Avís noves entrades per Email

21 d’octubre 2014

yves, vreeland & shakespeare

           Yves Saint-Laurent foto de Jeanloup Sieff, 1970.
L'estiu de 1997, a Marrakech, vaig insistir molt per anar a veure els Jardins Majorelle, adquirits i restaurats per Yves Saint-Laurent i Pierre Bergé. Ningú del grupet amb qui anàvem va voler venir, doncs s'havia de pagar. Hi vem anar sols, i ho recordo com un moment preciós, la llum brutal d'un agost marroquí, la pausa, la calma, l'extremada bellesa d'aquells jardins, monument al bon gust i al charme. Ho vaig recordar veient el biopic d'Yves Saint-Laurent de Jalil Lespert que m'ha agradat força.
Reflecteix, sense hipocresies, tota la inestabilitat psicològica del gran creador, els seus problemes d'autoestima, les inseguretats, la seva gran timidesa. Narrat a partir de la seva relació amorosa, professional, vital amb Pierre Bergé, aquesta biografia autoritzada que jo intuïa que seria benèvola m'ha sorprès doncs mostra tota la cruesa dels problemes de Saint-Laurent amb les drogues, amb les seves relacions homosexuals, la seva visió sobre Algèria…I sobta que algú tan tímid acceptés posar nu en aquesta mítica fotografia de Sieff.

I el geni sempre. Les meravelloses desfilades, les seves creacions, les seves amistats, Loulou de la Falaise, ben present, la Bellesa que reverenciava i necessitava per viure. De les seves obres en destaco una que sempre m'ha impressionat i que no surt al biopic. El vestit de núvia de Bianca Jagger, el maig de 1971 a Saint Tropez, un smoking blanc impecable, fascinant.
 Muntatge de Diana Vreeland i Carme Elias de David Ruano.
 I al Teatre Akadèmia vaig anar a veure Al galop, un monòleg de Mark Hampton i Mary Louise Wilson interpretat per una excel.lent Carme Elias. La moda de nou. Elias transformada en Diana Vreeland, la mítica editora de Vogue, una altra reina del bon gust, intel.ligent, divertida, frívola, assídua a Studio 54 amb Warhol i les celebrities de l'època. Em va encantar, el text boníssim, un repàs a la vida de Vreeland, que es va interpretar a Off Broadway i va guanyar el premi de la crítica de NY.
La Carme Elias, molt més guapa que Vreeland, brilla interpretant aquesta dona a qui la seva pròpia mare deia que era extremadament lletja, però que ens va ensenyar què era la Bellesa.
 I m'ha entusiasmat Victòria d'Enric V dirigida per Pau Carrió al Lliure, Shakespeare a toc de rock. Un muntatge sobri, molt bell, preciosa la plasticitat estètica de la batalla final, la il.luminació, el vestuari, els anglesos amb faldilla escocesa, els francesos amb gavardina, preciosa la música d'Arnau Vallvé, bateria de Manel, present a l'escenari com el director que també toca i fa de cor. Magnífiques interpretacions, jo tinc debilitat per Pol López, un Enric V estil Branagh com he llegit en alguna crítica i comparteixo. I Shakespeare que em segueix fascinant, les paraules, l'actualitat del seus arguments! malgrat els segles passats, la seva contemporaneïtat.
I també és brillant Gone girl (aquí Perdida) de David Fincher. Molt inquietant, manté el ritme i el suspense, malgrat que per a mi li sobren alguns minuts, les 2 hores i mitja s'acaben fent llargues. Em va agradar el final, tota la foscor, les misèries, les veritats i les mentides que fan que pensis durant dies en la pel.lícula.

09 d’octubre 2014

houellebecq

 Després d'unes vacances poc cinèfiles, només vaig anar a veure la interessantíssima Sólo los amantes sobreviven de Jim Jarmusch i Begin again de John Carney he retornat amb ganes de cinema. I he anat fent, des d'Una cita para el verano, l'única pel.lícula que va dirigir Philip Seymour Hoffman, pas mal, Viajo sola de Maria Sole Tognazzi, que no em va agradar gens, avorridíssima, un catàleg d'hotels de luxe d'allò més banals, Shirley de Gustav Deutsch, un experiment cinèfil a partir de tretze quadres d'Edward Hopper, molt brillant, Mil veces buenas noches d'Erik Poppe amb una meravellosa Juliette Binoche, com m'agrada aquesta actriu!, i un argument que em va atrapar i agradar, fins a El amor es un crimen perfecto d'Arnaud Larrieu, un bon thriller francès. Però les dues pel.lícules que més m'han interessat aquest setembre han sigut El secuestro de Michel Houellebecq i Boyhood.
Sóc lectora de Houellebecq, he llegit quasi tots els seus llibres, malgrat que mai m'acaba d'entusiasmar hi ha alguna cosa que m'enganxa i em fa ser reincident. M'emprenya la seva misogínia i em pensava que era un imbècil, però arrel de El secuestro de Michel Houellebecq de Guillaume Nicloux he canviat de parer, s'ha de ser molt valent per enfotrese'n de si mateix de la manera que ho fa l'escriptor en aquest fals, amb tocs verídics, documental. Jo vaig riure amb aquest humor, tan àcid, tan càustic, com si contemplés un reality show d'escriptor borratxo, amb reflexions brutals sobre la professió.
Michel Houellebecq i Guillaume Nicloux, Madrid 2014. Foto de F.D.Quijano.
Houellebecq molt punk a la presentació del fals documental, fumador compulsiu, amant dels vins espanyols, políticament incorrecte, cínic, asocial, però sorpresa! replet de sentit de l'humor. I molt més proper del que m'imaginava. La meva lectura sobre l'autor ha canviat.
M'ha encantat Boyhood de Richard Linklater, un director tan obsessionat amb el temps com jo. És la història d'una vida rodada en dotze anys, assistim a les transformacions físiques, psíquiques dels personatges, de manera real, reflectint el pas del temps amb tot allò que comporta en les nostres vides.
M'ha fascinat aquesta recherche du temps perdu, malgrat la durada, quasi tres hores que passen volant, i Ethan Hawke, el seu actor fetitxe, i Patricia Arquette i el gran protagonista Ellar Coltrane, misteriós, vivint la vida amb tots els seus desencisos i els seus moments de plenitud. Meravellosa.