Avís noves entrades per Email

24 de març 2017

jane & vania

 Després d'un hivern dur, sense escriure, sense sortir gaire, tancada en les meves lectures,  espero fer renéixer una mica el blog amb l'arribada de la primavera. He tornat a anar al teatre, i he pogut veure dos dels meus personatges preferits, Jane i Vània.
Jane Eyre, novel.la estimada, que he llegit dues vegades, portada a l'escena del Lliure per Carme Portaceli, em va meravellar. Des de la interpretació magnífica d'Ariadna Gil, tota fragilitat, però valenta, apassionada, intel.ligent i lliure, com tan bé la va crear Charlotte Brontë. Quin personatge la Jane! Sempre m'ha captivat. I Abel Folch, un Rochester que sí, potser és massa dolç, però a mi em va convèncer i atrapar. I la preciosa escenografia, amb les seves projeccions, les coreografies i moviments dels actors, la música composada per la gran Clara Peya, una pianista molt jove. Un piano i un violoncel a l'escenari, acompanyant Jane, les paraules de la més gran de les germanes Brontë, que escrivien en un entorn solitari i pobre, la parròquia on vivien a Haworth al camp anglès, viatge pendent que espero realitzar algun dia.
 I Vània al TNC dirigida per Carles Alfaro. La gran obra de Txèkhov sobre el temps perdut, la meva obsessió, sobre les oportunitats perdudes, tot allò que no vem dir ni que vem fer. Els desitjos, els anhels perduts de Vània, un altre personatge meravellós de la literatura. Em vaig llegir Vida de Txèkhov d'Irène Némirovsky, sí la de Suite francesa!, i vaig trobar tants detalls de la seva vida a l'obra…
Muntatge esplèndid d'Alfaro, respirant tota la melangia d'un passat que no tornarà, en les tonades d'un vell piano (un altre piano a escena!) i l'hamaca, amb els seus moviments lànguids, com les ànimes dels perdedors. La vida que s'escola.
 I he seguit anant al cinema, passió vital. La chica desconocida dels germans Dardenne amb una meravellosa interpretació d'Adèle Haenel. La culpabilitat, el sentit de la responsabilitat d'una doctora que no va obrir la porta de la seva consulta perquè ja feia una hora que hauria d'haver plegat, i les conseqüències d'aquest fet banal. En el cinema social, de denúncia dels Dardenne, potser una reflexió de la nostra Europa que mira cap a un altre costat, per no veure el patiment humà que truca a la nostra porta. 
Land of mine, pel.lícula danesa de Martin Zandvliet denuncia les terribles condicions que van patir uns 2000 presoners alemanys, adolescents la majoria, després de la Segona Guerra Mundial. Van ser obligats a retirar els quasi 2 milions de mines que hi havia a les costes del Mar del Nord. La majoria van morir. Preciosa pel.lícula pacifista que ens mostra la crueltat contra els vençuts, el rancor i l'odi dels danesos contra els alemanys, els excessos de les venjances. I tot això, en uns escenaris d'una bellesa enlluernant, les platges, la seva llum, els seus colors, el mar…I l'absurditat de les guerres, dels nacionalismes, de l'odi envers l'altre…i els perdedors, sempre els més dèbils i vulnerables, no van ser els oficials nazis qui van anar a netejar les platges, cap poderós, hi van anar adolescents. Malgrat la tensió que es viu veient-la, el patiment de les mans tremoloses d'aquests nois…és una meravella.