Lorca, sempre

 Les dues últimes obres que he vist al teatre són amb Lorca. Com a autor o com a protagonista. Yerma, al Lliure i Una noche sin luna al TNC. Dues obres immenses, colpidores, emotives. Yerma, escrita pel poeta i dirigida per Juan Carlos Martel, amb una preciosa i artística escenografia de Frederic Amat, un espai de cendres, erm i fosc, i la música de Refree que ens endinsa en aquest món rural, de cançons de bressol, de dones que renten al riu, de la força i la tragèdia. Tota la meravella lorquiana. 

Una noche sin luna, escrita i interpretada per Juan Diego Botto, i dirigida per Sergio Peris-Mencheta, que va aconseguir cada vespre una standing ovation, amb el seu Lorca sensible, proper, que retorna al món dels vius, per explicar-nos la seva vida i la seva mort. Va ser afusellat una nit sense lluna ( sí, és veritat, ho vaig comprovar al calendari llunàtic, la lluna nova d’agost de 1936). Un monòleg, teatralment excepcional, sobre la importància de la memòria, de la llibertat artística,  commovedora al màxim.

La foto és de la gran Vivienne Westwood, que va morir ahir, retratada per David Dangley el 1976. Una dona que m’ha inspirat. Creadora revolucionària i autora d’un dels mantres que intento seguir: compra poc, bo i que duri.

Que el nou any ens porti allò que ens sembla impossible, amb molta salut i poesia.