british

Girl Jiving. Roger Mayne, 1957.

Let us face the future va ser l'eslògan del Partit Laborista a les eleccions generals de 1945 al Regne Unit. És també el títol de la magnífica exposició sobre art britànic entre 1945-1968 que s'ha fet a la Fundació Miró. Fantàstica. Vaig gaudir moltíssim. Art d'un període amb una efervescència brutal. Començo amb aquesta fotografia de Roger Mayne que em va encantar, feta a Southam Street, al barri londinenc de West Kensington, un carrer habitat per gent de classe treballadora i que Mayne va saber captar-ne l'animació. Mayne va frequentar els artistes "abstractes" que van tenir relació amb el poblet de Cornualla, St. Ives (un Cadaqués britànic) que té una llarga història com a centre d'artistes, atrets per la seva llum i tranquil.litat, i la seva natura. (Vull anar-hi!).

Two sleepers. Henry Moore, 1941.

Al cap de molt poc d'haver-se declarat la guerra, el Govern britànic va acordar la creació del War Artists' Advisory Commitee. La seva finalitat era fer pujar la moral, promocionar l'art britànic a l'estranger, i evitar que desaparegués tota una generació d'artistes. Quan Henry Moore va ser convidat a participar en el programa, primer va declinar la invitació, però va canviar de parer quan va veure's atrapat en un atac aeri i va haver de refugiar-se en una estació de metro londinenca. Va començar a omplir una llibreta amb dibuixos. Preciosos, impactants. Van obtenir un èxit immediat.

Self-portrait. Francis Bacon, 1969.

I Bacon, un dels testimonis artístics més impactants del món de la postguerra. Bacon, que mostra la seva cara més ferotge i que es movia en els bars i restaurants del Soho. Impulsiu, brillant.

Em declaro fan absoluta de Bacon.

Girl with Roses. Lucien Freud, 1947-1948.

Forma part d'una sèrie de pintures de Kitty Garman, la primera dona de Freud, executades al llarg de cinc anys. Els ulls oberts, la mirada nerviosa de la model, que prem amb força la tija d'una rosa, atorguen al retrat una intensitat inquietant, el torbament de Freud...

Man in a Museum. David Hockney, 1962.

I Hockney, que en aquells moments vivia l'apogeu d'un gran èxit. Darrere d'aquesta pintura hi ha la història que va tenir lloc durant la visita de l'artista a un museu de Berlín amb un amic. Havent-lo perdut de vista per uns moments, Hockney va localitzar el seu company i el va veure mirant alguna cosa a la paret, el va veure de perfil. Al seu costat, hi havia una talla en fusta, també de perfil, d'una dona asseguda, en un estil estilitzat (sembla que era egípcia). Li va fer l'efecte que posaven com una parella, que anaven junts...

Només he fet quatre pinzellades d'una exposició que em va entusiasmar. Que em va alegrar el dia. I em va despertar unes ganes immenses de tornar a Londres.