05 de febrer 2014

pissarro

 Rue Saint-Honoré a la tarda. Efecte de pluja, 1897.
Camille Pissarro al Caixafòrum, la primera retrospectiva que es presenta a Espanya del pintor. Malgrat no ser una gran entusiasta dels Impressionistes, vaig gaudir de l'obra del mestre del grup, per edat, per paciència…el pare dels Impressionistes.
Els seus paisatges urbans, després de molts anys i molts quadres de paisatges rurals, són els meus preferits. París des de la finestra de l'hotel que havia convertit en el seu estudi, l'atmosfera fascinant que va saber captar...
                                          El bosc de Marly, 1871.
Les vibraciones de la llum entre les fulles dels arbres, la Natura intensa per un gran amant del paisatgisme. I en el camp, Pissarro va retrobar un motiu per plasmar el treball dels camperols i reivindicar el seu anarquisme. La vida rural francesa per exalçar la classe treballadora. 
                                    La criada, 1875.
De fet, Pissarro es va casar amb la criada dels seus pares. I aquest quadre d'ella ens va frapar molt, doncs sembla pintat al jardí de la casa dels meus avis. És exactament igual. Pissarro connectat amb la nostra vida.
 I aquesta setmana començava amb una notícia que m'ha colpit moltíssim. La mort de Philip Seymour Hoffman. Un actor immens. De grans secundaris de luxe, de grans protagonistes, llefiscós a Happiness, odiós a El talento de Mr Ripley, intens a Capote, meravellós a Cuando el diablo sepa que has muerto…i  La duda, El gran Lebowski, Los idus de marzo, The master…l'he vist en totes aquestes pel.lícules, ha format part de la meva vida. Fins a The quartet, l'última interpretació seva que hauré vist. M'ha sorprès descobrir que només tenia dos anys més que jo, sempre m'ha semblat més gran…aquests dies llegint els milers d'elogis sobre les seves actuacions, sempre brillants, sobre la gran fascinació que generava, he pensat en la fragilitat de la vida, i en com totes aquestes persones que ens semblen tan llunyanes, tan triomfadores, tan reconegudes, estan igual de perdudes que tots nosaltres.
                           Lou Reed and Laurie Anderson. Coney Island, 1995. Annie Leibovitz.
I no sé per què la mort de PSH m'ha fet pensar en Lou Reed, de qui em va sorprendre la mort però no a aquest punt. Potser per la pèrdua de referències. Per la vida que ja comença a baixar vertiginosament. De fet, ja feia temps que m'agradava/interessava molt més Laurie Anderson que ell. Però no deixa de ser part de la meva vida, aquest mateix 1995 de la foto, vaig marxar de casa a ritme de Walk on the wild side.