Els dies feliços de Samuel Beckett al Lliure, dirigida per Sergi Belbel, no em van entusiasmar. No em vaig deixar portar per l'optimisme de Winnie, una esplèndida Emma Vilarasau, gaudint d'un personatge que sí, ha de ser una regal poder interpretar, però que em va avorrir bastant com a espectadora. No m'agrada el teatre de l'absurd, està clar, reconec que va tenir la seva importància en un moment que calia trencar, investigar, anar més enllà, però en aquestes alçades de la meva vida teatral, prefereixo textos que m'aportin més, em sacsegin, em facin pensar…potser no tenia el dia, però tot i que sabia on anava, i estava disposada a deixar-me bressolar per les paraules, a cercar la similitud en els nostres actuals dies feliços (?), no em va atrapar gens. Vaig pensar que les entrades exhaurides éren per la gran interpretació i l'esplèndida escenografia…i la pose de cal veure-ho, perquè moltes persones que van aplaudir en peu entusiasmades havien dormit durant gran part de l'obra!
En canvi sí que em va entusiasmar Hermosa juventud de Jaime Rosales. Un retrat esplèndid del nostre país immers en una gran crisi econòmica, moral, política i social a través de les vides d'una parella jove sense futur, ni brillant, ni bonic, ni esperançador. Realisme pur i dur. I la protagonista Ingrid García Jonsson immensa, un gran descobriment, perquè crec que ella sí que té futur!
Dos madres perfectas d'Anne Fontaine, basada en un conte de Las abuelas de Doris Lessing. Sí, són unes mares plusquamperfectes, s'apropen a la cinquantena i tenen el cos que tenim als 25, unes cases meravelloses, vesteixen increïblement bé, és un plaer estètic veure-les! La història, malgrat la seva inversemblança, m'ha agradat, hi he sabut trobar la Lessing, en les reflexions sobre els desigs femenins, la por a la vellesa, a la solitud, l'amistat entre dones…Molta elegància i subtilesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada