27 d’abril 2015

golucho

 Vaso con flor de membrillo y María. Golucho, 2011.
Fa unes setmanes vaig anar al MEAM (Museu Europeu d'Art Modern) a veure l'antològica de Golucho. Una meravella. Golucho, pintor nascut a Madrid el 1949 i representant del Nuevo Realismo espanyol, em va fascinar. 
 Lara. Golucho, 2001.
Va viure a París de 1964 a 1969, un període efervescent, combatiu, brillant, de revoltes i on va descobrir la bohèmia artística. Això sí, aquesta antològica mostrava les seves obres de 1998 a l'actualitat.
 La soledad del límite. Golucho, 2006.
Impressionants els seus dibuixos que em van encantar. Honestos, afirmant la realitat amb tota la seva cruesa. Mostrant la vulnerabilitat de l'ésser humà.
 En la habitación verde. Golucho, 2012.
Golucho va ser cofundador del grup La gallina ciega amb Antonio López (un dels meus pintors preferits!), Dino Valls i altres.
Perfeccionista, exigent, amb un llenguatge molt personal.
 Alma y las sombras. Golucho.
Drama, tendresa, indignació, somnis, misteris, infantesa, vellesa…La seva filla Alma i el Golucho poeta.
No temas son más débiles que su apariencia,
             Su seguridad, tu titubeo.
             Tus sueños, su insomnio.
             No temas; observa cómo se forma un cúmulo
             sobre los chopos.
             Alto, blanco, inalcanzable.
             Sólo está allí para ti.
             Se escapa con su libertad, 
             no temas,
             síguele.
Inacabado. Golucho.
No tengo noticias tuyas.
Sólo las del pasado.
Siempre llegan sin piedad.
I la vellesa, sense miraments, autèntica. Antològica magnífica, en una tarda tranquil.la de diumenge, en un preciós palau Barroc. Un privilegi.

20 d’abril 2015

pasolini i altres

 Pasolini d'Abel Ferrara. Retrat esplèndid de les últimes hores de l'intel.lectual, escriptor, cineasta, artista italià. No sóc objectiva, sóc una entusiasta de Pasolini, interpretat per un actor que m'encanta Willem Dafoe. Doble joia, doncs per a mi, Pasolini i Dafoe. Fins i tot no em desagrada el fet que Dafoe parli en anglès, em convenç totalment, és idèntic a PPP! Pel.lícula magnífica, molt ben documentada, que això sí, si un no coneix prèviament una mica la vida i obra de Pasolini, pot perdre's en els personatges, en les cites, en les obres…Pels apassionats seguidors com jo, una joia.
 Em va sorprendre que La historia de Marie Heurtin de Jean-Pierre Améris només estés una setmana en alguns cinemes. Em va agradar i commoure aquest cant a l'educació, envoltat d'una preciosa estètica que despertava els nostres sentits, la bellesa de la natura, el vent en els arbres, el sol en una finestra…els plaers que Marie Heurtin només podia percebre amb el tacte, amb la pell…Unes interpretacions excel.lents que recreen una història verídica de finals del segle XIX, entre una noia sorda, muda i cega i la monja que li obrirà el món a la comunicació, a la vida. Intel.ligència, reflexió, bellesa, sentiments...
 I abans de marxar de vacances havia anat a veure Maps to the stars de David Cronenberg que jo sí que vaig trobar molt bona. Actuacions magistrals, Julianne Moore brillant intensament, en una pel.lícula satírica, macabra, boja, el món del Hollywood més podrit, més estúpid, més patètic…Sàtira de les estrelles del cinema, dura, contundent, intensa. Molt bona.
I també el març vaig veure Fuerza mayor de Ruben Östlund, pel.lícula sueca, premi del Jurat de Cannes. Hivern, Alps, natura blanca, pura, Vivaldi, família i el drama de la incomunicació, crisi en la parella modèlica, nens angoixats, pors, la ridiculesa de no saber ocupar el lloc preconcebut, les misèries humanes. Em va interessar.

13 d’abril 2015

primavera

 Fotos: M.B.Formentera, abril 2015. Fetes amb el mòbil que encara no domino gens.
Fa una setmana que vaig tornar, malalta, de l'illa. Una setmana per recuperar-me, amb molta lentitud, el cos ja no és el què era. Malgrat les meves angines incipients, vaig gaudir de la meva illa, preciosa, buida com mai, sorprenent veure-la tan deshabitada!, més verda i florida que mai. Vaig poder fer totes les excursions previstes, les que la calor i la mandra estiuenca no ens permet fer a l'agost.
 La primavera esclatant. Obertura, inici, nou cicle...
 La Formentera més camperola, tranquil.la, diferent. 
 La Bellesa que cura, el silenci que cura, la solitud que cura, quin plaer fugir de la gent, d'aquest món tan superpoblat! Aquest any però em va curar l'ànima, el cos va seguir rebel amb els seus dolors.
 La nostra platja totalment buida, fet insòlit que ens va colpir.
 I el ritual de sempre. Anar a veure la posta de sol a Barbaria, lloc màgic ple d'energia. Carregar-nos per la ciutat, les feines, els projectes, la vida quotidiana. I aquest cop sentint el mar, el vent, el lleu rumor del sol quan s'endinsa a l'aigua…A l'estiu entre la cridòria de la gent, els aplaudiments (!) al sol, els que toquen els bongos, es fa molt difícil...
I la primera lluna plena de primavera. A Barbaria, preciosa, tinc debilitat per la lluna, molt lligada al meu signe astral, marcant la vida i anunciant-nos la primavera, el renaixement, la llum que ja arriba.