Avís noves entrades per Email

28 de febrer 2014

mouawad

Encara estic meravellada per l'emoció que vaig sentir ahir veient Seuls de Wajdi Mouawad al Lliure.
Sí, jo vaig ser de les poques (!) persones que es va aixecar per aplaudir, típic de les estrenes, tot i que els aplaudiments van ser vibrants i intensos. Però al sortir vaig sentir comentaris de decepció…No ho puc entendre i encara hi dóno voltes. Per a mi Seuls és una immensa obra d'art, del principi a la fi. És una reflexió brutal sobre la vida. És un muntatge que juga en una altra lliga i que ens aboca a la pròpia petitesa. No és fàcil veure obres així, i que consti, només cal llegir el blog, que jo tendeixo a ser molt entusiasta i valorar molt positivament la creació d'aquí, la que m'envolta. Però Mouawad és poesia pura.   
Un altre nivell. Pell de gallina. Text poètic, també cal dir que el francès juga a favor meu, i imatges impactants, tot d'una gran bellesa, bellesa en el dolor, en l'exili, en la nostàlgia pels cels blaus del Mediterrani, en el record d'aquell jardí de la infantesa, en l'àrab…
M'hagués agradat anar-hi un altre dia, ja no suporto les nits d'estrena, els egos dels artistes que no s'asseuen ni a la de tres, les personalitats que detesto, em reafirmo en la idea que vull passar pel món de puntetes i anar-me'n sense fer soroll.
Wajdi Mouawad ens va obrir els ulls, ens va col.locar a tots al nostre lloc, hi ha persones dotades, per escriure, per interpretar, per plasmar els sentiments. Ell sí que ha arribat a ser l'estel fugaç que volia ser de petit.
I per cert, aquests dies m'estic llegint el seu llibre Ànima i,de moment, m'està agradant moltíssim.

26 de febrer 2014

horitzó

 Humboldt Current. Max Ernst, 1051-52.
Em va sorprendre, molt gratament, la darrera exposició de la Fundació Miró, Davant l'horitzó. No m'esperava unes obres tan bones, artistes tan grans, una proposta tan interessant com la de fer dialogar al voltant de l'horitzó quadres que em van fascinar.
 Gran horitzó blau. Anna-Eva Bergman, 1969.
Una reunió anacrònica d'horitzons pintats i fotografiats. La representació de l'horitzó com un tema recurrent, el meravellós horitzó nordeuropeu, en aquest cas d´Anna-Eva Bergman, que em va captivar.

Núvols d'estiu. Emil Nolde, 1913.
O els horitzons expressionistes. L'horitzó és el lloc de la pintura? La línia on es concentren els reptes? I els horitzons francesos, marines, contrasts, land art…que vaig poder admirar.
El castell dels Pirineus. René Magritte, 1959.
I l'oportunitat de veure, finalment, aquesta obra que no va ser present en la gran retrospectiva de Magritte de fa uns anys. Imponent, fantàstica!

Paisatge prop de Hubbelrath. Gerhard Richter, 1969.
I no podia oblidar Richter, un autor que em fascina, i que dóna sentit a qualsevol mostra. Immens, com sempre. Una exposició sorprenent i que valia molt la pena.
I vaig anar amb S. a veure El lobo de Wall Street de Martin Scorsese. Una pel.lícula molt masculina, però he de reconèixer que brillant. Potser un pèl massa llarga, tres hores trepidants, però massa diners, massa droga i massa dones pel meu gust, no em calia tanta repetició. Tot en excés. Brutal Leonardo di Caprio en aquesta orgia de capitalisme salvatge, manca d'ètica i de valors, luxe horteríssim, incultura…
Segueixo pensant que el millor de Scorsese va ser casar-se (no va durar gaire em sembla) amb la dona més guapa del món, la Isabella Rossellini.

10 de febrer 2014

oslo



Últimament m'ho passo molt bé al cinema. He vist tres pel.lícules esplèndides. Le weekend de Roger Mitchell, escrita per Hanif Kureishi de qui sóc molt fan, està repleta de diàlegs intel.ligents, sentit de l'humor, tendresa, moltes subtileses, uns intèrprets magnífics, que guapíssima que és Lindsay Duncan, demostrant que maduresa i bellesa poden ser sinònims, i molta exquisitesa. Quin mirall aquesta parella de professors que tornen a París a la recerca de per què es van enamorar. I em va encantar l'homenatge a Bande à part de Godard, a la Nouvelle vague, a la nostàlgia...
El meu racó Kureishi amb el nostre petit Buda dels suburbis.
La veritat és que l'escriptor em va portar a veure Le weekend, recordant les mítiques Mi hermosa lavandería i sobretot Sammy and Rosie get laid, la pel.lícula que em va fer entrar en el món Kureishi.
Em solen agradar molt els seus llibres.
Inside Llewyn Davis dels germans Coen també em va agradar molt. Malgrat que per als coenians de la meva família no és la millor, a mi em va semblar encantadora. L'estètica, el sentit de l'humor, el Village bohemi, el fracàs, les sensacions d'un loser, la música, el folk, la interpretació magnífica d'Oscar Isaac, el(s) gat(s) sensual, una sensació de tristesa positiva...

I em va fer pensar en el llibre que vaig llegir aquest Nadal de malaltia, una biografia de Leonard Cohen  de Sylvie Simmons on trobem aquest món folk, la creació, el fracàs…tot i que en aquest cas va acabar amb el gran reconeixement. I el meravellós disc Fleurs de Battiato conté una versió preciosa, de J'entends siffler le train, la coneguda versió francesa de Five hundred miles que canten a la pel.lícula dels Coen.
Però poster la pel.lícula que més fascinant m'ha semblat ha sigut Oslo, 31 de agosto de Joachim Trier. Tensa i angoixant, plena de bellesa, Oslo, un viatge vital de dolor, abandonament, desesperació, la certesa d'haver malgastat la vida, el buit…Molt suggerent, basada en el llibre Le feu follet de Pierre Drieu la Rochelle (de qui Louis Malle ja n'havia fet una pel.lícula), que vaig anar a comprar-me al sortir de la sala.

05 de febrer 2014

pissarro

 Rue Saint-Honoré a la tarda. Efecte de pluja, 1897.
Camille Pissarro al Caixafòrum, la primera retrospectiva que es presenta a Espanya del pintor. Malgrat no ser una gran entusiasta dels Impressionistes, vaig gaudir de l'obra del mestre del grup, per edat, per paciència…el pare dels Impressionistes.
Els seus paisatges urbans, després de molts anys i molts quadres de paisatges rurals, són els meus preferits. París des de la finestra de l'hotel que havia convertit en el seu estudi, l'atmosfera fascinant que va saber captar...
                                          El bosc de Marly, 1871.
Les vibraciones de la llum entre les fulles dels arbres, la Natura intensa per un gran amant del paisatgisme. I en el camp, Pissarro va retrobar un motiu per plasmar el treball dels camperols i reivindicar el seu anarquisme. La vida rural francesa per exalçar la classe treballadora. 
                                    La criada, 1875.
De fet, Pissarro es va casar amb la criada dels seus pares. I aquest quadre d'ella ens va frapar molt, doncs sembla pintat al jardí de la casa dels meus avis. És exactament igual. Pissarro connectat amb la nostra vida.
 I aquesta setmana començava amb una notícia que m'ha colpit moltíssim. La mort de Philip Seymour Hoffman. Un actor immens. De grans secundaris de luxe, de grans protagonistes, llefiscós a Happiness, odiós a El talento de Mr Ripley, intens a Capote, meravellós a Cuando el diablo sepa que has muerto…i  La duda, El gran Lebowski, Los idus de marzo, The master…l'he vist en totes aquestes pel.lícules, ha format part de la meva vida. Fins a The quartet, l'última interpretació seva que hauré vist. M'ha sorprès descobrir que només tenia dos anys més que jo, sempre m'ha semblat més gran…aquests dies llegint els milers d'elogis sobre les seves actuacions, sempre brillants, sobre la gran fascinació que generava, he pensat en la fragilitat de la vida, i en com totes aquestes persones que ens semblen tan llunyanes, tan triomfadores, tan reconegudes, estan igual de perdudes que tots nosaltres.
                           Lou Reed and Laurie Anderson. Coney Island, 1995. Annie Leibovitz.
I no sé per què la mort de PSH m'ha fet pensar en Lou Reed, de qui em va sorprendre la mort però no a aquest punt. Potser per la pèrdua de referències. Per la vida que ja comença a baixar vertiginosament. De fet, ja feia temps que m'agradava/interessava molt més Laurie Anderson que ell. Però no deixa de ser part de la meva vida, aquest mateix 1995 de la foto, vaig marxar de casa a ritme de Walk on the wild side.