Avís noves entrades per Email

29 de juny 2016

solstici ferrante

 Elena Ferrante a Es Llané. Cadaqués, M.B. 2016.
Mentre celebràvem el solstici d'estiu a Cadaqués, jo començava el darrer llibre de la tetralogia d'Elena Ferrante, que he llegit seguida, un llibre darrere l'altre, sense respirar, aïllada del món que m'envoltava. Fascinada, commoguda, gaudint d'una lectura sublim, que m'ha atrapat  completament. Per què no he llegit abans la saga de les dues amigues napolitanes? Fa anys, vaig llegir Los días del abandono de l'escriptora italiana i m'havia agradat força, però em feia mandra…Per sort, aquest juny m'he decidit. I ara, em sento òrfena, trobo a faltar molt  la Lila i la Lenù, el meu enamorament per la seva història, per l'escriptura de l'Elena Ferrante, clar homenatge en el nom a Elsa Morante, la meva admiració pel seu anonimat, una persona que fa una obra mestra i no té la necessitat de cridar-ho al món. I Nàpols, Itàlia un país molt estimat i viscut, hi he reconegut molts moments de la seva història, de la seva política, que vaig viure intensament, del seu moviment feminista…I ara he caigut del món Ferrante, on vivia feliç, on  robava tots els minuts possibles per endinsar-me en el món de les dues amigues, on res m'afectava, ni resultats d'eleccions, ni cues quilomètriques per fugir de la ciutat…elles m'acompanyaven. I envejo a tothom que encara no ha llegit aquesta història, aquests 4 llibres meravellosos, per tot el plaer que us espera.
 I també és napolità Paolo Sorrentino, director de La Joventut. Malgrat que a mi em costa entrar en la seva pompositat, aquesta reflexió sobre el pas del temps em va agradar. Sobretot em van fascinar Michael Caine i Harvey Keitel, els vells directors d'orquestra i de cinema, i el luxós balneari suís de Davos, l'escenari de La muntanya màgica de Thomas Mann. De la fugacitat de la vida, de la lleugeresa del temps, de la bellesa i la seva decadència, de la solitud, dels dubtes existencials, de les converses lúcides i de l'amistat (aquí també!). Una petita meravella.
I seguint amb Itàlia, vaig veure Si Dios quiere, una comèdia lleugera de Edoardo Maria Falcone. Divertida, molt all'italiana, un metge ateu convençut que veu com el seu fill vol ser capellà. El dilema raó/fe, tractat molt superficialment, però que em va fer riure, malgrat que Woody Allen havia tractat el tema religiós i els seus dubtes, de manera divertidíssima a Hannah i les seves germanes, molt més interessant.

16 de juny 2016

reines

 Fins i tot els republicans convençuts acabem sentint-nos monàrquics, en dues obres protagonitzades per reines que m'han captivat. Una al teatre, l'altra al cinema. Maria Estuard de Schiller, dirigida per Sergi Belbel, ha sigut una de les representacions que m'han agradat més, d'una temporada realment bona.
Míriam Alamany i Sílvia Bel, o bé Isabel I i Maria Estuard, en un duel intensíssim, representant dues visions de veure i entendre el món. Isabel, protestant, acomplexada, ha renunciat a l'amor, a la pulsió sexual, als sentiments. Maria, catòlica, femenina al màxim, sentimental, apassionada, ha viscut la vida intensament. Tot i que la glòria del text de Schiller afavoreix descaradament a Maria Estuard, jo hi vaig trobar dues dones potents, reivindicatives en els seus antagonismes, amb una rivalitat política i personal. Em va fascinar tot, en aquesta proposta de dues hores, l'escenografia, les interpretacions, el vestuari, magnífiques les dues reines vestides d'època, fastuoses i somptuoses i els homes vestits actuals. I el vestit vermell, recreació històrica verídica-ho vaig cercar-amb què Maria pujarà al cadafal, sensualíssima, bellíssima, més digna que ningú, que em va fer caure en una admiració monàrquica que em va sobtar.
 I per seguir amb aquestes noves passions reials, Reina Cristina dirigida per Mika Kaurismäki. La història de la reina sueca, una dona molt interessant. Moderna, precursora del feminisme, pacifista, culta, estudiosa de les arts i les ciències…Un gran personatge que ja va interpretar la gran Greta Garbo. Però aquesta versió és molt millor, actualitzada, molt més rigorosa històricament, gira al voltant de la passió amorosa de la reina per la seva dama, l'admiració per Descartes i les seves noves idees, que la van ajudar a ser lliure i a abdicar finalment, la manipulació política de la seva cort, dominada per homes protestants, amb qui es va enfrontar, Molt bona interpretació de Malin Buska com a reina. Una pel.lícula en certa manera teatral, molt estètica, que em va fer admirar, profundament, a Cristina de Suècia.
I sí, torno a una República, a Irlanda. Quina meravella Els cors purs dirgida per Oriol Broggi, per mi una de les seves millors obres, indiscutiblement, Em va atrapar fins al fons. Espectacle d'una bellesa colpidora, basada en Mary de Cork, una novel.la breu dins Els cors purs de Joseph Kessel.
Un amor apassionat i trist en la Irlanda de Michael Collins i la guerra civil. Un poema a un amor impossible, entre un partidari de Collins i una partidària del IRA. I l'amor perdut, com un Chagall, flotant, quines imatges més poderoses, més precioses. La neu, els arbres, projectats en un ambient màgic. I quanta melangia en les balades irlandeses, la música és vital en aquesta obra, i Miranda Gas canta meravellosament bé. Fins i tot hi encaixa el Wish you were here dels Pink Floyd, britànics!, en un moment culminant, on es demostra que al final, quina absurditat els nacionalismes, els odis, el tu ets diferent…Pel nen del conte, l'amor està per sobre, malgrat el tràgic final. Vaig sortir meravellada i trista, al comprovar la poca gent que érem, ni mig Romea, un dissabte sense futbol, i amb uns aplaudiments escassos, quan per mi, serà una obra que recordaré sempre. We're just two lost souls swimming in a fish bowl, year after year...