Avís noves entrades per Email

30 de novembre 2015

woody & viggo

 Sóc fan de Woody Allen. Des de sempre. Cada any em miro diverses vegades les seves pel.lícules, les que m'apassionen, clar. Marits i mullers n'és una. Me la sé de memòria, molts dels seus diàlegs, de les seves situacions. Per això vaig anar amb molts dubtes a veure el muntatge que ha fet l'Àlex Rigola sobre l'obra de Woody Allen. Em va agradar força. No és tan bona com la pel.lícula, però em va captivar la lleugeresa, el minimalisme de la mise en scène, el ritme, el treball dels actors, i sobretot la versió-acertadíssima-del Rigola: l'acció passa a Barcelona, substitueix Martha's Vineyard pel Cap de Creus (em va semblar genial!), Keats per Gil de Biedma…Com que ja he dit que em sé les paraules del film vaig poder captar els canvis i em van sorprendre gratament. Això sí, els personatges catalans també beuen vi blanc, van a concerts de música clàssica, coquetegen amb les alumnes, llegeixen i filosofegen...
I simultàniament al cinema fan Irrational man, l'última de Woody Allen. Una de les grans, de les que marcaran la seva història filmogràfica. Germana de Delitos y faltas i de Match Point i per a mi, a l'alçada d'aquestes. Comèdia i thriller alhora, a la recerca del crim perfecte, al ritme de jazz. Brutal la banda sonora amb The "In" Crowd de Ramsey Lewis Trio sonant en bucle. De nou els seus grans temes, el sentit de la vida, el crim, la culpabilitat en un món sense sentit…El bloqueig existencial del professor interpretat per un grandiós Joaquin Phoenix que brilla amb Emma Stone. I Crim i càstig de Dostoievski bategant. Demà Woody Allen fa 80 anys, espero i desitjo que tingui encara molt temps i ganes per fer pel.lícules.
I el professor d'Irrational Man parlava de l'Existencialisme. Podria passar Lejos de los hombres per explicar-lo. Esplèndida pel.lícula de Daniel Oelhoffen, basada en L'hôte, un conte de Camus, i produïda pel gran Viggo Mortensen, que ens regala una magnífica i continguda interpretació amb Reda Kateb. Dos solitaris que ho expressen tot amb silencis, esguards, actituds. Viggo Mortensen com un alter ego de Camus, aquest professor en mig de les muntanyes d'Algèria, a l'inici de la guerra civil que acabaria amb la fi de la colonització. La bestialitat de les guerres, el racisme del francesos, que malauradament avui en collim els fruits, tot el que Camus, immens, va denunciar. Aquesta pel.lícula és una meravella, una història d'amistat sota el sol (sempre el sol de Camus!), un western que enfronta les lleis tribals contra les lleis occidentals. I l'ètica per sobre de tot. I Viggo Mortensen. 

20 de novembre 2015

blanc i negre

 M'encanta el blanc i negre. Ja fa temps, crec que va ser a principis d'octubre, vaig poder veure un parell de pel.lícules en blanc i negre que em van meravellar. Papusza, la història de la poetessa gitana Bronislawa Wajs dirigida per Joanna Kos i Krzysztof Krauze. Una pel.lícula pausada, però molt intensa emocionalment, com la vida de la primera dona gitana que va publicar a Polònia. Nascuda el 1910, obsessionada per aprendre a llegir, la seva poesia va explicar les experiències del seu poble durant el segle XX. Papusza, que significa nina, va ser acusada amb les seves publicacions de revelar secrets als paios. Reconeguda i repudiada alhora. Torturada per la culpabilitat que sentia. Em va emocionar molt aquest film, tan plàstic, tan preciós, tan intens.
A casa vaig córrer a buscar el còmic Un viaje entre gitanos que és una joia. Per tornar a llegir-lo després de descobrir a Papusza. De Keler, Guibert i Lemercier (sí, els de la sèrie El Fotògraf!). Interessantíssim,  és un reportatge gràfic on el fotògraf Alain Keler ens descriu el seu viatge de 10 anys recorrent Europa per explicar la història del poble romaní i la seva persecució i discriminació. 
 L'altra pel.lícula en blanc i negre que em va entusiasmar va ser Heimat, la otra tierra. Una pel.lícula descomunal, crec que van ser 3 hores i 40 minuts, amb pausa això sí, però que no es van fer gens feixugues. La història del segle XIX al camp, en un poble fictici, a Alemanya, la història d'una generació que ja havia passat per l'escola, sabia llegir, tenia una altra visió del món, i volia fugir de la misèria, emigrar a Sud-Amèrica. Visualment és una meravella, en un blanc i negre amb lleus tocs de color, exquisida. Crònica colossal, política, poètica, cultural…Fascinant.
 I també en blanc i negre eren les imatges que es projectaven en l'obra Només són dones de Carmen Domingo i dirigida per Carme Portaceli al TNC. Un espectacle que em va emocionar i entusiasmar, com a la resta del públic, tots en peu i aplaudint intensament. Míriam Iscla, quina actriu!, Xaro Campo (alternant el paper amb Sol Picó) i Maika Makovski en un espectacle de paraules, música i dansa. Les històries de cinc dones represaliades, marginades, empresonades, torturades…Descobreixo entre elles a Amparo Barayón, dona de l'escriptor Ramón J. Sender, que va ser afusellada, per roja, durant la Guerra Civil. Un espectacle punyent, emotiu, amb tres dones magnífiques, dalt de l'escenari. Inoblidable.