21 d’octubre 2014

yves, vreeland & shakespeare

           Yves Saint-Laurent foto de Jeanloup Sieff, 1970.
L'estiu de 1997, a Marrakech, vaig insistir molt per anar a veure els Jardins Majorelle, adquirits i restaurats per Yves Saint-Laurent i Pierre Bergé. Ningú del grupet amb qui anàvem va voler venir, doncs s'havia de pagar. Hi vem anar sols, i ho recordo com un moment preciós, la llum brutal d'un agost marroquí, la pausa, la calma, l'extremada bellesa d'aquells jardins, monument al bon gust i al charme. Ho vaig recordar veient el biopic d'Yves Saint-Laurent de Jalil Lespert que m'ha agradat força.
Reflecteix, sense hipocresies, tota la inestabilitat psicològica del gran creador, els seus problemes d'autoestima, les inseguretats, la seva gran timidesa. Narrat a partir de la seva relació amorosa, professional, vital amb Pierre Bergé, aquesta biografia autoritzada que jo intuïa que seria benèvola m'ha sorprès doncs mostra tota la cruesa dels problemes de Saint-Laurent amb les drogues, amb les seves relacions homosexuals, la seva visió sobre Algèria…I sobta que algú tan tímid acceptés posar nu en aquesta mítica fotografia de Sieff.

I el geni sempre. Les meravelloses desfilades, les seves creacions, les seves amistats, Loulou de la Falaise, ben present, la Bellesa que reverenciava i necessitava per viure. De les seves obres en destaco una que sempre m'ha impressionat i que no surt al biopic. El vestit de núvia de Bianca Jagger, el maig de 1971 a Saint Tropez, un smoking blanc impecable, fascinant.
 Muntatge de Diana Vreeland i Carme Elias de David Ruano.
 I al Teatre Akadèmia vaig anar a veure Al galop, un monòleg de Mark Hampton i Mary Louise Wilson interpretat per una excel.lent Carme Elias. La moda de nou. Elias transformada en Diana Vreeland, la mítica editora de Vogue, una altra reina del bon gust, intel.ligent, divertida, frívola, assídua a Studio 54 amb Warhol i les celebrities de l'època. Em va encantar, el text boníssim, un repàs a la vida de Vreeland, que es va interpretar a Off Broadway i va guanyar el premi de la crítica de NY.
La Carme Elias, molt més guapa que Vreeland, brilla interpretant aquesta dona a qui la seva pròpia mare deia que era extremadament lletja, però que ens va ensenyar què era la Bellesa.
 I m'ha entusiasmat Victòria d'Enric V dirigida per Pau Carrió al Lliure, Shakespeare a toc de rock. Un muntatge sobri, molt bell, preciosa la plasticitat estètica de la batalla final, la il.luminació, el vestuari, els anglesos amb faldilla escocesa, els francesos amb gavardina, preciosa la música d'Arnau Vallvé, bateria de Manel, present a l'escenari com el director que també toca i fa de cor. Magnífiques interpretacions, jo tinc debilitat per Pol López, un Enric V estil Branagh com he llegit en alguna crítica i comparteixo. I Shakespeare que em segueix fascinant, les paraules, l'actualitat del seus arguments! malgrat els segles passats, la seva contemporaneïtat.
I també és brillant Gone girl (aquí Perdida) de David Fincher. Molt inquietant, manté el ritme i el suspense, malgrat que per a mi li sobren alguns minuts, les 2 hores i mitja s'acaben fent llargues. Em va agradar el final, tota la foscor, les misèries, les veritats i les mentides que fan que pensis durant dies en la pel.lícula.