Avís noves entrades per Email

30 d’abril 2014

zhao

 Aquest retorn a la ciutat ha comportat coses bones. Tornar al teatre per veure una obra extraordinària que ens va entusiasmar, L'orfe del clan Zhao dirigida per Oriol Broggi, a partir d'un text oriental del segle XIII. Molt Incendis, de nou la sorra, el drama, la venjança-aquí molt Kill Bill de Tarantino-una escenografia esplèndida, nua, jugant amb el vestuari, pocs elements i la nostra imaginació. Julio Manrique immens, ens va fer plorar, amb el seu sacrifici, la seva bondat, quin actoràs! Absolutament brutal. Totes les interpretacions em van agradar, i Pablo Derqui que m'encanta, malo maloso…fascinant. I la música de Joan Garriga de La Troba Kung Fu (ex Duminguet), que em va encantar, l'emoció immensa de M'aclame a tu…Molt Estellés en l'obra, hi vaig reconèixer els versos de Coral Romput. A vegades penso que compartim ideari musical amb Oriol Broggi doncs quasi sempre tenim a casa les músiques que sonen en els seus espectacles. I molt silenci. I molta emoció. I molts aplaudiments, entusiasmats. Una GRAN obra.

 I d'una gran obra a una gran pel.lícula, El pasado d'Asghar Farhadi, de qui ja m'havia entusiasmat Nadir y Simin, una separación. Un drama que va sorgint poc a poc, entrant en el dolor i en els secrets d'una família. Impecable, senzilla però alhora molt profunda. Els sentiments, la culpa, el dolor, els secrets… Una meravella.
 I també em va colpir La imagen perdida de Rithy Panh. La història del genocidi dels khmers rojos explicada a través de figuretes de fang. Un documental sensacional, estèticament i històricament. Colpidor, devastador, la unió dels records íntims amb la memòria històrica. La brutalitat de Pol Pot que sacseja…i aquests dies estic llegint El infierno de los jemeres rojos de Denise Affonço, llibre que tenia a casa esperant-me. Després de veure el documental de Panh era el moment. Absolutament commovedors, llibre i pel.lícula.
 I molt interessant també em va semblar L'inconnu du lac d'Alain Giraudie. Malgrat el final brutal en obert. La tensió enmig de la calma, el plaer i el patiment. Unes interpretacions magnífiques, una il.luminació tan francesa, fascinant. I l'homosexualitat, el cruising, el thriller, l'angoixa, la tensió…Molt suggerent.
Tren de noche a Lisboa de Bille August. No entenc per quin motiu no es diu Tren nocturno a Lisboa com van traduir el llibre de Pascal Mercier. No, no és ni la meitat de bona que el llibre, és molt plana, no acaba d'enganxar ni funcionar del tot, però no és tan dolenta com m'havien dit. De fet la vaig gaudir. Perquè em va encantar Jeremy Irons, i la resta d'actors també, per la llum de Lisboa, vaig llegir el llibre l'estiu de 2008 quan vaig anar a la capital portuguesa, perquè és una bona història.

28 d’abril 2014

cadaqués

 Fa més d'una setmana que vem tornar de Cadaqués. Cadaqués és com una illa, amb una llum especial que ens encanta. Ens va servir de refugi, aquests dies de caminades, descobertes i molta felicitat.
 I visites que tenia pendent, com la casa de Portlligat de Dalí, histriònica, divertida, amb unes vistes sublims, la unió d'unes quantes casetes de pescadors, vaig pensar que tant Dalí com Gala estaven en molt bona forma doncs es passaven el dia pujant i baixant graons!, i els animals dissecats, els tubs de pintura, el món kitsch, les precioses semprevives, les flors preferides de la musa, a tots els racons…Una casa que va meravellar la meva filla….
 I el Cap de Creus, imponent, salvatge, tot i que més construït del que pensava, i em vaig formar el meu propi triangle mediterrani, Cabo de Gata, Formentera, Cap de Creus. Perquè són paisatges que reconec com a propis, preferits, semblants, lunars, intensos, absolutament fascinants.
I en el Cap de Creus, el Paratge de Tudela. Enamorament brutal. La recuperació del paratge després de la destrucció del Club Mediterranée és impressionant. La joia que la Natura pot recuperar el seu terreny. Per a tots. Un paisatge modelat per la Tramuntana, per la força del vent i del mar. La Natura més artista que mai, esculpint les roques. El paisatge que va inspirar Dalí i molts altres. I la meva petita família, seguint-me a la recerca d'una roca que em tenia obsessionada. I no la veia! Fins que finalment la vem trobar, no era la gran roca que imaginava, era petita, delicada, preciosa….Dalí, de nou, em sorprenia.  Com amb els seus rellotges tous, La persistència de la Memòria que realitzava grans i són petits, precisos, minuciosos...
El gran masturbador. Salvador Dalí, 1929.
I ara hi veig més que mai, la petita roca, Tudela, el Cap de Creus, Cadaqués….Les pors de Dalí que va reflectir en la pintura, la soledat, el passat, el sexe, la bogeria…I el sol de Tudela va entrar en el meu cap, i vaig marxar cap a Cadaqués amb un dolor intens, tement que esclatés. Però allà, va tornar tot a la calma. Sempre ho dic, la Bellesa cura.

16 d’abril 2014

cézanne

 Natura morta amb pomes i una gerra de primaveres. Paul Cézanne, 1890.
Davant d'uns obra de Cézanne sempre penso en Woody Allen a Manhattan quan enumerava coses que feien que la vida valgués la pena, i entre elles hi havia les pomes i peres de Cézanne. I té tota la raó, les natures mortes de Cézanne són increïbles, meravelloses. Com l'exposició del Thyssen a Madrid, Cézanne site/non site que planteja el diàleg entre el treball de l'artista a l'aire lliure i a l'estudi. Les seves natures mortes són un cant a la vida, i tota la seva obra un regal pels nostres sentits. L'exposició és absolutament magnífica i val el viatge, de veritat.
 Banyistes. Paul Cézanne, 1880.
Una part molt important de la seva obra van ser els Banyistes, homenatges a la natura i als arbres que tant estimava. Arbres i nus es combinen íntimament, físicament, evocant les metamorfosis vegetals de la mitologia clàssica. Una sèrie que em va fascinar.
 La Concha, nocturn. Darío de Regoyos, 1906.
I aprofitant el meu dia a Madrid em vaig dedicar a caminar per la ciutat i a veure altres exposicions que m'interessaven com la de Darío de Regoyos, també al Thyssen (la direcció artística del museu amb Guillermo Solana és excel.lent!). Organitzada amb motiu del centenari de la mort de l'artista impressionista, que si hagués sigut francès hagués tingut molt més reconeixement. Regoyos va ser el principal representant espanyol de l'Impressionisme, i aquesta retrospectiva, que em va encantar, mostra molta obra amb tota la seva originalitat cromàtica, atmosfèrica, sensitiva.
 Pourquoi? Un banquete cruel. Ouka Leele, 2014.
I una explosió de sensacions és el muntatge d'Ouka Leele que es pot veure al Círculo de Bellas Artes. Ouka Leele va conèixer a Caddy Aduba periodista de la República Democràtica del Congo que havia vingut a denunciar les atrocitats que es cometen al seu país per obtenir el coltan, el mineral imprescindible en la fabricació dels nostres mòbils i ordinadors. L'artista ens mostra una filmació de la periodista impactant, brutal, explicant-nos les atrocitats contra dones, nens, innocents…El muntatge que l'acompanya i que representa aquest banquet, amb l'olor del munt de flors, embriagadora, embafadora inclús, ens porta a l'horror i la bellesa, a la mort i l'amor per la vida. Ens sacseja, ens impacta. Brutal.
Jacqueline Roque. Pablo Picasso, 1954.
I a la Fundación Mapfre hi havia Picasso en el taller, que em va permetre descobrir aquesta obra que em va fascinar. Jacqueline asseguda en un balancí Thonet, com els de casa els meus avis. Model i musa dels seus darrers vint anys. Exposició intensa del gran pintor. Els seus paisatges interiors, el taller com a espai d'experimentació.
El meu dia madrileny va ser cansat però radiant. Un sol esplèndid, un cel brillant, unes exposicions que em van donar molt, bellesa, reflexions, sensacions… 

07 d’abril 2014

frances ha

Dissabte a la nit baixava pels carrers de Gràcia ballant, encomanada per Frances Ha, el deliciós personatge de la pel.lícula de Noah Baumbach. Em vaig veure reflectida, amb  quasi 20 anys més, això sí, en moltes de les situacions d'aquesta història intensa, emotiva, senzilla, vital, fascinant. Com Nova York en blanc i negre, em va recordar Manhattan de Woody Allen, amb aquests personatges cultes, independents, divertits. Amb la protagonista Greta Gerwing tan espontània, maca, enèrgica que enamora a tothom, càmara, espectadors…i la seva amiga Mickey Sumner, sí la filla de Sting, que ho fa també molt bé. I Modern Love de David Bowie, la precarietat, el desencís però l'optimisme per damunt de tot. Em va captivar completament. Una meravella.

02 d’abril 2014

olmedo

 Quanta bellesa en El caballero de Olmedo de Lope de Vega dirigida per Lluís Pasqual! En el muntatge, aflamencat, elegant, sensual, en el vers, a mi que ja m'agrada el Siglo de Oro em va meravellar, quin domini de la llengua, del ritme i de la intensitat del vers. En la música, els cors, les guitarres, la percussió, en la il.luminació fascinant, el sol intens de Castella, la lluna misteriosa i marcant el destí….en les interpretacions, immensa la Sardà com una Celestina de tota la vida, i tota la resta d'actors. Teatre intens, imponent, una festa pels sentits.

 I també m'ha meravellat una pel.lícula, Ida de Pawel Pawlikowski. Una preciositat en blanc i negre, d'una bellesa i d'una puresa esclatant. Tremendament suggerent. I tràgica, revisant una història dolorosa,  la Polònia còmplice dels seus invasors, passiva amb els nazis. Vaig pensar en La nostra classe l'obra de Tadeusz Slobodzianek que vaig veure al Lliure dirigida per la Carme Portaceli.
Em va fascinar a Ida l'atmosfera, els silencis, la relació entre les dues dones protagonistes del film, tan autèntiques, tan expressives, tan magnètiques. I el polonès, la cadència eslava, el record en sentir-lo de La double vie de Véronique, una de les pel.lícules de la meva vida.
I també em va agradar força Jeune et Jolie de François Ozon. Per la bellesa tan intensa, de fer mal, de la seva protagonista, Marine Vacth. De fet ella és l'interès de la pel.lícula, el magnetisme, la que provoca el nostre voyeurisme. El nostre desconcert és no entendre els seus motius. Però Ozon es manté al marge, sense falses morals, sense judicis, però sense explicacions.
I he anat al cinema sovint aquestes darreres setmanes, per fugir una mica d'aquesta realitat. Her de Spike Jonze no em va acabar d'entusiasmar, una mica massa llarga, malgrat aquesta profecia brillant de la nostra societat. Vivir es fácil con los ojos cerrados de David Trueba, la gran triomfadora dels Goya, lleugera, optimista, una dosi de bon rotllo. La Venus de las pieles de Polanski, no em va acabar de fer el pes, malgrat el domini cinematogràfic del director, la bona adaptació de l'obra teatral de David Ives. Me l'esperava millor.