintura i ajudant-se mútuament, s'estiren sobre teles blanques deixant-hi l'empremta del seu cos.
 Jackson Pollock, 1950 fotografiat per Hans Namuth.

Pollock és l'inici, la guspira. Quan arriba a la fama el 1947, ja havia canviat d'un forma radicalment nova i revolucionària la seva manera de pintar. Sucava pinzells i pals dins de llaunes de pintura líquida i els deixava regalimar sobre una tela que col.locava directament sobre el terra, desplaçant-se per tots quatre costats al seu voltant mentre escoltava molt fort behop i altres tipus de jazz. Aquest mètode, Action painting, deia, estava relacionat amb els rituals de les tribus de nadius americans ( sand paintings fetes amb sorres de diversos colors).
Els últims dies de 1998, primers de 1999 vaig tenir la sort de veure una magnífica retrospectiva de Jackson Pollock al Moma de Nova York. Una exposició inoblidable. Em vaig comprar aquest fantàstic cd amb la música que escoltava Pollock. I també em sembla totalment recomanable la pel.lícula Pollock (2000) amb un immens Ed Harris que també la va dirigir.
I parlant de cinema aquesta setmana han sigut els Oscar. Fa anys hi estava molt enganxada. Va ser una de les causes per abonar-nos a canal +, poder veure els premis Oscar. Però quan va passar a ser un canal digital i calia instal.lar una parabòlica al balcó, que no volíem de cap manera, ho vem deixar córrer. I em vaig quedar sense nit dels Oscar i poc a poc me'n vaig allunyar.Ara mentre esmorzo a poques hores del final de la gala, miro les notícies i els premiats. Vaig veure Argo el passat novembre i tot i que em va semblar una bona pel.lícula, no em va agradar gens el recurrent americans bons, iranians dolents, malgrat el petit esforç per reconèixer una mica de culpa dels Estats Units en el suport al dictador Sha. I Los miserables, em va semblar molt maca estèticament, però molt llarga (per què últimament totes les pelis són tan llargues? The Master, que és una pel.lícula esplèndida, sobre els inicis de la Cienciologia, també s'acaba fent molt pesada ), i els Vive la France amb accent americà, i la multitud de banderes roges i franceses cantant amb anglès, també se'm va fer una mica forçat. I és clar Les Misérables de Victor Hugo consta de tres llibres, hauré de llegir-los per entendre moltes coses que queden totalment desdibuixades.

17 de febrer 2013

esclaus

 Aquest febrer he vist dues pel.lícules que tracten sobre l'esclavitud. Molt diferents, però molt bones.
No sóc gens amant dels westerns, ni de la violència, ni Tarantino m'emociona gaire. Però Django Unchained m'ha semblat la seva millor pel.lícula. Malgrat la violència, els litres de sang, la crueltat...és una pel.lícula que desprèn molt bon rotllo, alegria, vitalitat...
 Molt acurada visualment, molt ben interpretada, es nota la joia del director, la diversió de fer aquesta pel.lícula, amb el seu cameo inclòs (en plan Hitchcock però amb paper i tot!).És un divertimento, trepidant, molt amè, i amb una música boníssima.
 Lincoln de Steven Spielberg és l'altra cara de la moneda. Una petita lliçó d'història, extraordinàriament interpretada per Daniel Day-Lewis. Una pel.lícula que es basa exclusivament en la lluita d'Abraham Lincoln per abolir l'esclavitud. També llarga, en aquest cas pausada,  i molt pulcra.
Brutal la semblança de l'actor amb el veritable Lincoln, un home altíssim pel seu temps, 1,90 m, però que a més, va ser molt més que el president que va aconseguir l'emancipació dels esclaus. Ho explica molt bé Vicenç Navarro en aquest article.

11 de febrer 2013

blackbird

 Blackbird singing in the dead of night, take these broken wings and learn to fly...Blackbird em feia pensar en això, en la cançó dels Beatles. Ara em farà pensar també en aquesta brutal i esplèndida obra de David Harrower que he vist al Teatre Lliure dirigida, magníficament, per Lluís Pasqual. Una obra que t'enganxa, et posiciona, et fa dubtar...Un text hipnòtic que ens arrossega a passions prohibides, amors ferits, desig, culpa, dolor...
I dues interpretacions per no oblidar. Jordi Bosch i Bea Segura fascinants, autèntics, punyents...I per a mi, del millor que he vist de Lluís Pasqual. Una obra excel.lent. Blackbird fly into the light of the dark black night...

04 de febrer 2013

diccionari

Quan anava a l'institut, vaig tenir un professor boníssim de Literatura castellana que sempre ens parlava de Santa María Moliner, així anomenava a l'autora del Diccionario de Uso del Español, que sempre ens recomanava. Vaig pensar en ell, fa unes setmanes quan vaig anar a veure l'esplèndida obra El diccionario de Manuel Calzada Pérez, dirigida per José Carlos Plaza i interpretada per una immensa Vicky Peña, en un paper d'aquells que fan història.

 
 Un homenatge a una dona molt interessant. Una bibliotecària que va crear, tota sola, un diccionari, el diccionari. Una dona oberta, culta, tolerant, que va haver de viure uns temps molt durs, sòrdids, de foscor, repressió, que va superar amb la passió pel seu treball, la seva obra, el seu diccionari. Tota una vida de fitxes, d'amor a la llengua, a les paraules...Una mare de família que cosia una pila de mitjons mentre creava.I assistim, alhora, al seu gran drama, una arterioesclerosi cerebral que li va fer perdre les paraules, la llengua, la vida.
I la passió del meu professor per la seva Santa particular em va quedar tan gravada que quan vaig marxar de casa, crec que una de les primeres coses que em vaig comprar va ser el Diccionario de Uso del Español de María Moliner. Jo sóc molt usuària dels diccionaris i aquest m'ha fet molt servei.
Després de veure l'obra al Romea encara m'emociona més la dedicatòria que l'autora va escriure A mi marido y a nuestros hijos les dedico esta obra terminada en restitución de la atención que por ella les he robado.